La pandèmia del coronavirus dóna peu a moltes cobles. Se'ns diu contínuament que el SARS-CoV-2 no entén d'ideologies, fronteres o territoris. Ens repeteixen com una lletania que hem d'estar tots units, que som interdependents, que l'homogeneïtat ha beneficiat tothom fins ara. Altres cobles amb què ens amartellen el cervell són "Hi ha massa setciències que entenen de tot" o "Ja criticarem després; ara toca arrimar el muscle". En fi, primer s'ha de dir que el govern espanyol d'esquerres es troba en una situació absolutament atzarosa, entravessada. Els esculls que entrebanquen la seua singladura són innombrables: discrepàncies al si de la coalició; escàs suport parlamentari; el laberint català; resistència dels poders econòmics a reformes fiscals, laborals i socials; les escomeses ferotges de la dreta, que sol digerir molt malament la pèrdua de les eleccions... Només faltaven el coronavirus —amb les seues seqüeles d'infectats, col·lapse sanitari i gran quantitat de morts—, l'aturada de totes les activitats i la subsegüent crisi social i econòmica. ¡Pitjor, impossible! Amb tot açò, les probabilitats de naufragi són altíssimes.
Generalment se sol acceptar que tothom ha de donar suport a qui porta el timó durant una gran tempesta, amb vents fortíssims i ones de quinze metres. A qualsevol li semblarà raonable que les coses siguen així. Doncs, a la dreta espanyola, ¡no! El timó ha d'estar sí o sí en les seues mans. Per això, quan la nau és governada per un capità d'esquerres, el motí està assegurat. A l'oposició reaccionària tant se li'n dóna la tempesta. ¿Vent huracanat? ¿Ones de quinze metres? ¿Perill de naufragi? Tots recordaran la frase del ministre Montoro: Que caiga España. Ya la levantaremos nosotros. Per a carregar-se el pilot val tot: insults, injúries, calúmnies, mentides, acusacions infundades, conxorxes, conspiracions, crides al cop d'estat... A més, les campanyes contra els adversaris polítics compten avui amb eines tecnològiques poderosíssimes. Diferents líders populistes americans i europeus —Trump, Salvini, Bolsonaro— han demostrat com són d'eficaces per a guanyar vots les campanyes de mentides i odi difoses per les xarxes a velocitat de vertigen mitjançant Cheap Bots. La dreta i la ultradreta espanyoles han après el mètode.
En aquest context, la pandèmia passa a un segon pla. Ara mateix, el gran objectiu del PP i Vox és abatre el govern de Pedro Sánchez, que gestiona amb els seus encerts i els seus errors la lluita contra el coronavirus. I aqueix és el problema, que el govern comet molts errors. I els errors són criticables. Ara bé, amb l'allau d'insídies que reben el PSOE i UP, criticar algunes de les seues errades implica riscs: que t'acusen de fer-li el joc a la dreta, per exemple. És l'eterna cançó: A la guerra cal estar en un costat de la ratlla o en l'altre. Romandre enmig suposa rebre cops a tort i a dret. El govern ho sap. Per això impulsa una de les cobles més escoltades aquests dies: «Ja criticarem després; ara toca arrimar el muscle.» Jure que intente posar fre als meus impulsos desaprovatoris, però arriba un punt en què el cos demana dir les coses pel seu nom. Moltes veus adverteixen que algunes decisions —la de prendre la província com a patró de desescalada, posem per cas— tenen un claríssim biaix polític, centralitzador, personalista i autoritari. Jo tinc cada vegada més clar que s'intenta aprofitar la pandèmia per a fer la guitza a l'independentisme.
El president afirma coses que s'haurien de verificar. No està clar que l'homogeneïtat haja tingut com a objectiu beneficiar tots els territoris estatals. Més bé sembla un pretext per a no passar el tràngol d'haver d'imposar o tolerar mesures específiques i distintes en algun territori. Es decidí que tots els habitants de la pell de brau compassàrem les nostres vides al ritme que marca l'evolució de la pandèmia a la Comunitat de Madrid. Sánchez repeteix contínuament que tots els espanyols som interdependents. ¿Som o ens fan interdependents a la força? Crec que sempre plana l'ombra de Catalunya. Quim Torra proposà que s'establiren franges horàries per a l'eixida dels xiquets. El govern rebutjà la idea amb el subsegüent desori del dia 24. ¿Quin problema hi havia si una comunitat autònoma decidia establir franges horàries? Al final, l'autoritat competent —quina expressió— les ha acabat acceptant; des d'avui hi ha horaris. I així tot. Sánchez també s'ha afartat de dir que el SARS-CoV-2 no entén de fronteres ni territoris. Però la fal·làcia ha quedat al descobert; la desescalada de l'estat d'alarma es farà per territoris. ¿Per comunitats autònomes?
