La por va per barris

He llegit Aquest virus que ens fa tornar bojos, un opuscle del controvertit filòsof Bernard-Henri Lévy, francès nascut en Algèria al si d'una família de jueus sefardites. L'obreta comença fent un repàs de diversos precedents. (Desastres sanitaris han existit sempre.) Heus ací uns quants: la pesta d'Atenes, de què parla Tucídides; la pesta negra del segle XIV, que aniquilà la meitat de la població europea. La grip espanyola, en 1918, que provocà cinquanta milions de morts; la grip asiàtica, un brot d'influenzavirus A H2N2 originat a la Xina el 1957, que passà per l'Iran, Itàlia, França i Amèrica, i acabà en 1958 després de cobrar-se la vida de dos milions de persones; la grip de Hong Kong de 1968, que en matà un milió. A Lévy el va sorprendre la manera com vam reaccionar davant la covid-19, l'epidèmia de la por, la Primera Por Mundial. Es plantejà, durant la primera onada del virus, algunes preguntes sobre la situació creada: ¿encegament col·lectiu? ¿victòria dels col·lapsòlegs? ¿triomf dels amos del món? ¿senyal que aquest ha canviat i es dóna valor sagrat a la vida? ¿esverament col·lectiu nodrit pels mitjans d'informació i les xarxes?

El filòsof també es pregunta si el confinament, el "gran tancament" sobre el qual ja va teoritzar Michel Foucault, és l'assaig general d'un nou mètode de control i repartiment dels cossos. Jo crec que, en plena segona onada, ja estem en disposició de contestar aquests interrogants. Hi ha hagut un poc de tot, però jo destacaria que la por ha anat per barris. És evident que no totes les persones estan esglaiades. Els poders imposen, per tant, el tipus de control descrit per Foucault: surveiller et punir (vigilar i castigar), i tot un seguit de mesures inspirades en els models hospitalaris i penitenciaris. El mitjans de comunicació col·laboren en l'encegament col·lectiu. De fet, durant molts mesos, els periòdics, les ràdios i les televisions només tenien cabuda per al coronavirus i per al recompte diari d'infectats i morts. Ara, algunes altres notícies, l'actualitat política espanyola (pràcticament focalitzada en les institucions estatals centrals i en la Comunitat de Madrid) i les eleccions nord-americanes han aconseguit de fer-se un forat. Però la covid-19 continua sent notícia de primera plana i ocupa bona part dels espais i els temps informatius.

Altres formes i colors de Xàtiva

¿Per a què serveix un toc de queda?

Durant la primera onada pandèmica de la covid-19, allà per primavera, es va declarar l'estat d'alarma, que és el mecanisme legal (article 116 de la Constitució) previst per a gestionar certes situacions d'alteració greu de la normalitat dels ciutadans. En principi, els cossos i les forces de seguretat de l'Estat són els encarregats de vetlar per l'estricte compliment de tot allò establert al decret que declara l'alarma. Però, ves a saber per quina raó, el govern decidí militaritzar l'acció contra la pandèmia. En les rodes de premsa diàries posteriors a les reunions del Comitè de Gestió Tècnica del Coronavirus apareixien el JEMAD i un tinent general de la Guàrdia Civil. Els membres d'aquest comité utilitzaven llenguatge bèl·lic. Molts recordaran les perles del general de l'aire Miguel Villarroya: En tiempos de guerra siempre es lunes. Los ciudadanos han de hacer suyos los valores militares. La meua favorita és aquesta: Sin novedad en el frente. Se incorpora a la Operación Balmis la Guardia Real, lo cual demuestra que el rey es el primer soldado de España. Es decidí fins i tot que escamots militars patrullaren pels carrers de moltes ciutats.

Doncs bé, ja tenim nou estat d'alarma i una mesura que s'associa inevitablement amb imatges de militars i guerra. L'expressió 'toc de queda' té dues accepcions al diccionari: «Toc militar de silenci, al vespre, en una caserna o un campament. En estat de guerra o setge, avís o toc militar fet a una hora determinada pel qual hom prohibeix a la població civil la circulació pels carrers.» Es torna a militaritzar el discurs contra la pandèmia de covid-19. En honor a la veritat cal dir que s'ha copiat la idea d'estats europeus, com França o Itàlia. Però en aquests llocs s'utilitzen locucions sense cap connotació militar, couvre-feu i coprifuoco (cobrefoc en la nostra llengua i curfew en anglès) que tenen origen en l'edat mitjana. Quan es desfermava un incendi a ciutat, un senyal avisava el veïnat que havia de quedar-se a casa durant la nit, fora del perill del foc. A Catalunya, sobretot a la Catalunya del Nord, la prohibició de la lliure mobilitat de les persones també s'arribà a dir cobrefoc. En època medieval, al Regne de València s'utilitzava una expressió distinta, el seny del lladre. En aquella època, el temps era controlat pels monestirs.

Aparegueren les campanes. Eren el mitjà de comunicació, el signum usat pels monestirs per a la crida a l'oració. Els monjos marcaven les diferents parts de la jornada amb tocs de campana. El dia i la nit es dividien en funció de les hores canòniques. Aquesta forma monàstica de marcar el temps acabà sent adoptada pels clergues de les ciutats medievals emergents. A València, en 1381 s'inicià la construcció del Campanar Nou de la Seu, torre coneguda com Micalet pel nom de la gran campana d'hores que penja de la seua espadanya. Les autoritats civils i eclesiàstiques de la ciutat es posaren d'acord per a utilitzar el mateix campanar. Des de llavors, el Micalet organitzava els temps religiós i cívic del cap i casal. El Campanar Nou donava les hores (gràcies al rellotge mecànic que s'hi va instal·lar), els senyals d'alarma, els d'obrir i tancar les portes de les muralles. (L'expressió «estar a la lluna de València» es referia a aquelles persones que es quedaven fora quan es tancaven les portes i havien de passar tota la nit al ras.) Aquest sistema d'avisos degué funcionar en moltes altres viles i ciutats valencianes —a Xàtiva, posem per cas.

Un toc de campana era, per tant, un senyal, però aquest mot derivà en 'seny'. Popularment, 'lo seny de lladre' era el senyal que obligava tothom a recloure's en casa durant les hores nocturnes. Rebia altres denominacions semblants: 'seny del foc', 'hora del seny', 'hora del seny del lladre'... Sonava al capvespre, abans de l'hora de sopar. Avisava que tothom havia d'estar-se quiet a casa fins al cant del gall. Després del toc, ningú no podia eixir pels carrers sense causa justificada; podia ser considerat un lladre o un bergant. Corria el risc de ser detingut. En temps moderns, l'expressió tradicional fou substituïda per 'toc de queda'. (femení de 'quet', variant de 'quiet', mot derivat del llatí quietus.) L'últim toc de queda que recorda la gent de la meua edat és el decretat a València per Milans del Bosch, durant el cop d'estat fracassat del 23 de febrer de 1981. En definitiva, el toc de queda sona a ciutat ocupada per tancs i soldats, a patrulles militars per les cantonades, a estat de guerra, a 23-F... Imagine que el molt honorable president Ximo Puig no devia pensar en aquestes coses quan demanà a Pedro Sánchez un toc de queda per al País Valencià.

 

Però la mesura tampoc no se sembla al seny del lladre, que cal fer sobre les vuit de la nit, en hivern —o les nou, en estiu—, si es volen evitar les concentracions. La Generalitat de Catalunya ha optat per prohibir la mobilitat nocturna a partir de les deu. Això s'aproxima més al seny del lladre; si les restriccions comencen a mitjanit, hom té l'oportunitat d'anar al gimnàs, a un bar de copes, a un restaurant, al cinema, a llocs tancats on el SARS-CoV-2 podria campar tan tranquil. Prohibir reunions de més de sis persones en domicilis privats, ¡altra bajanada! ¿Com es pensa controlar l'observança de la norma? ¡Amb delacions! En primavera, ja tinguérem una rècula d'espietes que es dedicaven a denunciar tot el que es menejava. Entre setmana no és probable, però, que ningú gambe pel carrer a altes hores de la nit. La gent s'ha de gitar aviat; l'endemà toca anar a treballar. En canvi, l'autoritat no diu res de les aglomeracions al transport públic en hora punta. Hi i haurà covid-19 per a una bona estona. De moment, només es persegueix buidar de gent el carrer en cap de setmana. (¡Perdularis i lladres també ho tindran difícil!) ¿Doblegarem la corba? No sé.

Calvari psicològic a Novaedat

Des que començà la crisi de la covid-19, allà pel més de març, el fluix d'informació des de les administracions cap als ciutadans deixa molt a desitjar. A finals de març, El Departament de Salut Xàtiva-Ontinyent escrivia açò al seu compte de twitter —ho vaig contar en una columna publicada a l'edició digital del periòdic—: Buenos días. Conocer el número de casos y si están cerca de ti mola, pero mola más conocer cómo proteger correctamente a los nuestros. Opinava i continue opinant que saber si els casos d'infecció estan pròxims ni "mola" ni deixa de "molar". En abril, per exemple, la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública no donava les xifres de cada departament de salut desglossades per poblacions. Només proporcionava dades globals. Sabíem el nombre d'infectats i morts per coronavirus al nostre departament, però desconeixíem la situació concreta de Xàtiva, Canals, l'Alcúdia, Ontinyent, Albaida... ¡Ben estranya, la política comunicativa de conselleria! Els xativins ignoràvem quina era la incidència real de la pandèmia en la nostra ciutat. Més endavant, l'estratègia informativa millorà i hi hagué més transparència.

Però no desapareixien les discrepàncies en les dades que subministren el Ministeri de Sanitat i les comunitats autònomes. De fet, a hores d'ara, continuen les diferències. Des del mes de març, la pandèmia es fa servir com arma política, especialment per la dreta. Totes les institucions, govern central inclòs, es dirigeixen sovint a la ciutadania en termes massa infantils. A Xàtiva hi ha hagut canvis. Durant la primera onada de la covid-19, la llar d'ancians Novaedat no havia tingut cap infectat per coronavirus. A la fi de setembre, s'hi detectà un cas. Un iaio, traslladat al Lluís Alcanyís per a ser tractat d'una patologia, donà positiu a la prova PCR en tornar a la llar. Fou enviat novament a l'hospital. Es digué que no havia tingut contacte amb altres residents. Però calgué activar de seguida el pla d'emergència de la Generalitat. S'anuncià una prova PCR per a tothom, residents i treballadors. Tots els avis foren confinats en llurs habitacions i el centre es posà sota control de Salut Pública. Es van prohibir les visites. Això no obstant, començà a augmentar a poc a poc el nombre d'infectats. Finalment, s'hi produí un brot de la pandèmia.

Al principi, la informació era transparent. Des de Novaedat es donaven les xifres: un segon resident i un treballador infectats, set residents i dos treballadors infectats —i ja eren nou casos de positiu per coronavirus—, quasi tota la primera planta infectada... I de sobte, ¡apagada informativa! Portaveus de la residència comunicaren que els infectats devien tenir una càrrega vírica molt baixa; presentaven símptomes lleus o eren asimptomàtics. ¿Nombre total d'infectats? ¡Impossible obtenir aquesta dada. La residència sols informava de cada cas concret als familiars directes, però no donava xifres del brot. ¿Qui havia decretat l'apagada informativa? ¿L'empresa propietària de Novaedat? ¿Conselleria? Com ja he dit en altres ocasions, no s'ha de confondre tafaneria amb dret a la informació. Els familiars d'un resident tenen dret a saber les dimensions reals del problema i el grau de risc que corre el seu major. ¡Apagada informativa! Sembla que ni aplicacions com covidcv.netlify detectaven el brot. Ha calgut acudir a fonts mèdiques.

Vam saber que durant la segona setmana d'octubre hi havia 42 infectats a Novaedat. El passat dia 16 teníem 66 casos actius a Xàtiva —215 casos acumulats des de juliol. ¿Incloïen aquestes xifres el brot de Novaedat? En resum: no hi ha manera d'entendre's amb les xifres. Al geriàtric, molts residents passen per un veritable calvari psicològic. Quaranta-dos estan confinats entre quatre parets fa un mes —alguns, bé que siguen asimptomàtics, han de romandre totalment sols en una habitació almenys catorze dies. No poden rebre cap visita física dels familiars. ¡Quelcom semblant a una cel·la de càstig! A la solitud habitual de qui està a la llar d'ancians s'ha de sumar l'aïllament de la quarantena. ¿Es respecta la dignitat dels vells? ¿Reben un tracte adient? Mmm. Com conten els iaios per telèfon, única via de contacte amb l'exterior, molts treballadors donen un tracte correcte —en algun cas, excel·lent. Però s'hi produeixen episodis poc comprensibles, sobretot en el context actual. Tant de bo la gent competent salve la situació i alleuge l'angúnia.

(publicat a Levante-EMV, el 24/10/2020)

Tardor i cultura

Lucrècia, duquessa de Ferrara

Tan aviat com morí Alfons d'Aragó, el papa Alexandre VI projectà casar la seua filla amb Alfons d'Este, hereu del duc Ercole de Ferrara. En principi, el vell duc no volgué sentir-ne parlar. Rebutjà casar el seu fill amb la «filla bastarda d'un clergue». Els francesos, que començaven a mirar-se amb desconfiança el poder acumulat pels Borja, aconsellaren al duc Ercole que allargués el compromís tant com li fos possible. Finalment, els Este acabaren cedint a les pressions papals, però a canvi demanaren un dot fabulós: cent-mil ducats, joies, beneficis eclesiàstics, possessions territorials, els castells de Cento i Pieve (que calia separats de Bolonya contra dret), joies i objectes sumptuaris per valor de 75.000 ducats, els regals que pogués rebre la parella, beneficis eclesiàstics, reducció del cens feudal (de 4.000 ducats a 100), investidura del ducat als descendents de Lucrècia i Alfons, i l'arxiprestat de Sant Pere per a Ippolito d'Este, germà del futur marit. Poc abans de marxar cap a Ferrara, el papa i Lucrècia assistiren a dos fets, el ball de les castanyes i la còpula d'un cavall amb vàries egües, que han atiat encara més el mite d'una família dominada per la luxúria.

 

 

Retrat d'Alfons d'Este, obra de Tiziano

Els qui saben

En la salud, ustedes mandan pero no saben. Així comença un manifest subscrit per cinquanta-cinc societats mèdiques. No m'agrada gens aquest començament. Les persones tenim tendència a simplificar les nostres percepcions. Deu ser una inclinació innata relacionada amb l'herència genètica. Quan érem caçadors i recol·lectors, havíem d'entendre les situacions de manera global, sense perdre'ns en detalls accessoris. Amb la covid-19, es posà de moda percebre el col·lectiu sanitari com un tot homogeni, com un grup de gent que pensa igual. Des d'alguns àmbits es difon la idea que tots els professionals de la salut són esquerrans contraris a la privatització de la sanitat. Jo crec que no. Entre els metges hi ha punts de vista diferents sobre assumptes diversos —professionals, morals, religiosos, ideològics. Hi ha facultatius de dretes. També trobem qui, sense ser exactament de dretes, pertany a la classe mitjana acomodada o s’hi sent identificat. I no vol tenir problemes o discussions amb persones del seu cercle d'amistats. (Passa el mateix en altres col·lectius: jutges, funcionaris dels nivells més alts de les administracions públiques...).

En definitiva, molts metges desitgen mantenir bones relacions amb el "cinquè poder" (expressió encunyada per José María Mena, antic fiscal en cap del TSJ de Catalunya). No volen desentonar entre la “gent d’ordre”. Ni els membres del col·lectiu mèdic ni l’Organització Mèdica Col·legial volen contradir públicament els valors morals imperants als cercles conservadors. Això explica, posem per cas, l’ús abusiu i potser il·lícit que fan de l’objecció de consciència els ginecòlegs de la sanitat pública. Quasi tots els avortaments són derivats cap a centres privats. Evidentment, tots els sanitaris no pertanyen al sector acomodat de la classe mitjana. Jaume Padrós, president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona ho posava de relleu: «Alguns metges han lluitat contra el coronavirus amb contractes temporals de dies, setmanes o mesos i amb salaris de poc més de mil euros. La precarietat afecta sobretot les dones joves. Així no es pot tenir un sistema de salut de primera.» No tots els sanitaris demanen, però, un servei de salut públic i de qualitat.

Quedà clar a la cloenda de l'hospital d'Ifema: unes bates blanques exhibien pancartes i corejaven consignes a favor de la sanitat pública; altres es feien selfies amb Díaz Ayuso. Sempre hi ha hagut metges que simultaniegen treballs a la sanitat pública i a la privada. En el col·lectiu mèdic existeix la mateixa divisió ideològica que fragmenta altres grups socials. Això permet que el govern de cada autonomia puga elegir les persones més afins per als càrrecs directius d'àrees de salut, hospitals, departaments, centres d'atenció primària i altres serveis sanitaris. També està la deformació professional. Algun facultatiu es creu posseïdor d'un saber que no està a l'abast dels altres mortals. Hi ha procedirs delators. Una dona que conec acudí al traumatòleg. S'havia fet una ressonància. «¿Què li passa?», preguntà el metge. «Tinc mal ací, entre la quarta i la quinta lumbar, i en la natja», digué ella assenyalant-se els punts del rosec. «¡Vostè què sabrà! El tindrà entre la primera i la segona», féu el metge. «Escolte, he estudiat el batxillerat. I vaig traure bona nota en biologia. ¡Sé com és la columna vertebral!», replicà ella. El metge: «Bé, bé. Ja veurem.»

Va llegir l'informe de la ressonància. «Ni per a vostè ni per a mi; té un pinçament entre la quinta i el sacre», digué condescendent. En altra ocasió, un amic meu hagué d'acudir a les urgències de l'hospital Lluís Alcanyís. Experimentava una reacció al·lèrgica. S'estava unflant. Corria perill d'entrar en estat d'anafilaxi. Explicà al metge de guàrdia el que li passava. Aquest es clavà en un despatx. A l'instant, aparegué acompanyat d'altre metge conegut del pacient. Éste es el señor del flemón. L'al·ludit protestà: «No és cap flegmó. Tinc la histamina pels núvols. Poseu-me ràpid un Urbason.» I escoltà com el seu conegut li deia a l'altre: Oye, éste no es ningún ignorante. Sabe muy bien qué le pasa. Podías haber tenido un disgusto. Li van subministrar Urbason, un antihistamínic i adrenalina. En fi, alguns metges poden oblidar coses bàsiques per culpa de la deformació professional: la salut és sobretot cosa del mateix malalt; sovint, els pacients tenen formació i entenen perfectament allò que els passa; un bon sanitari ha de saber escoltar. Molts ho fan, però altres actuen com el bruixot de la tribu. Sort que sovintegen els bons professionals.

(publicat a Levante-EMV, el 10/10/2020)

Conèixer millor Alfaro

AndreuAlfaroH263 from Andreu Alfaro on Vimeo.