dissabte, 26 de maig de 2018

A l'hora del pati

¡Problema! S'acosta dissabte i no saps com començar la columna que has d'enviar al diari. Sort que la Vikipèdia et resol el compromís. Excel·lentíssim Senyor Eduardo Andrés Julio Zaplana Hernández-Soro (Cartagena, 1956): Ministre de Treball i Afers Socials; Portaveu del Govern d'Espanya; President de la Generalitat Valenciana; Portaveu del Grup Popular al Congrés dels Diputats; Alcalde de Benidorm; Diputat a les Corts Generals per València i Madrid; Senador a les Corts Generals per designació de les Corts Valencianes; Diputat de les Corts Valencianes per Alacant i València; adjunt al secretari general de Telefónica; Gran Creu de l'Orde de Carles III; Gran Creu de l'Orde de Jaume I el Conqueridor; intern a la presó de Picassent. El jutjat d'instrucció número 8 de València acusa l'exministre de suborn i prevaricació continuats, frau en contractació, evasió fiscal, tràfic d'influències, blanqueig de capitals, malversació, pertinença a associació il·lícita per a delinquir i a grup criminal. Heus ací el resum de tota una vida.

Tanmateix, la Vikipèdia omet dades molt importants a l'hora de perfilar la personalitat del nou inquilí de Picassent. A ell sempre li ha agradat de transgredir la norma. Els membres mascles de l’establishment solen ser individus de posat seriós, dignes, respectables i circumspectes, que respecten la família tradicional, la moral i els costums burgesos... ¡Ep! ¿Respectar la moral? ¿Quina? ¿La sexual? ¿La corporativa? ¿La ciutadana? En fi, no entrem en els detalls. (Per altra banda, tenir dona legítima i amistançades també és un costum burgès de tota la vida.) Centrem-nos millor en les dots oratòries de Zaplana. Hi ha frases seues inoblidables. Pídele más dinero. Necesito cambiarme el coche. Quiero comprarme un Astra de dieciséis válvulas, va dir fa molts anys a un regidor de València que es dedicava a cobrar suborns. L'enregistrament que contenia aquestes paraules fou invalidat pels tribunals; l’escolta telefònica no havia comptat amb una autorització judicial específica. Com era l’única prova de càrrec, el líder de rostre eternament bronzejat sortí del jutjat lliure i somrient. Però encara tenim més dites seues cèlebres.

En 2003, quan els periodistes li demanaren per un “petit” apartament al passeig de la Castellana que li havia costat cinc cèntims gràcies als favors de la CAM, don Eduardo Zaplana Hernández-Soro s’ajustà la corbata amb elegància, dibuixà un somriure d’orella a orella i amollà la frase lapidària: ¿Eso es todo lo que tienen contra mí? ¡Acabáramos! Tot seguit, girà l’esquena tan tranquil. I clar, en cap moment se li va passar pel cap de presentar la dimissió. ¿Per què actuava amb tanta naturalitat? Per vàries raons: perquè era el rei del desvergonyiment, perquè no devia tenir sentiment de culpa i perquè, en aquells moments, controlava amb mà fèrria la maquinària valenciana del seu partit. Ara, la compra d'un nou habitatge a Madrid, per 1,8 milions pagats al comptat, sense cap préstec hipotecari, ha provocat la seua detenció. ¡Pobre Zaplana! Ell sempre havia dit: No podrán probar nada. Atenció, una persona honrada hauria parlat en altres termes: «No he fet res dolent.» Però els polítics del PP tenen molt clara la diferència entre veritat moral i veritat judicial. Les immoralitats són assumpte de la consciència personal de cadascú.

Entre 1995 i 2002, la cúpula pepera valenciana es reunia sovint en un conegut hotel restaurant de Xàtiva. Podem imaginar que el llavors president de la Generalitat, el seu conseller Rafael Blasco i Alfonso Rus, l'amfitrió, conversarien distesament sobre les seues mampreses. Potser el ionqui dels diners, Marcos Benavent, i altres capitostos del partit també estigueren presents en aquells aplecs. Si les parets del restaurant parlaren... En realitat, tal com van les coses, molts dels vells camarades acabaran retrobant-se a l'hora del pati, en Picassent. Podran reprendre les xerrades. Temes no faltaran: visita del Papa, adjudicació dels geriàtrics i les ITV, diners per a cooperació, derivacions de Gürtel i Púnica, cas Nóos, finançament il·legal del partit... És més, en certes reunions baronívoles, la vèrbola ha d'estar adobada amb relats d'aventures eròtiques i recomptes de prebendes reals o fictícies concedides a canvi de favors sexuals. Si hem de fer cas als rumors, Zaplana seria, en aquest camp, imbatible. Durant un temps tocarà, però, abstinència.

(publicat a Levante-EMV, el 26/05/2018)

dissabte, 12 de maig de 2018

Assetjament a les dones

Aquests darrers dies, amb l'etiqueta cuéntalo, nombroses dones desvelen, a través de les xarxes, els episodis d'abús, assetjament o violència sexual que han patit en algun moment de les seues vides. Hi ha víctimes de qualsevol edat o condició. La sentència dictada per l'Audiència de Navarra contra els membres de la manada ha suscitat aquesta i altres reaccions. En realitat, allò que més ha enfurismat les dones i l'opinió pública en general no és tant la condemna, nou anys de presó, com la qualificació del delicte i el vot particular del magistrat Ricardo González. Els fets provats i reconeguts pel tribunal, que coincideixen totalment amb la versió de la víctima, han estat apreciats com un mer abús. Segons els jutges, no existí ni intimidació ni violència. ¿Hi haurà molts depredadors sexuals a Xàtiva? Com que em pica la curiositat, he fet una mena d'enquesta ràpida entre diverses dones del meu entorn familiar i social. ¿I? Em fa l'efecte que la majoria ha patit alguna forma d'assetjament o agressió sexual. Hom podria pensar que les nenes molt menudes o les dones grasses, lletges i grans se'n lliuren. Doncs, no. Cap no està fora de perill. Contaré vàries històries en què s'omet, per raons òbvies, la identitat de les protagonistes.

Darrers anys cinquanta. Quan ha d'anar al final de l'avinguda de Selgas, ella es fa acompanyar del seu nebodet; els paletes que treballen a les obres es reprimeixen una mica. Si va sola, ha d'escoltar tota mena de procacitats. Tallers i obradors de Xàtiva en què només laboren mascles exhibeixen fotos de dones nues. Per la rodalia de la Glorieta, un home ensenya la verga a una nena de sis anys. Dècada dels seixanta. Una família passa el dia al camp, al Pla de la Mesquita. La filla de deu anys no es troba bé. La mare encomana a un criat que la porte a casa en bicicleta. Arriben, obren el portal i enfilen les escales cap al primer pis. La xica va davant. Llavors, ell li clava els dits per sota les bragues. Al cinema Avenida, un home toca les cuixes d'una xiqueta de catorze anys. Aquesta s'alça i corre a buscar la guàrdia civil. (Al final de la sala, sempre hi ha dos números de la benemèrita.) L'home fuig. Bixquert. Dues amigues fan autoestop a l'altura de Ca Sento el Gros; volen arribar a l'Angeliu. Un cotxe s'atura. Les adolescents hi entren. Els ocupants del vehicle col·loquen una de les xiquetes al seient de darrere i la magregen a pler.

Arribem als setanta. En una llar, una nena de deu anys és penetrada per un amic dels pares, que aprofita l'absència d'aquests. Tots els dies, dues amigues es lleven d'hora. Estudien a València. Han d'agafar el tren. Un home les segueix per la Baixada de l'Estació, que encara està molt fosca. Pugen al ferrobús. Entre el respatllers i els seients dels vagons hi ha un espai buit. Un individu clava mà pel buit i toca el cul d'una de les xiques, que seuen davant. Elles s'alcen amb intenció de cridar la guàrdia civil. (Als trens també viatja la benemèrita.) El calent baixa del ferrobús en la següent estació. Un vespre, dues xativines passegen amb els seus promesos. Elles van uns passos per davant. Ells caminen darrere absorts en la seua conversació. Una colla de sis monyicots d'uns 12 anys s'acosta a les dones. Després de palpar-les cul, entrecuix i mamelles, els sis arranquen a córrer i desapareixen per la primera embocadura. Altra jove amenaça un home que frega els seus genitals per les natges d'ella, en una aglomeració. Ell riu. Una xativina, que ha acabat la carrera i treballa en un col·legi concertat propietat de l'Església, rep amenaces del cunyat del rector que dirigeix el centre: «Si no et gites amb mi, et quedaràs sense feina.»

A mitjan dècada dels vuitanta, les xiques que treballen en una guarderia parroquial han d'anar al despatx del rector a cobrar les seues nòmines. Ell les rep totalment nu. L'escàndol acaba amb el trasllat del capellà. Anys 2000. Una colla de sexagenaris esmorza en una terrassa de l'Albereda. Passa per davant una xica i plouen les expressions sexistes: «Xiqueta, que rebona estàs. Quina polseguera.» Ella, incòmoda, apressa el pas. En fi, totes aquestes escenes són reals. Les víctimes d'agressions eviten denunciar-les; temen no ser cregudes o se senten culpables d'haver incitat els agressors. Sovint, s'han de trobar amb ells pel carrer. Pot semblar que tot açò només s'esdevé en escenaris molt llunyans. ¡No! A casa nostra també hi ha bandades i llops solitaris.

(publicat a Levante-EMV, el 12/05/2018)