dilluns, 8 de maig de 2017

Alerta

El passat dia 15, en la meua columna per a Levante-EMV, reflexionava sobre els efectes que provoca la gradual secularització del país. Avui, aprofundiré en la crisi de vocacions sacerdotals. Com més va, més buits estan els seminaris. La crisi afecta també tots els ordes religiosos (monàstics, mendicants, de canonges i clergues regulars), les congregacions religioses clericals i laicals, tant masculines com femenines, i molts intituts seculars. Hem vist com eren tancats sengles monestirs de clarisses a Xàtiva (el Reial Monestir de l'Assumpció, fundat per Saurina d'Entença, esposa de l'almirall Roger de Llúria) i València (el Reial Monestir de la Santíssima Trinitat, de què fou abadessa l'escriptora Isabel de Villena). En moltes contrades de la península —Galícia, Castella, Extremadura, Andalusia—, nombrosos convents femenins sobreviuen per la presència —no sempre voluntària— de monges hispanoamericanes, africanes i asiàtiques. (L'any passat es va conéixer el cas de tres monges originàries de l'Índia que romanien recloses contra la seua voluntat, amenaçades i coaccionades, al convent de clausura de les Mercedàries, a Santiago.)

Però tornem al clergat secular. Els seminaris diocesans haurien d'estar plens, per a poder fornir noves remeses de rectors joves a les parròquies ateses per sacerdots vells a punt de jubilar-se. No és el cas. Hi ha una gran davallada de vocacions amb una derivació inesperada: ara mateix, els principals proveïdors de vocacions sacerdotals són els moviments catòlics més ultramuntans, organitzacions com Camí Neocatecumenal i instituts seculars com l'Opus Dei. No és que el seu nombre siga estratosfèric, però els catòlics integristes estan molt ben organitzats. En canvi, els progressistes, disgregats i sense relleu generacional, decauen al panorama eclesial. A poc a poc, van perdent poder i influència —malgrat l’empenta social de l'actual papa Francesc. El món catòlic conservador i tradicionalista compta amb moltes plataformes actives i influents. Les seues organitzacions, acostumades a nedar entre dues aigües, han aconseguit d'infiltrar-se en les instàncies polítiques durant els governs del PP. En resum: el poder d'influència del catolicisme ultramuntà no rau en el nombre dels seus fidels, sinó en la seua xarxa de grups i organitzacions.

L'integrisme catòlic té una gran presència al món parroquial. A Xàtiva, sense anar massa lluny, els kikos ja controlarien algunes parròquies en què es fa un apostolat tradicional i una predicació molt conservadora. S'hi blasma el món modern i la legislació sobre avortament, matrimoni homosexual i drets de les minories LGBT que impulsen els partits d'esquerra. Els grups integristes són especialment actius en la captació del jovent. Compten amb el suport de la jerarquia eclesiàtica, perquè li asseguren un mínim de clientela i l'assistència massiva a certes cites —recordem les manifestacions contra l'avortament o les trobades mundials de famílies cristianes. Açò no tindria cap importància si no fos per un detall important: els centres educatius concertats propietat de diòcesis, congregacions religioses o instituts seculars catòlics també han caigut, gradualment, en mans de l'integrisme. Fa poc, els periòdics es feien ressò d'una carta pastoral dirigida pel cardenal Antonio Cañizares als col·legis catòlics. Reivindicava l'evangelització per damunt la pura ensenyança. Als kikos, que ja ho tenien clar, no els calia la directriu de l'arquebisbe de València.

Además de ofrecer máxima calidad de enseñanza y máximo rigor, hemos de buscar ante todo que nuestra tarea sea eminentemente evangelizadora, deia monsenyor. Aquesta consigna també s'aplica en les universitats catòliques, moltes de les quals estan controlades per l'integrisme. El corol·lari de tot plegat és la política de selecció de personal docent als centres concertats catòlics. Podem concloure, per tant, que els integristes catòlics són pocs però molt efectius. La seua capacitat de mobilització s'ha tornat a palesar en la recent manifestació convocada a València contra la supressió de concerts. Davant la indiferència dels pares —recordem les estadístiques—, que elegeixen centres concertats catòlics per motius que tenen poc a veure amb l'ensenyança de la religió, els moviments ultramuntans van fent la viu-viu. Sort que no aconseguiran plenament llurs objectius; jo, tot i haver estudiat de menut al col·legi dels pares claretians, sóc un esperit absolutament volterià. Ara bé, els defensors del laïcisme hauríem d'estar alerta.