divendres, 25 d’octubre del 2013

Records de Berlanga de Duero

En una entrada anterior, explicava com ha proliferat la prohibició de fer fotografies en molts museus i monuments. Jo, quan viatge en grup, acate aquesta prohibició. ¡Quin remei! Si sóc responsable de l’expedició, he de donar exemple; ja he presenciat, més d’una vegada, com era expulsada d’un recinte alguna persona que no havia respectat la proscripció de les càmeres fotogràfiques. Ara bé, quan viatge sol, o acompanyat únicament de la meua dona, m’arrisque al toc d’atenció. Sempre que puc, em bote les disposicions restrictives. En general, les considere absurdes i arbitràries. ¡N’estic fins als nassos, de les prohibicions! En alguns casos, tenen una finalitat clarament recaptatòria; els titulars dels museus i els monuments volen que els visitants passen per la botiga i compren tota mena de postals, llibres, vídeos, records... Aquesta actitud meua m’ha fet viure anècdotes que donen per a un llibre.

En 2009, posem per cas, Carme i jo vam viatjar a Sòria. S’hi celebrava una de les edicions de Las Edades del Hombre, esdeveniment semblant a La Llum de les Imatges. En aquella ocasió, les obres d’art i els objectes sagrats de la doòcesi estaven exposats en tres espais: la cocatedral de Sant Pere, l’ermita de San Baudelio de Berlanga i l’ermita preromànica de San Miguel de Gormaz. Aviat, em vaig adonar que hauria de guardar la màquina fotogràfica; a l’interior de Sant Pere estava prohibit de fotografiar. I era complicat de contravenir la norma; hi havia moltíssims vigilants i càmeres de televisió. Després de visitar la primera exposició, vam marxar cap a les ermites. Un cop visitada l’esglesieta mossàrab de San Baudelio, bellíssima, volguérem fer una passejada per Berlanga de Duero, magnífica vila que conserva bona part del caseriu i el traçat medievals, i alguns monuments destacables. Com que l’enorme col·legiata estava oberta, decidírem de visitar el seu interior.



Quan penetràrem al temple, les immenses naus estaven buides. En un banc pròxim a l’entrada seien dos homes majors. Un d’ells em digué, en veure’m la càmera: Oiga usted: aquí no se pueden hacer fotos. Nosaltres començarem a caminar per una nau lateral, en direcció als peus del recinte. Em van impressionar les voltes tardogòtiques. Pensant-me que no hi havia ningú observant-me, vaig enfocar la meua màquina i vaig fer tres o quatre fotos. De sobte, vaig escoltar una veu irada a les meues esquenes: Oiga usted: ¿pues no le he dicho que aquí no se pueden hacer fotos? Vaig acotar el cap i vam completar el recorregut per la girola, la nau lateral dreta, el creuer... Davant l’altar major, una dona agenollada devia estar sumida en un trasbals místic. Darrere de mi, a l’esquerra, continuaven asseguts l’home que m’havia alçat la veu i el seu company. L’adrenalina començà a pujar-me al cap. L’enuig es va emparar del meu cervell. Em revoltaven la prohibició i el tracte rebut.

Abans de sortir de la col·legiata, em vaig dirigir cap a l’home i li vaig escridassar: ¡Ya estoy hasta los mismísimos cojones de tanta prohibición! Desde que he salido del hotel de Soria, esta mañana, ¡prohibido hacer fotos aquí, prohibido hacer fotos allá! ¡Hasta los huevos, estoy de tanta prohibición! La meua veu ressonava per les naus del temple. Carme m’estirava de la camisa amb insistència. «Ximo, per favor, anem.» La dona del trasbals místic es va girar esglaiada. El senyor a qui m’havia dirigit, només encertà a dir amb un fil de veu: Oiga, que esto no es cosa nuestra. Nosotros sólo somos unos mandados. Un cop al carrer, la meua dona em mormolava: «Ximo, no et reconec. Mai no t’havia vist muntar un numeret com aquest.» I és veritat. Jo mateix m’avergonyia d’haver perdut els papers. Possiblement, havia jugat amb avantatge; el meu sisè sentit em degué advertir que aquells dos homes majors s’anaven a encongir fàcilment. Amb dos segurates, no sé com podria haver acabat la cosa.

dimecres, 23 d’octubre del 2013

Vaga general al sector educatiu

Quan les seues polítiques són rebutjades per una majoria social aclaparadora, els governants han de buscar alguna eixida: plantar cara a la contestació, fer-se els morts o llançar la tovallola. Aquests dies, assistim al rebuig majoritari de la política educativa del Govern. La Plataforma Estatal per l’Escola Pública ha convocat una vaga general per a demà 24 d’octubre. Estan cridats a secundar-la els grups (professorat, famílies i alumnat) vinculats a totes les etapes del sistema educatiu: educació infantil i primària, ensenyaments secundaris i estudis universitaris. Es protesta contra els retalls, la Llei de Millora de la Qualitat Educativa (LOMQE), l’augment de taxes universitàries, la política de beques... També es demana la dimissió del Ministre d’Educació, José Ignacio Wert. Al País Valencià, la convocatòria de vaga general compta amb suport de la Plataforma en Defensa de l'Ensenyament Públic, formada per les següents organitzacions: FAPA-València, STEPV, FE CCOO PV, FETE-UGT PV, Escola Valenciana, CAVECOVA, CGT, FAAVEM, SEPC, BEA, Campus Jove, Sindicat d'Estudiants, Associació de Directors de Primària, Associació de Directors de Secundària, Moviments de Renovació Pedagògica, ADIDE, FAPA-Enric Valor, FAPA-Penyagolosa i Valencia Laica.

 
Cap govern no havia aconseguit concitar mai una oposició tan unànime als seus projectes, rebutjats per tota la comunitat educativa del sector públic i tots els partits de l’oposició. «De nou, hem de sortir al carrer per a recordar al Govern, en vespres de l’aprovació definitiva de la llei educativa més ideològica i retrògrada de la democràcia, que no compta amb el suport dels principals implicats en l’ensenyament públic. La LOMQE no corregirà els problemes, els multiplicarà; eliminarà l’equitat i crearà camins educatius diferenciats d’acord amb el nivell socioeconòmic de les famílies», afirmen des de la Plataforma en Defensa de l'Ensenyament Públic. Des d’Escola Valenciana, s’alerta sobre el futur de la llengua: «No podem tolerar que la LOMQE garantisca l'ensenyament en castellà a qualsevol alumne del país i, en canvi, desatenga els programes d'ensenyament plurilingüe en valencià, que venien donant uns resultats òptims.» En fi, per als convocants, bé que ja estiga aprovada al Congrés, la LOMQE encara pot ser aturada. «Hui més que mai, la comunitat educativa ha de secundar una vaga general per a mostrar el rebuig generalitzat a les polítiques de retalls dels governs central i autonòmic. S’ha de dir no a la LOMQE. S’ha d’exigir la seua derogació.»

Tornem al principi. Davant la contestació generalitzada (el professorat dels centres concertats també s’ha adherit a la protesta; la Federació de Sindicats Independents d’Ensenyança, majoritària a l’ensenyament concertat, convoca la seua pròpia vaga), ¿quina ha estat l’eixida del ministeri? ¡Ha decidit de plantar cara! ¿Com? Amb unes manifestacions que freguen el surrealisme. Montserrat Gomendio, Secretària d’Estat d’Educació, declarava ahir: Las movilizaciones no obedecen a razones relacionadas con la reforma educativa, sino con las mejoras salariales y disminución de la carga lectiva y de número de alumnos por clase. Pero hay que tener en cuenta, de cara a los padres, que el colectivo de docentes tiene un puesto de trabajo asegurado y que, sin embargo, los padres se están enfrentando a unas tasas de desempleo muy elevadas, a una serie de dificultades económicas muy importantes. Total: plantar cara, falsejar la realitat i tractar de trencar la unitat d’acció de les entitats convocants. Gomendio sap bé que les reivindicacions salarials no són l’objectiu prioritari d’aquesta vaga. I també sap que el professorat interí no té assegurada cap feina. De fet, molts interins han anat al carrer a causa de les mesures preses pel seu Ministeri.
 
En realitat, ¿quin és l’objectiu principal de la vaga? Combatre la privatització de l’educació i la segregació de l’alumnat més desfavorit —assumpte que toca de ple els pares. Es tracta, en definitiva, d’un combat per la llibertat; evitar que bona part dels ensenyaments obligatoris caiguen en mans de centres manifassejats per l’Església és una qüestió d’higiene social. L’Estat ha de garantir la pluralitat, l’absència d’adoctrinament, la llibertat de pensament i la independència dels docents. I tot açò sols ho garanteix l’ensenyament públic. Només cal fixar-se en els sistemes educatius de països republicans i laics del nostre entorn. ¿Quan ens desfarem de les influències clericals?

diumenge, 20 d’octubre del 2013

¿Santuari de virtut?

¿Com és possible que la nostra ciutat semble una bassa d’oli mentre altres indrets suren en aigües tèrboles sacsejades per les ones de l’escàndol i la corrupció? Sorprèn que Xàtiva no figure al mapa de la corrupció. Sí, periòdicament han anat sortint a la llum assumptes que han quedat en no res: indicis d’amiguisme, sospites de comissions il·legals, encariments sobtats d’adjudicacions, modificacions urbanístiques insòlites, dietes i despeses de representació injustificades... (Fa poc, parlàvem, des d’aquestes mateixes planes, d’uns treballs d’urbanització adjudicats a Aldesa, constructora que figura com a donant als papers de Bárcenas.) Però aquests xiu-xius no han acabat mai en la fiscalia anticorrupció, ni en sentències judicials condemnatòries.

La setmana passada, una notícia tornava a tocar tangencialment la ciutat; segons uns informes d’Hisenda, el PP valencià hauria pagat diversos actes electorals amb diners negres. Darrere d’aquests fets estarien Francisco Correa i Álvaro Pérez el Bigotes. El finançament irregular de les campanyes seguia dos procediments: unes vegades, les despeses, justificades amb factures falses, eren abonades a Orange Market per empresaris que rebien, a canvi, adjudicacions d’obra pública; altres vegades, el PP pagava directament a l’empresa de Correa l’organització dels actes electorals. A més, els informes d’Hisenda confirmen l’existència d’una doble comptabilitat del PP valencià, que manejava una caixa A, denominada “Alacant”, i una caixa B, “Barcelona”. Els peperos autòctons haurien comès, per tant, un delicte fiscal: el frau de l’IVA per les quantitats no declarades.

Doncs bé, un dels actes finançats irregularment es va celebrar a la plaça de bous de Xàtiva, amb presència del mateix Mariano Rajoy. Però ja dic: res de tot açò no sembla afectar la tranquil·litat de les aigües polítiques socarrades. En altres llocs, l’activitat immobiliària i urbanística ha destapat nombrosos casos de corrupció. Aquests dies s’han fet públiques, posem per cas, les penes imposades als principals imputats en el cas “Malaia”. Els condemnats s’havien enriquit aprovant requalificacions i concedint llicències urbanístiques a canvi de substancioses comissions. Xàtiva tingué, des de finals dels noranta fins als inicis de l'actual crisi econòmica, una intensíssima activitat urbanística. S’arribaren a projectar —i a executar, en molts casos— onze PAI, que sumaven uns 700.000 m2 edificables. Els plans urbanístics preveien la creació d’uns 7.500 o 8.000 nous habitatges.

En realitat, l’ajuntament de la nostra ciutat, governat pel PP, pensava urbanitzar 3.050.000 m2 (els 700.000 ja esmentats, 1.100.000 destinats a usos industrials i terciaris, i vàries zones sense aprofitaments privats, destinades a equipaments i usos públics). ¿Com és possible que tota aquesta febre immobiliària i urbanística no generés cap cas de corrupció? Això sí, els projectes municipals han tingut efectes col·laterals estranys. Dies enrere, un amic meu, advocat, em comentava un cas cridaner: una veïna de la nostra ciutat ha perdut una parcel·la rústica de la seua propietat. Sembla que s’hi ha construït una rotonda. «Però li hauran expropiat el terreny i li hauran pagat una justa indemnització», pensaran molts de vostès. Doncs, no. La dona no ha rebut cap notificació de l'Ajuntament que l’advertís d’una possible expropiació, ni ha cobrat cap compensació.

Sembla que els nostres edils no han seguit, en alguns casos, el procediment administratiu previst per la legislació vigent: autorització de l'expropiació, declaració d’utilitat del bé (amb la informació pública corresponent), determinació del seu valor i pagament en uns terminis que, si no són respectats, poden suposar el desembors d’interessos i fins i tot una nova valoració. A la senyora que no troba la seua parcel·la, tot açò li sona a xinès. «Algú se l’haurà quedat», diu. «¡Impossible!», fa altre amic meu burleta. «¡Xàtiva és un santuari de virtut!» No sé. Potser convinga recordar una escena de Goodfellas, pel·lícula d'un dels meus directors de culte, Martin Scorsese (les cartelleres espanyoles la van titular Uno de los nuestros). El pinxo protagonista, Henry Hill (interpretat per l’actor Ray Liotta) roman en silenci durant una vista judicial. En sortir de la cort, el gàngster Paul Paulie Cicero li amolla: «Mai no traïsques un amic i mantingues sempre la boca tancada.»

(publicat a Levante-EMV, el 19/10/2013)

divendres, 18 d’octubre del 2013

Cant coral


CANTORES SANCTIS DIEBUS

Salisbury (Anglaterra)
Director, Nick Hale

 c

Concert a benefici de Càritas de Sant Pere
dissabte 19 d'octubre, a les 19:30 h

Església de Sant Pere
XÀTIVA

Entrada lliure
Donatiu voluntari

dimarts, 15 d’octubre del 2013

Prohibit fer fotos

Els viatgers solen sentir el desig de guardar records de les seues expedicions. Goethe viatjà a Itàlia acompanyat per Christoph Heinrich Kniep, pintor i gravador encarregat d'il·lustrar el periple. Els viatgers del segle XVIII portaven com a record, quan tornaven d’Itàlia, vistes de Venècia i Roma —de pintors com Canaletto o Giovanni Paolo Pannini—, i gravats de ruïnes romanes de Piranesi. El botànic Antonio José Cavanilles i l’arqueòleg francès Alexandre de Laborde, van recórrer terres ibèriques i van escriure sengles obres, Observaciones sobre el Reino de Valencia i Voyage pittoresque et historique de l'Espagne, que contenien abundants gravats. Pintures i gravats del segle XVIII permetien als observadors coetanis fer-se una idea aproximada dels llocs representats. (Les imatges esperonaven la imaginació de qui no havia visitat mai els paratges recorreguts per viatgers il·lustrats i romàntics.) Pel que fa als turistes actuals, el desig de guardar records es materialitza a través de postals, vídeos i àlbums de fotos.

A finals del segle XIX i primeries del XX, quan les màquines fotogràfiques només estaven a l’abast d’uns pocs privilegiats, fotografiar gent, paisatges o monuments no tenia més limitacions que les estrictament tècniques. Durant l’època d’esplendor del blanc i negre, fotògrafs de gran sensibilitat completaren una obra impagable. A Xàtiva, la nòmina de persones que, fins a ben entrat l’últim terç del segle XX, han realitzat una obra fotogràfica interessant és extensíssima. Però la fotografia també s’ha democratitzat. Avui, gats i gossos tenen un aparell fotogràfic. Tots els telèfons mòbils estan proveïts de càmera per a fotos i vídeo. L’última novetat és fotografiar amb tauletes digitals (tablets, en anglès). Aquest estiu he viatjat per diversos indrets del sud d'Anglaterra i he pogut comprovar com comencen a proliferar els turistes que fan servir les tauletes com a màquines fotogràfiques. Total: als milions de persones que visiten destins turístics atractius cal afegir idèntic nombre de dispositius fotogràfics. I tothom fica les mans enlaire per a fotografiar tipus, paisatges, ciutats i monuments.


Ha desaparegut l’època en què els fotògrafs havien de ficar l’ull al visor (només els propietaris d’una Rolleiflex, una Hasselblad o models semblants podien mirar la càmera des de dalt). Avui, les càmeres de gamma baixa, majoritàries entre els turistes, disposen de monitor posterior. Així que els milions de turistes actuals, proveïts de milions de dispositius fotogràfics, retraten mans enlaire la torre de Pisa, el Big Ben o el Partenó, encara que les imatges obtingudes tinguen una qualitat ínfima: mala il·luminació, molta gent a l’enquadrament, figures i objectes moguts... Com que l’usuari mitjà té uns coneixements fotogràfics molt elementals, és freqüent que no sàpiga com desactivar el flash. Davant la impotència i l’enuig dels vigilants, els centelleigs omplen museus i altres recintes tancats on estan prohibides les fotos amb flash. (Hi ha persona que, tot i conèixer la manera de desactivar-lo, s’entesta a fer-lo servir malgrat els advertiments.) Conclusió: a poc a poc, comença a estendre’s la prohibició total de fer fotos —aquesta vegada per a enuig dels bons fotògrafs, que fan servir càmeres de gamma alta.

Amb la prohibició, l’administració de museus i monuments mata dos ocells d’un tret: es lleva de damunt un problema i fa caixa. (Des del meu punt de vista, també es mata la llibertat individual del viatger.) Qui vulga tenir un record gràfic de l’espai visitat no tindrà més remei que comprar llibres o postals. També s’està ficant de moda cobrar un suplement i subministrar al visitant un distintiu que dóna dret a fotografiar. En fi, moltes d’aquestes restriccions són totalment absurdes. Sovint, els espais on regeix la norma prohibitòria són de domini públic. I la possibilitat que el visitant d’un indret puga atemptar contra els drets d’autor és ben remota; moltes obres exhibides als museus foren executades per artistes morts fa segles. Per altra banda, sense l’equip i les condicions adients, no és possible, per exemple, d’obtenir una foto amb la qualitat necessària per a poder reproduir-la il·legalment en cartells o altres suports. Jo, que viatge molt i sóc bon aficionat a la fotografia, comence a estar tip de tanta prohibició.

dijous, 10 d’octubre del 2013

Jo vaig estar allí

L’arquitecte, dissenyador, pintor i escriptor Òscar Tusquets ha dit en alguna ocasió que els actuals mitjans de captació d’imatges permeten reproduir originals plàstics amb una qualitat extraordinària i una fidelitat total als originals bidimensionals. Fins i tot arribà a comercialitzar reproduccions fotogràfiques d’alta qualitat d’obres pictòriques seues. Aquestes afirmacions de Tusquets han estat corroborades per tecnologies avançades capaces de reproduir amb minuciositat mil·limètrica textures i objectes tridimensionals. Faig aquesta reflexió prèvia perquè moltes persones viatgen mogudes pel desig de trepitjar personalment determinats indrets, o de veure alguna peça concreta: La Gioconda, la pedra de Rosetta, La Pietat de Miquel Àngel, el bust de Nefertiti... El cas és que jo he contemplat les obres esmentades i n’estic totalment decebut.


Per motius de seguretat, totes quatre estan protegides per vidres blindats, que provoquen reflexes, i tenen una il·luminació tan tènue que resulten difícils de copsar satisfactòriament. Damunt, qui vol aproximar-s’hi s’ha d’obrir pas entre una multitud de persones amb idèntica pretensió. En fi, té raó Tusquets. Jo he vist reproduccions d’alta qualitat de La Gioconda o La Pietat que m’han deixat més satisfet que la contemplació dels originals. En realitat, avui, tothom pot veure, sense menejar-se de casa, imatges magnífiques i absolutament realistes de les ciutats, les obres d’art i els monuments de tots els països del món. Jo he tingut freqüentment, quan he arribat a una ciutat estrangera, la sensació d’haver-hi estat ja. És igual. A pesar de tot, la gent no renuncia a viatjar a París, Londres, Roma, Viena o Pequín. El turisme ha esdevingut una mena de fetitxisme.

«Jo vaig estar allí», exclama cofoi el viatger mentre ensenya la foto que li van fer davant la Fontana de Trevi, la Porta de Brandenburg o el Manneken Pis. La massa de gent que practica un turisme vertiginós sembla imbuïda d’aquest esperit fetitxista. «He viatjat quinze dies per Xina i l’he vista tota», t’amolla un conegut, i t’ensenya somrient un retrat davant la Ciutat Prohibida. Al seu darrere, apareixen múltiples persones fent-se la mateixa foto («Jo he estat allí», diran a familiars, amics i coneguts, quan tornen a casa). Importen la captura de l’instant i la prova que hom ha posseït, ni que siga simbòlicament, l’objecte fetitxe que és, en realitat, el destí elegit. El Grand Tour era una via iniciàtica i permetia conèixer costums i cultures diverses. El turisme actual brinda l’oportunitat de retratar-se davant d’icones-fetitxes que ja coneixem gràcies als mitjans de comunicación.

dimarts, 8 d’octubre del 2013

El dret a decidir

El primer dimarts d’octubre se celebrà a la Societat Coral “El Micalet”, amb diferents actuacions musicals i la lectura d’un manifest, la presentació de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià. Hi van actuar Vladi et son petit orchestre, Enric Casassús, el cantautor xativí Feliu Ventura i Miquel Gil. La Plataforma havia aconseguit el suport i la participació d'un ampli sector de persones compromeses política i socialment. L'acte comptà amb la presència de personalitats dels camps de la política, la cultura, el sindicalisme, el món associatiu, la universitat... Moltes d’elles ja havien signat el manifest. La iniciativa portava mesos sumant suports a títol individual en els diversos àmbits de la societat valenciana, des dels moviments propers al nacionalisme valencià i el món de la cultura, fins als moviments rupturistes, els sindicats o l’esquerra independentista, passant per associacions veïnals, persones que defensen la llengua o gent del món universitari i literari. Els impulsors de la Plataforma aspiren a dotar el País Valencià d'un marc per a debatre el dret a decidir —forma eufemística de referir-se al dret de lliure autodeterminació. Alguns amics de Compromís em van demanar d’assistir a l’acte i prestar el meu suport. No em vaig negar. He de dir, però, que vaig tornar a casa una mica decebut. Al teatre de la societat amfitriona, que té un aforament de vora tres-centes localitats, només hi hauria unes cent cinquanta persones. (A la presentació de la Plataforma assistírem, per tant, “els quatre del taxi” en versió una mica ampliada.) En realitat, jo estic a favor del dret a decidir per una qüestió de principis. I més ara que l’espanyolisme, alarmat per la puixança de l’independentisme català, tracta de convèncer els catalans tebis o indecisos que reclamar aqueix dret és antidemocràtic, una trampa. Però hem de ser francs. El dret a decidir implica consultar —mitjançant un plebiscit o un referèndum— a la població que el vindica. Els defensors del dret, partidaris generalment de la independència, pensen que triomfaran les seues aspiracions. Al País Valencià, això és somniar truites. El dret a decidir sona a xinès a moltíssims valencians. És més: ara mateix, una aclaparadora majoria de valencians elegiria, si fos invitada a exercir el dret a decidir, ser més espanyola que el bou d’Osborne o la Marxa Reial. Per tant, no cal que els valencianistes ens afanyem a exigir una materialització immediata del dret d’autodeterminació. En realitat, trobe més pràctic tractar de superar les cotes de normalitat i respectabilitat assolides pel valencianisme polític i cultural, encara molt baixes. Si el debat sobre el dret a decidir s’inscriu en aquesta dinàmica, benvingut. Si serveix per a dividir “els quatre del taxi”, malament.

dissabte, 5 d’octubre del 2013

Monyicotades

La dreta sol llevar importància a les inclinacions feixistes dels seus, però alguns episodis violents esdevinguts en Espanya i altres països europeus (a Grècia, han provocat la detenció de la cúpula d’Alba Daurada) demostren que el feixisme reviscola de manera inquietant. El verí cova a les pròpies files del PP; afecta fins i tot alcaldes i altres càrrecs elets. Les fotos de cadells de Nuevas Generaciones fent el salut feixista i posant amb banderes nazis o franquistes no han perdut, per tant, vigència. Diferents periodistes han aclarit que les imatges haurien estat filtrades per la mateixa organització juvenil del PP. No era casual que les fotos correspongueren a joves de la Costera i la Safor, feus d’Alfonso Rus; hom assistia a l’enèsima escaramussa en la guerra interna pel poder que mantenen Rus i Serafín Castellanos. La filtració assolí notorietat a tot l’Estat. Els mitjans de comunicació espanyols se’n feren ressò.

Els alcaldes de Xàtiva i Gandia tingueren idèntica reacció: titllaren els fets de monyicotades i els van llevar importància. Ara bé, com els joves concernits no han entonat un mea culpa creïble —Jorge Roca, secretari d’esports del PP xativí, fotografiat amb una bandera ultra en un torneig de futbol, digué a través de Twitter que no havia advertit la presència dels símbols racistes—, els partits de l’oposició i diferents moviments socials no han cessat de demanar al PP que prenga mesures polítiques i disciplinàries contra els dirigents juvenils que apareixen a les fotos. Durant un plenari municipal, l’alcalde de Xàtiva va dir, referint-se a Jorge Roca: «S’ha massacrat un xiquet per fer-se una foto amb una bandera. Quan la gent demana disculpes, s’accepten.» En fi, el primer edil apel·lava, sense saber-ho, al sagrament catòlic de la reconciliació: hom confessa que ha pecat, el capellà absol la culpa i llestos.

S’oblida, però, que l’absolució exigeix vàries condicions: examen de consciència, dolor pel mal comès, penediment sincer, voluntat de reparar el dany causat, propòsit d’esmena i compliment d’una penitència. Això sí, en política, les coses són més simples. Els cadells peperos haurien d’haver fet tres coses: condemnar clarament el feixisme, el nazisme i la xenofòbia, explicitar el seu propòsit d’esmena i assumir la corresponent responsabilitat. Com no han fet res d’això, les seues disculpes no són creïbles. S’ha de tenir present, a més, altra circumstància concomitant: la dreta es resisteix a complir la Llei de Memòria Històrica; Franco encara és alcalde honorari de Xàtiva. Per al PP, l’obertura de foses i la retirada de símbols franquistes obren velles ferides. En canvi, els saluts feixistes dels seus cadells són monyicotades. «Estos xiquets no saben què és el feixisme, ni l’arc, ni les fletxes», afirmava Rus dies passats.

¡No han de saber-ho! El franquisme sociològic encara és vigent a la nostra contrada. Alguns joves el palpen al seu entorn més pròxim. (Uns familiars de Jorge Roca, presents al plenari municipal citat més amunt, van reptar el portaveu d’Esquerra Unida amb aquestes paraules: «Ja ens veurem al carrer.») En qualsevol cas, la ignorància demostraria l’escassa preparació política dels monyicots, futurs responsables de governar les institucions democràtiques. Perquè allò més preocupant dels episodis que comentem és la perspectiva que dibuixen. Els joves retratats fent el salut feixista, o posant amb banderes i símbols ultres, podrien ser futures autoritats locals, autonòmiques o estatals (regidors, alcaldes, diputats, consellers, ministres). Alguns, com la regidora canalina Carmen Melissa, ja ho són. L’exigència de responsabilitats als joves de Nuevas Generaciones no és, per tant, un assumpte merament intern, com va dir Jorge Herrero, president del PP xativí.

Els demòcrates estem molt interessats a saber de quina cama coixejaran les futures generacions peperes. Més que res, per anar mentalitzant-nos a allò que ens espera. Pel que es veu, la dreta no abandona la seua visió benèvola del règim franquista; segueix pensant que el dictador fou un cap benefactor, artífex d’un llarg període de pau. I transmet aquesta visió esbiaixada als seus cadells. En països del nostre entorn (França, Alemanya), enaltir el nazisme i l’odi racial es considera una activitat delictiva. Ací no passa res. Ha estat la justícia estrangera, concretament una jutgessa argentina, qui ha recordat la cara més bruta i cruel de la repressió franquista.
 
(publicat a Levante-EMV, el 05/10/2013)

dimarts, 1 d’octubre del 2013

Entrevistar

Fa uns dies, vaig veure El objetivo, el programa d’Ana Pastor a laSexta. Vaja per davant que no sóc periodista, ni he estudiat comunicació audiovisual en cap universitat. Tanmateix, em sembla que la presentadora va donar, durant la seua conversa amb Rosa Díez, una lliçó de no periodisme. Segons el meu parer, un entrevistador no ha d’assetjar l’entrevistat, que és justament el que va fer la conductora del programa. Als detractors de la líder d’UPyD els semblaria bé la forma de preguntar d’Ana Pastor. A mi, em va semblar poc encertada. I mira que Rosa Díez està a les antípodes de les meues preferències polítiques. La diputada representa tot allò que deteste d’un polític: l’autosuficiència en el discurs, la intransigència en el tracte amb l’oponent, el canvi de jaqueta... És més: la senyora Díez té algunes especificitats pròpies que em posen malalt: el jacobinisme, l’espanyolisme recalcitrant, el desig de bastir una Espanya napoleònica en què totes les diferències —culturals, nacionals, lingüístiques— queden reduïdes a meres manifestacions regionalistes i folklòriques. ¡Tant és! No m’agradà com l’entrevistaren.

Un bon entrevistador ha de ser incisiu —és clar—, ha d’intentar obtenir les millors respostes de l’entrevistat, però no ha de ser desagradable, ni ha d’interrompre, ni ha de mostrar agressivitat, que acaba suscitant solidaritat amb l’entrevistat. Un bon periodista ha de repreguntar —és evident que els polítics solen eludir les preguntes molestes—, però no ha de caure en el combat cos a cos. Per moments, l’entrevista a Rosa Díez semblava això, el combat de dos púgils que acaben travats. Entre la senyora Pastor i la senyora Díez, dues dones de caràcter, saltaren espurnes. A més de repreguntar, Ana Pastor, que intentava arrencar respostes que la diputada no volia donar, recontrapreguntava de manera peremptòria, tallant una i altra vegada la seua interlocutora. El paper d’un entrevistador és llançar les preguntes pertinents; les respostes o els silencies de l’entrevistat ja seran jutjats per l’espectador. I qui fa entrevistes ha de saber reconduir les seues conviccions ideològiques —tots els periodistes en tenen.

Ana Pastor donà per descomptat que l’activitat empresarial i la política són equivalents, i que cal idèntic nivell de formació —acadèmica, s’entén— en un cas i l’altre. També es mostrà partidària de limitar el temps d’exercici dels càrrecs polítics. Tanmateix, aqueixes opinions són perfectament discutibles. Jo no crec que els móns de la política i l’empresa siguen comparables. És més: no totes les empreses privades que obtenen grans beneficis estan regides per economistes. (Tothom coneix el cas d’algun personatge fet a si mateix que ha aconseguit tenir gran èxit empresarial.) A més, s’ha de fer una distinció molt clara entre formació acadèmica i preparació política. ¿Pensa la senyora Pastor que només s’haurien de dedicar a la política els advocats i els economistes? ¿Un obrer amb qualificació professional mitjana no hauria d’ocupar càrrecs de representació política? Aquesta opinió, que pot semblar molt raonable, és, en realitat, més antiga que l’anar a peu. Pressuposa que sols els tecnòcrates tenen legitimitat per a ocupar càrrecs polítics. I Ana Pastor volia arrencar respostes que coincidiren amb aquesta tesi.


Ya veo que se me quiere escurrir, feia, quan la diputada, malgrat les preguntes repetitives i fastigoses, contestava que l’última paraula la tenen, en democràcia, els electors. En honor a la veritat s’ha de dir que Rosa Díez no acabava d’aclarir qüestions interessants com el temps que havia cotitzat a la Seguretat Social abans d’ocupar càrrecs públics, els anys que porta vivint de la política o quina explicació tenen els seus giravolts ideològics. En altres assumptes fou, en canvi, més clara; va dir que els polítics no necessiten saber cap idioma estranger, i opinà que la situació catalana no requereix cap actuació especial. Hay gente que quiere la independencia, igual que hay gente que quiere la pena de muerte. Lo de la independencia es como si usted quisiera ir a 140 por la autovía. No puede. Si la pillan, tendrá que pagar la multa. Ha de ir a 120 y punto, són algunes perles que va soltar la líder d’UPyD. Llàstima que Ana Pastor enterbolís l’entrevista amb la seua agressivitat i contínues interrupcions. S’hauria agraït més tranquil·litat. Així, els espectadors haurien comprovat amb claredat quina bona peça és la senyora Díez. El pressing a què fou sotmesa la féu aparèixer com a víctima d’un interrogatori inquisitorial.