Xàtiva es queda sense SPE

Aquests dies m'ha vingut a la memòria l'època en què vaig ser mestre de primària. Els col·legis públics solen fer una tasca extraordinària, però alberguen sovint —almenys ho feien durant les dècades dels vuitanta i els noranta— certes dèries docents que jo no he compartit mai. De fet, aquestes dèries i la voluntat de prosperar professionalment m'estimularen a preparar i aprovar en 1994 les oposicions a secundària. La idea fixa més freqüent entre el professorat, que compartien també els sindicats, era aquesta: tots els docents són iguals. Evidentment, això és una fal·làcia; hi ha mestres feiners i ganduls, excel·lents i roïns (com hi ha metges —o jutges, o manobres— bons i dolents). Podríem reescriure la divisa d'Orwell. Tots som iguals, però alguns són "menys" iguals que altres. Cada vegada que es parlava d’establir incentius (per als docents que s’involucraren voluntàriament en tasques de coordinació, en iniciatives de renovació pedagògica o en alguna activitat complementària), hom topava amb l'oposició institucional i sindical.

No era precís l'esperó econòmic; es podia incentivar amb lliurança de càrrega lectiva. Sempre es responia que no. Per tant, el sistema premiava els mandrosos; el manta sabia que tots, feiners i ganduls, anaven a quedar igual. Aquests records m'han vingut al cap arran d'assabentar-me que la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport preparava un decret de reorganització de l'orientació educativa i professional que implica la desaparició dels Serveis Psicopedagògics Escolars (SPE) —el de Xàtiva, per exemple. Aquests serveis compten amb equips multidisciplinaris, formats per psicòlegs, fisioterapeutes, mestres d'audició i llenguatge i altres especialistes en educació per a la inclusió, que realitzen moltes funcions: atendre alumnat amb necessitats educatives especials, diagnosticar, coordinar la transició d'aquest alumnat des de primària a secundària, generar documentació (informes, diagnòstics, protocols d'actuació...). L'SPE de Xàtiva té uns trenta anys de vida. Doncs, està a punt de desaparèixer. Estic una mica perplex amb la notícia.

La setmana passada, aquestes mateixes planes informaven que els col·legis d'infantil, primària i educació especial estan encantats; donen un suport rotund als plans de conselleria. ¿Nova edició de «tots i totes som iguals i hem de fer el mateix»? Els equips directius se les prometen molt felices; pensen que els seus centres van a estar ben servits. Jo ho dubte. Potser, la nova atenció a la diversitat perda nivell d'especialització, cosa negativa per als alumnes. Certament, els centres podran demanar recursos dels plans d'actuació per a la millora. Però això minvarà la qualitat de l'atenció; el personal que s'envia a través d'aquests plans sol ser interí. No està garantit, per tant, el seguiment estable dels casos. D'altra banda, no desapareix la itinerància. Uns col·legis tindran orientador amb horari complet, però altres no. És possible que tres centres de Xàtiva (Taquígraf Martí, Teresa Coloma i Gozalbes Vera) i un dels voltants s'hagen de repartir recurs amicalment. Quant als altres centres públics i concertats, ¿seguiran compartint dos orientadors municipals? Potser sí. (Convé aclarir que el Gabinet Psicopedagògic Municipal de Xàtiva no es tanca.)

Els nombrosos col·legis menuts de la Costera i la Canal de Navarrés no tindran tampoc el recurs en exclusiva. També l'hauran de compartir. Per últim, i sense ànim de ser massa exhaustiu, cal esmentar altre aspecte: la pèrdua d'imparcialitat. Els centres de primària tenen tendència —molt humana— a espolsar-se les mosques quan cal bregar amb casos complicats. Ho vaig patir durant la meua etapa de director d'IES. Ens remetien a l'institut xiquets sense diagnosticar i que haurien d'haver romàs més temps a l'escola. Altres vegades, els mestres estan en contra de les altes que firmen els orientadors de l'SPE. Però els pares i les mares de xiquets amb necessitats educatives especials han de saber que els diagnòstics i els informes dels funcionaris de l'SPE són objectius. Estan fets col·legiadament per un equip multidisciplinari. En fi, s'elimina una estructura eficient sense comptar amb els seus treballadors, d'amagatotis i durant la pandèmia. ¿Són incompatibles l'existència dels SPE i més dotació de recursos als centres? L'assumpte donaria per a molta lletra, però haurem d'anar acabant ja. Sols una pregunta: ¿Cal tocar les coses que funcionen?

(publicat a Levante-EMV, el 30/01/2021)

Xativins als camps nazis

L'assumpte de què ningú no parla

Per causa de la covid-19, havíem oblidat que el conflicte català condiciona tota la política de l'Estat. Condiciona també —almenys això crec jo— la lluita contra el coronavirus. Ara mateix, l'evolució de la pandèmia ofereix dades d'incidència i d'ingressos hospitalaris pitjors, en molts casos, que les de març o abril. Creix el nombre de morts. A Xàtiva i el conjunt del País Valencià les xifres són terribles. La situació és d'extrema gravetat. Qualsevol diria que el govern central ha perdut el control. Som en estat d'alarma, però el decret que el regula no contempla confinar domiciliàriament la població, ni avançar el toc de queda a les 20.00 hores. Tots els epidemiòlegs aconsellen un confinament de catorze dies, però el ministre Illa diu que no. Els presidents autonòmics són les autoritats competents delegades, però no tenen atribucions per a sortir-se de l'establert al decret d'estat d'alarma. L'executiu estatal es resisteix a revisar-lo. La situació ha pres uns viaranys incomprensibles. Algunes autonomies desobeeixen el govern central, que ha recorregut als tribunals. Aquests podrien donar la raó a les autonomies —decisió extravagant.

¿Què està passant? ¿És que Sánchez ha perdut la brúixola? ¿Vol salvar l'economia en detriment de la salut? ¿Té por a la reacció d'una part de la població? Sí, però no. ¡És el conflicte català! Si fos només una qüestió econòmica, no estarien tancats o limitats els negocis turístics, els bars i els restaurants, els hotels, l'activitat comercial... Sánchez ha apostat per Illa com a candidat a president de Catalunya. Vol aprofitar la relativa bona imatge que l'encara ministre de Sanitat ha tingut fins ara. Però conforme passe el temps i empitjore la situació pandèmica, el capital polític d'Illa podria dissipar-se i quedar en no res. A Pedro Sánchez li interessa molt que les eleccions catalanes se celebren com més aviat millor. Permetre confinaments domiciliaris i avançaments del toc de queda va en contra dels seus interessos polítics. El confinament es pot acordar des del mateix executiu central, amb la previsible reacció en contra d'una part de la població, o passant la bola als presidents autonòmics. Al PSOE li fan feredat ambdós escenaris. Si optés per la primera alternativa, hauria de bregar amb múltiples revoltes de sectors polítics i ciutadans.

Amb confinament domiciliari o toc de queda a les 20.00 hores en el Principat, celebrar eleccions el 14 de febrer ja no tindria cap sentit —ara mateix en té poquíssim—, amb independència del que diga el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Per als socialistes, l'ajornament de les eleccions fins al mes de maig seria catastròfic. Es debilitaria l'efecte Illa, caldria torejar bous com el tercer grau per als presos polítics —o el seu indult—, la reforma del tipus penal de la sedició, les contínues intoxicacions de Vox i la decisió definitiva del Parlament Europeu sobre el suplicatori del Tribunal Suprem espanyol per a llevar la immunitat a Puigdemont i els altres dos europarlamentaris catalans exiliats. Ignore quin grau de fiabilitat tenen les enquestes, però algunes auguren en aquests moments un resultat boníssim per al PSC. ¿I en el mes de Maig? ¡Qui sap! Conclusió: encara que la pandèmia continue desfermada, l'executiu central no vol prendre cap mesura dràstica que altere la seua agenda. Puc equivocar-me, però crec que no adoptarà cap decisió que perjudique la seua estratègia política en Catalunya, llevat que es veja obligat per factors sobrevinguts.

Es van ajornar les eleccions gallegues i basques, però no es volen endarrerir les catalanes. Això està contaminant la política sanitària. El preu a pagar per la ciutadania de l'Estat és molt elevat. El nombre d'infectats de covid-19 per cada 100.000 habitants ha pujat a altures estratosfèriques. Augmenten vertiginosament els ingressos hospitalaris. Les UCI estan a la vora del col·lapse. Fernando Simón fa cada vegada més botiges. Illa encara no dimiteix. Cada comunitat autònoma governada pel PP va a la seua. L'executiu central no vol revisar el decret d'estat d'alarma. Per la seua banda, la gent comença a presentar símptomes de desorientació a causa del desgavell polític. ¿Què està passant? El PP parla d'incompetència i de ministre amb doble dedicació, però no crida el mal temps. No interessa. A més, l'actuació d'alguna autonomia regida per la dreta no invita a llançar coets. En definitiva, Catalunya ho condiciona tot —fins i tot la política sanitària. Si els comicis catalans se celebren per fi el 14 de febrer, ¿es repartiran EPI a totes les persones membres de taules electorals? Ja veurem. Mentre, ¡el desori! ¿Servar la vida? No, home, no. ¡L'interès partidista!

La llibertat mai no és absoluta

En qualsevol centre escolar s'imparteixen educació i instrucció. La llibertat d'instrucció està molt limitada; les matèries del currículum les decideix el legislador. Per tant, una família amb fills en primària no té llibertat per a modificar el programa de matèries establert per llei. Xiquets i xiquetes han d'aprendre totes les assignatures reglades. Ningú no pot elegir llengua i rebutjar matemàtiques, per exemple. Només a partir de secundària hi ha cert marge per a l'elecció; hom pot triar optatives, modalitats de batxillerat... Però tampoc no existeix la possibilitat de rebutjar matèries troncals o específiques de modalitat. Conclusió, la polèmica que suscita la Llei Celaá es refereix a altres aspectes, com ara els mètodes pedagògics, l'educació en valors... Tampoc ací la llibertat és absoluta; la normativa pot implantar l'obligatorietat d'educar tot l'alumnat, sense distincions, en els valors fonamentals consagrats per la Constitució i establir alguns principis metodològics i organitzatius mínims, preceptius per a tots els centres acadèmics públics o privats. En definitiva, les qüestions que queden a la lliure voluntat de cada centre són poques: bàsicament els mètodes pedagògics, l'educació moral i l'enfocament ideològic que donen els docents a matèries com ara les ciències socials —sempre dins els marges que permeta la norma. Tot açò és així perquè l'estat democràtic ha de garantir la igualtat d'oportunitats per a tots els xiquets i les xiquetes. Als centres públics, els enfocaments morals o ideològics són molt variats; en contra del que afirmen alguns —el cardenal Cañizares, posem per cas—, el professorat de l'ensenyament públic no és seleccionat amb criteris ideològics. Per tant, la diversitat és enorme. La Constitució garanteix, a més, la llibertat d'ensenyança, que ha d'estar lògicament limitada per les mateixes prescripcions del currículum, el projecte educatiu de centre i la minoria d'edat de l'alumnat. Les acusacions d'ensenyament estatalista són doblement infundades; ni l'activitat docent dels centres públics és absolutament homogènia, ni vivim a l'Aràbia Saudita o Corea del Nord. (En un estat democràtic i de dret, el sistema educatiu es vota al parlament, i les lleis i els reglaments que el regulen són impugnables davant els tribunals, que han de ser veritablement indpendents.) En canvi, en els centres de l'Església, la selecció del professorat es realitza seguint criteris ideològics. Els candidats que no demostren ser catòlics respectuosos de les pautes de comportament moral establertes per la jerarquia eclesiàstica seran rebutjats. Això no obstant, aquests dies, alguns apel·len a la llibertat d'elecció de centre educatiu. Caldrà recordar-los que aqueixa pretesa llibertat no figura al text constitucional —entre altres raons, perquè seria inaplicable en molts indrets. Això no lleva que puga existir algunes vegades marge per a elegir, però la facultat d'elecció d'una plaça escolar sostinguda amb fons públics no és il·limitada. Cap llibertat no ho és; acaba on comença la dels altres, o el bé comú. Cal, per tant, establir criteris de prioritat quan totes les peticions no poden ser ateses. Un d'ells ha de ser forçosament el d'equitat. S'ha d'impedir una perversió freqüent: convertir la llibertat d'elecció del centre escolar per part de l'alumne en llibertat d'elecció dels alumnes per part d'un centre que paga el contribuent. Això és el súmmum. ¡La reserva del dret d'admissió no és legal, sense una causa justificada, ni tan sols a bars, restaurants o sales de festa!

Pregunta trampa

Sé per experiència què és contestar oralment i en directe preguntes d'un entrevistador. Hom no disposa de temps per a meditar les respostes. (La cosa canvia si s'ha de contestar per escrit.) Diumenge passat, durant el programa "Salvados" de laSexta, Gonzo volia saber per què Pablo Iglesias establia diferències entre Puigdemont, exiliat, i el rei emèrit, fugat. El vicepresident vingué a dir açò: el primer no es véu obligat a marxar per haver clavat la mà en la caixa, sinó per portar les seues conviccions polítiques a extrems que potser no siguen indiferents al dret; en canvi, el segon ha fugit perquè ha comès presumptament delictes fiscals. Llavors, Gonzo féu la pregunta trampa: ¿Lo considera [Puigdemont] realmente un exiliado, como se exiliaron muchos republicanos durante la dictadura del franquismo por ejemplo? ¿Los puede comparar? Iglesias contestà: Pues lo digo claramente, creo que sí. Y eso no quiere decir que comparta lo que hiciera... Pero si me dicen «Lo que hizo Puigdemont es moralmente igual de reprobable que lo que hizo el rey Juan Carlos», pues no estoy de acuerdo. En realitat, Gonzo havia fet dues preguntes i Pablo Iglesias només contestà la primera. Hauria d'haver estat més hàbil i haver dit que una cosa és considerar exiliat Puigdemont i altra molt distinta voler comparar-lo amb tots els exiliats republicans. Però la llengua oral té aquests inconvenients. Està plena d'anacoluts i equívocs. Tothom sap ja l'aldarull que s'ha muntat. Gent com Arrimadas, que no vol condemnar la dictadura franquista, esquinçant-se les vestidures. En fi, exiliada és tota persona obligada per força a viure fora de la seua pàtria. Puigdemont no és cap fugat per diverses raons: quan marxà a l'estranger, no pesava sobre ell cap ordre de detenció o compareixença davant d'un jutge; quan es dictà l'ordre europea de detenció, l'expresident es presentà voluntàriament en un tribunal belga i aquest denegà les pretensions dels tribunals espanyols (posteriorment, tornarien a denegar-les uns jutges alemanys). ¡Blanc i en botella! I una última cosa: els periodistes de laSexta, fins i tot els més solvents, solen perdre totalment la brúixola quan aborden el conflicte català.

Es perd una veu

Avui, vigília de Sant Antoni Abat, no hi ha foguera a Canals, ni a Cerdà, ni enlloc. Per causa de la covid-19, les tradicions ancestrals experimentaran un parèntesi forçat. Per tant, dues de les festes més populars de la Costera hauran d'esperar èpoques millors. Em ve al cap la cançó de Golpes Bajos, Malos tiempos para la lírica. Se sol parlar molt dels àmbits econòmics que més estan patint la crisi del coronavirus: el turisme i les activitats derivades (hostaleria, restauració, companyies aèries i marítimes, agències de viatges...). Oci i festa són altres grans afectats. Ha calgut prendre mesures dràstiques contra bars de copes, discoteques i sales de festa, perquè l'actitud de moltes persones recorda una famosa frase bíblica: Comedamus et bibamus, eras enim moriemur! (¡Mengem i beguem, que demà morirem!). Sectors específics com la cultura, les fires d'atraccions o el transport discrecional de viatgers van a romandre molt de temps en un forat negre. Cada vegada hi ha més negocis que fan fallida. Minva el PIB, puja l'atur i es dispara la pobresa. El mal contagia altres activitats que cauen també a la voràgine, com el periodisme.

Els mitjans de comunicació (premsa escrita, ràdio i televisió) topen des de fa molt de temps amb esculls que pertorben la seua estabilitat: competència digital, interessos espuris de les empreses propietàries, índexs baixos de lectura o audiència, sectarisme polític, absència d'esperit crític en emissors i receptors... El meu company de plana Xavi Aliaga ho explicava bé en Les paraules de la tribu, article publicat en altre mitjà. Faltava el cop de gràcia: l'enorme descens del consum. Decaïment d'activitat econòmica implica disminució d'ingressos per publicitat per als mitjans de comunicació. ¿Conseqüència? ¡Gent al carrer! Tenim propensió a creure que totes aquestes coses passen molt lluny de casa. Doncs no. Mentre escric aquestes línies, no puc llevar-me del cap que el meu amic Agustí Garzó, Tino, s'ha quedat sense feina. Agafe prestades de nou unes paraules de Xavi: «Treballar de periodista a sou és ara mateix un luxe, un exotisme.» De fet, fa pocs dies se celebrà a València la concentració #UnminutDeSilenciPelPeriodisme, en què es demanaven cessació d'acomiadaments, estabilitat laboral i dret a la informació de la ciutadania.

La situació és redundant. En 2011, una coneguda cadena radiofònica entrà en crisi i hagué de retallar despeses. ¿Primera mesura? Reduir plantilla, desfer-se de periodistes. Entre les persones que van perdre el treball —perquè cobraven massa o perquè molestaven, qui sap— hi havia professionals famosos com Carlos Carnicero o Nativel Preciado. Però també marxaren al carrer persones de Xàtiva que són amics meus i havien treballat moltíssims anys a la ràdio de què eren acomiadats. Ara li ha tocat el torn a Tino, que ha dedicat a la premsa escrita més de mitja vida. El desnonat, que ha complit 49 anys, està lluny de pertànyer a la tercera edat. És, per tant, candidat a romandre en l’atur de llarga durada, perquè quasi tots els grups de comunicació experimenten dificultats econòmiques. Escric textos per a Levante-EMV des de fa més de tretze anys. Durant gran part d'aqueix període, Tino ha sigut cap de la delegació comarcal. Sovint, li he demanat consell, parer o suggeriments sobre quina cosa calia escriure en cada moment.

No oblidaré fàcilment la meua excel·lent relació amb ell, basada en la complicitat total de criteris a l'hora d'abordar l'actualitat local. A més de columnes d'opinió quinzenals sobre afers diversos, m'ha publicat també, esporàdicament, textos de temàtica variada (divulgació històrica, etnologia, patrimoni cultural, art). Com que viatge sovint, Tino m'animava a enviar-li cròniques dels meus periples, sempre ancorades en la nostra realitat local. He dedicat articles a Itàlia, el Caucas, Rússia, Cuba, Uzbekistan i la ruta de la seda, França, Malta, Euskadi, Jordània. L'últim, a doble pàgina, narrava un viatge a la Patagònia. Tino i jo teníem un projecte que ja no sé si es materialitzarà: publicar textos dedicats a llocs, pobles i ciutats de les tres comarques que cobreix la delegació, per a divulgar el paisatge, el patrimoni històric i artístic, la gastronomia, les festes, els costums... Perdem la veu d'Agustí Garzó —o la ploma, com es deia antany—, que escrivia també sobre múltiples assumptes —sobre teatre, posem per cas, en Urban. ¡Quina impotència!

Quan les coses arriben massa lluny

L'assalt al Capitoli de Washington ha suscitat reaccions polítiques distintes a les dues vores de l'Atlàntic. Els polítics nord-americans —fins i tot alguns republicans, encara que tard— han condemnat l'atac a la democràcia. Els portaveus de diferents partits democràtics europeus han fet el mateix. En canvi, la dreta espanyola blasma els fets, però utilitza dos arrasadors distints en afers domèstics: que ella es manifeste davant del Congrés dels Diputats és considerat exercici legítim de les llibertats d'expressió i reunió; que s'hi manifeste l'esquerra és un intent de cop d'estat. El centredreta autòcton tampoc no té clara la diferència semàntica entre els verbs "rodejar" i "penetrar". Aquesta posició del PP i C's és ben preocupant, perquè mostraria que no pensen traure conseqüències de l'experiència transatlàntica. Tanmateix, els contexts socials i polítics d'EUA i Espanya —amb certs matisos— s'assemblen molt; la divisió en pols que es repel·leixen mútuament és idèntica en un lloc i l'altre.

Ambdues societats estan travessades per enormes esquerdes que separen la població en diversos blocs antagònics: persones benestants i empobrides, esquerranes i dretanes, ultrareligioses i laiques, extremistes i moderades, intransigents i tolerants, supremacistes i solidàries, urbanites  i gent de la ruralia, nadius de soca-rel i nouvinguts... Hi ha, però, algunes diferències entre els americans i nosaltres. Als EUA encara perviu la divisió entre el nord i el sud. Hi proliferen les armes de foc, les milícies i el racisme envers els afroamericans, descendents dels antics esclaus. A casa nostra, les ferides de la Guerra Civil no s'han tancat del tot. Hi ha divisió entre monàrquics i republicans, entre espanyolistes i altres nacionalistes de l'Estat. L'exèrcit nord-americà no té tradició colpista, però el franquisme encara nia al si de les forces armades espanyoles —cosa que no augura res de bo. Com ja s'ha dit, tots els blocs tendeixen a polaritzar-se i a crear un abisme enorme entre dos grans bàndols enfrontats.

En principi, la polarització no és quelcom dolent, sinó natural. Els problemes vénen, però, amb el sectarisme que pot covar en un dels pols —el neofeixisme en auge, posem per cas. La ultradreta sectària, fanàtica i subjectivista fa servir la mentida i l'insult com armes polítiques, i deslegitima sistemàticament els procediments democràtics —els resultats electorals, per exemple. El fanàtic creu tenir un saber simple que ho explica tot i pensa que pot imposar els seus dogmes als altres. Els extremistes arriben a caure en teories grotesques, com el negacionisme científic, i troben natural eliminar els “equivocats”. (Recordem el militar retirat espanyol que desitjava afusellar vint-i-sis milions de ciutadans.) Fanàtics solipsistes i sectaris no toleren els diferents. Per a ells només hi ha una justícia, la seua. En un text anterior, expressava el meu temor que el neofeixisme nord-americà provoqués algun episodi explosiu, que fes trontollar qualsevol dia la democràcia liberal. No vaig fer curt.

Els fets esdevinguts el passat dia 6 al Capitoli de Washington foren molt greus. Nombroses persones quedaren en estat de shock; mai no havien cregut que les coses arribarien tan lluny al país amb la constitució democràtica en vigor més antiga del món. Tots els partits progressistes haurien de prendre bona nota. Caldria impedir que es consoliden el neofeixisme, el fanatisme i l'odi radical als conciutadans que pensen de manera distinta. De moment, la nostra dreta teòricament moderada no sembla molt inclinada a tallar amb l'extremisme. I alguns mitjans de comunicació, tampoc. Potser, el franquisme sociològic i la influència dels bisbes no deixen pensar amb claredat. Per altra banda, la batalla cultural, que comanda el neofeixisme, té entretingut tot el centredreta. (La gent del PSOE també sembla entretinguda moltes vegades.) Hem de tenir clara una cosa: si ha passat als EUA, també pot passar ací. De fet, sovintegen des de fa temps entre nosaltres el lawfare i els intents de cop d'estat tou.

La banalització altera el significat d'alguns mots. Els membres de la ultradreta no s'avergonyeixen de dir-se fatxes. Es vanten de ser-ho. En canvi, dir-li antifeixista a algú (antifa en terminologia fatxa) porta camí de convertir-se en un insult. Avui ja no s'estilen els uniformes. L'adveniment d'un règim com el nazi és improbable. Ara, el neofeixisme l'encarnen gent totalitària, xenòfoba i masclista com Viktor Orbán, Matteo Salvini, Geert Wilders o Vladímir Putin. L'extrema dreta ja governa en països de la Unió Europea com Hongria o Polònia. PP i C's governen comunitats autònomes gràcies al suport dels extremistes de Vox. Els fets succeïts a Washington el passat dia de Reis haurien de ser un toc d'atenció per als demòcrates. La nostra dreta faria bé d'observar el Partit Republicà nord-americà. Bé que tard, alguns dels seus líders es desmarquen del trumpisme. Cal combatre el sectarisme i el fanatisme abans que siga massa tard. ¿Renunciaran PP i C's l'herència franquista? Sóc escèptic.

Cèsar Borja a terres hispàniques

El Valentinès, malalt, fou tancat als apartaments vaticans. Més tard, el papa Juli II della Rovere permeté que viatjara a Nàpols. Allà fou empresonat pel Gran Capità i enviat cap a València, sota la custòdia de Prospero Colonna. En arribar a la Península Ibèrica, fou empresonat primer al castell de Chinchilla i després al de la Mota, en Medina del Campo. Cèsar aconseguí escapolir d'aquesta fortalesa i marxar a Pamplona, on es reuní amb el seu cunyat, el rei consort de Navarra Jean d'Albret. Com que el monarca francès no volgué restituir a Cèsar el ducat de Valença, el fill d'Alexandre VI hagué de romandre a terres navarreses. La fugida del castell de la Mota i les aventures posteriors foren conegudes a Itàlia a través de diferents escrits —de les cartes de la seua germana Lucrècia, per exemple. Cèsar fou nomenat capità general de les tropes reials navarreses, amb l'encàrrec de posar fi a les bandositats. Des de 1452, Navarra estava immersa en una guerra civil entre els agramontesos (partidaris de la reina Caterina i el seu marit Jean) i els beaumontesos (alineats amb el conestable del regne, el comte de Lerín, partidari del rei Ferran el Catòlic).

  

 

"Cèsar Borja abandona el Vaticà", obra de Giuseppe Lorenzo Gatteri (Museo Revoltella, Trieste)

¿Quina cosa és un cop d'estat?

El poble sobirà no tria sempre els millors governants. En contra del que se sol afirmar, la ciutadania s'equivoca sovint. Si la voluntat popular fos infal·lible, es convocarien poquíssimes eleccions; un cop elegit el millor governant de tots els possibles, ja no caldria posar urnes fins a la seua mort o incapacitat. No, les coses no funcionen així. El tret essencial de la democràcia representativa és l'absència de violència durant els canvis del poder. Hi ha al darrere una visió pessimista de la natura humana. L'electorat pot equivocar-se i el governant pot corrompre's. Només el sistema democràtic garanteix una alternança política no violenta, taxada per llei, que es produeix mitjançant comicis periòdics. Per això, tothom solia tenir una idea prou clara de quina cosa és un cop d'estat, una operació per a enderrocar un govern de manera il·legal, sovint de manera violenta. El diccionari diu que és la presa del poder polític per un grup minoritari, generalment vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades, sense vinculació amb les masses. Aquesta definició està molt influenciada per la història recent d'Espanya, en què han proliferat els cops militars.

En realitat, s'ha d'estar a la definició que faça cada dret positiu. El Codi Penal espanyol tipifica el cop d'estat, bé que el denomina delicte de rebel·lió. Heus ací un resum de l'article 472: Son reos del delito de rebelión los que se alzaren violenta y públicamente para cualquiera de los fines siguientes: derogar, suspender o modificar total o parcialmente la Constitución; impedir la libre celebración de elecciones para cargos públicos; disolver las Cortes Generales, el Congreso de los Diputados, impedir que se reúnan, deliberen o resuelvan, arrancarles alguna resolución; sustituir por otro el Gobierno de la Nación; sustraer cualquier clase de fuerza armada a la obediencia del Gobierno... Ignore quina definició de cop d'estat fa el dret positiu dels EUA. Si fem servir l'analogia, els fets ocorreguts el dia de Reis al Capitoli de Washington són molt semblants als contemplats per l'article 472.4 del nostre Codi Penal. La gentola que penetrà a l'edifici on s'allotgen les dues cambres parlamentàries federals volia impedir la certificació del resultat de les eleccions del passat 3 de novembre, que van guanyar Joe Biden, el futur president, i el Partit Demòcrata.

En la perpetració d'un delicte poden intervenir diferents persones: els executors materials, els instigadors... Sembla molt clar que l'instigador de la invasió al Capitoli fou Donald Trump. A la pell de brau, s'esdevingué un atac semblant el 23 de febrer de 1981, però encara avui no sabem de ciència certa qui l'instigà. Hi ha una gran diferència entre els dos episodis; en l'autòcton van participar unitats de la guàrdia civil i les forces armades; en l'americà no han tingut res a veure ni la policia federal ni l'exèrcit, bé que s'esmunyí gent armada amb la turba esperpèntica que envaí dimecres el Capitoli de Washington. De fet, es produïren víctimes mortals, un policia entre elles. La dreta ibèrica s'ha afanyat a establir paral·lelismes amb la manifestació organitzada en 2012 per diverses plataformes sota el lema Rodea el Congreso. Fins i tot s'ha dit que Podemos va esperonar aquella manifestació, però la formació morada encara no existia en 2012; seria fundada en març de 2014. En qualsevol cas, no es pot confondre una manifestació pacífica amb un intent de cop d'estat. Un jutge de l'Audiència Nacional deixà en llibertat els detinguts durant la protesta.

En 2016 hi hagué nova edició de Rodea el Congreso durant la investidura de Rajoy. La marxa pacífica, que no havia estat convocada per cap partit amb representació parlamentària, sortí de Neptuno, va recórrer el Prado i Alcalá i desembocà en Puerta del Sol, on es dissolgué. Només un petit grup de violents intentà acostar-se al parlament. Res a veure amb l'assalt al Capitoli. Però sí s'han fet manifestacions davant del Congrés. Durant la investidura de Pedro Sánchez, a la primeria de 2020, una marxa que ningú no havia convocat arribà al parlament. Comptava amb representació de PP i C's. Jusapol es manifestà a Madrid el 3 de març de l'any passat. Aquesta associació de policies i guàrdies civils, que compta amb el suport de la dreta, trencà el cordó policial i arribà fins a les mateixes portes del Congrés dels Diputats. Representants de PP, Vox i C's sortiren a saludar els concentrats. Jusapol ja havia organitzat protestes anteriorment. Durant una celebrada a Barcelona en 2018, diversos manifestants duien disfresses tan grotesques com les lluïdes el passat dia 6 a Washington. (Això sí, les banderes exhibides eren diferents.)

 

Els disconformes amb la llei Celaá i amb l'eutanàsia també s'han concentrat davant del Congrés. I també han estat saludats per representants de la dreta. Jo no gosaria titllar de colpistes totes aquestes manifestacions, bé que la del 3 de març organitzada per Jusapol fregà els límits (intent d'entrar al Congrés, petards, màscares per a ocultar la identitat). En tot cas, els esdeveniments de Washington i Madrid permeten traure algunes conclusions: quan les persones que protesten són d'esquerres, o pertanyen a comunitats racials diferenciades —com els activistes de Black Lives Matter—, es munten dispositius policials aclaparadors. En canvi, quan es manifesta la dreta, les mesures de seguretat són més laxes. Sorprèn la facilitat amb què van entrar al Capitoli els grups d'ultradreta. Supremacistes i feixistes, molts armats, entraren al temple de la sobirania nacional quan i com volgueren. I sortiren quan els va donar la gana. En març, a Madrid, durant la manifestació de Jusapol, no hi hagué càrregues policials, ni identificacions, ni detinguts... Hom conclou també que qualsevol estat pot esdevenir una vulgar república bananera o caucàsica.

Els polítics sempre volien disfressar-se de rei mag

 

Detall de la "Cavalcata dei Magi" de Benozzo Gozzoli (retrat de Lorenzo il Magnifico jove)

a la Cappella dei Magi (palazzo Medici Riccardi de Florència)

Pujant i baixant per les dents de serra

¿La covid-19 millorarà el planeta? ¡No sabria dir! Durant la primera onada de la pandèmia, van circular imatges de contrades i ciutats —de Venècia, per exemple— en què es veia com algunes espècies animals havien reconquerit espais. La contaminació atmosfèrica disminuí moltíssim. Ja som en 2021 i tot sembla un mirall. En alguns aspectes, hem empitjorat. S'ha disparat el consum de plàstic. Als supermercats i en altre tipus d'establiments és obligatori l'ús de guants. Proliferen les pantalles de metacrilat. Tornen a multiplicar-se els envasos de plàstic, de fruites i verdures sobretot. L'ús de les mascaretes també provoca problemes ambientals. Les quirúrgiques, que només es poden usar un màxim de quatre hores i no s'han de reutilitzar, es distribueixen per milions. I sovint, van a parar a qualsevol lloc. Jo les he vistes tirades per terra, a Xàtiva. No està gens clar que el planeta vaja a millorar a curt termini. Per tant, tots aquells que ja es fregaven les mans, perquè veien en el coronavirus una oportunitat per al canvi social, hauran de prendre's les coses amb prou calma. Estem en un procés "dents de serra" que no sabem fins a quan durarà.

Quan es prenen mesures molt radicals restrictives de la llibertat i la mobilitat, la pandèmia perd virulència. Però si s'afluixen les restriccions, les corbes d'infectats, hospitalitzats i morts pugen. I estarem així durant un temps indeterminat. Molta gent no fa cas ni de líders religiosos ni de profetes laics. Els primers diuen que el coronavirus és un càstig de Déu per la deriva amoral i descreguda que duu la societat actual. En el segle XIV també es donà la culpa de la pesta negra a la vida depravada. Per la seua banda, diversos profetes laics (ecologistes, portaveus de grups verds i animalistes) afirmen que el SARS-CoV-2 és una venjança de la natura, per la nostra falta de respecte al medi ambient. Més bé, però, les infeccions massives solen estar històricament relacionades amb la falta d'higiene. Atès que existeixen epidèmies des que Judes era fadrí i sa mare festejava, sembla que els virus són més l'arma de la natura contra els humans que resultat del maltracte que li infligim. Però els anunciants del futur no deixen d'utilitzar la prosopopeia: «La pandèmia ens està enviant un missatge. Fins ara, no n'hem fet cas. Nova oportunitat.»

Antigament —en època de Girolamo Savonarola, per exemple—, davant una gran calamitat, les multituds s'unien en la por, el penediment i la promesa a Déu que ja no els caldrien més avisos. Avui, les coses funcionen d'altra manera. Un virus no envia avisos; no parla. Els científics són els encarregats d'advertir. Hem de respectar la natura. I hem de traure algunes conseqüències de la crisi. Cal invertir en recerca, per exemple. S'ha de millorar el sistema de salut. Però l'actuació d'alguns polítics no sembla anar en aqueixa direcció. Per altra banda, diversos pensadors —com ara l'eslovè Slavoj Žižek, filòsof, sociòleg i psicoanalista— creuen que la pandèmia ens ofereix l'oportunitat històrica de canviar la societat. S'anuncia una mena d'apocalipsi, de judici final, amb la caiguda revolucionària del capitalisme i la instauració d'un nou comunisme mundial. Al final, el coronavirus no resultaria ser tan dolent. ¡Ha! Crec, sincerament, que és molt prematur afirmar que el món serà millor o pitjor després de la gran crisi. ¡El dia després és una incògnita!

 

 

Ja tenim vacuna contra el patogen, però pocs indicis que el planeta millorarà. ¿Aprendrem les lliçons de la catàstrofe? ¿En traurem partit? La gent desitja recuperar aviat el seu estil de vida. Ens costa renunciar als abraços, l'encaixada de mans i la tertúlia de bar. I el capitalisme busca l'efecte rebot. El PIB de Xina, posem per cas, baixà un 10% en el primer trimestre de 2020, però pujà un 21,5% en el segon. Remuntada estratosfèrica del PIB significa ascens considerable del consum i la contaminació, dos fenòmens incompatibles amb un món millor. Jo vaig tenir una experiència reveladora a l'aparcament d'un supermercat de Xàtiva. Després de posar la compra al cotxe, vaig anar al lloc en què havia de deixar el carro. Guants i bosses ja inservibles s'havien d'introduir en un contenidor. Obrir la tapa no era cap problema; sols calia petjar un pedal. Doncs bé, al voltant del recipient hi havia tota una escampada de brutícia. Molta gent no clavava les deixalles al contenidor. Allò em va semblar una bona metàfora de l'anomenada nova normalitat.

(publicat a Levante-EMV, el 02/01/2021)

Un 2021 ple d'incògnites