Durant la primera onada pandèmica de la covid-19, allà per primavera, es va declarar l'estat d'alarma, que és el mecanisme legal (article 116 de la Constitució) previst per a gestionar certes situacions d'alteració greu de la normalitat dels ciutadans. En principi, els cossos i les forces de seguretat de l'Estat són els encarregats de vetlar per l'estricte compliment de tot allò establert al decret que declara l'alarma. Però, ves a saber per quina raó, el govern decidí militaritzar l'acció contra la pandèmia. En les rodes de premsa diàries posteriors a les reunions del Comitè de Gestió Tècnica del Coronavirus apareixien el JEMAD i un tinent general de la Guàrdia Civil. Els membres d'aquest comité utilitzaven llenguatge bèl·lic. Molts recordaran les perles del general de l'aire Miguel Villarroya: En tiempos de guerra siempre es lunes. Los ciudadanos han de hacer suyos los valores militares. La meua favorita és aquesta: Sin novedad en el frente. Se incorpora a la Operación Balmis la Guardia Real, lo cual demuestra que el rey es el primer soldado de España. Es decidí fins i tot que escamots militars patrullaren pels carrers de moltes ciutats.
Doncs bé, ja tenim nou estat d'alarma i una mesura que s'associa inevitablement amb imatges de militars i guerra. L'expressió 'toc de queda' té dues accepcions al diccionari: «Toc militar de silenci, al vespre, en una caserna o un campament. En estat de guerra o setge, avís o toc militar fet a una hora determinada pel qual hom prohibeix a la població civil la circulació pels carrers.» Es torna a militaritzar el discurs contra la pandèmia de covid-19. En honor a la veritat cal dir que s'ha copiat la idea d'estats europeus, com França o Itàlia. Però en aquests llocs s'utilitzen locucions sense cap connotació militar, couvre-feu i coprifuoco (cobrefoc en la nostra llengua i curfew en anglès) que tenen origen en l'edat mitjana. Quan es desfermava un incendi a ciutat, un senyal avisava el veïnat que havia de quedar-se a casa durant la nit, fora del perill del foc. A Catalunya, sobretot a la Catalunya del Nord, la prohibició de la lliure mobilitat de les persones també s'arribà a dir cobrefoc. En època medieval, al Regne de València s'utilitzava una expressió distinta, el seny del lladre. En aquella època, el temps era controlat pels monestirs.
Aparegueren les campanes. Eren el mitjà de comunicació, el signum usat pels monestirs per a la crida a l'oració. Els monjos marcaven les diferents parts de la jornada amb tocs de campana. El dia i la nit es dividien en funció de les hores canòniques. Aquesta forma monàstica de marcar el temps acabà sent adoptada pels clergues de les ciutats medievals emergents. A València, en 1381 s'inicià la construcció del Campanar Nou de la Seu, torre coneguda com Micalet pel nom de la gran campana d'hores que penja de la seua espadanya. Les autoritats civils i eclesiàstiques de la ciutat es posaren d'acord per a utilitzar el mateix campanar. Des de llavors, el Micalet organitzava els temps religiós i cívic del cap i casal. El Campanar Nou donava les hores (gràcies al rellotge mecànic que s'hi va instal·lar), els senyals d'alarma, els d'obrir i tancar les portes de les muralles. (L'expressió «estar a la lluna de València» es referia a aquelles persones que es quedaven fora quan es tancaven les portes i havien de passar tota la nit al ras.) Aquest sistema d'avisos degué funcionar en moltes altres viles i ciutats valencianes —a Xàtiva, posem per cas.
Un toc de campana era, per tant, un senyal, però aquest mot derivà en 'seny'. Popularment, 'lo seny de lladre' era el senyal que obligava tothom a recloure's en casa durant les hores nocturnes. Rebia altres denominacions semblants: 'seny del foc', 'hora del seny', 'hora del seny del lladre'... Sonava al capvespre, abans de l'hora de sopar. Avisava que tothom havia d'estar-se quiet a casa fins al cant del gall. Després del toc, ningú no podia eixir pels carrers sense causa justificada; podia ser considerat un lladre o un bergant. Corria el risc de ser detingut. En temps moderns, l'expressió tradicional fou substituïda per 'toc de queda'. (femení de 'quet', variant de 'quiet', mot derivat del llatí quietus.) L'últim toc de queda que recorda la gent de la meua edat és el decretat a València per Milans del Bosch, durant el cop d'estat fracassat del 23 de febrer de 1981. En definitiva, el toc de queda sona a ciutat ocupada per tancs i soldats, a patrulles militars per les cantonades, a estat de guerra, a 23-F... Imagine que el molt honorable president Ximo Puig no devia pensar en aquestes coses quan demanà a Pedro Sánchez un toc de queda per al País Valencià.
Doncs bé, ja tenim nou estat d'alarma i una mesura que s'associa inevitablement amb imatges de militars i guerra. L'expressió 'toc de queda' té dues accepcions al diccionari: «Toc militar de silenci, al vespre, en una caserna o un campament. En estat de guerra o setge, avís o toc militar fet a una hora determinada pel qual hom prohibeix a la població civil la circulació pels carrers.» Es torna a militaritzar el discurs contra la pandèmia de covid-19. En honor a la veritat cal dir que s'ha copiat la idea d'estats europeus, com França o Itàlia. Però en aquests llocs s'utilitzen locucions sense cap connotació militar, couvre-feu i coprifuoco (cobrefoc en la nostra llengua i curfew en anglès) que tenen origen en l'edat mitjana. Quan es desfermava un incendi a ciutat, un senyal avisava el veïnat que havia de quedar-se a casa durant la nit, fora del perill del foc. A Catalunya, sobretot a la Catalunya del Nord, la prohibició de la lliure mobilitat de les persones també s'arribà a dir cobrefoc. En època medieval, al Regne de València s'utilitzava una expressió distinta, el seny del lladre. En aquella època, el temps era controlat pels monestirs.
Aparegueren les campanes. Eren el mitjà de comunicació, el signum usat pels monestirs per a la crida a l'oració. Els monjos marcaven les diferents parts de la jornada amb tocs de campana. El dia i la nit es dividien en funció de les hores canòniques. Aquesta forma monàstica de marcar el temps acabà sent adoptada pels clergues de les ciutats medievals emergents. A València, en 1381 s'inicià la construcció del Campanar Nou de la Seu, torre coneguda com Micalet pel nom de la gran campana d'hores que penja de la seua espadanya. Les autoritats civils i eclesiàstiques de la ciutat es posaren d'acord per a utilitzar el mateix campanar. Des de llavors, el Micalet organitzava els temps religiós i cívic del cap i casal. El Campanar Nou donava les hores (gràcies al rellotge mecànic que s'hi va instal·lar), els senyals d'alarma, els d'obrir i tancar les portes de les muralles. (L'expressió «estar a la lluna de València» es referia a aquelles persones que es quedaven fora quan es tancaven les portes i havien de passar tota la nit al ras.) Aquest sistema d'avisos degué funcionar en moltes altres viles i ciutats valencianes —a Xàtiva, posem per cas.
Un toc de campana era, per tant, un senyal, però aquest mot derivà en 'seny'. Popularment, 'lo seny de lladre' era el senyal que obligava tothom a recloure's en casa durant les hores nocturnes. Rebia altres denominacions semblants: 'seny del foc', 'hora del seny', 'hora del seny del lladre'... Sonava al capvespre, abans de l'hora de sopar. Avisava que tothom havia d'estar-se quiet a casa fins al cant del gall. Després del toc, ningú no podia eixir pels carrers sense causa justificada; podia ser considerat un lladre o un bergant. Corria el risc de ser detingut. En temps moderns, l'expressió tradicional fou substituïda per 'toc de queda'. (femení de 'quet', variant de 'quiet', mot derivat del llatí quietus.) L'últim toc de queda que recorda la gent de la meua edat és el decretat a València per Milans del Bosch, durant el cop d'estat fracassat del 23 de febrer de 1981. En definitiva, el toc de queda sona a ciutat ocupada per tancs i soldats, a patrulles militars per les cantonades, a estat de guerra, a 23-F... Imagine que el molt honorable president Ximo Puig no devia pensar en aquestes coses quan demanà a Pedro Sánchez un toc de queda per al País Valencià.
Però la mesura tampoc no se sembla al seny del lladre, que cal fer sobre les vuit de la nit, en hivern —o les nou, en estiu—, si es volen evitar les concentracions. La Generalitat de Catalunya ha optat per prohibir la mobilitat nocturna a partir de les deu. Això s'aproxima més al seny del lladre; si les restriccions comencen a mitjanit, hom té l'oportunitat d'anar al gimnàs, a un bar de copes, a un restaurant, al cinema, a llocs tancats on el SARS-CoV-2 podria campar tan tranquil. Prohibir reunions de més de sis persones en domicilis privats, ¡altra bajanada! ¿Com es pensa controlar l'observança de la norma? ¡Amb delacions! En primavera, ja tinguérem una rècula d'espietes que es dedicaven a denunciar tot el que es menejava. Entre setmana no és probable, però, que ningú gambe pel carrer a altes hores de la nit. La gent s'ha de gitar aviat; l'endemà toca anar a treballar. En canvi, l'autoritat no diu res de les aglomeracions al transport públic en hora punta. Hi i haurà covid-19 per a una bona estona. De moment, només es persegueix buidar de gent el carrer en cap de setmana. (¡Perdularis i lladres també ho tindran difícil!) ¿Doblegarem la corba? No sé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada