Vaig llegir un article del socióleg Emmanuel Rodriguez, publicat a ctxt, que em va deixar una mica perplex. Es titula "Sociología (breve) del estado de alarma". La seua tesi central és la següent: «En la societat espanyola hi ha un grup especial que imposa la por 'dominant', una por més legítima que les altres, la por dels 'instal·lats', un col·lectiu que ha gaudit d'una biografia molt 'pròspera'.» Òbviament m'he donat per al·ludit, perquè defineix el grup d'aquesta manera: «Els 'instal·lats' són un segment social d'edat imprecisa però ben reconeixible pertot arreu. Els membres d'aquest grup viuen millor que els seus pares i que els seus néts. Entraren al mercat laboral en plena expansió de l'ocupació professional i el treball públic, després de la primera gran ona 'democratitzadora' de l'educació superior. Ocuparen posicions de 'responsabilitat' molt d'hora. Van ser professors, metges, periodistes, advocats que, amb poc més de trenta anys, van assolir allò que avui s'obté (si s'obté) als cinquanta: ser alts funcionaris, directors de periòdics i, fins fa no res, polítics professionals. Es només un segment social, no una generació pròpiament dita. Es refereix només a les anomenades 'classes mitjanes', als veritablement posicionats.»
Estic prou d'acord amb aquesta caracterització. En tot cas, trobe a faltar la inclusió dels affluent workers, la capa més privilegiada dels assalariats. Efectivament, jo forme part d'aqueix segment social. Sóc professor emèrit, vaig ser director d'un centre acadèmic, em vaig dedicar a la política activa durant un temps i cobre una pensió més alta que el sou de les meues filles. Però no compartisc moltes de les conclusions que extrau l'autor de l'article. No podem ser el col·lectiu amb més poder en la societat, perquè la immensa majoria dels seus membres ja està jubilada. Sembla confondre's capa més alta de la classe treballadora —la denominada classe mitjana— amb classe dominant, quan s'afirma que el segment dels instal·lats manté importants posicions patrimonials. Però anem al moll de la hipòtesi plantejada: els instal·lats hem imposat la por dominant durant la pandèmia de covid-19. ¿D'on ix aquesta conclusió? ¿S'ha fet una enquesta o un estudi de camp durant els dies de confinament? Si es trau de la pura especulació o d'una mirada superficial a l'entorn immediat, no mereix massa crèdit. Cal recordar que l'únic criteri de validesa d'una formulació científica és la seua adequació al comportament de la realitat.
Jo també puc elucubrar a partir d'observacions superficials sobre el meu entorn. Gent molt més jove —no pertanyent, per tant, al segment dels instal·lats— ha sucumbit a la por, ha exercit com a policia de balcó, aplaudeix les mesures repressives... En canvi, prou persones —entre les quals m'incloc— del segment dels 'instal·lats', gent amb més de 65 anys, jubilats, antics funcionaris o professionals liberals, hem mostrat des del primer moment moltíssimes reticències envers l'estat d'alarma tal com s'ha aplicat. I hem rebutjat la possible pèrdua de llibertats i drets democràtics, la militarització del discurs contra el patogen, la presència de soldats al carrer, la sobreactuació de la policia, les mesures incomprensibles, els aspectes totalitaris en les decisions del govern... ¿Unanimitat? Crec que no ha existit, bé que el govern l'ha reclamada amb insistència. Hi ha hagut, això sí, una dosi ben alta d'obediència a l'autoritat competent. Però inferir sense proves convincents que l'acatament majoritari a les ordres ha estat impulsat pels vells jubilats i jubilades nascuts als anys cinquanta em sembla increïble. Cal recordar que nombroses persones d'aquest grup han participat en moviments reivindicatius molt variats: els iaioflautes, la plataforma per unes pensions dignes...
La tornada a l'estat protector —si s'esdevé— ja no beneficiarà el segment de què forme part. En tot cas —jo no hi confiaria massa—, beneficiarà els nostres fills i els nostres néts. Tampoc no entenc altra afirmació contradictòria: «La crisi ha estat salvada exclusivament per una multitud de treballadors dels sectors sanitari i de cures.» Si acceptem que el confinament ha estat acatat unànimement, alguna participació en el remei haurà tingut el conjunt de la societat; si s'hagués produït una revolta majoritària contra el confinament, el sistema sanitari hauria col·lapsat. I no s'ha d'oblidar que molts iaios vam participar en les marees que exigien una sanitat pública més digna. En fi, s'acaba un món, però no el nostre, que ja estava liquidat abans de la pandèmia. S'acaba el món de les generacions posteriors a la nostra, que porten ara mateix les regnes de la política i l'economia. La gent com jo, nascut en el 52, ja no portem les regnes de res.
Estic prou d'acord amb aquesta caracterització. En tot cas, trobe a faltar la inclusió dels affluent workers, la capa més privilegiada dels assalariats. Efectivament, jo forme part d'aqueix segment social. Sóc professor emèrit, vaig ser director d'un centre acadèmic, em vaig dedicar a la política activa durant un temps i cobre una pensió més alta que el sou de les meues filles. Però no compartisc moltes de les conclusions que extrau l'autor de l'article. No podem ser el col·lectiu amb més poder en la societat, perquè la immensa majoria dels seus membres ja està jubilada. Sembla confondre's capa més alta de la classe treballadora —la denominada classe mitjana— amb classe dominant, quan s'afirma que el segment dels instal·lats manté importants posicions patrimonials. Però anem al moll de la hipòtesi plantejada: els instal·lats hem imposat la por dominant durant la pandèmia de covid-19. ¿D'on ix aquesta conclusió? ¿S'ha fet una enquesta o un estudi de camp durant els dies de confinament? Si es trau de la pura especulació o d'una mirada superficial a l'entorn immediat, no mereix massa crèdit. Cal recordar que l'únic criteri de validesa d'una formulació científica és la seua adequació al comportament de la realitat.
Jo també puc elucubrar a partir d'observacions superficials sobre el meu entorn. Gent molt més jove —no pertanyent, per tant, al segment dels instal·lats— ha sucumbit a la por, ha exercit com a policia de balcó, aplaudeix les mesures repressives... En canvi, prou persones —entre les quals m'incloc— del segment dels 'instal·lats', gent amb més de 65 anys, jubilats, antics funcionaris o professionals liberals, hem mostrat des del primer moment moltíssimes reticències envers l'estat d'alarma tal com s'ha aplicat. I hem rebutjat la possible pèrdua de llibertats i drets democràtics, la militarització del discurs contra el patogen, la presència de soldats al carrer, la sobreactuació de la policia, les mesures incomprensibles, els aspectes totalitaris en les decisions del govern... ¿Unanimitat? Crec que no ha existit, bé que el govern l'ha reclamada amb insistència. Hi ha hagut, això sí, una dosi ben alta d'obediència a l'autoritat competent. Però inferir sense proves convincents que l'acatament majoritari a les ordres ha estat impulsat pels vells jubilats i jubilades nascuts als anys cinquanta em sembla increïble. Cal recordar que nombroses persones d'aquest grup han participat en moviments reivindicatius molt variats: els iaioflautes, la plataforma per unes pensions dignes...
La tornada a l'estat protector —si s'esdevé— ja no beneficiarà el segment de què forme part. En tot cas —jo no hi confiaria massa—, beneficiarà els nostres fills i els nostres néts. Tampoc no entenc altra afirmació contradictòria: «La crisi ha estat salvada exclusivament per una multitud de treballadors dels sectors sanitari i de cures.» Si acceptem que el confinament ha estat acatat unànimement, alguna participació en el remei haurà tingut el conjunt de la societat; si s'hagués produït una revolta majoritària contra el confinament, el sistema sanitari hauria col·lapsat. I no s'ha d'oblidar que molts iaios vam participar en les marees que exigien una sanitat pública més digna. En fi, s'acaba un món, però no el nostre, que ja estava liquidat abans de la pandèmia. S'acaba el món de les generacions posteriors a la nostra, que porten ara mateix les regnes de la política i l'economia. La gent com jo, nascut en el 52, ja no portem les regnes de res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada