He llegit Aquest virus que ens fa tornar bojos, un opuscle del controvertit filòsof Bernard-Henri Lévy, francès nascut en Algèria al si d'una família de jueus sefardites. L'obreta comença fent un repàs de diversos precedents. (Desastres sanitaris han existit sempre.) Heus ací uns quants: la pesta d'Atenes, de què parla Tucídides; la pesta negra del segle XIV, que aniquilà la meitat de la població europea. La grip espanyola, en 1918, que provocà cinquanta milions de morts; la grip asiàtica, un brot d'influenzavirus A H2N2 originat a la Xina el 1957, que passà per l'Iran, Itàlia, França i Amèrica, i acabà en 1958 després de cobrar-se la vida de dos milions de persones; la grip de Hong Kong de 1968, que en matà un milió. A Lévy el va sorprendre la manera com vam reaccionar davant la covid-19, l'epidèmia de la por, la Primera Por Mundial. Es plantejà, durant la primera onada del virus, algunes preguntes sobre la situació creada: ¿encegament col·lectiu? ¿victòria dels col·lapsòlegs? ¿triomf dels amos del món? ¿senyal que aquest ha canviat i es dóna valor sagrat a la vida? ¿esverament col·lectiu nodrit pels mitjans d'informació i les xarxes?
El filòsof també es pregunta si el confinament, el "gran tancament" sobre el qual ja va teoritzar Michel Foucault, és l'assaig general d'un nou mètode de control i repartiment dels cossos. Jo crec que, en plena segona onada, ja estem en disposició de contestar aquests interrogants. Hi ha hagut un poc de tot, però jo destacaria que la por ha anat per barris. És evident que no totes les persones estan esglaiades. Els poders imposen, per tant, el tipus de control descrit per Foucault: surveiller et punir (vigilar i castigar), i tot un seguit de mesures inspirades en els models hospitalaris i penitenciaris. El mitjans de comunicació col·laboren en l'encegament col·lectiu. De fet, durant molts mesos, els periòdics, les ràdios i les televisions només tenien cabuda per al coronavirus i per al recompte diari d'infectats i morts. Ara, algunes altres notícies, l'actualitat política espanyola (pràcticament focalitzada en les institucions estatals centrals i en la Comunitat de Madrid) i les eleccions nord-americanes han aconseguit de fer-se un forat. Però la covid-19 continua sent notícia de primera plana i ocupa bona part dels espais i els temps informatius.
El filòsof també es pregunta si el confinament, el "gran tancament" sobre el qual ja va teoritzar Michel Foucault, és l'assaig general d'un nou mètode de control i repartiment dels cossos. Jo crec que, en plena segona onada, ja estem en disposició de contestar aquests interrogants. Hi ha hagut un poc de tot, però jo destacaria que la por ha anat per barris. És evident que no totes les persones estan esglaiades. Els poders imposen, per tant, el tipus de control descrit per Foucault: surveiller et punir (vigilar i castigar), i tot un seguit de mesures inspirades en els models hospitalaris i penitenciaris. El mitjans de comunicació col·laboren en l'encegament col·lectiu. De fet, durant molts mesos, els periòdics, les ràdios i les televisions només tenien cabuda per al coronavirus i per al recompte diari d'infectats i morts. Ara, algunes altres notícies, l'actualitat política espanyola (pràcticament focalitzada en les institucions estatals centrals i en la Comunitat de Madrid) i les eleccions nord-americanes han aconseguit de fer-se un forat. Però la covid-19 continua sent notícia de primera plana i ocupa bona part dels espais i els temps informatius.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada