He arribat a la conclusió que el pacte educatiu mai no serà possible. Dit d'altra manera, jo no el veuré mai. Qui sap si algun rebesnét meu... Per definició, pacte significa cessió. Quan dos que defensen posicions molt allunyades volen pactar, un i altre han de cedir en alguna pretensió. En cas contrari, mai no arribaran a un acord. L'educació i la instrucció, dues cares de la mateixa moneda, són inseparables de les conviccions ideològiques. Ara mateix, a Espanya, la divisió ideològica és abismal. Quasi tots els ponts estan trencats. Quasi, perquè hi ha un punt, la unitat sagrada d'Espanya, que sembla concitar la unanimitat dels grans blocs polítics, bé que allunye la possibilitat d'enteniment amb grups més menuts que reivindiquen l'emancipació de les diverses minories nacionals de l'Estat. La dreta populista espanyola, fent-se ressò de dinàmiques molt semblants sorgides en altres països —el trumpisme als EUA, per exemple—, considera que cal esclafar l'Espanya progressista com es xafa una cuca. Qualsevol assumpte transcendent provoca, per tant, picabaralles i desacords absoluts. Tenim l'últim exemple en la nova llei d'educació.
Em crida l'atenció el relat que féu ABC de la sessió parlamentària en què s'aprovà: El debate de la nueva ley de educación ha reflejado una clara división. Un abismo que aleja la llamada «ley de Celaá» de todo consenso. Después de la intervención de la socialista Mariluz Martínez Seijo, se ha evidenciado la fractura del hemiciclo por la mitad. Izquierda y derecha divididas por una ley que no une a nadie. Al diari li falla prou la memòria. Quan s'aprovà la llei Wert, la divisió fou la mateixa o fins i tot major. El 24 d'octubre de 2013 es convocà una vaga general de protesta contra aquella llei. Signaren la convocatòria una veritable constel·lació de sindicats, plataformes diverses i federacions de pares d'alumnes. Davant la contestació generalitzada, part del professorat de centres concertats s'adherí també a la mobilització; la Federació de Sindicats Independents d’Ensenyança, majoritària al sector concertat, convocà la seua pròpia vaga. Estava cantat que la llei Wert no duraria. El PP havia fet valdre la majoria absoluta. No volgué acceptar cap proposta de l'oposició. Era previsible que la norma canviés quan la dreta perdés el govern.
Però encara hi ha un precedent curiós. En maig de 2010, es donava per fracassat l'intent d'arribar a un gran acord d’estat sobre educació, subscrit per totes les forces polítiques. Les negociacions havien estat impulsades pel llavors ministre d'Educació, Ángel Gabilondo. La interlocutora del PP era María Dolores de Cospedal. La dreta no volia fer cap cessió. Tenia la vista posada en les eleccions. Si les guanyava per majoria absoluta, podria fer la llei educativa que li donés la gana. No necessitaria pactar-la amb ningú. (Era la mateixa tàctica que fa servir quan està a l'oposició i toca renovar òrgans com el CGPJ o el Tribunal Constitucional.) Sense cessions no és possible el consens. En matèria educativa, la dreta vol el pack complet: una educació basada en la selecció i l'adoctrinament (els alumnes han de ser educats en els valors que predica l’Església); augment sense límits de l'ensenyança privada concertada; segregació perquè els fills de l'elit no s'ajunten amb xiquets de sectors marginats; creació de controls selectius i rànquings; rebuig de l'educació per a la igualtat; sistema educatiu molt centralitzat, característica que topa amb les autonomies.
Centralització implica defensa a ultrança de la llengua i la cultura castellanes en detriment de les altres llengües i cultures, i ensenyances comunes que garantisquen la igualtat de continguts a tot l'Estat. Molt sovint, l'esquerra ha transigit en algunes qüestions —en la política de concerts, per exemple—, però la dreta no vol transigir en res. Estem abocats, per tant, a canviar de sistema educatiu periòdicament. En països del nostre entorn existeixen consensos bàsics assumits per esquerra i dreta —a França, sobre la laïcitat. A la pell de brau, cap. La nostra dreta està llançant moltes fal·làcies: que s'ha eliminat la religió; que els xiquets de Catalunya o el País Valencià no aprendran castellà; que desapareix l'ensenyança concertada; que s'ataca la llibertat d'educació... Allò ben cert és que el PP està tastant la seua pròpia medicina. De fet, la llei Celaá no conté moltes novetats. Essencialment, retorna el sistema educatiu a la situació en què es trobava abans del pas de José Ignacio Wert pel Ministeri d'Educació. Un capítol més de la mateixa història; la dreta pujarà al poder algun dia i tindrem nova llei d'educació classista. I així podríem estar tota l'eternitat.
Em crida l'atenció el relat que féu ABC de la sessió parlamentària en què s'aprovà: El debate de la nueva ley de educación ha reflejado una clara división. Un abismo que aleja la llamada «ley de Celaá» de todo consenso. Después de la intervención de la socialista Mariluz Martínez Seijo, se ha evidenciado la fractura del hemiciclo por la mitad. Izquierda y derecha divididas por una ley que no une a nadie. Al diari li falla prou la memòria. Quan s'aprovà la llei Wert, la divisió fou la mateixa o fins i tot major. El 24 d'octubre de 2013 es convocà una vaga general de protesta contra aquella llei. Signaren la convocatòria una veritable constel·lació de sindicats, plataformes diverses i federacions de pares d'alumnes. Davant la contestació generalitzada, part del professorat de centres concertats s'adherí també a la mobilització; la Federació de Sindicats Independents d’Ensenyança, majoritària al sector concertat, convocà la seua pròpia vaga. Estava cantat que la llei Wert no duraria. El PP havia fet valdre la majoria absoluta. No volgué acceptar cap proposta de l'oposició. Era previsible que la norma canviés quan la dreta perdés el govern.
Però encara hi ha un precedent curiós. En maig de 2010, es donava per fracassat l'intent d'arribar a un gran acord d’estat sobre educació, subscrit per totes les forces polítiques. Les negociacions havien estat impulsades pel llavors ministre d'Educació, Ángel Gabilondo. La interlocutora del PP era María Dolores de Cospedal. La dreta no volia fer cap cessió. Tenia la vista posada en les eleccions. Si les guanyava per majoria absoluta, podria fer la llei educativa que li donés la gana. No necessitaria pactar-la amb ningú. (Era la mateixa tàctica que fa servir quan està a l'oposició i toca renovar òrgans com el CGPJ o el Tribunal Constitucional.) Sense cessions no és possible el consens. En matèria educativa, la dreta vol el pack complet: una educació basada en la selecció i l'adoctrinament (els alumnes han de ser educats en els valors que predica l’Església); augment sense límits de l'ensenyança privada concertada; segregació perquè els fills de l'elit no s'ajunten amb xiquets de sectors marginats; creació de controls selectius i rànquings; rebuig de l'educació per a la igualtat; sistema educatiu molt centralitzat, característica que topa amb les autonomies.
Centralització implica defensa a ultrança de la llengua i la cultura castellanes en detriment de les altres llengües i cultures, i ensenyances comunes que garantisquen la igualtat de continguts a tot l'Estat. Molt sovint, l'esquerra ha transigit en algunes qüestions —en la política de concerts, per exemple—, però la dreta no vol transigir en res. Estem abocats, per tant, a canviar de sistema educatiu periòdicament. En països del nostre entorn existeixen consensos bàsics assumits per esquerra i dreta —a França, sobre la laïcitat. A la pell de brau, cap. La nostra dreta està llançant moltes fal·làcies: que s'ha eliminat la religió; que els xiquets de Catalunya o el País Valencià no aprendran castellà; que desapareix l'ensenyança concertada; que s'ataca la llibertat d'educació... Allò ben cert és que el PP està tastant la seua pròpia medicina. De fet, la llei Celaá no conté moltes novetats. Essencialment, retorna el sistema educatiu a la situació en què es trobava abans del pas de José Ignacio Wert pel Ministeri d'Educació. Un capítol més de la mateixa història; la dreta pujarà al poder algun dia i tindrem nova llei d'educació classista. I així podríem estar tota l'eternitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada