En la dinàmica de partits, els objectius polítics i els mitjans amb què es pensen aconseguir són importantíssims, però també ho és la manera de comunicar-los a la ciutadania. Les formacions polítiques solen tenir dos plans, un explícit i altre ocult. S'ha posat de moda denominar relat el descabdellament de l'explícit. Una persona poc versada difícilment en traurà trellat; sol estar farcit d'abundants recursos retòrics i moltíssimes floritures: enganys, metàfores, hipèrboles, dissimulació de les intencions ocultes, neologismes, eufemismes... Al cap i a la fi, la narrativa i el teatre són gèneres de ficció. Tan important com la narrativa és saber imposar-la, aconseguir que prevalga sobre la dels altres. En açò, la dreta és mestra. Abans dels episodis més conflictius de la nostra història recent (la guerra civil i la dictadura), els grups de dreta no tenien cap inconvenient a mostrar-se com el que realment eren. Elegien noms com ara Partit Moderat, Partit Conservador, Unió Patriòtica, Unió Monàrquica Nacional, Confederació Espanyola de Dretes Autònomes... En canvi, expressions com Front Popular o Unitat Popular s'identificaven clarament amb l'esquerra.
Doncs bé, amb l'adveniment de la democràcia, seguint el precedent de l'Acció Popular (AP) de José Mª Gil Robles i Antonio Goicoechea), la dreta hereva del franquisme s'anomenà Alianza Popular, denominació que canviaria per la de Partit Popular. ¿Aliança Popular? ¿Conjunt de forces que defensen els interessos de les capes més populars? ¡Ha! Intent de despistar la gent. Però fem un bot en el temps. L'època daurada de la narrativa política de ficció arribà amb el govern de Mariano Rajoy. La dreta va inventar una neollengua. L’eclosió d’eufemismes i habilitacions lèxiques fou espectacular: 'reforma' era sinònim de 'retall'; 'flexibilitzar' tenia dues accepcions, 'acomiadar' o 'abaratir' ('flexibilitzar la plantilla' significava tant 'despatxar els treballadors' com 'abaratir la indemnització pel seu comiat'); 'esforç de solidaritat' equivalia a 'no queda més remei que aguantar-se'; 'ara toca arrimar el muscle' tenia un significat paregut, 'ara toca fotre’s'. Altres recursos infal·libles per a construir un relat incontestable són l'ocultació i la fal·làcia: «El govern socialcomunista ha pactat amb terroristes i amb independentistes.» ¿Pactes amb terroristes?
Es tracta d'ocultar que els governs d'Aznar negociaren amb ETA i Herri Batasuna durant una època en què l'activitat de la banda armada era especialment violenta. En alguns ajuntaments d'Euskadi, els peperos també han arribat a pactar amb Bildu. ¡Ah! Però si qui negocia amb els abertzales és un govern d'esquerres... Les mentides són variades i desimboltes: dir que Sánchez ha venut Espanya als independentistes, afirmar que la gent de Bildu encara no ha condemnat la violència, assegurar que el projecte de pressupost general de l'Estat conté mesures comunistes, repetir mil vegades que el govern d'esquerres és il·legitim, proclamar que PSOE i UP són uns okupes... ¡Mentides i més mentides! Però no importa. Si la narrativa inventada acaba imposant-se i determina els límits d'allò tolerable, ¡objectiu aconseguit! La dreta establirà el marc mental en què tothom s'haurà de menejar i l'esquerra anirà a remolc si no vol ser titllada d'extremista i antipatriòtica. ¿Colofó? «¡Llibertat!», exigien tots els grups de dreta —Vox entre ells— quan la majoria parlamentària que dóna suport al govern d'esquerra aprovà la nova llei d'educació.
Nostàlgics d'una dictadura lliberticida demanant llibertat a crits. ¡El món al revés! ¿És que la llei aprovada atempta contra la llibertat? Tot té una explicació; en neollengua, 'llibertat' significa 'absència de límits a l'hora de fer allò que em done la gana' —imposar una educació doctrinària als xiquets de les Espanyes, posem per cas. Entren ganes d'emular Fernán Gómez i Labordeta: «¡A la merda!» El govern pot agradar més o menys, però va sorgir de les urnes i d'una majoria parlamentària. És, per tant, un govern absolutament legítim. Les seues polítiques seran timorates o radicals, però comparades amb les de la dreta reaccionària... (Els colpistes del 18 de juliol de 1936 també consideraren il·legítim el govern de la República.) Hi estarem més o menys d'acord, però Bildu és legal i ha condemnat la violència. ¿No és això el que es demanava a l'esquerra abertzale, si volia participar al joc democràtic? Encaparra prou aqueixa narrativa trucada que tracta d'imposar l'Espanya castissa, arrendada, monàrquica i enyoradissa de l'espasí i la sagristia sobre la ciutadania que pensa altrament —amb el suport d'alguns desheretats, tot s'ha dir. ¡Quina llanda!
Doncs bé, amb l'adveniment de la democràcia, seguint el precedent de l'Acció Popular (AP) de José Mª Gil Robles i Antonio Goicoechea), la dreta hereva del franquisme s'anomenà Alianza Popular, denominació que canviaria per la de Partit Popular. ¿Aliança Popular? ¿Conjunt de forces que defensen els interessos de les capes més populars? ¡Ha! Intent de despistar la gent. Però fem un bot en el temps. L'època daurada de la narrativa política de ficció arribà amb el govern de Mariano Rajoy. La dreta va inventar una neollengua. L’eclosió d’eufemismes i habilitacions lèxiques fou espectacular: 'reforma' era sinònim de 'retall'; 'flexibilitzar' tenia dues accepcions, 'acomiadar' o 'abaratir' ('flexibilitzar la plantilla' significava tant 'despatxar els treballadors' com 'abaratir la indemnització pel seu comiat'); 'esforç de solidaritat' equivalia a 'no queda més remei que aguantar-se'; 'ara toca arrimar el muscle' tenia un significat paregut, 'ara toca fotre’s'. Altres recursos infal·libles per a construir un relat incontestable són l'ocultació i la fal·làcia: «El govern socialcomunista ha pactat amb terroristes i amb independentistes.» ¿Pactes amb terroristes?
Es tracta d'ocultar que els governs d'Aznar negociaren amb ETA i Herri Batasuna durant una època en què l'activitat de la banda armada era especialment violenta. En alguns ajuntaments d'Euskadi, els peperos també han arribat a pactar amb Bildu. ¡Ah! Però si qui negocia amb els abertzales és un govern d'esquerres... Les mentides són variades i desimboltes: dir que Sánchez ha venut Espanya als independentistes, afirmar que la gent de Bildu encara no ha condemnat la violència, assegurar que el projecte de pressupost general de l'Estat conté mesures comunistes, repetir mil vegades que el govern d'esquerres és il·legitim, proclamar que PSOE i UP són uns okupes... ¡Mentides i més mentides! Però no importa. Si la narrativa inventada acaba imposant-se i determina els límits d'allò tolerable, ¡objectiu aconseguit! La dreta establirà el marc mental en què tothom s'haurà de menejar i l'esquerra anirà a remolc si no vol ser titllada d'extremista i antipatriòtica. ¿Colofó? «¡Llibertat!», exigien tots els grups de dreta —Vox entre ells— quan la majoria parlamentària que dóna suport al govern d'esquerra aprovà la nova llei d'educació.
Nostàlgics d'una dictadura lliberticida demanant llibertat a crits. ¡El món al revés! ¿És que la llei aprovada atempta contra la llibertat? Tot té una explicació; en neollengua, 'llibertat' significa 'absència de límits a l'hora de fer allò que em done la gana' —imposar una educació doctrinària als xiquets de les Espanyes, posem per cas. Entren ganes d'emular Fernán Gómez i Labordeta: «¡A la merda!» El govern pot agradar més o menys, però va sorgir de les urnes i d'una majoria parlamentària. És, per tant, un govern absolutament legítim. Les seues polítiques seran timorates o radicals, però comparades amb les de la dreta reaccionària... (Els colpistes del 18 de juliol de 1936 també consideraren il·legítim el govern de la República.) Hi estarem més o menys d'acord, però Bildu és legal i ha condemnat la violència. ¿No és això el que es demanava a l'esquerra abertzale, si volia participar al joc democràtic? Encaparra prou aqueixa narrativa trucada que tracta d'imposar l'Espanya castissa, arrendada, monàrquica i enyoradissa de l'espasí i la sagristia sobre la ciutadania que pensa altrament —amb el suport d'alguns desheretats, tot s'ha dir. ¡Quina llanda!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada