dimarts, 30 de maig del 2017

Unitat d'Intervenció Ràpida

En una entrada penjada en Facebook, en què reflexionava sobre l'assumpte del projecte de museu de l'empresa Inelcom, vaig dir que el procediment seguit des de la plataforma Xàtiva Digna per a convocar una reunió el dia 29 de març havia estat irregular. ¡Tant li fa! En realitat, allò no era un fòrum de debat. Es tractava d'una reunió per a organitzar una "Unitat d'Intervenció Ràpida", que actuès sobre un perill que encara no s'havia materialitzat, ni ningú no sabia si finalment es materialitzaria. Algunes persones estaven disposades a declarar la guerra preventiva. I en la guerra val tot: desqualificacions, mentides, exageracions, desinformació... En aquella reunió, una xica va dir: «L'Ajuntament està incomplint les lleis.» Una persona del públic la va traure de l'error: «L'actual ajuntament no pot haver incomplit cap llei, perquè encara no ha rebut en el registre d'entrada cap projecte concret.» Algunes de les troles que s'hi arribaren a dir eren cridaneres. Una persona afirmà açò: «Inelcom vol desmuntar les muralles i traslladar-les a un altre lloc.» Jo, que en veure l'ambient, havia determinat de no parlar, vaig sol·licitar finalment la paraula. Vaig fer dues afirmacions inicials: que no m'acaba d'agradar l'emplaçament proposat per la mercantil i que el veia amb escasses possibilitats de prosperar. Després, vaig assajar d'argumentar. Segons el meu parer, qui havia incomplit la normativa havia estat l'ajuntament anterior. No crec que tot allò que s'estava dient sobre les intencions de l'empresa fos cert... Un dels presents em va cridar irat: «¡Estàs defensat Quilis!» Em podria haver estalviat la intervenció; no era dia per a matisos ni per a exercir la llibertat d'expressió. Algunes persones presents a la reunió estaven crispades. Qui m'havia interromput m'ho confirmà després, en privat. En preguntar-li per què s'havia alterat, em contestà: «¡Això que has dit no tocava exposar-ho ací! ¡No era el dia!» En fi, des d'aquella declaració de guerra preventiva, els seus partidaris s'han empleat a fons. ¡Objectiu militar aconseguit! Inelcom trau bandera blanca. El museu d'art contemporani no vindrà a Xàtiva i la nostra ciutat continuarà en l'estat catatònic de sempre.

dilluns, 29 de maig del 2017

Massa fills

Els Borja no van inventar el nepotisme. Sixt IV, per exemple, fou un sobirà prepotent i autoritari, voltat de nebots de les famílies Riario i Della Rovere. En poquíssim temps, nomenà més de vint-i-cinc nebots i parents diversos en càrrecs eclesiàstics i civils de primera magnitud, entre ells vuit cardenals. Innocenci VIII tingué una prole nombrosa: un fill seu vengué als Orsini, quan Roderic ja era papa, les possessions de Cerveteri i Anguillara; altre fill, Franceschetto, es casà en el Vaticà amb Maddalena, filla de Lorenzo de Mèdici; per últim, el Vaticà albergà la sumptuosa boda d'una néta, Battistina (fruit de Teodorina, altra filla d'Innocenci VIII), amb Lluís d'Aragó. Tanmateix, Roderic tenia massa fills i això era un problema a l'hora d'assegurar-ne el futur de tots. En va reconéixer tres de mare desconeguda: Pere LLuís, Jerònima i Isabel. Amb Vanozza Cattanei en tingué quatre: Cèsar, Joan, Lucrècia i Jofré (en alguna ocasió, Roderic negà la seua paternitat sobre Jofré). També s'ha apuntat la possibilitat que tinguera un fill pòstum, engendrat durant el seu pontificat, pocs mesos abans de morir. La mare seria, potser, una donzella de Lucrècia, favorita i amistançada del papa. La Vanozza era d'origen llombard, probablement de Màntua. Per a cobrir les aparences, tingué tres marits: Domenico d'Arignano (amb càrrec pontifici), Giorgio della Croce (oficial de la cancelleria, del qual nasqué un fill legítim, Ottaviano) i Carlo Canale, modest humanista que també trobà acollida a la cúria pontifícia.


dissabte, 27 de maig del 2017

De la teoria a la pràctica

El passat dia 17 es presentava a l'antic hospital de Xàtiva un informe realitzat per una consultora externa a partir de vint-i-cinc entrevistes extenses fetes a experts de diversos camps. Aquest informe, encarregat per la regidoria de Promoció Econòmica, estableix el full de ruta que caldrà seguir per tal d'arribar a un gran pacte per l'economia local en què s'involucren els sectors públic i privat i el teixit social xativí. L'objectiu de tot plegat és aconseguir el desenvolupament de la nostra ciutat a llarg termini. Els treballs de redacció de l'informe han estat coordinats per Josep-Antoni Ybarra, catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat d'Alacant. Es repartí entre el públic present al saló noble de l'antic hospital un full en què, seguint el mètode d'anàlisi DAFO, calia identificar les debilitats, les amenaces, les fortaleses i les oportunitats de la nostra ciutat. Fins aquí, tot molt bonic. Jo trobe, però, que açò és quelcom déjà-vu, ja vist. A finals de 2015, l'Ajuntament va convocar diferents entitats per a explicar el projecte de desenvolupament urbà sostenible i integrat, que optava a finançament europeu provinent dels fons FEDER.

L'equip professional al qual s'havia encarregat l'elaboració del projecte féu un diagnòstic de la situació en què es troba la ciutat. Es passà revista a les debilitats i les amenaces, a les fortaleses i les oportunitats, és a dir, s'havia aplicat el mètode d'anàlisi DAFO acabat d'esmentar més amunt. Es van constituir quatre taules de treball. Els participants van fer nombrosos suggeriments. Més endavant es feren públiques les conclusions. Tres dels objectius d'aquell projecte eren posar en valor el patrimoni i la cultura de la ciutat, desenvolupar l'activitat turística i promoure iniciatives lligades a la nova economia. Al document que s'ha encarregat ara també s'esmenten el patrimoni i el turisme; s'hi afirma que el patrimoni històric i artístic, el capital més important de Xàtiva, està desaprofitat. Criden l'atenció les similituds dels dos encàrrecs municipals, però també les dissemblances formals. La concurrència a l'acte de 2015 fou molt plural; hi acudiren tots els sectors de la societat xativina —inclosos els representants dels empresaris i l'Església Catòlica. En aquella ocasió, la taula estigué presidida per l'alcalde i els caps locals d'EUPV i Compromís.

En canvi, l'acte del passat dia 17 fou presidit en solitari pel tinent d'alcalde Miquel Lorente. Cridava l'atenció la incompareixença del PSOE i Compromís. La presència d'empresaris era ben insignificant —només hi acudiren dos propietaris d'apartaments turístics. En realitat, molts dels assistents a l'acte eren militants i simpatitzants d'Esquerra Unida i les seues organitzacions afins. (Per descomptat, tots els regidors d'aquesta formació hi eren presents.) ¡Un fòrum per a parlar d'economia sense presència significativa d'empresaris! ¿Algú ho entén? Un pacte per l'economia en què no s'involucre el sector empresarial està abocat a un fracàs rotund. En fi, em venen al cap algunes preguntes sobre l'assumpte. ¿Dos informes idèntics, o molt pareguts, encarregats a dues consultores distintes, que arriben a unes conclusions semblants? Voldria equivocar-me, però fa l'efecte que l'Ajuntament ha pagat dues vegades la mateixa moto, amb diners del contribuent. Que Xàtiva està estancada, com conclouen ambdós documents, ja ho sabien els sectors més conscienciats de la ciutadania. No calia pagar cap grup consultor perquè ho fiqués per escrit.

Pel que jo sé, empresaris importants de la ciutat ja comencen a estar cansats d'acudir a reunions convocades per l'Ajuntament. Alguns s'excusen d'assistir-hi; es queixen del caire ideològic i poc pràctic dels aplecs. L'altre dia, a l'antic hospital, en el torn de paraules, un dels hostalers presents preguntà: «¿Quan ens deixarem de reunions, de projectes, i passarem a les mesures concretes?» En honor a la veritat s'ha de dir que l'informe fet públic el dia 17 no contenia elements amb biaix ideològic. Ara bé, si els emprenedors han sortit escamnats d'altres cites, serà molt difícil d'involucrar-los en noves iniciatives municipals. ¡Una llàstima! Les persones que simpatitzem amb el tripartit voldríem més efectivitat i més unitat. Convindria tenir clara una cosa: els llocs de treball són creats majoritàriament per les empreses privades. Això sí, l'administració pública ha d'establir un clima de confiança i una política d'incentius que animen l'activitat econòmica. En aquest sentit, les paraules de Miquel Lorente foren molt encertades: «El desenvolupament local és un objectiu transversal al marge de partidismes.» Caldrà fer bones aquestes paraules.

(publicat a Levante-EMV, el 27/05/2017)

dimarts, 23 de maig del 2017

D'esquena a la finestra


Els seus cabells, la lluïssor de la seua brusa blanca il·luminada pel sol...
¿Güelfa, Plaerdemavida, Plena de Seny, Aloma, Violant, Elionor?

dissabte, 20 de maig del 2017

Un tuf que tira de tos

Dies enrere, en la meua columna quinzenal per a Levante-EMV, expressava els meus dubtes sobre el procediment seguit per a designar la capitalitat cultural valenciana. Tota una sèrie de detalls feia sospitar tripijocs i falta de transparència. Primerament està la qüestió dels terminis. Si les coses s'hagueren fet com cal —com es fan en l'elecció de l'European Capital of Culture, posem per cas—, el procediment per a designar el municipi valencià mereixedor del guardó s'hauria d'haver convocat amb molta més antelació. Només així, les localitats interessades haurien comptat amb temps suficient per a preparar bé les seues candidatures. D'altra banda, la convocatòria hauria d'haver tingut la publicitat que escau: publicació al DOGV, difusió als mitjans de comunicació, concreció del període temporal en què s'anava a exercir la capitalitat, terminis per a presentació de candidatures, resolució provisional, termini d'al·legacions, resolució definitiva... En comptes d'això, la Secretaria Autonòmica de Cultura i Esports s'ha dedicat a enviar cartes i a trucar per telèfon als potencials interessats. Més concretament, s'ha actuat a cop d'improvisació.


Per això, m'havia afartat de buscar la convocatòria sense trobar res. Al final, gràcies a un amic, vaig aconseguir una còpia de la carta enviada per Albert Girona als ajuntaments. Però continuem amb les irregularitats del procediment. No constava en cap paper oficial l'any exacte o el període temporal concret durant el qual estarà en vigor la primera capitalitat cultural. (El títol d'European Capital of Culture s'ostenta al llarg d'un any natural complet.) Les localitats valencianes —Xàtiva entre elles— entengueren que es volia elegir la capital 2017, cosa ben estranya; el 5 d'abril, últim dia per a la presentació de candidatures, ja havien transcorregut tres mesos de l'any en curs. Evidentment, molts ens vam quedar sorpresos en saber que la ciutat elegida per a 2018 era Gandia. ¿2018? La mateixa conselleria, conscient de l'embolic, rectificà sobre la marxa: s'havia elegit la capital 2017-2018. En fi, açò és força descoratjador. «Cos a terra, que venen els nostres», es podria dir. Després d'haver publicat la columna a què m'he referit més amunt, vaig rebre una telefonada de la corresponsal de La Vanguardia al País Valencià, que també investigava l'afer.

La periodista havia trucat a conselleria per a saber quina puntuació havien obtingut les diferents candidates. No li van voler donar les dades requerides. ¡Aquesta és altra! ¿Els nous governants, que enarboren la transparència a tothora, es neguen a donar informació? Si qualsevol persona interessada no pot accedir a la puntuació de les concursants, desglossada per apartats, ni ningú no pot consultar els projectes de les diferents poblacions que optaven a la capitalitat cultural, el procés de selecció no ha estat transparent. Els ciutadans no podran jutjar si hi ha hagut equitat en la resolució del concurs. Però anem a l'últim aspecte fosc de tot aquest embolic. ¿Quin dia es presentaren en conselleria els papers de Gandia? Alguns mitjans de comunicació —Las Provincias, per exemple— informaren que la candidatura de la ciutat ducal s'havia presentat el dia 7 d'abril, és a dir, fora de termini. Fins ara, ningú no ho havia desmentit. Ahir, però, La Vanguardia embolicava la troca en afirmar que el projecte de Gandia havia passat pel registre d'entrada de conselleria el 4 d'abril, bé que el plenari municipal l'aprovà dos dies després, el 6.

¡Mare meua! ¿S'envia un projecte abans d'estar aprovat? Com més va, menys s'entén aquest galimaties. Imagine que l'embrolla no tindrà massa transcendència per als caps de conselleria. Al cap i a la fi, els ciutadans de peu no sabien quin dia finalitzava el termini de presentació de candidatures. Recordem que no hi ha hagut publicitat; la "guingueta" s'ha muntat a base de cartetes i trucadetes telefòniques. No vull posar en qüestió els mèrits de Gandia per a ser designada capital cultural valenciana, ni caure en la política de campanar dient que el pirulí del meu poble és més llarg i més bonic que el dels altres, però l'assumpte fa un tuf a tramoia que tira de tos. Potser, ens han fet la patota. Mal començament per a una bona idea. Allò més assenyat seria prémer el botó de reset. Nomenar capitals culturals per cursos acadèmics —2017-2018, 2018-2019, 2019-2020— és una cosa molt rara. Però dubte que algú rectifique. La gent dels grups locals d'esquerres no vol incomodar els seus coreligionaris de la Generalitat. A un amic meu de Llíria, nacionalista i partidari de presentar al·legacions, li han arribat a dir: «Això seria fer-li el joc al PP.»

dimarts, 16 de maig del 2017

Viatge a la Península Ibèrica

Pius II morí a la ciutat d'Ancona, on esperava una flota veneciana que havia de lluitar contra els turcs. Roderic de Borja va contraure la pesta, però superà la malaltia. Tingué temps de tornar a Roma i participar al conclau. Fou elegit papa un amic seu, el cardenal venecià Pietro Barbo, que adoptà el nom de Pau II. El següent papa, Sixt IV della Rovere, elevà Roderic a la condició de cardenal-bisbe (llavors fou ordenat sacerdot; abans era només diaca), arxiprest de Santa Maria Maggiore, degà del Sacre Col·legi i cardenal protector de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem. A més, el nomenà legat pontifici en missió especial als regnes de Castella i Aragó. A Castella, Roderic havia de tractar, entre altres assumptes, l'autorització papal al matrimoni irregular d'Isabel i Ferran, futurs Reis Catòlics (títol que el mateix Roderic atorgaria anys més tard). Els dos prínceps eren cosins germans. A més, sobre Ferran, planava l'ombra del seu germanastre, el príncep de Viana, legítim successor a la Corona d'Aragó. Abans de tornar a Itàlia, Roderic visità el Regne de València i la seua ciutat nadiua, Xàtiva, on fou rebut amb gran magnificència. De tornada a Roma, el va sorprendre una tempesta prop de Pisa, a les costes de Toscana. Salvà la vida miraculosament.

dissabte, 13 de maig del 2017

Al seu aire

Ja he dit en alguna ocasió que el grup municipal d'EUPV compta amb dues regidories merament ideològiques. La d'Igualtat n'és una. En principi, no hi hauria res a objectar. Ara bé, esperar que arribe l'equador del període municipal per a prendre decisions discutibles no sembla el súmmum de l'efectivitat. Dies enrere, la regidora Chapí anunciava que un edifici de titularitat pública, la Ferroviària, ocupat per diferents associacions cíviques i culturals, s'anava a convertir en Casa de la Dona. Vaja per davant que dotar els col·lectius de dones d'un espai on puguen desenvolupar llurs activitats és una mesura ben encertada. S'ha pres, però, unilateralment (els altres socis del tripartit no estaven d'acord amb l'emplaçament elegit). Han fallat, per tant, les formes. Tampoc no s'ha comptat prèviament amb el parer de les entitats que fins ara tenien cedits espais en la Ferroviària. La decisió de desallotjar-les era innecessària; l'Ajuntament disposa d'immobles buits al nucli històric de la ciutat. Se'n podria haver oferit algun a les organitzacions de dones.

En temps de l'anterior govern socialista, el municipi adquirí un casalot del carrer d'en Gai que ha romàs tancat més de vint anys. La Regidoria d'Igualtat tenia la possibilitat de rehabilitar-lo i convertir-lo en Casa de la Dona. En comptes d'això, ha optat per un edifici amb els usos ja consolidats. Entre les entitats culturals que hauran d'abandonar la Ferroviària es troba AFSA (Agrupación Fotográfica Setabense de Aficionados). Aquesta societat fotogràfica és una de les més veteranes del país; en 2014 es complí el seixanta aniversari de la seua fundació. Aparegué just quan la fotografia esdevenia un art popular. Noms ben coneguts del panorama fotogràfic local (Antoni Marzal, Eduard Francés, Vicent Marchirant, Xavier Soro, Vicent Garrido, Rafa Calabuig, Xavier Company, José María Gómez, Josep Vicent Mascarell, Eugenio Vila, Vicent Bataller...) figuren al llistat de socis. Les obres d'uns quants triomfen en certàmens nacionals. L'agrupació continua activa; una generació de fotògrafs i fotògrafes joves l'ha revitalitzada.

AFSA ha prestat serveis culturals innegables a la nostra ciutat. Des de la dècada dels cinquanta, organitza anualment els salons fotogràfics local i nacional —en les edicions del segon solen participar fotògrafs de renom. Des de 2014, organitza també un saló internacional. Realitza cursos i activitats fotogràfiques. Col·labora amb Ajuntament i entitats ciutadanes. Les fotos premiades en tots els salons estan dipositades a l’Arxiu Municipal. Es podria crear, per tant, un museu que exhibiria una col·lecció magnífica. En definitiva, el suport municipal a l'agrupació fotogràfica està plenament justificat. Des dels seus orígens, AFSA havia deambulat per diferents seus socials, però s'havia estabilitzat fa temps a la Ferroviària, on disposava d'estudi fotogràfic amb telons i flashos, laboratori per a revelar negatius de diferent format i ampliar positius, i tecnologia digital (ordinador, escàner, impressora, projector). La seu de la societat fotogràfica també comptava amb biblioteca, que guarda fons propis i donacions de diversos socis, arxiu i una abundant dotació material. Tot açò s'haurà de traure de l'edifici de plaça Espanyoleto.

Els afiliats no entenen —no entenem; jo també tinc carnet d'AFSA— per què cal despullar Sant Joan per a vestir Sant Pere. Tampoc no s'entenen certes formes autoritàries que recorden l'època d'Alfonso Rus. Els radioaficionats, posem per cas, han hagut de desocupar el seu cubicle en un termini de deu dies. Se'ls havia avisat que la brigada municipal procediria a buidar el local si seguien ocupant-lo un cop transcorregut el termini fixat. Encara recorde com Rus també ordenà al personal de la brigada que buidés, sense avís previ, els dalts que ocupava Amics de la Costera a la Casa Artigues. Els despatxats de la Ferroviària han disposat almenys d'un termini per a fer les maletes. La regidora d'Igualtat afirma que AFSA sortirà guanyant amb el canvi. ¿Guanyant? Si tan magnífic i funcional és el nou espai que es pensa cedir a l'agrupació fotogràfica i les altres associacions, ¿com és que els col·lectius de dones no estan ja instal·lats en ell? En qualsevol cas, això de prendre mesures unilaterals i anunciar desallotjaments sense haver trobat abans una nova ubicació per als desallotjats torna a mostrar que algun membre del tripartit va al seu aire.

(publicat a Levante-EMV, el 13/05/2017)

dilluns, 8 de maig del 2017

Alerta

El passat dia 15, en la meua columna per a Levante-EMV, reflexionava sobre els efectes que provoca la gradual secularització del país. Avui, aprofundiré en la crisi de vocacions sacerdotals. Com més va, més buits estan els seminaris. La crisi afecta també tots els ordes religiosos (monàstics, mendicants, de canonges i clergues regulars), les congregacions religioses clericals i laicals, tant masculines com femenines, i molts intituts seculars. Hem vist com eren tancats sengles monestirs de clarisses a Xàtiva (el Reial Monestir de l'Assumpció, fundat per Saurina d'Entença, esposa de l'almirall Roger de Llúria) i València (el Reial Monestir de la Santíssima Trinitat, de què fou abadessa l'escriptora Isabel de Villena). En moltes contrades de la península —Galícia, Castella, Extremadura, Andalusia—, nombrosos convents femenins sobreviuen per la presència —no sempre voluntària— de monges hispanoamericanes, africanes i asiàtiques. (L'any passat es va conéixer el cas de tres monges originàries de l'Índia que romanien recloses contra la seua voluntat, amenaçades i coaccionades, al convent de clausura de les Mercedàries, a Santiago.)

Però tornem al clergat secular. Els seminaris diocesans haurien d'estar plens, per a poder fornir noves remeses de rectors joves a les parròquies ateses per sacerdots vells a punt de jubilar-se. No és el cas. Hi ha una gran davallada de vocacions amb una derivació inesperada: ara mateix, els principals proveïdors de vocacions sacerdotals són els moviments catòlics més ultramuntans, organitzacions com Camí Neocatecumenal i instituts seculars com l'Opus Dei. No és que el seu nombre siga estratosfèric, però els catòlics integristes estan molt ben organitzats. En canvi, els progressistes, disgregats i sense relleu generacional, decauen al panorama eclesial. A poc a poc, van perdent poder i influència —malgrat l’empenta social de l'actual papa Francesc. El món catòlic conservador i tradicionalista compta amb moltes plataformes actives i influents. Les seues organitzacions, acostumades a nedar entre dues aigües, han aconseguit d'infiltrar-se en les instàncies polítiques durant els governs del PP. En resum: el poder d'influència del catolicisme ultramuntà no rau en el nombre dels seus fidels, sinó en la seua xarxa de grups i organitzacions.

L'integrisme catòlic té una gran presència al món parroquial. A Xàtiva, sense anar massa lluny, els kikos ja controlarien algunes parròquies en què es fa un apostolat tradicional i una predicació molt conservadora. S'hi blasma el món modern i la legislació sobre avortament, matrimoni homosexual i drets de les minories LGBT que impulsen els partits d'esquerra. Els grups integristes són especialment actius en la captació del jovent. Compten amb el suport de la jerarquia eclesiàtica, perquè li asseguren un mínim de clientela i l'assistència massiva a certes cites —recordem les manifestacions contra l'avortament o les trobades mundials de famílies cristianes. Açò no tindria cap importància si no fos per un detall important: els centres educatius concertats propietat de diòcesis, congregacions religioses o instituts seculars catòlics també han caigut, gradualment, en mans de l'integrisme. Fa poc, els periòdics es feien ressò d'una carta pastoral dirigida pel cardenal Antonio Cañizares als col·legis catòlics. Reivindicava l'evangelització per damunt la pura ensenyança. Als kikos, que ja ho tenien clar, no els calia la directriu de l'arquebisbe de València.

Además de ofrecer máxima calidad de enseñanza y máximo rigor, hemos de buscar ante todo que nuestra tarea sea eminentemente evangelizadora, deia monsenyor. Aquesta consigna també s'aplica en les universitats catòliques, moltes de les quals estan controlades per l'integrisme. El corol·lari de tot plegat és la política de selecció de personal docent als centres concertats catòlics. Podem concloure, per tant, que els integristes catòlics són pocs però molt efectius. La seua capacitat de mobilització s'ha tornat a palesar en la recent manifestació convocada a València contra la supressió de concerts. Davant la indiferència dels pares —recordem les estadístiques—, que elegeixen centres concertats catòlics per motius que tenen poc a veure amb l'ensenyança de la religió, els moviments ultramuntans van fent la viu-viu. Sort que no aconseguiran plenament llurs objectius; jo, tot i haver estudiat de menut al col·legi dels pares claretians, sóc un esperit absolutament volterià. Ara bé, els defensors del laïcisme hauríem d'estar alerta.

dissabte, 6 de maig del 2017

L'orgia de Siena

El jove Roderic de Borja tingué una petita fricció amb el papa Pius II a conseqüència d'uns fets esdevinguts a Siena. En 1460, mentre Enea Silvio Piccolomini, Pius II, era a les termes de Petriolo, prop de Siena, prenent una cura d'aigues per a la seua gota, els Bichi van celebrar una gran festa de natalici en el seu palau sienés. Hi van assitir diversos porprats, entre ells Roderic. Quan ja hi eren dins dels jardins palatins els amfitrions, els cardenals amb els seus majordoms i totes les dames invitades (algunes, joves bellíssimes), hom tancà les portes, deixant fora els homes, marits i promesos. La bacanal durà tota la nit. En clarejar, els vapors alcohòlics i la luxúria espurnejaven en els ulls de tots els participants. La irritació dels casats consentits i mossards enganyats prengué un caire amenaçador. Roderic no havia rebut encara l'orde del presbiterat, però la presència del vice-canceller de l'Església en aquella orgia alçà un enorme enrenou i obligà el papa a reprendre'l molt severament. Un coetani afirmà: «Si tots els xiquets que hauran de nàixer d'ací nou mesos porten els vestits dels pares, aniran tots amb robes de clergue o cardenal.»



dijous, 4 de maig del 2017

El final del túnel


La foscor no s'acabava. Pensaven que mai no tornarien a veure la llum.
Aquell viatge es feia etern. Però aparegué claror al final del túnel.