L'humor de Mordillo

Maleït percentatge

Si considerem la puntuació mitjana obtinguda, els resultats estatals del darrer informe PISA són prou dolents —els pitjors de tot l'històric de PISA en matemàtiques. També ha empitjorat la mitjana de lectura comprensiva. Ara bé, qui no es consola és perquè no vol; alguns estats del nostre entorn —França o Alemanya, per exemple— també han experimentat una bona davallada respecte de l'informe anterior. Però la dita popular («Mal de molts, conhort de necis») aconsella no buscar lenitius en l'ensopec alié. Pel que fa als estudiants valencians, els resultats remeten de nou a l'etern interrogant sobre la botella: ¿està mig plena o mig buida? Els alumnes del País Valencià igualen la mitjana espanyola en matemàtiques i estan per damunt en lectura. Seria ben interessant saber quin grau de competència en matemàtiques i lectura comprensiva tenen els alumnes xativins. Per analogia, podem deduir que la situació de Xàtiva deu ser semblant a la del conjunt del país. Òbviament, molta gent opina aquests dies sobre les causes dels mals resultats i sobre les mesures que caldria prendre per tal d'elevar el nivell instructiu dels nostres alumnes.

D'acord amb les afirmacions fetes per persones i col·lectius involucrats en la matèria (pedagogs, especialistes en diferents didàctiques, sindicats de docents, etc) les causes són múltiples: escassa inversió en educació; mancances en la formació permanent del professorat; absència d'incentius que promoguen la innovació metodològica i un millor treball docent; ràtios elevades; plantilles justes... Em ve a la memòria el ministre Wert. Ignorava quina cosa és donar classe a grups de trenta-cinc alumnes de segon o tercer d’ESO; va afirmar que els xiquets se socialitzen millor en classes ben abarrotades. Però cal fer anàlisis més concretes. Durant els setanta i la primeria dels vuitanta, s'utilitzaven a l'aula les tècniques Freinet, la impremta, la correspondència escolar... Jo encara recorde els periòdics d'aula que fèiem —supose que alguns alumnes també recordaran la "vietnamita", una impremta de gelatina. Aquelles tècniques anaren desapareixent a poc a poc. Durant vàries dècades, en classe de llengua, els xiquets passaven bona part de les seues etapes d'escolarització fent moltes activitats d’anàlisi sintàctica, omplint graelles amb pronoms febles...

Quasi tot se centrava al paradigma oracional. En canvi, es feien poques activitats de producció discursiva i textual —poca conversa i poca redacció. Jo ho notava en els alumnes de batxillerat. Tenien dificultat per a escriure comentaris de text o altres modalitats textuals per falta d’hàbit; rarament, al llarg de la vida acadèmica, s’havien vist obligats a escriure relats, articles d’opinió, resums, texts expositius. Tampoc no els havien ensenyat a fer-ho. Quant als idiomes estrangers, es dedicava poc de temps a la conversa. Finalment, hem assistit a l'eclosió de l'ús escolar de la tecnologia digital. Durant un temps, vam pensar que Internet seria una eina meravellosa. Avui sabem que també implica múltiples perills. Molts alumnes perden els hàbits de llegir en paper i escriure a mà. Sovint, els contextos familiars tampoc no ajuden. Tots aquests factors expliquen en part els baixos resultats que tradicionalment obtenen els alumnes als informes PISA. D'altra banda, els docents que volen fer les coses com cal han d'assumir una enorme càrrega de treball.

L'activitat de producció implica una llarga seqüència didàctica (anàlisi de models, produccions intermèdies, correcció d’esborranys, textos definitius) que esdevé un malson per a l'ensenyant; ha de corregir esborranys i treballs en net. Si un professor o una professora que done classe en sis grups d'ESO de trenta alumnes demana un text escrit, ha d’emportar-se a casa cent vuitanta treballs (tres-cents seixanta, si corregeix també esborranys). Amb una mitjana de dues pàgines per treball, el nombre total de pàgines mareja. Per això, alguns docents prefereixen graelles i solucionari. I per això, Ignatius J. Reilly, protagonista de La conxorxa dels necis, obra pòstuma de John Kennedy Toole, no tornava mai als alumnes els treballs corregits. En fi, el problema està detectat des de fa temps. Diferents estudis mostren que un percentatge elevat d’alumnes no aprèn a llegir comprensivament, ni a expressar-se correctament per escrit. I com ja hem suposat més amunt, alguns xiquets de centres acadèmics de Xàtiva estaran inclosos en el maleït percentatge.

