dissabte, 16 de febrer de 2019

Voluntat política

El passat dia 1 de febrer, Juan López Gandía, catedràtic de Dret del Treball i Seguretat Social de la Universitat Politècnica, dissertà a la Casa de Cultura sobre la viabilitat de les pensions en una societat avançada. L'acte estava organitzat per la Plataforma en Defensa del Sistema Públic de Pensions Xàtiva-la Costera i la promoció de batxillers del 69. El ponent —membre del 69 Team— verbalitzà allò que ja sabíem les persones nascudes a principis dels anys 50 del segle passat, poc abans del baby boom: el model públic de pensions és perfectament viable. Primer cal explicar que hi ha dos sistemes de pensions, el de repartiment i el de capitalització. El nostre model sempre s'ha basat en el principi de repartiment, ço és, en la solidaritat intergeneracional; les generacions en actiu, que cotitzen al sistema, mantenen les pensions de les persones jubilades que ja van contribuir en el passat. Els cotitzants d'avui percebran llurs pensions gràcies a les contribucions dels treballadors futurs. Aquest model s'ha posat, però, en qüestió. Les teories neoliberals, imperants a la Unió Europea, advoquen pels plans de pensions privats.

Això significa substituir el model públic, basat en el repartiment, per un model de capitalització. Cada persona hauria de fer-se el seu pla. Els diners que pose en la vidriola esdevindran la seua pensió futura. S'argumenta que l'augment d'esperança de vida i la baixa natalitat impedeixen la sostenibilitat del model públic, perquè cada vegada hi ha més passius i menys actius. El gabinet d'estudis d'un banc arribà a anunciar que el sistema faria fallida en 2017. No calculà l'efecte de la immigració legal ni altres factors de sostenibilitat. (Com a endevins, alguns analistes no tenen preu.) Aquests anuncis apocalíptics s'expliquen perquè el model de capitalització afavoreix els bancs; cobren comissions del 2% per gestionar les vidrioles. Com digué Juan López, banquers i polítics es miren els jubilats amb molta displicència: «Gent ignorant. ¡Iaios!» ¿Ignorants? ¡Que no ens vinguen amb romanços! A la nostra generació hi ha vells sindicalistes, lluitadors per la democràcia, antics càrrecs institucionals, homes i dones amb formació (economistes, advocats, professors, metges, arquitectes, periodistes). Som capaços d'entendre com funciona el món.

Nombrosos plans estan en números rojos (alguns han arribat a tenir pèrdues acumulades de fins el 25% a causa dels tipus d'interès baixos i les crisis borsàries). D'altra banda, pensar que molts joves puguen obrir-se plans de pensions individuals és somniar truites; amb treballs precaris, salaris baixos i despeses ineludibles (lloguer o hipoteca, lletres, factures, manutenció), ¿quines aportacions podrien fer als plans? ¿Quants anys haurien d'estar posant diners en la vidriola? ¿Quina pensió els quedaria? ¡Misèria! (A Xile, país portaestendard del sistema de capitalització, els jubilats cobren com a pensió mitjana el 34% de llur darrer salari.) S'hauria de començar a parlar d'un doble finançament de la Seguretat Social, amb impostos i aportacions. ¿Per quina regla de tres no es poden finançar amb impostos les pensions però sí els trens, el rescat bancari o la despesa militar? Cal assegurar la suficiència de les pensions i suprimir càrregues del sistema. Les pensions no contributives, per exemple, caldria imputar-les als pressupostos generals.

Amb més ocupació i treball de qualitat, la cotització augmentaria. Cal combatre el frau: treball submergit; fals treball a temps parcial que és, en realitat, de jornada completa i a penes cotitza; autònoms que cotitzen per la base mínima amb independència dels beneficis. S'ha de reformar la fiscalitat; ara, l'IRPF i sobretot l'IVA són les principals fonts d'ingressos de l'Estat. En 2017, d'un total de 193.951 milions d'euros recaptats, 77.038 correspongueren a l'IRPF, 63.647 a l'IVA i 23.143 a l'impost de societats, una figura impositiva plena de bonificacions i utilitzada per moltes fortunes per a eludir l'IRPF. El 72,5% dels ingressos estatals provenien, per tant, d'impostos que l'assalariat no pot sortejar. En canvi, l'aportació de l'impost de societats fou sols del 12%. Els rics contribueixen ben poc a les arques públiques. En fi, amb voluntat política de canviar les coses, s'asseguraria el futur del model públic. Això persegueixen totes les accions que duu a cap la Plataforma en Defensa del Sistema Públic de Pensions Xàtiva-la Costera.

(publicat a Levante-EMV, el 16/02/2019)

dimecres, 13 de febrer de 2019

Presentació de Papers de la Costera


Demà es presenta un nou exemplar, el número 17, de la revista Papers de la Costera, editada per l'Associació d'Amics de la Costera. La publicació compta amb les seccions habituals. A l'apartat d'història s'inclouen dos textos, un d'Isaïes Blesa, director de l'Arxiu Municipal de Xàtiva, i altre de Josep Vicent Martínez, professor de l'IES Josep de Ribera. El primer, titulat 'La ciutat de Xàtiva vespres de la crisi de l'Antic Règim, 1789-1812', ofereix una magnífica panoràmica de la Xàtiva de finals del segle XVIII i principis del XIX. Durant aquesta època de transició se succeïren esdeveniments, nacionals i internacionals, que tingueren el seu reflex en la ciutat: la Revolució Francesa, la Guerra del Francès, la convocatòria de les Corts de Cadis...

'Trinquets i pilota a Xàtiva en el segle XIX', de Josep Vicent Martínez, recorda que hi havia a la nostra ciutat, a primeries del segle XIX, quatre trinquets gestionats per l'Hospital. S'anomenaven trinquetes de pelota o juegos de pelota. L'article explica diferents trets dels situats a l'Albereda i carrer Ànimes. Un topònim, plaça del Trinquet, encara evoca l'existència de l'últim. En aquests establiments també s'organitzaven espectacles teatrals, acrobàcies i malabarismes. Durant uns anys, s'hi jugà a cartes. Fins i tot s'hi arribaren a organitzar baralles de galls i de gossos.

Amb 'La insaculació: sistema electoral, oligarquia i autoritarisme reial (Xàtiva 1427)', text d'Alfred Boluda insert en la secció de fonts i documentació, s'evoca el sistema d'elecció de càrrecs municipals instaurat en la ciutat pel rei Alfons el Magnànim. La monarquia, a través dels seus representants, elaborava unes llistes o sacs amb els possibles candidats a ocupar els diferents oficis. Els noms de tots els insaculats —dels elegits per la corona per a cadascun dels sacs— eren escrits en un pergamí i aquest era col·locat dins d'una bola de cera roja. El dia de l'elecció s'extreien del sac pertinent, a l'atzar, tantes boles com oficis s'havien d'ocupar.

En un nou apartat, arquitectura i patrimoni, es dóna cabuda a una comunicació, titulada 'De muralles i portes; Xàtiva en època emiral-califal (segles IX i X)', en quà Vicent Torregrosa Soler, arquitecte conservador del castell, documenta els treballs de restauració d'una porta islàmica trobada pels anys noranta a la muralla de ponent. Després del desenrunament i la posterior excavació es descobrí la porta més antiga del recinte fortificat coneguda fins aleshores. L'arquitecte explica quins materials feren servir els constructors i les decisions preses a l'hora de rehabilitar-la. El text s'acompanya d'abundants documents gràfics que permeten resseguir tot el procés de restauració.

La secció de creació artística consta de dos articles: 'Cada lletra mil tipus i cada tipus un món', d'Antoni Martínez Revert, reflexió sobre les mútues influències entre arts plàstiques i tipografia, i 'Sobre Leña o alguna cosa semblant a una carta al pare', un escrit ben personal de Robert Martínez Canet en què glossa la personalitat humana i artística de son pare, el pintor local transit en 2017.

En la secció de societat i educació, s'inclou 'El model educatiu liberal a Xàtiva (1820-23)', del professor emèrit Vicent Torregrosa Barberà. Aquest article explica els postulats del model educatiu liberal implantat en Xàtiva a principis del segle XIX. Els liberals xativins aplicaren en l'educació local els principis d'igualtat, universalitat, uniformitat, gratuïtat i llibertat propugnats per la societat burgesa. L'Ajuntament Constitucional de Xàtiva, convençut que la instrucció era l'instrument idoni per a la pedagogia de la democràcia, la reforma social i la consecució de la prosperitat de la nació, dissenyà diferents mesures (redacció d'un nou pla d'estudis, creació de centres públics...) que prenien com a referència el Títol IX de la Constitució de 1812. L'educació passà a ser assumpte públic i l'Ajuntament de Xàtiva assumí les responsabilitats en matèria educativa.

Finalment, la crònica cultural passa revista als fets més remarcables esdevinguts en la ciutat des de la publicació de l'anterior número de la revista: els bicentenaris de la font del Lleó i l'impressor Blai Bellver; les presentacions de diferents publicacions; fites com el quaranta aniversari del Monument als maulets i la visita a Xàtiva del president del Consell Preautonòmic, Josep Lluís Albinyana, i el pas del convent de Santa Clara a domini públic; la proposta de Museu Valencià del Gravat i la Impremta...

Pel que fa a l'aspecte gràfic, portada i separacions de capítols del nou Papers de la Costera nº 17 estan il·lustrades amb una selecció de pintures de Robert Martínez, Leña.

L'acte de presentació, que se celebrarà demà al Saló d'Actes de la Casa de Cultura de Xàtiva, a les 19.30, correrà a càrrec de Ximo Corts, president de l'Associació d'Amics de la Costera i d'un convidat il·lustre, Vicent Soler i Marco, conseller d'Hisenda i Model Econòmic de la Generalitat Valenciana.

dissabte, 2 de febrer de 2019

Monuments commemoratius

Atès que els camps nazis d'Auschwitz-Birkenau, localitats poloneses pròximes a Cracòvia, van ser alliberats per les tropes russes un 27 de gener de 1945, l'ONU consagrà la data com a diada internacional en memòria de les víctimes de l'Holocaust. Cada any, pels volts del 27 de gener, se celebren pertot arreu múltiples actes en memòria dels milions de persones —jueus, gitanos, oponents polítics, presoners de guerra— que patiren penalitats i mort als camps de concentració i extermini construïts pels nazis. A Xàtiva, posem per cas, s'ha erigit un monument davant la Casa de l'Ensenyança. Es tracta d'un conjunt escultòric format per diverses peces: una maleta i un penjador amb quatre barrets i una bufanda. Homenatja vuit xativins deportats a Mauthausen-Gusen i Dachau. En un article anterior, ja vaig esmentar Derrota Perpètua, llibre de diversos autors que recull les biografies de quaranta-nou veïns de la Costera, la Vall d’Albaida i la Canal de Navarrés enviats als camps d'extermini. La majoria no hi sobrevisqué. Penjador i barrets de Xàtiva s'uneixen als monuments d'altres ciutats que van ser escenari de la barbàrie nazi.


En 2011, vaig viatjar a Hongria. L'element de Budapest que recorda l'Holocaust és inquietant i estrany. A la vora del Danubi, en un moll de Pest que s'estén entre el Parlament i el Pont de les Cadenes es poden contemplar els seixanta parells de sabates gastades —fetes de ferro colat i arrenglerades amb cert desordre, com si hagueren estat abandonades— que evoquen els més de 20.000 jueus hongaresos assassinats i llançats al riu. Durant l’hivern de 1945, membres del partit nazi Creu Fletxada es dedicaren a segrestar jueus. Els portaven fins als molls del Danubi, els assassinaven a trets i llançaven llurs cadàvers a l’aigua. De vegades, lligaven els dissortats per parelles, o en grups de tres, i en mataven només un. Els vius, quan eren empesos a l'aigua, s’ofegaven. Els assassins, per mètodes diversos, van eliminar entre desembre de 1944 i febrer de 1945 uns quaranta mil hongaresos, més de la meitat jueus, i en van enviar cent mil a camps de concentració. Com coneixia la història, la contemplació de les sabates em provocà un buit al plexe solar i un nus a la gola. Imagine que més gent haurà experimentat aqueixes sensacions.

Cracòvia és altre indret per a la memòria. El seu districte de Podgorze fou transformat en gueto el 3 de març de 1941. Es conserven algunes restes del mur que el tancava. Els jueus hagueren d'abandonar el barri de Kazimierz. Es traslladaren forçosament a Podgorze amb els seus efectes personals carregats a coll. En l'actual plaça Bohaterów Getta (Herois del Gueto), espai on eren seleccionades les persones que s'enviaven als camps de Plaszów, Auschwitz o Belzec, es troba el monument dissenyat per Roman Polanski, seixanta cadires buides fetes de bronze (33 més grans al centre i 27 més menudes a la perifèria). Evoquen les cadires que hi duien els jueus per a suportar les llarguíssimes esperes —s'han conservat fotos de xiquets portant les seues. Al costat del gueto es troba la fàbrica d'Oskar Schindler, construïda per tal d'aprofitar la mà d'obra barata que subministraven els jueus deportats. L'empresari, que acabaria salvant la vida de centenars de persones, es ben conegut gràcies a La llista de Schindler, excel·lent film de Steven Spielberg.

El monument inaugurat a Xàtiva el passat dia 23, dissenyat per Alfred Moral, només honra la memòria de vuit víctimes i commemora fets esdevinguts lluny de casa nostra. No hi ha punt de comparació amb les xifres de morts hongaresos o polonesos, centenars de milers o milions. Però l'erecció del monument no és sobrera. Segons les enquestes, molts millennials, gents de trenta o quaranta anys, no han sentit parlar mai d'Auschwitz o ignoren quina cosa és l'Holocaust. Qui ignora la història està condemnat a repetir-la. El feixisme, el racisme i la xenofòbia ressorgeixen en nombroses contrades d'Europa. La maleta i el penjador instal·lats davant el Museu de Belles Arts posen la nostra ciutat al mapa de la memòria. Budapest, Cracòvia i Xàtiva, tres imatges amb un denominador comú, el record de la barbàrie. En fi, el coneixement de fets ominosos ens ha d'ajudar a lluitar contra el racisme, la discriminació i qualsevol forma d'intolerància que derive en omissió de socors als dèbils o en actes violents contra determinats grups humans.

(publicat a Levante-EMV, el 02/02/2019)