El Pelusa, mort el passat dia 25, era un home amb llums i moltíssimes ombres. Sempre he pensat que era reflex d'un país tan contradictori com la República Argentina, que vaig visitar a principis d'any. Hi vaig poder comprovar com és de complicat entendre el peronisme. En principi, aquest moviment polític fou imatge una mica devaluada del feixisme europeu. De fet, Perón acollí molts fugitius nazis quan finalitzà la Segona Gerra Mundial. També va simpatitzar amb el règim de Franco. La visita d'Eva Duarte de Perón a l'Espanya franquista fou apoteòsica. Des de llavors, pobles i ciutats de la pell de brau es van omplir de carrers i places dedicades al país austral. A Xàtiva tenim la nostra avinguda República Argentina. Amb el pas del temps, el peronisme esdevingué una ideologia transversal i difusa en què cabia tot; es podia ser peronista d'esquerres i de dretes. Tot açò és dificilíssim d'entendre per a un europeu. Montoneros, posem per cas, fou una guerrilla peronista i revolucionària que lluità des dels setanta contra les successives dictadures militars argentines. Molts dels guerrillers montoneros patirien segrest, tortura, mort i desaparició.
També era peronista Carlos Menem. Argentina manté el culte a Eva Perón. Dos enormes retrats seus decoren dues façanes de l'edifici del Ministeri de Desenvolupament Social, gratacel situat a l'extrem sud d'avinguda 9 de Juliol de Buenos Aires. Per la nit, els retrats d'Eva s'il·luminen. El mausoleu del cementiri de la Recoleta en què descansen les seues despulles, després de vàries peripècies, rep nombroses visites. Altre exemple del galimaties argentí és la seu de l'Asociación Madres de Plaza de Mayo, en que són visibles les mostres de simpatia pels presidents peronistes Néstor i Cristina Kirchner, el Che Guevara i, atenció, Maradona. És sabut que la "Mà de Déu" també sentí simpatia per la Cuba comunista de Fidel Castro i la Veneçuela bolivariana d'Hugo Chávez. I ja que esmentem Déu, resulta sorprenent la barreja de futbol, religió i política en un país on el catolicisme està molt desprestigiat pel paper que jugaren els bisbes argentins durant la dictadura. De fet, les diverses esglésies protestants han experimentat un avanç extraordinari.
També era peronista Carlos Menem. Argentina manté el culte a Eva Perón. Dos enormes retrats seus decoren dues façanes de l'edifici del Ministeri de Desenvolupament Social, gratacel situat a l'extrem sud d'avinguda 9 de Juliol de Buenos Aires. Per la nit, els retrats d'Eva s'il·luminen. El mausoleu del cementiri de la Recoleta en què descansen les seues despulles, després de vàries peripècies, rep nombroses visites. Altre exemple del galimaties argentí és la seu de l'Asociación Madres de Plaza de Mayo, en que són visibles les mostres de simpatia pels presidents peronistes Néstor i Cristina Kirchner, el Che Guevara i, atenció, Maradona. És sabut que la "Mà de Déu" també sentí simpatia per la Cuba comunista de Fidel Castro i la Veneçuela bolivariana d'Hugo Chávez. I ja que esmentem Déu, resulta sorprenent la barreja de futbol, religió i política en un país on el catolicisme està molt desprestigiat pel paper que jugaren els bisbes argentins durant la dictadura. De fet, les diverses esglésies protestants han experimentat un avanç extraordinari.
¡Tant se val! La cultura popular és una turmix. Diego és Déu. ¡Dios i el papa són argentinos!, ¿Qué más se puede pedir?, proclama la gent de les classes populars. S'arribà a fundar l'Església Maradoniana. Diego també és Déu a Nàpols. Un gran mural al llenç d'un bloc d'habitatges, en un barri de la ciutat italiana, exhibeix el retrat del futbolista amb la inscripció Dios Umano, veritable oxímoron. En 2009, durant un viatge a Nàpols, vaig veure en un carrer del seu nucli antic una fornícula amb la imatge de Diego Armando i uns ciris encesos. Tant en Argentina com en Nàpols, la mort de l'astre esportiu ha desfermat una bogeria col·lectiva que ha derivat fins i tot en incidents. La "Mà de Déu" fou un esportista enlluernador, i també trampós, tot s'ha de dir; el sobrenom li venia d'un gol marcat intencionalment amb la mà durant el partit de quarts de final entre Argentina i Anglaterra en la Copa Mundial de Futbol de 1986. En qualsevol cas, els ardits també formen part de l'esport professional. Diego deixà un record inesborrable en tots els llocs on jugà. Tanmateix, la seua vida al marge de l'esport ha estat sempre plena d'ombres.
A més de l'addicció a les drogues —o potser per causa d'ella—, el Pelusa també havia adquirit altres hàbits rebutjables. Era violent i fatxenda. Havia maltractat la seua dona i les seues filles. No tots els argentins han aprovat, per tant, la vetlla teatral i global organitzada al voltant del cadàver. Els polítics no han perdut ocasió de traure'n profit. Cristina Kirchner diposità un rosari sobre el taüt exposat a la Casa Rosada. Però altres argentins i argentines han sigut molt crítics. Una mostra: Tantas cosas pasando en el país y la gente llorando por Maradona. Así estamos. Que haya boludos en la radio, porque no tienen otro calificativo, diciendo que hay que aprender a vivir en un mundo sin Maradona. Flaco, en mi mundo, Maradona ni existe ni existió nunca. Déjenme de joder con Maradona. Un misógino, borracho, falopero... Las tuvo todas. Se cagó en sus hijas. Se cagó en su ex mujer y encima hay que celebrar tres días de duelo nacional por la muerte de este tipo. Déjenme, joder. Es que yo no me lo puedo creer. Me indigna, me indigna ver lo que está pasando. Medio país prendido fuego y estos tarados llorando por Maradona.
Efectivament, la primera reacció de molta gent il·lustrada i progressista és el blasme contra totes les exagerades manifestacions de dolor per un personatge tan incorrecte com Maradona. Jo sóc dels dubtosos. Cal recordar que ens trobem en plena batalla cultural entre dreta i esquerra, amb el trumpisme i altres fenòmens semblants, socials i polítics, com a teló de fons. Per tant, no convé fer ostentació de menyspreu a la cultura i les icones populars, perquè hi ha molt a perdre i res a guanyar. Diego Armando Maradona és tot un paradigma d'icona popular que no passa cap dels filtres de la correcció política. Però arrossegava masses. Cadascuna de les seues diverses facetes (els orígens humils, l'enorme triomf esportiu, les idees polítiques erràtiques, la fatxenderia) atreia uns grups humans alhora que espantava uns altres. L'atracció i el rebuig eren transversals, com també ho és la batalla cultural. Diego fou una síntesi de les contradiccions de la societat argentina. Ja està soterrat i acabarà corrent la sort de molts finats, l'oblit inevitable.
A més de l'addicció a les drogues —o potser per causa d'ella—, el Pelusa també havia adquirit altres hàbits rebutjables. Era violent i fatxenda. Havia maltractat la seua dona i les seues filles. No tots els argentins han aprovat, per tant, la vetlla teatral i global organitzada al voltant del cadàver. Els polítics no han perdut ocasió de traure'n profit. Cristina Kirchner diposità un rosari sobre el taüt exposat a la Casa Rosada. Però altres argentins i argentines han sigut molt crítics. Una mostra: Tantas cosas pasando en el país y la gente llorando por Maradona. Así estamos. Que haya boludos en la radio, porque no tienen otro calificativo, diciendo que hay que aprender a vivir en un mundo sin Maradona. Flaco, en mi mundo, Maradona ni existe ni existió nunca. Déjenme de joder con Maradona. Un misógino, borracho, falopero... Las tuvo todas. Se cagó en sus hijas. Se cagó en su ex mujer y encima hay que celebrar tres días de duelo nacional por la muerte de este tipo. Déjenme, joder. Es que yo no me lo puedo creer. Me indigna, me indigna ver lo que está pasando. Medio país prendido fuego y estos tarados llorando por Maradona.
Efectivament, la primera reacció de molta gent il·lustrada i progressista és el blasme contra totes les exagerades manifestacions de dolor per un personatge tan incorrecte com Maradona. Jo sóc dels dubtosos. Cal recordar que ens trobem en plena batalla cultural entre dreta i esquerra, amb el trumpisme i altres fenòmens semblants, socials i polítics, com a teló de fons. Per tant, no convé fer ostentació de menyspreu a la cultura i les icones populars, perquè hi ha molt a perdre i res a guanyar. Diego Armando Maradona és tot un paradigma d'icona popular que no passa cap dels filtres de la correcció política. Però arrossegava masses. Cadascuna de les seues diverses facetes (els orígens humils, l'enorme triomf esportiu, les idees polítiques erràtiques, la fatxenderia) atreia uns grups humans alhora que espantava uns altres. L'atracció i el rebuig eren transversals, com també ho és la batalla cultural. Diego fou una síntesi de les contradiccions de la societat argentina. Ja està soterrat i acabarà corrent la sort de molts finats, l'oblit inevitable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada