Abans de la pandèmia, portava sovint els meus néts als parcs infantils. Al més menut li encanten les engronsadores. El seia al travesser, li deia que s'agarrés fort de les cadenetes i l'empentava. El gronxador es regeix per les lleis del pèndol. Però les seues oscil·lacions van esmortint-se si no l'empenys. L'energia del sistema oscil·lant es dissipa a poc a poc per la fricció de les cadenes amb la barra de què pengen i per la resistència que oposa l'aire al balanceig. Si deixava de fer pressions sobre l'esquena del xiquet, el vaivé anava reduint gradualment la seua amplària i el travesser arribava finalment al punt d'equilibri. Llavors, el xiquet em cridava: «Iaio, ¡espenta'm més!» El passat dia 7, El Temps publicava una columna del meu amic Xavi Aliaga titulada "No, la pandèmia no ens farà millors". En certa mesura, li estic plagiant l'inici; ell començava contant una anècdota viscuda amb la seua filla i jo estic amb raons sobre el meu nét. El text de Xavi és pessimista. Segons diu, va creure en algun moment que podien sorgir, del terrabastall provocat per la covid-19, coses aprofitables. Ara pensa que no eixirà res de bo. Jo no ho veig tot negre.
Bé que els indicis no conviden a l'optimisme, em sembla massa d'hora per a traure conclusions definitives. Jo compararia les successives fases de la crisi pandèmica —els moments previs, les setmanes de màxima expansió i la situació posterior— a la trajectòria que descriu el moviment d'una engronsadora. Estire cap a mi el travesser i l'eleve molt. Quan el solte, escapa i puja fins a la mateixa cota d'eixida. Si no el toque més, les oscil·lacions aniran alentint-se a poc a poc i s'arribarà al punt d'equilibri. Abans de la pandèmia, el desgavell social i econòmic havia arribat a una altura exorbitant. El coronavirus ho va llançar tot cap avall, però la inèrcia pendular ho tornarà a projectar cap amunt al final de la crisi. És la famosa "V" de sociòlegs i economistes. L'oscil·lació té sentit. Qui ha estat reclòs a casa sis setmanes, vol eixir al carrer. Qui ha tingut un negoci tancat, el vol obrir de nou. Els governs (central, autonòmics i locals) auxilien de maneres diverses els sectors més necessitats: amb ajudes fiscals a les PIME i els autònoms, els ERTO, l'ingrés mínim vital. Naturalment, tots els actors empresarials volen pujar al carro de les ajudes.
Seguim tenint una enorme dependència dels serveis —especialment del turisme i les seues activitats connexes—, la qual cosa obliga a fer cessions: rebaixes fora de temporada, ampliació de la capacitat de locals, terrasses i platges, obertura de fronteres al turisme estranger... ¿Això vol dir que tornarem mil·limètricament a la situació anterior? Vegem. És evident que algunes mesures són provisionals. Per altra banda, els mitjans de comunicació informen que una part dels serveis no superarà la crisi. Si s'acurten les cadenes del gronxador social, romandrà més alt quan atenya el punt estàtic. Però la nova situació no serà idèntica a l'anterior. Llavors arribarà l'oportunitat de la política. El govern d'esquerres no s'hauria d'acovardir davant la crispació política i l'ambient irrespirable provocat per l'extrema dreta. Serà l'hora de dissenyar un nou model econòmic sostenible, de millorar els serveis socials, de combatre les injustícies, de fer reformes fiscals, de frenar la contaminació i el canvi climàtic... Done per descomptat que no s'acabarà la divisió ideològica. També tinc clar que el capitalisme no corregirà els seus excessos de motu proprio.
Qui hagués arribat a pensar que el coronavirus eliminaria les rivalitats i els odis era un il·lús. El patogen tampoc no ha acabat amb la lluita de classes. Per tant, parlar de "nova normalitat" és una bajanada. Però dir en aquests moments que tot seguirà igual o anirà a pitjor és prematur. El govern ho té difícil, sí. La crisi econòmica que s'aproxima serà terrible. La dreta vol enderrocar el bipartit tant sí com no. Mirem-ho pel costat positiu: els atacs ferotges dels grups reaccionaris podrien mobilitzar i unir l'esquerra. Per altra banda, la dreta també està esglaiada; la gestió de les residències d'ancians durant la pandèmia és un assumpte extremadament greu que pot tenir unes conseqüències demolidores per al PP. Els demòcrates hem de combatre la falsedat. I els governs d'esquerres han de suprimir la pobresa i l'exclusió social. El pànic no serveix de res. Si traslladem aquesta reflexió a Xàtiva, la conclusió és clara: necessitem una ciutat distinta, amb activitat econòmica innovadora, sense tant de trànsit, amb més zones verdes, respectuosa amb el patrimoni, que no discrimine ningú. ¡Ah! I l'esquerra ha de procurar no caure de l'engronsadora.
(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 20/06/2020)
Bé que els indicis no conviden a l'optimisme, em sembla massa d'hora per a traure conclusions definitives. Jo compararia les successives fases de la crisi pandèmica —els moments previs, les setmanes de màxima expansió i la situació posterior— a la trajectòria que descriu el moviment d'una engronsadora. Estire cap a mi el travesser i l'eleve molt. Quan el solte, escapa i puja fins a la mateixa cota d'eixida. Si no el toque més, les oscil·lacions aniran alentint-se a poc a poc i s'arribarà al punt d'equilibri. Abans de la pandèmia, el desgavell social i econòmic havia arribat a una altura exorbitant. El coronavirus ho va llançar tot cap avall, però la inèrcia pendular ho tornarà a projectar cap amunt al final de la crisi. És la famosa "V" de sociòlegs i economistes. L'oscil·lació té sentit. Qui ha estat reclòs a casa sis setmanes, vol eixir al carrer. Qui ha tingut un negoci tancat, el vol obrir de nou. Els governs (central, autonòmics i locals) auxilien de maneres diverses els sectors més necessitats: amb ajudes fiscals a les PIME i els autònoms, els ERTO, l'ingrés mínim vital. Naturalment, tots els actors empresarials volen pujar al carro de les ajudes.
Seguim tenint una enorme dependència dels serveis —especialment del turisme i les seues activitats connexes—, la qual cosa obliga a fer cessions: rebaixes fora de temporada, ampliació de la capacitat de locals, terrasses i platges, obertura de fronteres al turisme estranger... ¿Això vol dir que tornarem mil·limètricament a la situació anterior? Vegem. És evident que algunes mesures són provisionals. Per altra banda, els mitjans de comunicació informen que una part dels serveis no superarà la crisi. Si s'acurten les cadenes del gronxador social, romandrà més alt quan atenya el punt estàtic. Però la nova situació no serà idèntica a l'anterior. Llavors arribarà l'oportunitat de la política. El govern d'esquerres no s'hauria d'acovardir davant la crispació política i l'ambient irrespirable provocat per l'extrema dreta. Serà l'hora de dissenyar un nou model econòmic sostenible, de millorar els serveis socials, de combatre les injustícies, de fer reformes fiscals, de frenar la contaminació i el canvi climàtic... Done per descomptat que no s'acabarà la divisió ideològica. També tinc clar que el capitalisme no corregirà els seus excessos de motu proprio.
Qui hagués arribat a pensar que el coronavirus eliminaria les rivalitats i els odis era un il·lús. El patogen tampoc no ha acabat amb la lluita de classes. Per tant, parlar de "nova normalitat" és una bajanada. Però dir en aquests moments que tot seguirà igual o anirà a pitjor és prematur. El govern ho té difícil, sí. La crisi econòmica que s'aproxima serà terrible. La dreta vol enderrocar el bipartit tant sí com no. Mirem-ho pel costat positiu: els atacs ferotges dels grups reaccionaris podrien mobilitzar i unir l'esquerra. Per altra banda, la dreta també està esglaiada; la gestió de les residències d'ancians durant la pandèmia és un assumpte extremadament greu que pot tenir unes conseqüències demolidores per al PP. Els demòcrates hem de combatre la falsedat. I els governs d'esquerres han de suprimir la pobresa i l'exclusió social. El pànic no serveix de res. Si traslladem aquesta reflexió a Xàtiva, la conclusió és clara: necessitem una ciutat distinta, amb activitat econòmica innovadora, sense tant de trànsit, amb més zones verdes, respectuosa amb el patrimoni, que no discrimine ningú. ¡Ah! I l'esquerra ha de procurar no caure de l'engronsadora.
(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 20/06/2020)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada