dijous, 28 de maig de 2020

¿Cap al descontrol absolut?

La gestió de la crisi se li'n va de les mans al govern central. Com més va, més patent queda que moltíssima gent està farta de l'estat d'alarma. En alguns moments, ja no hi ha cap manera de contenir les desbandades. I no és possible posar un policia darrere de cada persona. Tot va començar pel mal exemple. En general, la Comunitat de Madrid ha estat la reina indiscutible de les conductes poc edificants. Amb la clausura de l'hospital de campanya d'Ifema, la presidenta oferí un pèssim model de conducta i donà peu a prendre'n norma. «Com els polítics fan el que volen, ¿jo també puc, no?», degué pensar una part de la ciutadania. Després vingueren les aglomeracions al barri de Salamanca. Molts senyorets —i no tan senyorets— de casa bona van aprofitar la franja en què està permès el passeig per a fer protestes col·lectives contra el govern, manifestacions organitzades de manera subreptícia —sense complir cap requisit legal— en què no es respectaven les normes de l'estat d'alarma. ¿Distància interpersonal de dos metres? ¿Grups de menys de deu persones? ¡Ha! En realitat, s'estava produint una revolta de l'extrema dreta.

El fenomen s'escampà a capitals d'altres comunitats autònomes. També començaren a proliferar els escraches. Ni PP ni Vox han desautoritzat aquestes concentracions. Més bé encoratgen a seguir realitzant-les. En definitiva, formen part d'una campanya de setge al govern i apleguen el milloret de cada casa: fatxendetes, grups feixistes que exhibeixen símbols franquistes, pobres vergonyants, algun empresari... La policia els tracta amb guant de seda. En part, perquè molts agents simpatitzen amb la revolta. En part, perquè tampoc no es pot ordenar una càrrega. Davant d'una manifestació pacífica, s'ha d'actuar amb proporcionalitat. El govern diu que la cosa no té major importància; calcula que la majoria ciutadana ha "filat" els congregats. Pensa que aquestes manifestacions acabaran perjudicant qui les convoca. Però també cap altra lectura: l'enemic tractat amb guant de seda s'embraveix, perquè creu que se li té por. I jo no descartaria que el govern comence a tenir por per la dimensió que pren la barreja d'intrigues i desafecció a l'estat d'alarma. A més, després de la bullanga reaccionària, podrien arribar les revoltes del pa.

Siga com siga, les estampides cap a platges, terrasses i zones d'oci ja comencen a ser habituals, amb independència de la fase de desescalada en què es trobe el territori on es produeixen. Fa l'efecte que molta gent ha desconnectat de la situació d'emergència. Paral·lelament, el govern té cada vegada més problemes per a seguir allargant l'estat d'alarma. És molt possible que ja no aconseguisca vots suficients per a una pròxima pròrroga. O potser estiga negociant el preu amb ERC i EAJ-PNV, als dirigents del qual els sentà malament l'acord del PSOE amb EH Bildu per a derogar la reforma laboral del PP. Els errors dels socialistes, que ja són molts, compliquen la supervivència de les seues aliances parlamentàries. De fet, el govern no té clar si demanarà més pròrrogues. Sánchez està en un dilema: o acaba ell amb l'estat d'alarma o aquest degenerarà en un descontrol absolut. És un dilema endimoniat; no importa quina opció elegisca, es podria produir un rebrot de la pandèmia. Michel Foucault, en Vigilar i castigar, diu açò: «La pesta com a forma real i alhora imaginària del desordre té per correlat mèdic i polític la disciplina.»

Sánchez ja ha comprovat l'abast i els límits de la disciplina. Luca Dobry, en un article per a ctxt, titulat "Ensayo general de distopía", llança la següent hipòtesi: La actual conmoción global a causa del coronavirus, y la gestión que de ello están haciendo los gobiernos, no es tanto (o no es solo) una respuesta adecuada y medida a la situación, como un ensayo general para la gestión de más crisis de nivel planetario imparable que seguro habrán de venir. El reto no es tanto (o solo) parar el virus, sino probar cómo parar el mundo en un espacio de pocas semanas, comprobar cuánto se puede hacer antes de su colapso, e instalar nuevas y profundas herramientas de poder y su ejercicio. Si els líders del PSOE, amb l'anuència d'UP, a més de frenar la pandèmia, volien fer un assaig general de cara a la pròxima crisi, ja saben què dóna de si un estat d'alarma. La dreta, que no s'ha conformat amb un paper de mera observadora, també n'haurà tret conclusions. La imputació a José Manuel Franco, delegat del govern a la Comunitat de Madrid, és la prova palmària del pla dissenyat per la reacció: abatre Sánchez amb l'excusa del SARS-CoV-2.

Podríem estar als inicis d'un lawfare (guerra judicial) contra el govern d'esquerres. Sovint, els impulsors del lawfare pretenen donar un cop d'estat tou, accedir al poder sense utilitzar l'exèrcit. Fins ara, els gups reaccionaris no havien passat de l'agitprop: el foment de les divisions socials, les campanyes de mentides a través de la xarxa i els mitjans de comunicació... El lawfare marca un salt qualitatiu. Es va assajar contra els líders independentistes catalans. Ara, la primera peça a batre és José Manuel Franco, però la més cobejada és el mateix Pedro Sánchez. Alguns voldrien veure'l a la sala del Tribunal Suprem presidida pel magistrat Manuel Marchena. De moment, el govern ha fet uns primers moviments de blitzkrieg (guerra rellamp), les destitucions d'un coronel i un tinent general de la guàrdia civil, molt mal explicades pel ministre de l'Interior. Esperem que les coses no arriben massa lluny. En tot cas, vist com se les gasten els components del deep state, cal fer-se la següent pregunta: si la dreta està en el poder durant una pròxima emergència, ¿com gestionarà la situació? Jo preferiria que no hi haja oportunitat de saber-ho. ¡Toquem ferro!

Cap comentari: