Els gels continentals de Patagònia

És sorprenent la quantitat de gel que s'acumula a la banda occidental de Patagònia. Entre els paral·lels 48°20' i 51°30' de latitud sud, la serralada dels Andes està quasi completament coberta per uns mantells de neus eternes, que reben el nom de Camps de Gel. Són les majors extensions glaçades en latituds mitjanes de l'hemisferi sud i una de les majors capes de gel de tot el planeta fora de les zones polars. En el punt àlgid de l'última gran glaciació, la Würm, fa 18.000 anys, el gel arribà a cobrir un terç de totes les terres emergides del planeta. El sector patagònic dels Andes fou una de les zones cobertes completament. L'extensió del camp de gel de Patagònia era tres vegades més gran que ara. El nivell dels oceans baixà 120 m. Extensions que ara estan cobertes per les aigues eren terra ferma. Això afavorí que grans migracions humanes i animals passaren de Sibèria a Alaska; l'actual estret de Bering no existia. Les migracions van penetrar en Amèrica i s'estengueren fins a Terra del Foc. Bé que semblen impressionants, les glaceres i els camps de gel patagònics són petites restes de les grans acumulacions de la glaciació Würm.

Actualment, els camps nord i sud sumen una superfície total d'uns 17.000 km2, de la qual naixen nombroses glaceres. El conjunt està declarat per la UNESCO patrimoni natural de la humanitat. Té gran valor; és una de les majors reserves d'aigua dolça del planeta. El Camp de Gel Sud, una àrea de 12.500 km2, s'estén entre la glacera Jorge Montt, al nord, i les Torres del Paine, al sud. El 80 % pertany a Xile i la resta a Argentina. Té una longitud de 370 km i una amplària que oscil·la entre 30 i 60 kms. La massa de gel forma un altiplà amb una altura mitjana de 1.350 m, interromput per nombrosos pics i serralades que poden arribar als 3.600 m. Aquest camp de gel origina 48 conques glacials principals, de les quals es desprenen enormes llengües de gel. La majoria estan situades al vessant oriental i arriben fins als grans llacs patagònics (Viedma i Argentino) que ocuparen, quan es retirà l'última glaciació, les fondalades excavades pel gel. El volcà Lautaro i el mont Fitz Roy (que els naturals denominen també Cerro Chaltén), de 3.405 m, límit entre Argentina i Xile, són les altures més emblemàtiques del Camp de Gel Sud.

Entre les 48 glaceres destaquen la Pío XI, l'O'Higgins, la Viedma, l'Spegazzini, la Upsala, la Perito Moreno... La majoria han experimentat una forta recessió durant els últims anys, a causa del canvi climàtic global. Unes poques estan estabilitzades. Només tres continuen creixent (la Perito Moreno, la Trinidad i, sobretot, la Pío XI, que avançava 206 metres anuals a les darreries dels noranta). A més del retrocés frontal, el Camp de Gel està perdent superfície i volum. La zona està protegida pels governs de Xile i Argentina. En 1959, el govern xilè catalogà el massís Torres del Paine, a l'extrem austral del camp, com parc nacional. La UNESCO el declarà reserva de la biosfera. La resta del territori xilè del camp de gel fou declarat en 1969 Parque Nacional Bernardo O'Higgins. La porció argentina forma part del Parque Nacional Los Glaciares, considerat World Heritage Site per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura. En fi, recórrer aquesta regió és una experiència inoblidable. Els viatgers solen visitar només la glacera Perito Moreno, però el parc nacional argentí en té tres-centes cinquanta-sis.

La vista de la glacera Perito Moreno des de la península de Magallanes deixa bocabadat. El seu front, de 5 km d'amplària i 70 m d'altura sobre el nivell de les aigües, descendeix fins al braç Sud del llac Argentino. La profunditat total del gel és de 170 m. Avança a una velocitat de 2 m al dia. Quan ateny les parets de la península, forma un dic que reté l'aigua dels braços Sud i Rico. Puja el nivell de la massa líquida i la seua pressió sobre el dic acaba foradant-lo i formant un enorme pont amb 50 m de llum. L'ensorrament de l'arc és tot un espectacle. El fenomen se sol repetir cada quatre anys. Jo no vaig aconseguir de contemplar-lo. Vaig veure, això sí, els despreniments d'alguns fragments de la paret frontal. És possible caminar sobre la glacera, pels seus costats. També es poden veure les seues parets nord i sud a nivell de l'aigua. El vaixell que arriba fins a la paret sud salpa de Puerto bajo las Sombras. És molt recomanable dedicar un dia sencer a navegar pel llac Argentino. De Puerto La Soledad, en Bahía Tranquila, molt a prop de Punta Bandera, salpen els catamarans que recorren el braç Nord, que es bifurca en altres dos.

Es pren rumb nord-oest i es passa per Punta Avellaneda i Boca del Diablo, el pas més estret del llac. Després de dues hores de navegació, la succesió de fragments flotants de glaç anuncia la proximitat de la glacera Spegazzini. No mostra signes de retrocés. Té una superfície de 134 km² i una amplària mitjana d'1,5 km. Desemboca en el braç homònim del llac Argentino. El front glacial, el més alt del parc, fa 135 m d'altura. Aproximar-se a la paret deixa atònit. La glacera està nodrida per dues més petites, Mayo Norte i Peineta. ¡Espectacle impressionant! Navegant pel braç Spegazzini també es pot contemplar la glacera suspesa Seco. El seu front no arriba a l'aigua. Al seu voltant, els colors de la vegetació són esplèndids. Els catamarans solen atracar a la badia Puesto de las Vacas. Una passejada per terra ferma permet contemplar el paisatge d'aquesta zona del parc. Fa temps, s'hi van instal·lar alguns pobladors amb el seu ramat. En els anys cinquanta, abandonaren el lloc i els animals. Bovins i equins s'hi van adaptar. S'estima que ara hi ha uns quatre mil caps de bestiar salvatge, que perjudiquen molt la flora autòctona.

Hi sobreviu una vella cabana de fusta, deshabitada, enfront del llac. La vegetació és peculiar; els arbres (lenga, guindo, ñire) són del gènere nothofagus. Els antics habitants incendiaven el bosc d'aquestes especies australs a fi de guanyar terreny per a l'agricultura i la ramaderia. Proliferen els esquelets d'exemplars caiguts, que tarden a descompondre's, pels freds extrems que imperen a la zona. Després de visitar l'indret, es continua navegant cap al braç Upsala, on desemboca la glacera homònima. Els catamarans s'han d'aturar a molta distància, perquè la Upsala és molt perillosa per a les embarcacions. Els col·lapses del seu frontal són freqüents i imprevistos. Fa un temps, alguns vaixells van estar a punt de naufragar per causa de l'enorme tsunami que provocà un despreniment. Des de llavors, cal aturar-se en la barrera d'icebergs. La glacera Upsala té una superficie de vora 900 km², una longitud de 53,7 km, una amplària de 10 km i una altura mitjana de 40 m. El seu front col·lapsa sovint perquè no toca el fons del llac. És la glacera més gran del parc nacional. Cobreix una vall composta i està nodrida per altres glaceres més petites.

La Upsala està retrocedint a conseqüència del canvi climàtic. Navegar entre els icebergs és una experiència meravellosa, especialment si les aigües estan encalmades. Hi ha fragments de glaç de totes les grandàries i amb formes capricioses. Els seus colors oscil·len entre el blanc pur i el blau cel. Alguns fragments són més grans que les embarcacions que naveguen pel llac. (Cal recordar que el volum que es mostra sobre el nivell de l'aigua és només un 10% del volum total d'un iceberg.) L'excursió pot continuar pel Canal de los Témpanos, per tal d'aproximar-se a la paret nord de la glacera Perito Moreno. De tornada a Punta Bandera és temps de gaudir amb les vistes espectaculars que proporciona el llac Argentino. És el major i més austral dels grans llacs de la Patagònia continental argentina. (El Fagnano, en Terra del Foc, és encara més gran.) Té una altitud de 178 m sobre el nivell de la mar i una superfície de 1.415 km². La seua profunditat mitjana és de 150 m, bé que en alguns punts arriba als 500. En la seua ribera sud es troba la vila d'El Calafate, el punt de partida per a totes les persones que volen vistar la regió de les glaceres.

Són admirables la immensitat i la bellesa de les superfícies del llac, de colors blau cel, turquesa i gris verdós —a prop de les glaceres, a causa de les diminutes partícules glacials en suspensió. La gran massa lacustre desaigua en el riu Santa Cruz i, a través d'aquest, en l'Atlàntic. Durant el trajecte entre Punta Bandera i El Calafate és possible de contemplar múltiples vestigis d'activitat glacial: valls en forma de U, parets muntanyoses estriades, morrenes... Quan ens aproximem a la vila, la vegetació canvia radicalment. El contrast de paisatges és enorme; es passa de la zona de neus, gels i boscos a una gran extensió àrida, l'estepa patagònica, on només creixen arbusts, com ara el calafate (berberis microphylla). La vila d'El Calafate deu el nom a aquesta planta, que prolifera a la regió. En aquesta població de la província de Santa Cruz morí el president Néstor Kirchner, que havia nascut a Río Gallegos, la capital provincial. Una llegenda diu que qui menja els fruits del calafate torna a Patagònia. Alguns companys de viatge i jo vam menjar un pastís fet amb el fruit de l'arbust. Estava ben deliciós. ¿Tornarem a les terres australs d'Amèrica?