¡No! ¡Per províncies! ¿Per què? Per a no deixar en mans d'autoritats autonòmiques l'execució de les mesures d'alleujament de l'estat d'alarma. De nou l'ombra de Catalunya i Madrid. Es podrà adduir que algunes autonomies no són de fiar. Excuses paternalistes, o autoritàries. Dirigents ineptes hi ha en tots els nivells administratius. Tan inepta pot ser la màxima autoritat d'un estat —Trump, per exemple— com la d'una regió, una autonomia o un estat federat. Una majoria d'electors de Madrid ha volgut que la senyora Díaz Ayuso siga la seua presidenta. L'Estat té mecanismes per a intervenir una autonomia si les circumstàncies ho exigeixen. Però sembla que això només serveix per a Catalunya. L'espectacle deparat pel tancament de l'hospital d'Ifema fou vergonyós. Però l'executiu central ha preferit solucionar els embolics amb "interdependència" i "homogeneïtat". ¡Donar a tothom el mateix tracte! Els valencians hem rebut, per tant, una ració de centralisme. Tanmateix, el nostre tripartit ha gestionat raonablement bé la crisi.
Jo no trobe cap raó objectiva que desaconselle dissenyar la nostra pròpia desescalada. Podríem decidir si la fem per comarques, per departaments de salut, per poblacions. El discurs de Pedro Sánchez, ple de metàfores bèl·liques i de contínues apel·lacions al patriotisme i la disciplina, ha acabat per semblar-se moltíssim al de la dreta. Ha dit i ha fet coses que titllaríem de feixistes si les hagués dit o les hagués fet la dreta. Sé perfectament que les autoritats s'han de comunicar en temps de crisi fent servir el llenguatge que toca: compadir-se per les víctimes, agrair l'esforç de tots els ciutadans, cridar a la responsabilitat, exalçar la solidaritat... Ara bé, tot aquest llenguatge políticament correcte no aconsegueix d'amagar altres formulacions que preocupen molt. Com ja he dit abans, costa de fer retrets a un govern teòricament progressista que compta amb el suport parlamentari de grups com ERC, BNG o Compromís. Però mai no hagués pensat que el líder del PSOE gosaria ressuscitar el provincialisme vell i ranci per a, ¿frenar un virus? ¡Centralisme a la callada! M'entren ganes de repetir la frase cèlebre: «¡Cos a terra, que venen els nostres!»
Generalment se sol acceptar que tothom ha de donar suport a qui porta el timó durant una gran tempesta, amb vents fortíssims i ones de quinze metres. A qualsevol li semblarà raonable que les coses siguen així. Doncs, a la dreta espanyola, ¡no! El timó ha d'estar sí o sí en les seues mans. Per això, quan la nau és governada per un capità d'esquerres, el motí està assegurat. A l'oposició reaccionària tant se li'n dóna la tempesta. ¿Vent huracanat? ¿Ones de quinze metres? ¿Perill de naufragi? Tots recordaran la frase del ministre Montoro: Que caiga España. Ya la levantaremos nosotros. Per a carregar-se el pilot val tot: insults, injúries, calúmnies, mentides, acusacions infundades, conxorxes, conspiracions, crides al cop d'estat... A més, les campanyes contra els adversaris polítics compten avui amb eines tecnològiques poderosíssimes. Diferents líders populistes americans i europeus —Trump, Salvini, Bolsonaro— han demostrat com són d'eficaces per a guanyar vots les campanyes de mentides i odi difoses per les xarxes a velocitat de vertigen mitjançant Cheap Bots. La dreta i la ultradreta espanyoles han après el mètode.
En aquest context, la pandèmia passa a un segon pla. Ara mateix, el gran objectiu del PP i Vox és abatre el govern de Pedro Sánchez, que gestiona amb els seus encerts i els seus errors la lluita contra el coronavirus. I aqueix és el problema, que el govern comet molts errors. I els errors són criticables. Ara bé, amb l'allau d'insídies que reben el PSOE i UP, criticar algunes de les seues errades implica riscs: que t'acusen de fer-li el joc a la dreta, per exemple. És l'eterna cançó: A la guerra cal estar en un costat de la ratlla o en l'altre. Romandre enmig suposa rebre cops a tort i a dret. El govern ho sap. Per això impulsa una de les cobles més escoltades aquests dies: «Ja criticarem després; ara toca arrimar el muscle.» Jure que intente posar fre als meus impulsos desaprovatoris, però arriba un punt en què el cos demana dir les coses pel seu nom. Moltes veus adverteixen que algunes decisions —la de prendre la província com a patró de desescalada, posem per cas— tenen un claríssim biaix polític, centralitzador, personalista i autoritari. Jo tinc cada vegada més clar que s'intenta aprofitar la pandèmia per a fer la guitza a l'independentisme.
El president afirma coses que s'haurien de verificar. No està clar que l'homogeneïtat haja tingut com a objectiu beneficiar tots els territoris estatals. Més bé sembla un pretext per a no passar el tràngol d'haver d'imposar o tolerar mesures específiques i distintes en algun territori. Es decidí que tots els habitants de la pell de brau compassàrem les nostres vides al ritme que marca l'evolució de la pandèmia a la Comunitat de Madrid. Sánchez repeteix contínuament que tots els espanyols som interdependents. ¿Som o ens fan interdependents a la força? Crec que sempre plana l'ombra de Catalunya. Quim Torra proposà que s'establiren franges horàries per a l'eixida dels xiquets. El govern rebutjà la idea amb el subsegüent desori del dia 24. ¿Quin problema hi havia si una comunitat autònoma decidia establir franges horàries? Al final, l'autoritat competent —quina expressió— les ha acabat acceptant; des d'avui hi ha horaris. I així tot. Sánchez també s'ha afartat de dir que el SARS-CoV-2 no entén de fronteres ni territoris. Però la fal·làcia ha quedat al descobert; la desescalada de l'estat d'alarma es farà per territoris. ¿Per comunitats autònomes?
¡No! ¡Per províncies! ¿Per què? Per a no deixar en mans d'autoritats autonòmiques l'execució de les mesures d'alleujament de l'estat d'alarma. De nou l'ombra de Catalunya i Madrid. Es podrà adduir que algunes autonomies no són de fiar. Excuses paternalistes, o autoritàries. Dirigents ineptes hi ha en tots els nivells administratius. Tan inepta pot ser la màxima autoritat d'un estat —Trump, per exemple— com la d'una regió, una autonomia o un estat federat. Una majoria d'electors de Madrid ha volgut que la senyora Díaz Ayuso siga la seua presidenta. L'Estat té mecanismes per a intervenir una autonomia si les circumstàncies ho exigeixen. Però sembla que això només serveix per a Catalunya. L'espectacle deparat pel tancament de l'hospital d'Ifema fou vergonyós. Però l'executiu central ha preferit solucionar els embolics amb "interdependència" i "homogeneïtat". ¡Donar a tothom el mateix tracte! Els valencians hem rebut, per tant, una ració de centralisme. Tanmateix, el nostre tripartit ha gestionat raonablement bé la crisi.
Jo no trobe cap raó objectiva que desaconselle dissenyar la nostra pròpia desescalada. Podríem decidir si la fem per comarques, per departaments de salut, per poblacions. El discurs de Pedro Sánchez, ple de metàfores bèl·liques i de contínues apel·lacions al patriotisme i la disciplina, ha acabat per semblar-se moltíssim al de la dreta. Ha dit i ha fet coses que titllaríem de feixistes si les hagués dit o les hagués fet la dreta. Sé perfectament que les autoritats s'han de comunicar en temps de crisi fent servir el llenguatge que toca: compadir-se per les víctimes, agrair l'esforç de tots els ciutadans, cridar a la responsabilitat, exalçar la solidaritat... Ara bé, tot aquest llenguatge políticament correcte no aconsegueix d'amagar altres formulacions que preocupen molt. Com ja he dit abans, costa de fer retrets a un govern teòricament progressista que compta amb el suport parlamentari de grups com ERC, BNG o Compromís. Però mai no hagués pensat que el líder del PSOE gosaria ressuscitar el provincialisme vell i ranci per a, ¿frenar un virus? ¡Centralisme a la callada! M'entren ganes de repetir la frase cèlebre: «¡Cos a terra, que venen els nostres!»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada