Que la situació de les residències d'ancians durant la pandèmia de covid-19 suscita en aquests moments una enorme preocupació és ben evident. Però no ho és tant —o sí— que la inquietud es projecta cap al futur immediat. La cúspide de la piràmide de població del nostre país s'està eixamplant progressivament. Alguns i algunes —jo per exemple— ja tenim més de seixanta anys. El dia en què esdevindrem persones necessitades de cures s'aproxima a velocitat de vertigen. Tradicionalment, els fills —preferentment les filles— es fan càrrec dels seus pares majors. Això serà cada vegada més difícil. Avui és molt habitual que els dos membres de les parelles treballen fora de casa —sempre que no figuren a les llistes de l'atur, clar. Tenen fins i tot problemes per a fer-se'n càrrec dels fills fora de l'horari escolar. Els salaris ínfims i els pisos de dimensions reduïdes han transformat les característiques de les unitats familiars. La meua dona i jo havíem pensat sovint que hauríem de marxar a una residència quan perdem autonomia personal, a fi de no ser una càrrega per a la nostra descendència. Ara, però, tenim molts dubtes.
La publicitat de les llars geriàtriques difon una imatge idíl·lica. Contrasta amb notícies d'escenes esgarrifoses, en algunes residències, que fan posar els cabells de punta. Crèiem que eren casos excepcionals. Ara ja sabem que deficiències de tota mena estan a l'ordre del dia. La immensa majoria d'establiments geriàtrics pertanyen a empreses, grups inversors i fons voltor que fan negoci a costa de retallar costos en atenció, neteja i alimentació dels avis. Per altra banda, qui haja entrat sovint en una d'aquestes institucions —fins i tot en una que funcione raonablement— s'haurà adonat de l'ambient depressiu que generalment hi regna. Hi solen estar allotjades persones molt majors que ja no poden viure en les seues llars habituals per causa de malalties invalidants que limiten la seua capacitat funcional per a realitzar les activitats bàsiques de la vida diària —és a dir, manquen d'autonomia suficient per a viure soles. Aquests centres porten noms eufemístics d'allò més variat: Nou Horitzó, Hotel de Majors, Edat d'Or, Llar de la Tercera Edat, Casal d'Ancians, Residència Nova Edat... Els eufemismes intenten endolcir la realitat.
Al País Valencià hi ha un milió de persones majors de 60 anys —un 20% dels cinc milions de població total. En 2019, el 2,7% d'aquestes persones habitava en residències, és a dir, unes 27.000. Evidentment, la gran majoria dels residents —hi ha excepcions— pertany als esglaons més alts de la nostra piràmide d'edat. Els majors de 80 anys són uns 225.000. Van a parar a les institucions geriàtriques aquells que no poden ser atesos a les seues cases o en les d'un familiar. Sovint, això provoca estrés; els fills volen fer-se'n càrrec, però la seua situació econòmica, les condicions arquitectòniques de les seues llars, les peculiaritats o necessitats específiques de les persones majors —pensem en aquelles que pateixen alzheimer o immobilitat absoluta— i les jornades laborals dels encara actius no ho permeten. Les administracions concedeixen ajudes a la dependència, però l'atenció domiciliària és sovint inassequible, malgrat la prestació pública. En alguns casos es necessita una persona assistent 24 hores al dia, contractada directament o a través d'empreses de serveis a la dependència. Fins i tot és possible que calga més d'un assistent.
La contractació legal del cuidador pot ser molt aclaparant per a la família; ha d'examinar salari, cotitzacions, temps lliure, vacances, funcions i capacitació. Sovintegen la manca de formació i l'absentisme. Al nostre país, moltes persones estrangeres accepten aquest treball per necessitat, però l'abandonen si troben una ocupació millor. Cal tenir present que cuidar ancians desvalguts és un treball molt dur. Trobar gent amb formació i sensibilitat per a tractar correctament la persona major no és fàcil. En conseqüència, molts ancians es veuen abocats a les residències. (Tampoc no s'ha d'oblidar que moltes famílies es desentenen simplement dels seus ancestres.) En una institució geriàtrica privada, els preus mensuals no baixaran d'uns 2.000 euros, bé que l'administració pública cobrirà part del cost en molts casos. Però els familiars que opten per aquesta solució s'arrisquen a dipositar l'ancià a la bona de Déu. Hi ha asils que es queden amb els béns dels avis. També pot passar que la persona major no tinga una atenció correcta, digna, afectuosa. Alguns residents no reben mai visites de cap familiar, experimenten una gran solitud.
Les persones majors abandonades, o sense parents, es veuen privades de sortides i passeigs si tenen la mobilitat molt disminuïda. Per tant, no poden gaudir de trobades o festes familiars com ara natalicis i diades onomàstiques, bé que algunes residències les celebren. Els avis abandonats no tenen qui els acompanye a consultes mèdiques o l'hospital, a comprar roba o a qualsevol altre assumpte. La manca de relacions íntimes i la indiferència causen estralls, sobretot psicològics. (També cal aclarir que, de vegades, alguns majors reben el mateix tracte que ells han infligit, sent més joves, als seus cònjuges o als seus fills.) Quan una persona ingressa en un geriàtric, perd gradualment qualitats, capacitats o identitat. Deixa de ser el senyor o la senyora, el doctor o la doctora, el professor o la professora amb el seu nom complet. Sovint és tractat com un infant. Alguns treballadors de cures fan servir amb els interns diminutius, hipocorístics (Sento, Fineta, Ximet) o sobrenoms. L'ancià pot perdre la noció de la seua adreça, la seua ocupació, els seus hàbits, les seues aficions (cuinar, llegir, arreglar la seua llar, pintar, escoltar música, escriure).
El resident ja no elegeix els seus programes favorits de televisió. No pot llegir els diaris o les revistes que li agraden —en general, només té a l'abast revistes i llibres vells. Tampoc no pot decidir què menjar o què beure. L'horari és imposat per la institució, que els iaios anomenen irònicament l'internat, la caserna, la presó... El funcionament de les residències depèn de la disponibilitat de personal, generalment escassa. S'acaben la intimitat, els gusts i els desigs. Adéu al gimnàs, la bici, els amics i les amigues, els menjars preferits, la copeta de vi... Ara bé, les circumstàncies varien molt d'uns geriàtrics a d'altres. Hi ha llars d'ancians, poques, molt bones (que també són les més cares, clar), però algunes són antres dantescos (atenció indigna, manca d'higiene, maltractament, menjar pèssim). El SARS-CoV-2 ha destapat les vergonyes de moltes residències de majors: personal insuficient, escassesa de mitjans de protecció... Novaedat de Xàtiva se n'ha sortit bé; a hores d'ara, no s'han infectat de covid-19 ni treballadors ni residents.
A més, la residència xativina té les seues portes obertes —durant la pandèmia s'ha vist obligada a tancar-les. L'horari de visites de familiars i amics és amplíssim. Els interns amb mobilitat i plena capacitat cognitiva ixen i entren lliurement. Tanmateix, l'ambient de les residències és en general molt depriment. Moltes cadires de rodes i molta senilitat. Conclou l'activitat sexual dels residents solitaris, encara que no és infreqüent el sorgiment de relacions sentimentals entre ancians. Els majors que ingressen sense parella solen compartir habitació amb altra persona del mateix sexe. Per les nits, s'han de suportar desvetllaments, sorolls, roncs d'una persona amb qui no es té en principi cap relació. També hi ha petites o grans lluites de poder. Això passa en totes les institucions que alberguen molts individus. Hi ha qui ocupa una butaca al saló d'esbarjo, una cadira al menjador i un banc al jardí i es creu que són possessions seues exclusives. Pot arribar a haver-hi baralles, discussions, furts. Una llar d'ancians és un microcosmos. Proliferen les enraonies, els dicteris, les temptatives d'obtenir tractes de favor o privilegis dels cuidadors.
Les residències no són hospitals, però haurien de comptar amb alguns serveis sanitaris mínims: assistència mèdica i d'infermeria, fisioteràpia, rehabilitació, gimnàs... Els usuaris dels geriàtrics haurien de tenir accés ràpid als serveis de salut. Quant a la inspecció per part de l'administració pública, és clarament insuficient. La desídia de funcionaris, legisladors i autoritats és aclaparant i les conseqüències per als majors, devastadores. Manquen equips d'inspecció competents en geriatria i gerontologia. La gent de la meua generació, pròxima usuària de les llars d'ancians, ha d'exigir un canvi radical de paradigma. Cal reivindicar unes residències públiques de qualitat gestionades d'acord amb criteris científics, tècnics i socials, i amb la participació dels usuaris. Hem d'alçar la veu per a reclamar uns establiments on es respecte la dignitat dels majors, atesos per personal format, protegit i ben remunerat. Avui són els nostres pares i les nostres mares les víctimes de grups inversors i fons voltor que només pensen en el negoci. Si no exigim canvis radicals, demà serem nosaltres els qui caurem en les seues mans. La covid-19 n'és un avís.
(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 21/05/2020)
La publicitat de les llars geriàtriques difon una imatge idíl·lica. Contrasta amb notícies d'escenes esgarrifoses, en algunes residències, que fan posar els cabells de punta. Crèiem que eren casos excepcionals. Ara ja sabem que deficiències de tota mena estan a l'ordre del dia. La immensa majoria d'establiments geriàtrics pertanyen a empreses, grups inversors i fons voltor que fan negoci a costa de retallar costos en atenció, neteja i alimentació dels avis. Per altra banda, qui haja entrat sovint en una d'aquestes institucions —fins i tot en una que funcione raonablement— s'haurà adonat de l'ambient depressiu que generalment hi regna. Hi solen estar allotjades persones molt majors que ja no poden viure en les seues llars habituals per causa de malalties invalidants que limiten la seua capacitat funcional per a realitzar les activitats bàsiques de la vida diària —és a dir, manquen d'autonomia suficient per a viure soles. Aquests centres porten noms eufemístics d'allò més variat: Nou Horitzó, Hotel de Majors, Edat d'Or, Llar de la Tercera Edat, Casal d'Ancians, Residència Nova Edat... Els eufemismes intenten endolcir la realitat.
Al País Valencià hi ha un milió de persones majors de 60 anys —un 20% dels cinc milions de població total. En 2019, el 2,7% d'aquestes persones habitava en residències, és a dir, unes 27.000. Evidentment, la gran majoria dels residents —hi ha excepcions— pertany als esglaons més alts de la nostra piràmide d'edat. Els majors de 80 anys són uns 225.000. Van a parar a les institucions geriàtriques aquells que no poden ser atesos a les seues cases o en les d'un familiar. Sovint, això provoca estrés; els fills volen fer-se'n càrrec, però la seua situació econòmica, les condicions arquitectòniques de les seues llars, les peculiaritats o necessitats específiques de les persones majors —pensem en aquelles que pateixen alzheimer o immobilitat absoluta— i les jornades laborals dels encara actius no ho permeten. Les administracions concedeixen ajudes a la dependència, però l'atenció domiciliària és sovint inassequible, malgrat la prestació pública. En alguns casos es necessita una persona assistent 24 hores al dia, contractada directament o a través d'empreses de serveis a la dependència. Fins i tot és possible que calga més d'un assistent.
La contractació legal del cuidador pot ser molt aclaparant per a la família; ha d'examinar salari, cotitzacions, temps lliure, vacances, funcions i capacitació. Sovintegen la manca de formació i l'absentisme. Al nostre país, moltes persones estrangeres accepten aquest treball per necessitat, però l'abandonen si troben una ocupació millor. Cal tenir present que cuidar ancians desvalguts és un treball molt dur. Trobar gent amb formació i sensibilitat per a tractar correctament la persona major no és fàcil. En conseqüència, molts ancians es veuen abocats a les residències. (Tampoc no s'ha d'oblidar que moltes famílies es desentenen simplement dels seus ancestres.) En una institució geriàtrica privada, els preus mensuals no baixaran d'uns 2.000 euros, bé que l'administració pública cobrirà part del cost en molts casos. Però els familiars que opten per aquesta solució s'arrisquen a dipositar l'ancià a la bona de Déu. Hi ha asils que es queden amb els béns dels avis. També pot passar que la persona major no tinga una atenció correcta, digna, afectuosa. Alguns residents no reben mai visites de cap familiar, experimenten una gran solitud.
Les persones majors abandonades, o sense parents, es veuen privades de sortides i passeigs si tenen la mobilitat molt disminuïda. Per tant, no poden gaudir de trobades o festes familiars com ara natalicis i diades onomàstiques, bé que algunes residències les celebren. Els avis abandonats no tenen qui els acompanye a consultes mèdiques o l'hospital, a comprar roba o a qualsevol altre assumpte. La manca de relacions íntimes i la indiferència causen estralls, sobretot psicològics. (També cal aclarir que, de vegades, alguns majors reben el mateix tracte que ells han infligit, sent més joves, als seus cònjuges o als seus fills.) Quan una persona ingressa en un geriàtric, perd gradualment qualitats, capacitats o identitat. Deixa de ser el senyor o la senyora, el doctor o la doctora, el professor o la professora amb el seu nom complet. Sovint és tractat com un infant. Alguns treballadors de cures fan servir amb els interns diminutius, hipocorístics (Sento, Fineta, Ximet) o sobrenoms. L'ancià pot perdre la noció de la seua adreça, la seua ocupació, els seus hàbits, les seues aficions (cuinar, llegir, arreglar la seua llar, pintar, escoltar música, escriure).
El resident ja no elegeix els seus programes favorits de televisió. No pot llegir els diaris o les revistes que li agraden —en general, només té a l'abast revistes i llibres vells. Tampoc no pot decidir què menjar o què beure. L'horari és imposat per la institució, que els iaios anomenen irònicament l'internat, la caserna, la presó... El funcionament de les residències depèn de la disponibilitat de personal, generalment escassa. S'acaben la intimitat, els gusts i els desigs. Adéu al gimnàs, la bici, els amics i les amigues, els menjars preferits, la copeta de vi... Ara bé, les circumstàncies varien molt d'uns geriàtrics a d'altres. Hi ha llars d'ancians, poques, molt bones (que també són les més cares, clar), però algunes són antres dantescos (atenció indigna, manca d'higiene, maltractament, menjar pèssim). El SARS-CoV-2 ha destapat les vergonyes de moltes residències de majors: personal insuficient, escassesa de mitjans de protecció... Novaedat de Xàtiva se n'ha sortit bé; a hores d'ara, no s'han infectat de covid-19 ni treballadors ni residents.
A més, la residència xativina té les seues portes obertes —durant la pandèmia s'ha vist obligada a tancar-les. L'horari de visites de familiars i amics és amplíssim. Els interns amb mobilitat i plena capacitat cognitiva ixen i entren lliurement. Tanmateix, l'ambient de les residències és en general molt depriment. Moltes cadires de rodes i molta senilitat. Conclou l'activitat sexual dels residents solitaris, encara que no és infreqüent el sorgiment de relacions sentimentals entre ancians. Els majors que ingressen sense parella solen compartir habitació amb altra persona del mateix sexe. Per les nits, s'han de suportar desvetllaments, sorolls, roncs d'una persona amb qui no es té en principi cap relació. També hi ha petites o grans lluites de poder. Això passa en totes les institucions que alberguen molts individus. Hi ha qui ocupa una butaca al saló d'esbarjo, una cadira al menjador i un banc al jardí i es creu que són possessions seues exclusives. Pot arribar a haver-hi baralles, discussions, furts. Una llar d'ancians és un microcosmos. Proliferen les enraonies, els dicteris, les temptatives d'obtenir tractes de favor o privilegis dels cuidadors.
Les residències no són hospitals, però haurien de comptar amb alguns serveis sanitaris mínims: assistència mèdica i d'infermeria, fisioteràpia, rehabilitació, gimnàs... Els usuaris dels geriàtrics haurien de tenir accés ràpid als serveis de salut. Quant a la inspecció per part de l'administració pública, és clarament insuficient. La desídia de funcionaris, legisladors i autoritats és aclaparant i les conseqüències per als majors, devastadores. Manquen equips d'inspecció competents en geriatria i gerontologia. La gent de la meua generació, pròxima usuària de les llars d'ancians, ha d'exigir un canvi radical de paradigma. Cal reivindicar unes residències públiques de qualitat gestionades d'acord amb criteris científics, tècnics i socials, i amb la participació dels usuaris. Hem d'alçar la veu per a reclamar uns establiments on es respecte la dignitat dels majors, atesos per personal format, protegit i ben remunerat. Avui són els nostres pares i les nostres mares les víctimes de grups inversors i fons voltor que només pensen en el negoci. Si no exigim canvis radicals, demà serem nosaltres els qui caurem en les seues mans. La covid-19 n'és un avís.
(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 21/05/2020)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada