dimarts, 1 d’octubre de 2013

Entrevistar

Fa uns dies, vaig veure El objetivo, el programa d’Ana Pastor a laSexta. Vaja per davant que no sóc periodista, ni he estudiat comunicació audiovisual en cap universitat. Tanmateix, em sembla que la presentadora va donar, durant la seua conversa amb Rosa Díez, una lliçó de no periodisme. Segons el meu parer, un entrevistador no ha d’assetjar l’entrevistat, que és justament el que va fer la conductora del programa. Als detractors de la líder d’UPyD els semblaria bé la forma de preguntar d’Ana Pastor. A mi, em va semblar poc encertada. I mira que Rosa Díez està a les antípodes de les meues preferències polítiques. La diputada representa tot allò que deteste d’un polític: l’autosuficiència en el discurs, la intransigència en el tracte amb l’oponent, el canvi de jaqueta... És més: la senyora Díez té algunes especificitats pròpies que em posen malalt: el jacobinisme, l’espanyolisme recalcitrant, el desig de bastir una Espanya napoleònica en què totes les diferències —culturals, nacionals, lingüístiques— queden reduïdes a meres manifestacions regionalistes i folklòriques. ¡Tant és! No m’agradà com l’entrevistaren.

Un bon entrevistador ha de ser incisiu —és clar—, ha d’intentar obtenir les millors respostes de l’entrevistat, però no ha de ser desagradable, ni ha d’interrompre, ni ha de mostrar agressivitat, que acaba suscitant solidaritat amb l’entrevistat. Un bon periodista ha de repreguntar —és evident que els polítics solen eludir les preguntes molestes—, però no ha de caure en el combat cos a cos. Per moments, l’entrevista a Rosa Díez semblava això, el combat de dos púgils que acaben travats. Entre la senyora Pastor i la senyora Díez, dues dones de caràcter, saltaren espurnes. A més de repreguntar, Ana Pastor, que intentava arrencar respostes que la diputada no volia donar, recontrapreguntava de manera peremptòria, tallant una i altra vegada la seua interlocutora. El paper d’un entrevistador és llançar les preguntes pertinents; les respostes o els silencies de l’entrevistat ja seran jutjats per l’espectador. I qui fa entrevistes ha de saber reconduir les seues conviccions ideològiques —tots els periodistes en tenen.

Ana Pastor donà per descomptat que l’activitat empresarial i la política són equivalents, i que cal idèntic nivell de formació —acadèmica, s’entén— en un cas i l’altre. També es mostrà partidària de limitar el temps d’exercici dels càrrecs polítics. Tanmateix, aqueixes opinions són perfectament discutibles. Jo no crec que els móns de la política i l’empresa siguen comparables. És més: no totes les empreses privades que obtenen grans beneficis estan regides per economistes. (Tothom coneix el cas d’algun personatge fet a si mateix que ha aconseguit tenir gran èxit empresarial.) A més, s’ha de fer una distinció molt clara entre formació acadèmica i preparació política. ¿Pensa la senyora Pastor que només s’haurien de dedicar a la política els advocats i els economistes? ¿Un obrer amb qualificació professional mitjana no hauria d’ocupar càrrecs de representació política? Aquesta opinió, que pot semblar molt raonable, és, en realitat, més antiga que l’anar a peu. Pressuposa que sols els tecnòcrates tenen legitimitat per a ocupar càrrecs polítics. I Ana Pastor volia arrencar respostes que coincidiren amb aquesta tesi.


Ya veo que se me quiere escurrir, feia, quan la diputada, malgrat les preguntes repetitives i fastigoses, contestava que l’última paraula la tenen, en democràcia, els electors. En honor a la veritat s’ha de dir que Rosa Díez no acabava d’aclarir qüestions interessants com el temps que havia cotitzat a la Seguretat Social abans d’ocupar càrrecs públics, els anys que porta vivint de la política o quina explicació tenen els seus giravolts ideològics. En altres assumptes fou, en canvi, més clara; va dir que els polítics no necessiten saber cap idioma estranger, i opinà que la situació catalana no requereix cap actuació especial. Hay gente que quiere la independencia, igual que hay gente que quiere la pena de muerte. Lo de la independencia es como si usted quisiera ir a 140 por la autovía. No puede. Si la pillan, tendrá que pagar la multa. Ha de ir a 120 y punto, són algunes perles que va soltar la líder d’UPyD. Llàstima que Ana Pastor enterbolís l’entrevista amb la seua agressivitat i contínues interrupcions. S’hauria agraït més tranquil·litat. Així, els espectadors haurien comprovat amb claredat quina bona peça és la senyora Díez. El pressing a què fou sotmesa la féu aparèixer com a víctima d’un interrogatori inquisitorial.