Durant aquests dies de confinament, hem sentit moltíssimes vegades aquesta frase: «El govern pren totes les decisions seguint els criteris dels científics.» La repetició pot ser un recurs retòric o un intent de donar aspecte de versemblança a allò que és inversemblant. En realitat, ¿quin és el paper dels científics en la gestió de la crisi? ¿És convenient que els experts marquen la pauta al govern? Els cientifistes diran que sí; afirmen l'aplicabilitat universal del mètode científic, la idea que la ciència empírica proporciona l'única cosmovisió vàlida, la més acreditada, el saber més valuós, amb exclusió d'altres punts de vista. Els cientifistes titllen les ciències socials i les humanitats de "blanes", una manera eufemística de negar-les caràcter científic. Sols les ciències "dures" (naturals i físiques), caracteritzades com experimentals, empíriques i quantificables, que fan servir únicament dades objectives i investiguen seguint el mètode científic, són veritables ciències, rigoroses, exactes i capaces de fer prediccions. Segons açò, el saber tou és poc útil.
Naturalment, el cientifisme considera dures les ciències aplicades —l'enginyeria i la medicina, posem per cas—, perquè són eminentment pràctiques, remeten al camp tecnològic. I bé que el criteri de cientificitat no és acceptat universalment, les ciències formals (les matemàtiques, la lògica) i sobretot les ciències naturals (física, astronomia, geologia, química, biologia) tenen més prestigi que les ciències humanes o socials. Per tant, molta gent creu que la crisi del SARS-CoV-2 hauria d'estar gestionada per científics. ¿Quins? L'interrogant suscita noves preguntes. ¿A quin camp pertany la medicina? Hi ha qui la col·loca al camp de les ciències socials, junt amb la sociologia o l'economia. En canvi, altres la consideren una ciència aplicada, una tecnologia. Provisionalment, podem acceptar que els metges són majoritàriament tècnics, encara que alguns fan també recerca científica. Des del govern central s'afirma que totes les decisions sobre la pandèmia es prenen d'acord amb el parer dels experts del Comitè Científic del COVID-19.
¿Quina és la composició del grup assessor? En formen part set experts de prestigi nacional i internacional: quatre metges, un biòleg, una farmacèutica i una infermera que també té un doctorat en epidemiologia i salut pública. ¿Algun sociòleg? ¿I filòsofs, politòlegs, juristes o economistes? ¡En el comitè assessor, cap! Però diversos membres del govern provenen del camp de les ciències socials. ¿Estem per tant en bones mans? ¡Uf! No sabria dir. Comencem per sotmetre a crítica els sabers dels científics. (L'estat d'alarma no ha eliminat el dret de poder criticar.) No és tracta de posar en qüestió la veracitat del saber científic, sinó de constatar les seues limitacions. L’epistemologia ha mostrat que el científic no és conscient dels factors (socials, polítics, culturals, ideològics) implicats en la seua activitat. La concepció del món dels científics inclou idees i postulats metafísics, religiosos i ideològics no sempre explícits. El científic no és un ésser absolutament racional i conscient. Ni els seus propòsits són sempre objectius, ni els seus punts de partida són coneguts i explícits, ni el seu mètode és transparent i està protegit de tota influència estranya.
El desenvolupament de la ciència recolza en la producció, és a dir, en l’activitat pràctica de la societat, la qual subordina a les seues relacions econòmiques la direcció, el ritme, l’ús social dels coneixements i fins i tot el desplaçament del centre d’activitat econòmica. També és cert que la subordinació no és unilateral; hom pot emprar el coneixement científic per a conèixer millor les relacions econòmiques i transformar-les. Atès que els ciutadans confien molt en els experts, ¿hauríem de proposar que els científics i els metges ens governen? Plató proposava en La República que una aristocràcia del saber prengués les regnes del govern. La idea ha ressorgit cíclicament, al llarg dels segles, i ha servit per a justificar governs totalitaris. Però no hi ha cap evidència que els científics siguen bons governants. Els integrants de la comunitat científica esdevenen en alguns casos una nova classe, una elit dependent del poder. Molts estudiosos han advertit dels perills de confiar indiscriminadament en experts, atès que sovint estan controlats pel sistema. D'altra banda, el conjunt de la ciutadania és alié al desenvolupament científic.
Per causa del model globalitzat de capitalisme especulatiu i financer, la ciència ha perdut part de les seues arrels humanistes. Es conrea preferentment el coneixement especialitzat, fragmentat, competitiu, excloent i al marge de l'ètica. Els científics fan servir un llenguatge tan formalitzat que resulta esotèric per a bona part de la gent. Sovint, la recerca científica i el desenvolupament tecnològic responen a lògiques economicistes, perquè la ciència no és aliena a una societat en què impera el capitalisme neoliberal. Només sol interessar el coneixement que beneficia el negoci i l'establishment. En certes circumstàncies, per a emmascarar les seues decisions, el poder a'amaga darrere del científic, que presenta com un expert objectiu que treballa amb un mètode sòlid, cosa que li dóna autoritat moral. ¿Objectivitat i solidesa? No sempre. En 1975, el filòsof Ivan Illich publicà Nèmesi mèdica en què qüestionava la medicina contemporània occidental. Afirmava que la medicalització de moltes vicissituds de la nostra existència (el naixement, per exemple) causen sovint més dany que benefici; converteixen molta gent en pacients de per vida.
Illich portà a cap estudis estadístics per a demostrar l'enorme quantitat d'efectes secundaris i de malalties induïdes pels medicaments en les societats industrials avançades. Fou dels primers a divulgar la noció de iatrogènia. La iatrogènesi consisteix a crear un dany que el malalt no tenia anteriorment i que ha adquirit per causa de l'actuació del metge o, en sentit més ampli, a causa de les terapèutiques emprades. La iatrogènia fa referència, per tant, als efectes tòxics o nocius que pateix un malalt com a conseqüència del seu contacte amb el sistema sanitari. Marçal Girbau també ho explica en un article, "Preguntes incòmodes de confinament (2)", publicat al setmanari El Temps. Està clar que calen els consells dels científics i els epidemiòlegs durant una pandèmia, però la idea d'un govern tecnocràtic d'experts em sembla massa propera a les tesis de l'extrema dreta. I no es tracta de caure en l'anticiència, en l'actitud crítica contra la ciència i el mètode científic, sinó de posar les coses en el seu lloc. La política l'han de fer els polítics.
Els metges són tècnics que ens ajuden en determinades circumstàncies, però no estan lliures dels interessos corporatius que afecten qualsevol col·lectiu, ni de les pressions del context econòmic, ideològic i religiós. Ara mateix, el personal sanitari de peu fa una tasca encomiable en unes condicions força complicades. Però la ciència encara no coneix bé el SARS-CoV-2. Els assessors del govern, tots sanitaris, poden sentir la temptació d'aconsellar el 'més val passar-se'n que tallar curt', per a guardar-se les esquenes. Des del punt de vista polítc, això també és una bona opció. Però tornem a l'inici. ¿Quin paper estan jugant els científics i els experts en la lluita contra la pandèmia? Si s'ha de jutjar per les aparences, la situació s'està gestionant d'una manera fonamentalment política. Algunes decisions de Pedro Sánchez —com ara aquesta de prendre la província com unitat de destí en l'universal— tenen un claríssim biaix polític, centralitzador, personalista i autoritari. I si no en vegem de més grosses és perquè no ho permet la minsa base parlamentària del govern. S'està lluitant contra el virus i altres coses més. Veurem fins on arriba Sánchez.
Naturalment, el cientifisme considera dures les ciències aplicades —l'enginyeria i la medicina, posem per cas—, perquè són eminentment pràctiques, remeten al camp tecnològic. I bé que el criteri de cientificitat no és acceptat universalment, les ciències formals (les matemàtiques, la lògica) i sobretot les ciències naturals (física, astronomia, geologia, química, biologia) tenen més prestigi que les ciències humanes o socials. Per tant, molta gent creu que la crisi del SARS-CoV-2 hauria d'estar gestionada per científics. ¿Quins? L'interrogant suscita noves preguntes. ¿A quin camp pertany la medicina? Hi ha qui la col·loca al camp de les ciències socials, junt amb la sociologia o l'economia. En canvi, altres la consideren una ciència aplicada, una tecnologia. Provisionalment, podem acceptar que els metges són majoritàriament tècnics, encara que alguns fan també recerca científica. Des del govern central s'afirma que totes les decisions sobre la pandèmia es prenen d'acord amb el parer dels experts del Comitè Científic del COVID-19.
¿Quina és la composició del grup assessor? En formen part set experts de prestigi nacional i internacional: quatre metges, un biòleg, una farmacèutica i una infermera que també té un doctorat en epidemiologia i salut pública. ¿Algun sociòleg? ¿I filòsofs, politòlegs, juristes o economistes? ¡En el comitè assessor, cap! Però diversos membres del govern provenen del camp de les ciències socials. ¿Estem per tant en bones mans? ¡Uf! No sabria dir. Comencem per sotmetre a crítica els sabers dels científics. (L'estat d'alarma no ha eliminat el dret de poder criticar.) No és tracta de posar en qüestió la veracitat del saber científic, sinó de constatar les seues limitacions. L’epistemologia ha mostrat que el científic no és conscient dels factors (socials, polítics, culturals, ideològics) implicats en la seua activitat. La concepció del món dels científics inclou idees i postulats metafísics, religiosos i ideològics no sempre explícits. El científic no és un ésser absolutament racional i conscient. Ni els seus propòsits són sempre objectius, ni els seus punts de partida són coneguts i explícits, ni el seu mètode és transparent i està protegit de tota influència estranya.
El desenvolupament de la ciència recolza en la producció, és a dir, en l’activitat pràctica de la societat, la qual subordina a les seues relacions econòmiques la direcció, el ritme, l’ús social dels coneixements i fins i tot el desplaçament del centre d’activitat econòmica. També és cert que la subordinació no és unilateral; hom pot emprar el coneixement científic per a conèixer millor les relacions econòmiques i transformar-les. Atès que els ciutadans confien molt en els experts, ¿hauríem de proposar que els científics i els metges ens governen? Plató proposava en La República que una aristocràcia del saber prengués les regnes del govern. La idea ha ressorgit cíclicament, al llarg dels segles, i ha servit per a justificar governs totalitaris. Però no hi ha cap evidència que els científics siguen bons governants. Els integrants de la comunitat científica esdevenen en alguns casos una nova classe, una elit dependent del poder. Molts estudiosos han advertit dels perills de confiar indiscriminadament en experts, atès que sovint estan controlats pel sistema. D'altra banda, el conjunt de la ciutadania és alié al desenvolupament científic.
Per causa del model globalitzat de capitalisme especulatiu i financer, la ciència ha perdut part de les seues arrels humanistes. Es conrea preferentment el coneixement especialitzat, fragmentat, competitiu, excloent i al marge de l'ètica. Els científics fan servir un llenguatge tan formalitzat que resulta esotèric per a bona part de la gent. Sovint, la recerca científica i el desenvolupament tecnològic responen a lògiques economicistes, perquè la ciència no és aliena a una societat en què impera el capitalisme neoliberal. Només sol interessar el coneixement que beneficia el negoci i l'establishment. En certes circumstàncies, per a emmascarar les seues decisions, el poder a'amaga darrere del científic, que presenta com un expert objectiu que treballa amb un mètode sòlid, cosa que li dóna autoritat moral. ¿Objectivitat i solidesa? No sempre. En 1975, el filòsof Ivan Illich publicà Nèmesi mèdica en què qüestionava la medicina contemporània occidental. Afirmava que la medicalització de moltes vicissituds de la nostra existència (el naixement, per exemple) causen sovint més dany que benefici; converteixen molta gent en pacients de per vida.
Illich portà a cap estudis estadístics per a demostrar l'enorme quantitat d'efectes secundaris i de malalties induïdes pels medicaments en les societats industrials avançades. Fou dels primers a divulgar la noció de iatrogènia. La iatrogènesi consisteix a crear un dany que el malalt no tenia anteriorment i que ha adquirit per causa de l'actuació del metge o, en sentit més ampli, a causa de les terapèutiques emprades. La iatrogènia fa referència, per tant, als efectes tòxics o nocius que pateix un malalt com a conseqüència del seu contacte amb el sistema sanitari. Marçal Girbau també ho explica en un article, "Preguntes incòmodes de confinament (2)", publicat al setmanari El Temps. Està clar que calen els consells dels científics i els epidemiòlegs durant una pandèmia, però la idea d'un govern tecnocràtic d'experts em sembla massa propera a les tesis de l'extrema dreta. I no es tracta de caure en l'anticiència, en l'actitud crítica contra la ciència i el mètode científic, sinó de posar les coses en el seu lloc. La política l'han de fer els polítics.
Els metges són tècnics que ens ajuden en determinades circumstàncies, però no estan lliures dels interessos corporatius que afecten qualsevol col·lectiu, ni de les pressions del context econòmic, ideològic i religiós. Ara mateix, el personal sanitari de peu fa una tasca encomiable en unes condicions força complicades. Però la ciència encara no coneix bé el SARS-CoV-2. Els assessors del govern, tots sanitaris, poden sentir la temptació d'aconsellar el 'més val passar-se'n que tallar curt', per a guardar-se les esquenes. Des del punt de vista polítc, això també és una bona opció. Però tornem a l'inici. ¿Quin paper estan jugant els científics i els experts en la lluita contra la pandèmia? Si s'ha de jutjar per les aparences, la situació s'està gestionant d'una manera fonamentalment política. Algunes decisions de Pedro Sánchez —com ara aquesta de prendre la província com unitat de destí en l'universal— tenen un claríssim biaix polític, centralitzador, personalista i autoritari. I si no en vegem de més grosses és perquè no ho permet la minsa base parlamentària del govern. S'està lluitant contra el virus i altres coses més. Veurem fins on arriba Sánchez.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada