dijous, 30 d’abril del 2020

Ciència i política

Durant aquests dies de confinament, hem sentit moltíssimes vegades aquesta frase: «El govern pren totes les decisions seguint els criteris dels científics.» La repetició pot ser un recurs retòric o un intent de donar aspecte de versemblança a allò que és inversemblant. En realitat, ¿quin és el paper dels científics en la gestió de la crisi? ¿És convenient que els experts marquen la pauta al govern? Els cientifistes diran que sí; afirmen l'aplicabilitat universal del mètode científic, la idea que la ciència empírica proporciona l'única cosmovisió vàlida, la més acreditada, el saber més valuós, amb exclusió d'altres punts de vista. Els cientifistes titllen les ciències socials i les humanitats de "blanes", una manera eufemística de negar-les caràcter científic. Sols les ciències "dures" (naturals i físiques), caracteritzades com experimentals, empíriques i quantificables, que fan servir únicament dades objectives i investiguen seguint el mètode científic, són veritables ciències, rigoroses, exactes i capaces de fer prediccions. Segons açò, el saber tou és poc útil.

Naturalment, el cientifisme considera dures les ciències aplicades —l'enginyeria i la medicina, posem per cas—, perquè són eminentment pràctiques, remeten al camp tecnològic. I bé que el criteri de cientificitat no és acceptat universalment, les ciències formals (les matemàtiques, la lògica) i sobretot les ciències naturals (física, astronomia, geologia, química, biologia) tenen més prestigi que les ciències humanes o socials. Per tant, molta gent creu que la crisi del SARS-CoV-2 hauria d'estar gestionada per científics. ¿Quins? L'interrogant suscita noves preguntes. ¿A quin camp pertany la medicina? Hi ha qui la col·loca al camp de les ciències socials, junt amb la sociologia o l'economia. En canvi, altres la consideren una ciència aplicada, una tecnologia. Provisionalment, podem acceptar que els metges són majoritàriament tècnics, encara que alguns fan també recerca científica. Des del govern central s'afirma que totes les decisions sobre la pandèmia es prenen d'acord amb el parer dels experts del Comitè Científic del COVID-19.

¿Quina és la composició del grup assessor? En formen part set experts de prestigi nacional i internacional: quatre metges, un biòleg, una farmacèutica i una infermera que també té un doctorat en epidemiologia i salut pública. ¿Algun sociòleg? ¿I filòsofs, politòlegs, juristes o economistes? ¡En el comitè assessor, cap! Però diversos membres del govern provenen del camp de les ciències socials. ¿Estem per tant en bones mans? ¡Uf! No sabria dir. Comencem per sotmetre a crítica els sabers dels científics. (L'estat d'alarma no ha eliminat el dret de poder criticar.) No és tracta de posar en qüestió la veracitat del saber científic, sinó de constatar les seues limitacions. L’epistemologia ha mostrat que el científic no és conscient dels factors (socials, polítics, culturals, ideològics) implicats en la seua activitat. La concepció del món dels científics inclou idees i postulats metafísics, religiosos i ideològics no sempre explícits. El científic no és un ésser absolutament racional i conscient. Ni els seus propòsits són sempre objectius, ni els seus punts de partida són coneguts i explícits, ni el seu mètode és transparent i està protegit de tota influència estranya.

El desenvolupament de la ciència recolza en la producció, és a dir, en l’activitat pràctica de la societat, la qual subordina a les seues relacions econòmiques la direcció, el ritme, l’ús social dels coneixements i fins i tot el desplaçament del centre d’activitat econòmica. També és cert que la subordinació no és unilateral; hom pot emprar el coneixement científic per a conèixer millor les relacions econòmiques i transformar-les. Atès que els ciutadans confien molt en els experts, ¿hauríem de proposar que els científics i els metges ens governen? Plató proposava en La República que una aristocràcia del saber prengués les regnes del govern. La idea ha ressorgit cíclicament, al llarg dels segles, i ha servit per a justificar governs totalitaris. Però no hi ha cap evidència que els científics siguen bons governants. Els integrants de la comunitat científica esdevenen en alguns casos una nova classe, una elit dependent del poder. Molts estudiosos han advertit dels perills de confiar indiscriminadament en experts, atès que sovint estan controlats pel sistema. D'altra banda, el conjunt de la ciutadania és alié al desenvolupament científic.

Per causa del model globalitzat de capitalisme especulatiu i financer, la ciència ha perdut part de les seues arrels humanistes. Es conrea preferentment el coneixement especialitzat, fragmentat, competitiu, excloent i al marge de l'ètica. Els científics fan servir un llenguatge tan formalitzat que resulta esotèric per a bona part de la gent. Sovint, la recerca científica i el desenvolupament tecnològic responen a lògiques economicistes, perquè la ciència no és aliena a una societat en què impera el capitalisme neoliberal. Només sol interessar el coneixement que beneficia el negoci i l'establishment. En certes circumstàncies, per a emmascarar les seues decisions, el poder a'amaga darrere del científic, que presenta com un expert objectiu que treballa amb un mètode sòlid, cosa que li dóna autoritat moral. ¿Objectivitat i solidesa? No sempre. En 1975, el filòsof Ivan Illich publicà Nèmesi mèdica en què qüestionava la medicina contemporània occidental. Afirmava que la medicalització de moltes vicissituds de la nostra existència (el naixement, per exemple) causen sovint més dany que benefici; converteixen molta gent en pacients de per vida.

Illich portà a cap estudis estadístics per a demostrar l'enorme quantitat d'efectes secundaris i de malalties induïdes pels medicaments en les societats industrials avançades. Fou dels primers a divulgar la noció de iatrogènia. La iatrogènesi consisteix a crear un dany que el malalt no tenia anteriorment i que ha adquirit per causa de l'actuació del metge o, en sentit més ampli, a causa de les terapèutiques emprades. La iatrogènia fa referència, per tant, als efectes tòxics o nocius que pateix un malalt com a conseqüència del seu contacte amb el sistema sanitari. Marçal Girbau també ho explica en un article, "Preguntes incòmodes de confinament (2)", publicat al setmanari El Temps. Està clar que calen els consells dels científics i els epidemiòlegs durant una pandèmia, però la idea d'un govern tecnocràtic d'experts em sembla massa propera a les tesis de l'extrema dreta. I no es tracta de caure en l'anticiència, en l'actitud crítica contra la ciència i el mètode científic, sinó de posar les coses en el seu lloc. La política l'han de fer els polítics.

Els metges són tècnics que ens ajuden en determinades circumstàncies, però no estan lliures dels interessos corporatius que afecten qualsevol col·lectiu, ni de les pressions del context econòmic, ideològic i religiós. Ara mateix, el personal sanitari de peu fa una tasca encomiable en unes condicions força complicades. Però la ciència encara no coneix bé el SARS-CoV-2. Els assessors del govern, tots sanitaris, poden sentir la temptació d'aconsellar el 'més val passar-se'n que tallar curt', per a guardar-se les esquenes. Des del punt de vista polítc, això també és una bona opció. Però tornem a l'inici. ¿Quin paper estan jugant els científics i els experts en la lluita contra la pandèmia? Si s'ha de jutjar per les aparences, la situació s'està gestionant d'una manera fonamentalment política. Algunes decisions de Pedro Sánchez —com ara aquesta de prendre la província com unitat de destí en l'universal— tenen un claríssim biaix polític, centralitzador, personalista i autoritari. I si no en vegem de més grosses és perquè no ho permet la minsa base parlamentària del govern. S'està lluitant contra el virus i altres coses més. Veurem fins on arriba Sánchez.

dissabte, 25 d’abril del 2020

Doblegant la corba del desfici

A partir de demà, els xiquets podran eixir al carrer. Com sembla que l'aïllament per a protegir-nos del SARS-CoV-2 encara va per llarg, les autoritats han decidit d'afluixar una miqueta la mà. Els primers beneficiats d'aquesta magnanimitat (del govern, dels científics o de no sé qui) seran els menors de 14 anys. ¡Uau! Que es puga eixir al carrer sona a recuperació de la llibertat perduda. Però no, les criatures no van a ser rescatades de la presó domèstica. Encara no podrem veure jocs infantils multitudinaris a plaça de l'Espanyoleto, avinguda de les Corts Valencianes, Glorieta, Albereda o Jardí de la Pau. ¡No! Anem a pams. De moment sols hi haurà breus estones de llibertat vigilada. L'afluixada de xiquets i xiquetes s'assemblarà molt al trasllat dels animals salvatges des del vell zoològic de Vivers al Bioparc; continuen tancats, però tenen més espai. També podem tirar mà d'altre símil, el del reclús en règim d'aïllament que només pot eixir al pati una estona diària. En fi, ja s'imaginaran que faig broma. Les autoritats competents permeten que una persona adulta puga traure al carrer, una hora cada dia, un màxim de tres xiquets.

Els nanos no podran ajuntar-se amb altres menors, ni allunyar-se més d'un quilòmetre del seu domicili. Tots, grans i menuts, estaran adequadament protegits. Els més xicotets hauran d'anar asseguts en els seus carrets. «Les mascaretes no seran obligatòries, però sí recomanables», ha dit l'autoritat, que oblida un detall, les instruccions de com col·locar-les a monyicots de dos anys de manera que no puguen arrencar-se-les. (Els xinesos han dissenyat una disfressa que sembla un vestit d'astronauta.) Però continuem amb l'alleugeriment de les mesures de contenció del virus. Els polítics de moltes comunitats autònomes s'estan posant nerviosos; creien que ja començava la desescalada de l'estat d'alarma. Dimarts, el ministre Illa els tragué de l'error. Encara estem doblegant la corba. ¡Uf, quines paraules! ('Doblegar la corba', 'desescalada asimètrica'.) Podrien utilitzar altres expressions, com 'suavitzar gradualment l'estat d'incomunicació' o 'retirar a poc a poc les mesures d'aïllament'. Però els neologismes i les metàfores agraden moltíssim als polítics i els periodistes. ¿I quan serem desescalades les persones incloses en altres franges d'edat?

No se sap. No es donen tampoc xifres de la Costera desglossades per poblacions. Generalitat continua proporcionant dades globals. Quant a nombre d'infectats i morts per coronavirus, el Departament de Salut Xàtiva-Ontinyent ocupa la posició 19 en la llista dels 24 departaments del País Valencià. Això vol dir que tenim unes xifres molt baixes quan escric aquesta columna, 248 infectats i 33 morts (un 0,017% de mortalitat, perquè el departament atén 194.513 persones). Però no coneixem les xifres concretes de Xàtiva, Canals, Alcúdia, Ontinyent, Albaida... ¡Ben estranya, la política comunicativa de conselleria! Els xativins ignorem, per tant, quina és la incidència real de la pandèmia en la nostra ciutat, ni quan ens tocarà la desescalada asimètrica de què tothom parla. Per altra banda, s'havia anunciat moltes vegades la realització d'un estudi de seroprevalència del coronavirus en la població espanyola. El govern central vol conèixer el grau d'expansió del patogen. Finalment, sembla que l'estudi s'ha començat a fer. ¡Ja era hora!

El ministre de Sanitat anuncià que serà testada una cohort de 62.400 persones, per a determinar el percentatge de població que pateix o ha patit la malaltia. Durant tres setmanes, els equips de l'Institut de Salut Carles III visitaran més de 30.000 llars en dues onades successives, per tal d'aconseguir una mostra representativa de tot l'Estat i conèixer la dimensió real del coronavirus. Les llars han estat seleccionades aleatòriament amb ajuda de l'Institut Nacional d'Estadística. La recerca comptarà amb la col·laboració de totes les comunitats autònomes. ¿Totes? El president de Galícia havia decidit que la seua comunitat faria el seu estudi propi. Pedro Sánchez va dir: Respeto la decisión, però no estoy de acuerdo con ella. El estudio debe hacerlo el Ministerio de Sanidad. Hasta ahora, la homogeneidad ha sido beneficiosa para todos los españoles. Ignore si hauran parat els peus a Núñez Feijóo. En fi, els resultats de l'estudi no se sabran fins a juny. Mmm. ¿Això allargarà molt la desescalada? Enyore els esmorzars dels dissabtes amb els amics.

(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 25/04/2020)

Evocant els maulets

Miquelets


25 d'abril i confinats


dimecres, 22 d’abril del 2020

Marcos Mundstock


Avui ha mort Marcos Mundstock, membre de Les Luthiers, un gran geni de les paraules. Ha traspassat a Buenos Aires,
a l'edat de 77 anys, per causa d'una malaltia que se li havia diagnosticat l'any passat.

diumenge, 19 d’abril del 2020

Coses que afecten la salut, a més del coronavirus

Aquests dies de confinament, no sols hem d'intentar lliurar-nos d'un coronavirus; també hem de protegir-nos d'altres patògens igualment nocius per a la salut del cos social i els seus membres. Primerament estan el mitjans de comunicació. Hi ha canals de televisió que emeten en bucle les vint-i-quatre hores del dia des de fa mes i mig. El material noticiable referent a la pandèmia de covid-19 és molt escàs; característiques del virus, possible origen, transmissibilitat, expansió, morbiditat, mortalitat, mesures per a frenar-lo i perjudicis socials i econòmics que provoca estan explicats en un reportatge d'una o dues hores. A partir d'aquest, allò veritablement noticiós serà l'evolució diària de la pandèmia —infectats, ingressats a les UVI, morts, recuperats— i les instruccions del govern a la ciutadania. ¡Punt! A tot estirar, es pot informar també sobre alguna circumstància col·lateral que siga veritablement remarcable. ¿Què fem llavors per a omplir sis setmanes seguides una programació especial dedicada exclusivament a la pandèmia? ¡Repetir, repetir i repetir! Algú dirà: «Escolta, ¿és precís tractar només aquest assumpte?» Bona pregunta.

No, no és precís. Però alguns mitjans ens tenen acostumats a convertir la tragèdia en espectacle. No s'estalvien els detalls colpidors, truculents, macabres o escabrosos: morts, taüts, funeràries, escenes de desesperació als hospitals. Si volien fer por, ho han aconseguit (o no, perquè l'excés també provoca afartament i desconnexió). Potser, aquest sensacionalisme proporciona majors índexs d'audiència. Jo vaig fer la prova un dia amb un canal generalista concret. Repetia, pel matí, a migdia, per la vesprada i per la nit, els mateixos continguts (dades, notícies, imatges, entrevistes, opinions). La meua dona em digué: «Ximo, tot això ja ho han passat a migdia.» ¡Efectivament! Estaven en bucle. Però encara hi ha altres aspectes cridaners. En una situació de confinament durant la qual sols estan permesos els moviments essencials, el canal enviava els seus reporters a rodones buides —sols hi havia algun policia. Els reporters posaven èmfasi en el fet que s'està complint l'ordre de quedar-se en casa, perquè ningú no circula per les rodones. ¿Quina classe de notícia és aquesta? ¿És un servei essencial que un periodista vaja a una cruïlla deserta?

Més no-notícies: imatges de les identificacions policials d'un home que corre per una platja solitària allunyada del nucli urbà, d'una anglesa que camina per un lloc desèrtic de Lanzarote, d'un home amagat en un bosc, d'uns joves reunits a la terrassa d'un edifici —aquests dies, els agents d'alguns cossos es dediquen a fer volar drons per damunt de llocs poblats i despoblats. I és que, efectivament, la policia és l'altre factor de perill —i no em referisc només als seus presumptes abusos. Certes actuacions són incomprensibles —no per culpa dels agents, sinó del ministre Grande-Marlaska, que no els explica bé les seues funcions. Sense ordre judicial, els policies no poden accedir, per exemple, a espais privats. L'estat d'alarma només estableix limitacions per a circular per vies i espais d'ús públic. Les escales o les terrasses d'edificis amb comunitats de veïns són espais privats. També s'estan botant un principi jurídic, el d'aplicació de la norma més favorable a l'imputat d'una infracció. Entrem al terreny dels càstigs. A causa del desgavell legal, a qui camina injustificadament aquests dies per la via pública li són d'aplicació diverses normes.

El Decret d'Alarma estableix mesures, però no dóna ordres. Un incompliment d'allò establert al decret no és suficient, doncs, per a sancionar; els agents de l'autoritat han d'ordenar al vianant que marxe a sa casa. Sols si aquest es nega, podrà ser sancionat per desobediència a l'autoritat. Si s'actués així, la policia posaria poquíssimes multes. Per tant, ha tirat mà de la Llei Orgànica 4/2015, de Protecció de la Seguretat Ciutadana (coneguda com "Llei Mordassa"). Es denuncia directament per desobediència a l'autoritat. Però l'article 36 d'aquesta llei estableix la necessitat d'apercebiment previ. Llavors, la policia ja comença a sancionar en base a l'article 45.4.b) de la Llei 17/2015 del Sistema Nacional de Protecció Civil. Es tracta, en definitiva, de sancionar a tota costa. Per això, si es compara amb altres països europeus, Espanya ha batut el rècord de sancions. Les autoritats semblen haver oblidat que qui va caminant per la via pública sense justificació no comet un delicte, sinó una mera infracció administrativa. En la seua carrera per actuar com els sheriffs de les pel·lícules de l'Oest, alguns agents arriben a extrems surrealistes.

Un policia no és qui per a determinar quin aliment està justificat comprar, o quin no, quan sortim al súper, com autoritza el Decret d'Alarma. Només en cas d'engany flagrant, la persona incívica podria ser amonestada o, en el seu cas, sancionada. No és de rebut que un general de la guàrdia civil anuncie, durant una roda de premsa celebrada a Moncloa, que es perseguiran missatges d'Internet que suposen un perill per a la lluita contra el virus. La imbecil·litat no es delicte, no es pot perseguir penalment. Quant als delictes d'odi, han d'estar ben caracteritzats. El Codi Penal considera punible la conducta que pose en risc la seguretat de grups perfectament taxats, col·lectius vulnerables o amenaçats (immigrants, minories ètniques, homosexuals, persones que viuen al carrer...). Dissortadament, els autors de veritables delictes d'odi són alguns polítics que, ves per on, no pateixen cap persecució penal. Que les conductes citades (mediàtiques, polítiques i policials) tenen efectes nocius ho demostra un fet: són aplaudides per nombrosos ciutadans. En allò que depèn del govern, aqueixes conductes s'haurien de tallar; posen en perill la democràcia.

dissabte, 18 d’abril del 2020

De València a Xile


dijous, 16 d’abril del 2020

¿Unitat i solidaritat?

Amb la crisi del coronavirus, s'ha posat de moda dir que estem tots units. ¿És això cert? Jo crec que no. Primerament, és paradoxal parlar d'unitat precisament quan més separats estem, cadascú en sa casa. No podem comunicar-nos físicament ni amb familiars íntims, ni amb amics, ni amb ningú. Jo, per exemple, des que es decretà l'estat d'alarma, no veig les meues filles, ni els meus néts, ni ma mare, ni els meus germans, ni ma tia, ni els cosins, ni els nebots. I supose que tothom passa per les mateixes circumstàncies. S'han esfumat els esmorzars de dissabte amb els amics, les cervesetes de dimecres per la vesprada amb els col·legues fotògrafs... I sort que existeixen els contactes virtuals. Però no són iguals que els físics. En els virtuals prolifera més la divisió. En tots els col·lectius —fins i tot en els familiars— hi ha sovint divisió de parers en matèries com la política, la religió... Quan estem junts físicament es produeix una mena de treva gràcies a la qual els temes polèmics queden aparcats en ares de la unitat i la fraternitat. En canvi, en les xarxes virtuals cadascú diu la seua, s'envien veritables barbaritats (falsedats, badomies, insults, intoxicacions...).

Algú podrà objectar: «Home, Ximo, som solidaris i estem units en la mateixa tasca: frenar una pandèmia.» Això tampoc no és veritat del tot. Ni som solidaris, ni estem units. Tots estem tancats a casa perquè no hi ha altre remei, perquè és obligat, perquè hi ha molta por a la malaltia i a les sancions que poden recaure sobre els infractors de l'ordre de confinament. Crec que molta gent pensa exclusivament, de manera egoista, en la seua seguretat personal. Alguns símptomes —com els comentaris que es fan a les xarxes o les actituds d'algunes persones— em fan pensar que l'individualisme està molt generalitzat, encara que no negue l'existència de la solidaritat. Els aplaudiments de les vuit de la vesprada ens poden donar una impressió errònia. Entre la gent que ovaciona els sanitaris i els policies també estan els espietes i els acusetes, aquells que escridassen o denuncien una dona i un xiquet que passen pel carrer (tot i desconèixer els motius que els han impulsat a sortir de casa), els qui posen notes als portals de les comunitats de veïns demanant a personal sanitari i treballadors de supermercats que se'n vagen a viure en altre lloc...

A més, és molt fàcil traure la conclusió; si els partits polítics no estan units, ¿per què ho anaven a estar els seus votants? Hi ha discrepàncies entre esquerra i dreta, entre partits espanyolistes i partits independentistes, entre patronals i sindicats. L'extrema dreta ha arribat a dir veritables bestieses. Vox ha acusat el govern central de practicar l'eutanàsia en unes llars d'ancians que depenen de les comunitats autònomes —com la de Madrid, per exemple, governada per la dreta amb el recolzament de Vox. En altres països del nostre entorn, govern i oposició han fet pinya davant d'un problema que no té color. A la pell de brau, l'únic objectiu d'alguns és enderrocar, a qualsevol preu i per qualsevol mitjà, un govern que, com és lògic, ha tingut encerts i errors. Hem d'imaginar que els milions de simpatitzants i votants del PP i Vox pensaran igual que els líders d'aquestes dues formacions. El llenguatge políticament correcte obliga a dir que estem units, però la divergència d'opinions és total. Segons les enquestes, tampoc no hi ha unanimitat ciutadana quant a la valoració de l'acció del govern; uns estan a favor i altres, en contra.

Ni els experts s'hi posen d'acord. Com que hi ha una gran ignorància sobre el nou coronavirus, els assessors científics han aconsellat opcions conservadores: confinament total durant mesos, mascaretes per a tothom... Hi ha, però, aspectes totalment rebutjables des del meu punt de vista. Sorprenentment, un govern progressista ha decidit donar protagonisme a l'exèrcit en la crisi pandèmica. Jo, per exemple, rebutge que s'haja militaritzat el discurs sobre el virus. Tampoc no sóc dels qui aplaudeixen les comitives policials que desfilen amb banderes monàrquiques per davant de ma casa. No estem en estat de guerra contra una potència estrangera. El virus no es combat amb nacionalisme, sinó amb científics, personal sanitari i col·laboració dels ciutadans. Aquests estan seguint majoritàriament les indicacions de l'autoritat. Per tant, sóc del parer que les forces de seguretat sobreactuen. Escoltar com un general de la guàrdia civil comunica en una roda de premsa celebrada a Moncloa que els agents de la Benemèrita han recuperat uns cabassos de taronges furtades em sembla de pel·lícula de Berlanga. Però hi ha qui ho troba tan normal.

Quan l'alcalde anuncià en el seu compte de twitter que l'exèrcit anava a patrullar pels carrers de Xàtiva, jo li vaig fer un comentari: «En una ciutat de 29.000 habitants que compta amb policia local, policia nacional i guàrdia civil, ¿es necessari l'exèrcit?» Hi va haver una munió de persones que em van posar a parir: «Ix tu a ficar ordre.» «Conforme parla, segur que vostè és el primer en passar-se pel "forro" això de quedar-se en casa.» Y si tan listo es y dice que no hace falta el ejército, ¿por qué no se presenta a alcalde? Cuando haga falta fumigar y desinfectar las calles, que le llamen a usted. Tú tampoco nos haces ni puñetera falta en Xàtiva y te llevamos aguantando toda tu triste vida. Açò és un resum del que em van dir els partidaris de la presència militar. Puc estar errat, però jo trac algunes conclusions: la gent s'estima més la seguretat i la mà dura que la llibertat; moltes persones estan disposades a tolerar l'autoritarisme i a ser obedients sense cap problema, actitud que crea un pèssim precedent; la por no suscita cap solidaritat, sinó egoisme, incompatible amb la unitat; les ideologies no desapareixen en una crisi sanitària.

PSOE i UP han tingut mala sort; han de bregar quasi en solitari amb una crisi enorme, de la qual ningú no sap com eixirem. Si algunes de les seues decisions les haguera pres un govern de dretes, parlaríem de feixisme. A l'esquerra li toca governar en circumstàncies difícils sobre una ciutadania dividida i amb sectors que mostren clares ramalades àcrates o feixistes. En definitiva, el govern de coalició, coneixedor de la realitat sociològica, ha decidit que només la disciplina (a la qual apel·len contínuament policies i militars del Comitè de Gestió Tècnica del Coronavirus) assegura el compliment de les ordres. L'aïllament i la por faciliten l'acceptació passiva de les ordres i les instruccions, però ens retornen un retrat social poc agraciat. Damunt, pensar que l'enfocament disciplinari apaivagarà la bèstia és il·lusori. L'oposició ja diu sense complexos que el govern vol imposar una dictadura comunista. ¡Ha! Si manés l'extrema dreta, no vull ni pensar en la classe de règim autoritari que instauraria. En fi, Sánchez, Iglesias i companyia es veuen obligats a embolcallar la crua realitat amb èpica i lírica. Les rodes de premsa i els mitjans de comunicació fan d'altaveus.

S'exalça a tothora la unitat dels espanyols, la seua disciplina de bons soldats, la generositat, la col·laboració i l'esforç dels ciutadans, l'heroisme d'alguns col·lectius, el treball dels científics. S'impulsen els aplaudiments al personal sociosanitari i policial. S'enalteix el treball de les forces armades. La realitat és altra: al govern ja li va bé si tothom s'està tranquil a casa. Però no pot ficar taps a balcons i xarxes socials. No pot impedir, per tant, que brolle la discrepància. Tornen a proliferar les banderes monàrquiques als balcons. Es fan casserolades contra la monarquia. Les xarxes vomiten tota classe de mentides i amenaces. Els Cheap Bots no descansen; difonen missatges d'odi a velocitat de vertigen. Els qui van retallar la sanitat pública es fan els longuis. «¿No hi ha actituds proactives, que afronten la situació de manera positiva?», es preguntaran molts. ¡Sí! Seria terrible que no n'hi hagués. ¿Però són majoritàries? No ho sabem. I el cas és que les actituds positives i solidàries seran imprescindibles després de la pandèmia. Si no, quan tot açò s'acabe, tem que cadascú vaja a la seua. La divisió i l'autoritarisme podran perpetuar-se.

dimarts, 14 d’abril del 2020

Una qüestió d'higiene

Portàvem molts dies tancats a casa. El pare havia dit que no podíem eixir perquè un coronavirus perillós ataca les persones que van pel carrer. Jo no vaig preguntar, perquè la mare em mormola sempre: per favor, deixa de fer preguntes ximples. Però no tenia ni idea de quina cosa era un coronavirus. Així que vaig agarrar el diccionari. Diu: virus, agent infecciós submicroscòpic, paràsit intracel·lular, format per un àcid nucleic, envoltat d’una càpsida proteica i un embolcall lipídic, que utilitza la cèl·lula hoste per a multiplicar-se. No vaig entendre molt, la veritat. El dissabte, durant una videoconferència, vaig interrompre els adults. Per fa, iaio, ¿et puc fer una pregunta? Ell: sí. I jo: ¿Quina cosa és un agent infecciós submicroscòpic? Ell es va riure i em va explicar. És un microbi que no es pot veure si no és amb una lupa o un microscopi. Si t'entra pel nas o per la boca, et poses molt malaltet i et pots morir. Jo ho vaig comprendre de seguida, perquè la mama em diu algunes vegades, o més bé tots els dies a totes hores, per favor, Miquel, has de rentar-te les mans abans de tocar el menjar, perquè les tens plenes de microbis. Precisament, el mateix dissabte per la nit, m'ho va dir, encara que aquesta vegada es posà un poc desagradable. Miquel, no t'ho pense repetir més vegades, renta't les mans, que tens microbis, i jo molt tranquil, voldràs dir que tinc agents infecciosos submicroscòpics, i a ella li va fer gràcia, però no massa, eh. O siga que el que havia dit el papa vol dir açò: no es pot eixir al carrer de tant de microbi que hi ha. Però continuava sense entendre per què obríem el balcó totes les vesprades i aplaudíem. Jo tenia molta por que entraren els microbis dins de casa. Així que li vaig exposar els dubtes al meu tete. I ell: tinc la impressió que tot està relacionat amb la política, però no ho sé segur. Així que jo vaig decidir preguntar-li-ho al iaio en la següent videoconferència. Dilluns, quan ja estàvem connectats, no fou precís preguntar res. Vaig sentir com Pep, el meu iaio, deia que el sendemà, a les nou de la nit, havíem d'eixir tots al balcó per a fer una bona casserolada contra la monarquia, perquè la situació de la sarsuela s'està ficant insuportable de tanta corrupció que té. Afegí que el rei havia aprofitat el coronavirus per a desviar l'atenció de la corrupció i que havíem de fer-lo fora i proclamar la república. Ací, el meu embolic ja fou molt gran. El diccionari diu: sarsuela, plat de peix variat amb crustacis i mol·luscs preparat amb sofregit de ceba, tomàquet i altres ingredients. Vaig arrugar el nas, perquè la ceba i el tomàquet no m'agraden gens. Vaig mirar també corrupció i deriva de corrompre i vol dir induir una autoritat a obrar il·legalment, i també incitar algú a tenir relacions sexuals il·lícites. La cosa s'anava complicant. Corrupció devia tindre alguna relació amb fabricar xiquets, com m'han explicat en classe d'educació sexual. Dimarts de matí, quan la mare estava a la cuina preparant macarrons amb formatge, li vag dir: mama, crec que ja sé què està passant. Ella: explica'm. Resulta que han pillat el rei fent xiquets amb una altra dona, però ell diu que no, que anaven a menjar-se una sarsuela i l'han hagut de deixar estar, perquè ara és més important lluitar contra microbis infecciosos. Però no entenc per què l'han de fer fora de sa casa. ¿Van a fumigar el palau reial? A la mama li va entrar un atac de rialla que quasi s'ofega. Li eixien les llàgrimes i se li va córrer el rímel i tot. Quan per fi es calmà, em va dir que el iaio es referia als diners que el rei ha amagat en l'estranger i que això està mal fet, perquè ara en tenim molta necessitat, per a lluitar contra el coronavirus. Jo seguia sense entendre algunes coses, però la mama em va dir que el rei no era massa bona persona i que ja era hora d'anar pensant en una república. Jo li vaig donar un gran abraç, vaig anar a l'habitació del meu tete i, somrient, li vaig dir que ja estava tot clar, que la casserolada de la nit era per a protestar perquè el rei, en comptes de rentar-se les mans per a matar els microbis, es dedicava a tocar diners, que ves a saber per quines altres mans haurien passat, i després, amb totes les mans brutes, a menjar-se una sarsuela de gambetes i llagostins, i a xuplar-se els dits. El meu tete em mirava amb cara d'al·lucinat. A les nou de la nit, jo vaig donar colps en una perola satisfet d'haver-ho entès tot per fi. El rei mereixia que l'expulsaren a no sé quina república, per no respectar les mesures d'higiene que la mama em recorda milanta vegades. Però no deixava de pensar en els coronavirus infecciosos que hi hauria pel carrer.

89 aniversari de la proclamació de la II República

dissabte, 11 d’abril del 2020

Setmanes de passió a les llars d'ancians

Des que es desfermà la crisi del coronavirus, dues dates ens han causat gran impacte: la taxa de letalitat de l'epidèmia és més alta en Espanya que als països centreeuropeus; a més, les persones velles són majoria aclaparadora entre els morts per covid-19. Segons dades del Ministeri de Sanitat, difícils d'interpretar per mi —sóc de lletres—, el 95% de la gent traspassada tenia més de 60 anys. Esgarrifa sobretot el gran nombre de víctimes que superaven els 70. Primer s'hauria d'explicar la diferència entre taxa de mortalitat i taxa de letalitat. La primera expressa la relació entre morts i població total del país. Ara mateix, la taxa espanyola de mortalitat per coronavirus és del 0'03%. En canvi, la de letalitat expressa la relació entre morts i nombre total d'infectats pel patogen. La nostra taxa de letalitat és altíssima, un 9,9%. (Em referisc, naturalment, a les darreres dades oficials, que poden anar canviant.) Hom tracta de buscar explicacions per al fet. S'ha dit, per exemple, que la població espanyola està més envellida que la xinesa, però això no explica per què en Alemanya, amb una població també envellida, la letalitat és molt més baixa.

Alguns experts posen èmfasi en l'absència de dades reals; hi hauria molts infectats que ningú no ha detectat. També s'apel·la a les diferències genètiques. Jo, que no sóc metge ni expert, llance una hipòtesi. ¿Podria ser que les condicions de les residències geriàtriques tingueren alguna cosa a veure amb l'elevada letalitat del virus entre els vells? Mirem les dades. Dimecres passat, a Madrid, havien mort 5.586 persones per covid-19. Segons el vicepresident de la comunitat, 4.750 dels òbits (4.260 per coronavirus) s'havien produït en llars d'ancians. Madrid compta amb 473 residències, privades la gran majoria —només 25 són públiques. Els polítics es dedicaren a privatitzar aquest servei durant dècades, perquè hi havia oportunitat de negoci. (Als sectors de serveis geriàtrics i funeraris sempre hi ha demanda.) Bona part de les llars d'avis, madrilenyes, valencianes i de tot arreu, pertany a potents grups empresarials: els francesos Orpea i Amavir, els britànics Domusvi i Sanitas, l'espanyol Clece (de Florentino Pérez). L'Església també és titular de moltes cases de majors. Regular aquests establiments és competència autonòmica.

Dins el món dels centres residencials hi ha molta varietat: privats, privats concertats, mixtos. Hi ha també moltes diferències pel que fa a les condicions en què viuen els residents. Sovint han estat notícia de primera plana les descobertes de "llars" en què l'amuntegament, la brutícia i els maltractaments dibuixaven panorames dantescos. Les irregularitats i la falta de llicències també hi estan a l'ordre del dia. Les sancions per aquests comportaments solen recaure majoritàriament sobre centres privats. La prioritat de traure màxim rendiment al negoci, explica l'estat de moltes residències privades: escassetat de personal auxiliar, alta rotació, salaris baixos, poca formació, externalització de serveis (de menjador, posem per cas). A la pèrdua d'identitat, intimitat, hàbits, aficions, preferències i relacions que pateix qui entra en una llar d'ancians cal sumar la rigidesa d'horaris i, sovint, el tracte despersonalitzat. ¿Com estan les coses per la nostra terra? A hores d'ara ja haurien mort 218 persones en les residències valencianes. Dos establiments, sobretot, un a Torrent i altre en Alcoi (propietat de Domusvi), se'n duen la palma quant a xifres de morts.

A Xàtiva —bé que l'autoritat no dóna dades desagregades—, sabem que regna la calma. Només tenim una residència privada concertada, Novaedat, que també és centre de dia. La llar de Sant Antoni ja no existeix. (¡De bona s'han lliurat les Germanetes dels Ancians Desemparats!) A Novaedat no s'ha registrat cap cas de contagi. És propietat de Gerocleop, filial del grup Cleop de Carlos Turró, personatge que fou notícia temps enrere; se l'acusà d'estar involucrat en alguns dels casos de corrupció que esguitaven la política valenciana. Per causa de la crisi del rajol, Cleop, dedicada a la construcció i l'obra pública, fou embargada per Hisenda i entrà en concurs. Hagué de desfer-se dels seus geriàtrics en Balears. En 2018, arribà a un acord amb els creditors per a saldar el deute. Les residències i els centres de dia que conserva a terres valencianes són la seua principal font d'ingressos. En fi, els iaios residents en moltes institucions geriàtriques ja vivien setmanes de dolor. Ara, la pandèmia els depara unes setmanes de passió que semblen haver passat de llarg per Xàtiva, gràcies a l'esforç dels treballadors de Novaedat. ¡Toquem ferro!

(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 10/04/2020)

dimecres, 8 d’abril del 2020

Els gels continentals de Patagònia

És sorprenent la quantitat de gel que s'acumula a la banda occidental de Patagònia. Entre els paral·lels 48°20' i 51°30' de latitud sud, la serralada dels Andes està quasi completament coberta per uns mantells de neus eternes, que reben el nom de Camps de Gel. Són les majors extensions glaçades en latituds mitjanes de l'hemisferi sud i una de les majors capes de gel de tot el planeta fora de les zones polars. En el punt àlgid de l'última gran glaciació, la Würm, fa 18.000 anys, el gel arribà a cobrir un terç de totes les terres emergides del planeta. El sector patagònic dels Andes fou una de les zones cobertes completament. L'extensió del camp de gel de Patagònia era tres vegades més gran que ara. El nivell dels oceans baixà 120 m. Extensions que ara estan cobertes per les aigues eren terra ferma. Això afavorí que grans migracions humanes i animals passaren de Sibèria a Alaska; l'actual estret de Bering no existia. Les migracions van penetrar en Amèrica i s'estengueren fins a Terra del Foc. Bé que semblen impressionants, les glaceres i els camps de gel patagònics són petites restes de les grans acumulacions de la glaciació Würm.


Actualment, els camps nord i sud sumen una superfície total d'uns 17.000 km2, de la qual naixen nombroses glaceres. El conjunt està declarat per la UNESCO patrimoni natural de la humanitat. Té gran valor; és una de les majors reserves d'aigua dolça del planeta. El Camp de Gel Sud, una àrea de 12.500 km2, s'estén entre la glacera Jorge Montt, al nord, i les Torres del Paine, al sud. El 80 % pertany a Xile i la resta a Argentina. Té una longitud de 370 km i una amplària que oscil·la entre 30 i 60 kms. La massa de gel forma un altiplà amb una altura mitjana de 1.350 m, interromput per nombrosos pics i serralades que poden arribar als 3.600 m. Aquest camp de gel origina 48 conques glacials principals, de les quals es desprenen enormes llengües de gel. La majoria estan situades al vessant oriental i arriben fins als grans llacs patagònics (Viedma i Argentino) que ocuparen, quan es retirà l'última glaciació, les fondalades excavades pel gel. El volcà Lautaro i el mont Fitz Roy (que els naturals denominen també Cerro Chaltén), de 3.405 m, límit entre Argentina i Xile, són les altures més emblemàtiques del Camp de Gel Sud.

Entre les 48 glaceres destaquen la Pío XI, l'O'Higgins, la Viedma, l'Spegazzini, la Upsala, la Perito Moreno... La majoria han experimentat una forta recessió durant els últims anys, a causa del canvi climàtic global. Unes poques estan estabilitzades. Només tres continuen creixent (la Perito Moreno, la Trinidad i, sobretot, la Pío XI, que avançava 206 metres anuals a les darreries dels noranta). A més del retrocés frontal, el Camp de Gel està perdent superfície i volum. La zona està protegida pels governs de Xile i Argentina. En 1959, el govern xilè catalogà el massís Torres del Paine, a l'extrem austral del camp, com parc nacional. La UNESCO el declarà reserva de la biosfera. La resta del territori xilè del camp de gel fou declarat en 1969 Parque Nacional Bernardo O'Higgins. La porció argentina forma part del Parque Nacional Los Glaciares, considerat World Heritage Site per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura. En fi, recórrer aquesta regió és una experiència inoblidable. Els viatgers solen visitar només la glacera Perito Moreno, però el parc nacional argentí en té tres-centes cinquanta-sis.


La vista de la glacera Perito Moreno des de la península de Magallanes deixa bocabadat. El seu front, de 5 km d'amplària i 70 m d'altura sobre el nivell de les aigües, descendeix fins al braç Sud del llac Argentino. La profunditat total del gel és de 170 m. Avança a una velocitat de 2 m al dia. Quan ateny les parets de la península, forma un dic que reté l'aigua dels braços Sud i Rico. Puja el nivell de la massa líquida i la seua pressió sobre el dic acaba foradant-lo i formant un enorme pont amb 50 m de llum. L'ensorrament de l'arc és tot un espectacle. El fenomen se sol repetir cada quatre anys. Jo no vaig aconseguir de contemplar-lo. Vaig veure, això sí, els despreniments d'alguns fragments de la paret frontal. És possible caminar sobre la glacera, pels seus costats. També es poden veure les seues parets nord i sud a nivell de l'aigua. El vaixell que arriba fins a la paret sud salpa de Puerto bajo las Sombras. És molt recomanable dedicar un dia sencer a navegar pel llac Argentino. De Puerto La Soledad, en Bahía Tranquila, molt a prop de Punta Bandera, salpen els catamarans que recorren el braç Nord, que es bifurca en altres dos.

Es pren rumb nord-oest i es passa per Punta Avellaneda i Boca del Diablo, el pas més estret del llac. Després de dues hores de navegació, la succesió de fragments flotants de glaç anuncia la proximitat de la glacera Spegazzini. No mostra signes de retrocés. Té una superfície de 134 km² i una amplària mitjana d'1,5 km. Desemboca en el braç homònim del llac Argentino. El front glacial, el més alt del parc, fa 135 m d'altura. Aproximar-se a la paret deixa atònit. La glacera està nodrida per dues més petites, Mayo Norte i Peineta. ¡Espectacle impressionant! Navegant pel braç Spegazzini també es pot contemplar la glacera suspesa Seco. El seu front no arriba a l'aigua. Al seu voltant, els colors de la vegetació són esplèndids. Els catamarans solen atracar a la badia Puesto de las Vacas. Una passejada per terra ferma permet contemplar el paisatge d'aquesta zona del parc. Fa temps, s'hi van instal·lar alguns pobladors amb el seu ramat. En els anys cinquanta, abandonaren el lloc i els animals. Bovins i equins s'hi van adaptar. S'estima que ara hi ha uns quatre mil caps de bestiar salvatge, que perjudiquen molt la flora autòctona.


Hi sobreviu una vella cabana de fusta, deshabitada, enfront del llac. La vegetació és peculiar; els arbres (lenga, guindo, ñire) són del gènere nothofagus. Els antics habitants incendiaven el bosc d'aquestes especies australs a fi de guanyar terreny per a l'agricultura i la ramaderia. Proliferen els esquelets d'exemplars caiguts, que tarden a descompondre's, pels freds extrems que imperen a la zona. Després de visitar l'indret, es continua navegant cap al braç Upsala, on desemboca la glacera homònima. Els catamarans s'han d'aturar a molta distància, perquè la Upsala és molt perillosa per a les embarcacions. Els col·lapses del seu frontal són freqüents i imprevistos. Fa un temps, alguns vaixells van estar a punt de naufragar per causa de l'enorme tsunami que provocà un despreniment. Des de llavors, cal aturar-se en la barrera d'icebergs. La glacera Upsala té una superficie de vora 900 km², una longitud de 53,7 km, una amplària de 10 km i una altura mitjana de 40 m. El seu front col·lapsa sovint perquè no toca el fons del llac. És la glacera més gran del parc nacional. Cobreix una vall composta i està nodrida per altres glaceres més petites.

La Upsala està retrocedint a conseqüència del canvi climàtic. Navegar entre els icebergs és una experiència meravellosa, especialment si les aigües estan encalmades. Hi ha fragments de glaç de totes les grandàries i amb formes capricioses. Els seus colors oscil·len entre el blanc pur i el blau cel. Alguns fragments són més grans que les embarcacions que naveguen pel llac. (Cal recordar que el volum que es mostra sobre el nivell de l'aigua és només un 10% del volum total d'un iceberg.) L'excursió pot continuar pel Canal de los Témpanos, per tal d'aproximar-se a la paret nord de la glacera Perito Moreno. De tornada a Punta Bandera és temps de gaudir amb les vistes espectaculars que proporciona el llac Argentino. És el major i més austral dels grans llacs de la Patagònia continental argentina. (El Fagnano, en Terra del Foc, és encara més gran.) Té una altitud de 178 m sobre el nivell de la mar i una superfície de 1.415 km². La seua profunditat mitjana és de 150 m, bé que en alguns punts arriba als 500. En la seua ribera sud es troba la vila d'El Calafate, el punt de partida per a totes les persones que volen vistar la regió de les glaceres.


Són admirables la immensitat i la bellesa de les superfícies del llac, de colors blau cel, turquesa i gris verdós —a prop de les glaceres, a causa de les diminutes partícules glacials en suspensió. La gran massa lacustre desaigua en el riu Santa Cruz i, a través d'aquest, en l'Atlàntic. Durant el trajecte entre Punta Bandera i El Calafate és possible de contemplar múltiples vestigis d'activitat glacial: valls en forma de U, parets muntanyoses estriades, morrenes... Quan ens aproximem a la vila, la vegetació canvia radicalment. El contrast de paisatges és enorme; es passa de la zona de neus, gels i boscos a una gran extensió àrida, l'estepa patagònica, on només creixen arbusts, com ara el calafate (berberis microphylla). La vila d'El Calafate deu el nom a aquesta planta, que prolifera a la regió. En aquesta població de la província de Santa Cruz morí el president Néstor Kirchner, que havia nascut a Río Gallegos, la capital provincial. Una llegenda diu que qui menja els fruits del calafate torna a Patagònia. Alguns companys de viatge i jo vam menjar un pastís fet amb el fruit de l'arbust. Estava ben deliciós. ¿Tornarem a les terres australs d'Amèrica?

diumenge, 5 d’abril del 2020

Els guanacs boten les alambrades

«La llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica.»
Joan Fuster

Tants dies reclòs a casa li proporcionaven moltes hores per a reflexionar. Des del principi, Nelson Valdés Feldman, professor jubilat, fou respectuós amb la decisió de l'autoritat federal, que havia decretat un confinament de trenta dies. La nació havia de frenar l'epidèmia provocada per un virus desconegut. A Nelson, allò li semblava una nova modalitat de corralito. Però hi havia una diferència amb el de 2001: ara, el govern no confinava la plata, sinó les persones. Les vies públiques de Rawson estaven desertes, però no completament. La casa dels Valdés donava a una placeta enjardinada que travessaven esporàdicament vianants proveïts de barbijos. Alguns veïns de quadra insultaven els passants solitaris: Che, pelotudo, ¿no sabés que no podés andar por la calle? Diàriament, a les vuit del vespre, moltes persones sortien a balcons i finestres per a dedicar un llarg picament de mans als sanitaris que es deixaven la pell curant malalts de covid-19 a l'hospital Santa Teresita. El quart dia, a la mateixa hora, desfilà per totes les vies públiques de Rawson una caravana d'ambulàncies i autos policials que feien sonar les seues sirenes. Hilda, l'esposa de Nelson, va dir: También querrán que los aplaudamos a ellos. El professor no podia deixar de pensar en l'època de la dictadura militar i els tocs de queda. Aquells pensaments l'anguniaven.

Des que estava en vigor l'ordre de confinament, el senyor Valdés havia anat dues vegades a La Anónima, a comprar queviures. Havia aprofitat les sortides per a renovar uns medicaments que necessitaven ell i la seua esposa, i per a recollir exemplars endarrerits de La Ciudad, diari local. El Decret d'Aïllament Social Preventiu i Obligatori publicat al Boletín Oficial de la República deixava clar que supermercats, farmàcies i quioscs podien romandre oberts. Durant els trajectes, Nelson havia comprovat com agents de distintes forces, policia de la ciutat, policia federal i prefectura naval, impedien que algú anés pel carrer sense causa justificada. Per això, quan anunciaren per Canal 7 que la Casa Rosada havia decidit d'enviar patrulles de l'exèrcit a vigilar els carrers de les municipalitats, experimentà un estremiment. Hilda el va tranquil·litzar: No tenés que preocuparte de nada, viejo. Los soldados van a controlar el cumplimiento del decreto nomás. Mirarán que nadie ande por las veredas indebidamente. Nelson no n'estava convençut: ¡Pero no digás boludeces! A mi no me vengás... Si Rawson, una ciudad de treinta mil almas, ya cuenta con tres fuerzas policiales distintas! ¿Qué necesidad hay de milicos? No estamos en guerra. Després d'uns segons de silenci, la dona amb expressió de dubte: Che, ¿què querés que te diga? Les habrán encomendado algunos laburitos, identificar infractores o cerrar boliches clandestinos y cosas así, ¿no creés? Ell s'alçà del sofà i la mirà amb posat burleta. ¡Laburitos, laburitos! Cuchame, una epidemia se combate con científicos, doctores y enfermeros.


Ja anaven pel setè dia de confinament, però Nelson no deixava de comunicar-se amb un grup d'amics a través de telegram. Havien quedat que es reunirien virtualment cada dijous. La primera videoconferència estigué precedida d'un veritable quilombo; els vells no s'aclarien amb l'aplicació informàtica que havien d'utilitzar. Finalment, van aparèixer tots a les pantalles. Pibes, estamos en el horno, van dir quasi a l'uníson. Eren quatre i estaven, efectivament, ben fotuts. Omar, antic porter d'Atlético Germinal, seia davant una paret amb un quadre del general Perón, que somreia i saludava des d'un balcó de la Rosada. Eva, al seu costat. L'exfutbolista, es va dirigir a Nelson: Contame. ¿Cómo están las cosas por allá? El professor emèrit: Ya se acaba la temporada de los jeans, la remera y las ojotas, y acá estamos, ¡en prisión! Los mandamases de Buenos Aires decidieron ponerle puertas al campo. Luis Alfredo, actor teatral: ¡Son unos boludos! ¿Cómo se pueden poner puertas a la Patagonia? Nelson corregí: La Patagonia está lllena de puertas, viejo; cada estancia tiene la suya. L'actor, amb somriure murri, contraatacà: Los guanacos pueden botar las alambradas. Imaginá el coronavirus... Se li acostà Cristina, la seua dona. Tomá este matecito, monono, está recién cebado. I va saludar la pantalla. Els altres amics es burlaven divertits: ¡Oh, monono! ¡Monono!

Dijous següent de matí. Omar li preguntà al professor. ¿A vos no te pasa que te despertás cada mañana con la sensación de estar preso? Es como que nos quitaron libertades y derechos y no opusimos ninguna resistencia. No podés manejar el auto para ir a la chacra, no podés tomar un baño en la playa, no podés practicar running por el campo, no podés correrte por la ciudad. La calle está llena de cana y milicos. Parece que nos fuera a invadir Chile, no el coronavirus. Todo un presidente peronista se mandó una macana. Nos toman por pendejos. Els altres tres participants en la videoconferència van esclatar a riure. Leonel, periodista encara en actiu, molt callat dijous anterior: ¡Yo sí manejé el auto! Recién volví de Ramos Generales. ¡Compré papa, vacuno, palta, chaucha y birra para un mes! Y vi muchos viejos delante del Banco Francés. Esperaban turno para cobrar su pensión. Vos podés ir también. Els altres van moure una enorme gatzara. Pero Omar estava depressiu. Ponés el Canal 7 y emite en bucle: muertos, ingresados en la terapia intensiva de Santa Teresita, infectados, nonos muertos en hogares de mayores, funerarias saturadas, terapia intensiva, muertos, infectados... Si querían dar miedo, lo consiguieron. Leonel, amb gravetat: Mirá que no te conviene exaltarte en absoluto. La situación es re seria. La epidemia avanza exponencialmente por todas partes. La Rosada no tenía muchas alternativas. Mirá lo que sucedió allá en España. Ya murieron quichicientos gallegos.

Luis Alfredo i Omar s'acomiadaren: ¡Chau, pibes! Omar, reviviscent, féu memòria abans d'esfumar-se: ¿Se acuerdan? Tenemos un asado pendiente, y un partido inacabado de truco. Íbamos ganando. El professor i el periodista restaren sols mirant-se a través de les pantalles. Nelson protestà: ¿Fue preciso que Alberto Fernández decretase un nuevo corralito? Leonel, amb afectació patriòtica i cara de pòquer: Que venga Juan de los Palotes. Mientras sea peronista está todo bien. ¿Qué querés? ¿Un Bolsonaro? Nosotros somos peronistas, compañero, y estamos con quien hay que estar. Lo que importa es el justicialismo, abierto, transversal y solidario. Este gobierno acabará con la epidemia. ¡Viva Perón, carajo! Nelson va somriure: ¡Ja, le copiaste el párrafo a Sebastián Pandolfelli! Se sentí un so que venia de l'exterior de la casa. Hilda s'acostà a la finestra. Un auto policial amb parlantes circulava lentament per la placeta. Una veu que semblava de Ricardo Darín arengava: Al coronavirus lo frenamos entre todos. ¡Quedate en casa!

© 2020 Ximo Corts