(publicat a Levante-EMV, el 27/01/2024)

Memòria i cultura

Valencians a Viena

El dia 29, vaig viatjar amb un grup de persones a Viena, una de les grans capitals europees, que era plena a vessar de gent de totes les procedències. Bé que molts xativins ho ignoren, la capital d'Àustria guarda vinculacions insospitades amb casa nostra. Ens hem de remuntar a la desfeta d'Almansa en 1707; la destrucció de Xàtiva i la fugida dels austriacistes provocaren un exili part del qual recalà a la cort imperial vienesa. Uns quants maulets (oficials, lletrats, nobles i militars) s'exiliaren amb les seues famílies primer a Barcelona i potser després a Itàlia i Viena. Molts xativins havien sigut partidaris de l'arxiduc Carles d'Habsburg (Carles III d'Aragó) que, en morir el seu germà, hauria de marxar a Viena, on seria coronat com Carles VI, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. Abans, s'havia casat a Barcelona amb Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel. Serien fidels a la causa monàrquica hispànica i la Corona d'Aragó. Carles mai no les renuncià. En partir cap a Àustria, deixà la seua esposa a Barcelona, com a reina governadora.

Amb el rei marxaren personatges notables, com ara l'arquebisbe de València Antoni Folch de Cardona. Gràcies a Agustí Ventura, sabem que els jurats xativins exiliats a Barcelona Basili Bru, Jeroni Exea i Antoni Grau enviaren en 1711 un memorial a la reina a través del Consell d'Aragó austriacista. El degoteig d'exiliats continuà. En 1713, amb la marxa d'Elisabet Cristina, més gent fugí. En 1715, van partir els darrers expatriats (soldats, oficials, funcionaris...). Degué haver-hi xativins, però no sabem quins ni quants. ¿Fugiren a Viena els Bru, els Exea i els Grau? Només coneixem el nom de tres socarrats residents a Viena, Pedro Matoses, Antonia Anguerot i fra Joan Masip, trinitari, que demanaren una pensió a l'emperador. La meua estada a Viena m'ha permès descobrir moltes petjades d'aquells esdeveniments històrics. Vaig visitar, per exemple, la Karlskirche, la Minoritenkirche, la Kapuzinergruft... Carles VI ordenà construir una grandiosa església barroca dedicada a Sant Carles Borromeu, amb dues columnes que recorden la de Trajà a Roma. La barana del cor del temple mostra l'escut imperial en què apareixen les quatre barres de l'antiga Corona d'Aragó.

Al convent franciscà de Sant Jeroni fou primerament inhumat Folch de Cardona. A la catedral, a l'església dels franciscans menors i a l'Alserkirche —de trinitaris descalços— van ser soterrats alguns exiliats. La Franziskanerkirche i l'Alserkirche eren punts de trobada habitual de catalans i valencians. Al Panteó dels Caputxins estan sepultats els Habsburg. S'hi troben els mausoleus de Carles VI i la seua esposa. En el d'aquesta hi ha un relleu que representa la seua arribada al port de Barcelona. A més d'esglésies, veiérem també l'Òpera Estatal, parts de l'Hofburg —conjunt palatí imperial—, el palau Schönbrunn —que recorda Sissi—, el Kunsthistorisches Museum, el Belvedere, l'Albertina... Contemplàrem quadres de Rafael, Arcimboldo, Velázquez, Caravaggio, Vermeer, Bruegel, Lucas Cranach, Rembrandt... El palau Belvedere alberga la millor col·lecció d'obres —inclòs El bes— de l'artista Gustav Klimt. L'Albertina conserva el conjunt de gravats i dibuixos més gran del món. (La Vista de Xàtiva d'Anton van den Wyngaerde no està exposada.)

En fi, Viena permet entrar en cafès esplendorosos, tastar el pastís sacher, visitar el Pavelló de la Secessió dissenyat per Joseph Maria Olbrich, veure edificis d'Otto Wagner o la casa de Mozart, passejar en calessa arrossegada per cavalls... Com és lògic, la Nit de Cap d'Any vienesa fou inoblidable. Sopàrem en un restaurant del Prater, a prop de la Sínia que immortalitzà una escena del film El tercer home, dirigit per Carol Reed i interpretat per Joseph Cotten, Alida Valli, Orson Welles i Trevor Howard. Després marxàrem a escoltar música clàssica al Kursalon, palau neorenaixentista edificat a mitjan segle XIX en la Ringstrasse. (El 1868, aquest palau celebrà el primer concert amb composicions de Johann Strauss.) Escoltàrem la Polca Fígaro, la Marxa Radetzky, El Danubi blau... Hi hagué bel canto i ballet. Abans de les dotze campanades, eixírem a la terrassa. Brindàrem amb cava i admiràrem un castell de focs artificials. ¡Dies emocionants a la capital musical d'Europa! No faltà, però, el recordatori de la realitat crua; el jorn anterior, una manifestació de protesta contra el genocidi perpetrat a Gaza havia partit just des de l'Staatsoper.

(publicat a Levante-EMV, el 13/01/2024)

Viena en fotos

 

Preguntar per preguntar

Dijous passat, Núñez Feijóo preguntava: ¿Los votantes de izquierda estan de acuerdo con que se transfiera la competencia de inmigración a un partido al que Sánchez llamó racista, xenófobo y supremacista? Sóc del parer que cap pregunta no deu quedar sense resposta. Però les preguntes s'han de formular bé. Primer convé recordar que, segons l'article 149.1.2 de la Constitució, l'Estat té competència exclusiva sobre nacionalitat, immigració, emigració, estrangeria i dret d'asil. Per tant, la competència sobre immigració no es pot transferir. En tot cas, les Corts Generals poden atribuir a Comunitats Autònomes la facultat de dictar normes en el marc dels principis, bases i directrius fixats per una llei estatal. L'article 150.2 concreta: «l'Estat podrà transferir o delegar en les Comunitats Autònomes, mitjançant llei orgànica, les facultats corresponents a matèria de titularitat estatal que per la seua mateixa naturalesa siguen susceptibles de transferència o delegació. La llei preveurà en cada cas [...] les formes de control que es reserve l'Estat.» És evident que Feijóo no s'havia llegit aquests dos articles de la Carta Magna.

De moment, no hem vist encara cap document escrit i signat que permeta saber quina cosa ha aconseguit exactament el partit de Puigdemont. En tot cas, no crec que Sánchez pense transferir la competència completa —seria una mesura inconstitucional—, sinó alguna facultat que no contradiga «el marc dels principis, bases i directrius fixats per una llei estatal». Tenim aclarida, doncs, una primera incorrecció en la pregunta del cap del PP. Anem a la segona. Núñez Feijóo diu que es transfereix immigració a un «partit». ¡No! Es transferiran —ja veurem— facultats a la Generalitat de Catalunya, no a un partit. (Açò és de primer de Dret.) I Catalunya està governada, gràcies al suport dels socialistes, per ERC, que ja ha dit que el PSOE no ha pactat res amb el president Pere Aragonés. Recordem que ERC és un partit d'esquerres que no té les mateixes opinions sobre immigració que Junts. En açò, els de Puigdemont estan més a prop de l'extrema dreta. Però passem a contestar la pregunta de fons. ¿Què opina el votant d'esquerra? Jo pense que una política immigratòria respectuosa amb els drets humans sempre s'aguantarà per un fil.

Amb independència de quin àmbit tinga la competència i les facultats, es poden donar múltiples combinacions. Amb un govern central d'extrema dreta —de PP i Vox, posem per cas— i un govern autonòmic d'esquerres, seria preferible que el segon tingués màximes facultats. Amb un govern central d'esquerres i un autonòmic en mans de xenòfobs, aniria bé que les pautes foren marcades pel central. També podria ser que l'un i l'altre estigueren en mans de la reacció —de grups amb idees com les d'Aliança Catalana. Llavors, ¡cos a terra! En fi, que l'esquerra ocupés tots els àmbits polítics —inclòs l'europeu—, l'opció òptima per als progressistes, es podria donar puntualment i per pura xamba. Recordem la dita: «Tan bo, tan bo, vol dir tambor.» En política, les situacions són canviants. L'alternança és l'essència de la democràcia. En realitat, la pregunta de Feijóo era hipòcrita. Pretenia crear divisió al si del socialisme. De fet, ja ha sortit Emiliano García-Page a fer-li els cors al PP; diu que Junts considerarà estrangers els espanyols que vagen a Catalunya. Però això és desviar l'atenció del focus del veritable problema migratori.

Els de Puigdemont es refereixen sobretot a les persones arribades del pròxim orient, el Magrib i l'Àfrica subsahariana. També podrien entrar al sac alguns sud-americans i els gitanos búlgars o romanesos. PP i Junts comparteixen tesis sobre aquests immigrants. Si manés la dreta a Madrid i a Barcelona potser ho podríem comprovar. (Altra cosa és que el PP fes la guitza a Puigdemont per fotre'l.) Per la seua banda, alguns socialistes també fan aigua en matèria migratòria. Tenim l'exemple d'algunes mesures preses pel ministeri que dirigeix Grande-Marlaska. Si som sincers, haurem de concloure que l'assumpte de la immigració fa anar de cul tots els partits. En qualsevol cas, també se li podria preguntar a Núñez Feijóo què estava disposat a domar a canvi dels vots de Junts a una investidura fallida. Un diari de Barcelona descobrí detalls d'una reunió secreta de Daniel Sirera, cap del PP a l'Ajuntament de Barcelona, amb Josep Rius, regidor de Junts, i Albert Batet, president del grup de Junts al Parlament de Catalunya. Sembla que els dos independentistes van manifestar que el PP podia ser un soci més fiable que el PSOE. Sirera no ho ha desmentit.

Any Estellés

Llevar-nos el pa i la sal

Les democràcies liberals, vigents en quasi tota la Unió Europea, es basen en alguns principis que es consideren essencials. El govern de la majoria sorgida de les urnes n'és un i el respecte a la minoria, altre. Com que la dreta reaccionària ha guanyat les eleccions autonòmiques al País Valencià, està legitimada per a posar en pràctica els seus projectes. I els qui no els compartim haurem d'aguantar-nos almenys quatre anys —i que no siguen més. Això no lleva, naturalment, que puguem exercir el nostre dret a la crítica, i que intentem aturar, amb procediments legítims (campanyes de mobilització ciutadana, manifestacions, protestes, vagues) totes les mesures que considerem pernicioses. Jo trobe particularment perniciós que un govern decidisca vetar l'accés de persones o col·lectius a les ajudes públiques, si això es fa per motius clarament espuris. Em sembla espuri negar-me l'accés a una subvenció per ser sospitós de pancatalanisme. Tractaré d'explicar-me millor. Pel que es veu, els consellers d'Educació i de Cultura han decidit que és catalanista tot aquell que fa servir l'expressió "País Valencià". (Jo la utilitze moltes vegades.)

Primerament caldria aclarir que una cosa no té res a veure amb l'altra; hi ha prou valencians que li diuen País Valencià a la nostra terra i no són partidaris d'un projecte polític pancatalanista. En segon lloc, si els consellers consideren pancatalanista qui afirma la unitat de la llengua parlada per molts catalans, valencians i balears, negar una ajuda per aqueix motiu seria manifestament il·legal; la unitat està avalada per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, organisme estatutari encarregat de dictaminar sobre qüestions lingüístiques. Tot indica que el nou govern de la Generalitat vol llevar-li el pa i la sal a les persones d'idees valencianistes. Això és discriminar per raons ideològiques. Algú dirà: «¡Noo! ¡Si els personatges que ocupen els organismes de la Generalitat es proclamen ferms partidaris de la llibertat! ¡Bonica llibertat tindríem si fórem marginats per pensar aixina o allana!» Doncs sí, van a marginar les persones que professen idees considerades "herètiques" per qui mana, bé que només haurien de ser proscrits els designis contraris als valors constitucionals —les concepcions totalitàries, per exemple—, si l'Estat espanyol és tan democràtic com es diu.

Llevar subvencions a entitats culturals per una mera qüestió onomàstica mostra absoluta falta de fe en el liberalisme. Les ajudes s'han d'atorgar en base a la qualitat de les activitats projectades, la seua difusió, el nombre de beneficiaris, llur contribució al coneixement de la nostra realitat, la utilitat que se'n derive... Castigar entitats que defensen el valencià és una arbitrarietat indigna de partits que es reclamen democràtics. Hom pot entendre —més o menys— que no es vulguen finançar amb diners públics les activitats d'un determinat carés polític. (Inclús això seria força discutible; la gent que defèn, posem per cas, l'existència d'uns països catalans units per llaços lingüístics i històrics no atempta contra la lletra o l'esperit de la Constitució, que consagra la llibertat de pensament.) Però negar-li suport a qui no s'aparta ni un mil·límetre de l'establert a l'Estatut d'Autonomia... És clar que el guanyador dels comicis pot promoure els seus projectes, però això no dóna dret a discriminacions anticonstitucionals, ni a limitar les llibertats. Si ho acceptem, obrim la porta al totalitarisme. En fi, ¿què es pot esperar de gent que voldria prohibir els partits catalans i bascos?