dimecres, 29 de juny del 2016

¿Tots els britànics porten bolet?

Recorde com, sent encara un jove poc documentat, m'envaïen els predjudicis sobre els habitants de diferents països del món. Dels britànics, posem per cas, no distingia les seues nacionalitats. Pensava que tots eren anglesos. Evidentment, estava intoxicat pel pensament dominant. Segons aquest, la gal·lesa i l'escocesa eren varietats regionals i folklòriques d'Anglaterra. No acabaven ací els meus prejudicis. Tenia la vaga idea que tots els anglesos eren cavallers —gentlemen— elegantment vestits que acudien als seus clubs amb capell bolet i paraigüa. (S'ha de dir, en honor a la veritat, que els clixés també sovintejaven a l'altre costat; abans del nostre boom turístic, nombrosos estrangers creien que tots els habitants de la península érem andalusos i portàvem jupetí). Les dones, els joves, la classe obrera, els habitants de la ruralia, els immigrants de les antigues colònies i els hooligans no apareixien en la imatge distorsionada que jo tenia de la Gran Bretanya. A finals dels anys seixanta, ja vaig ser conscient de la diversitat social britànica.

Comencí a tenir consciència, per exemple, del vandalisme que protagonitzaven els hooligans per tot Europa, quan se celebraven esdeveniments esportius. La tragèdia esdevinguda el 1989 a Hillsborough, estadi de Sheffield, on moriren aixafades 96 persones durant un partit de futbol entre Liverpool i Nottingham Forest, ja em deixà clar que en totes parts hi ha de tot, gent civilitzada i vàndals. Posteriorment, comprovaria que els turistes que vénen del Regne Unit no solen ser cavallers de la City. A les nostres platges arriben sobretot joves d'alguna tribu urbana, estibadors de port, jubilats, estudiants, ames de casa del Yorkshire, brètols que salten de dalt dels balcons a les piscines... Des que era persona feta i dreta, i havia estudiat un poc d'història, coneixia també que Gran Bretanya no s'havia lliurat de la tara feixista; l'aristocràcia i les classes altes britàniques arribaren a simpatitzar amb Adolf Hitler. Fa un any, es van difondre unes fotos significatives de la petita Isabel, futura reina Isabel II, i la seua germana Margarida fent el salut nazi.

Les ensinistrava la mare d'Isabel i l'oncle Eduard, príncep de Gal·les i posterior monarca durant onze mesos (abdicà per haver-se casat amb la nord-americana divorciada Wallis Simpson). Eduard esdevindria duc de Windsor. Eren conegudes les seues simpaties per Hitler. En 1937, va recórrer l'Alemanya nazi. En definitiva, la tradicional flegma britànica tenia molt de llegenda. Els humans de tot arreu ens semblem prou. Dic açò, perquè els prejudicis han reviscolat a conseqüència del Brexit. Aquests dies se sent dir que tots els britànics són xenòfobs, egoistes i antieuropeus. ¡Prejudicis! La societat britànica està dividida. Els partidaris d'abandonar la Unió Europea només han obtingut un 51,9 % dels vots en el referèndum que ha decidit la qüestió. Tornem al principi. No tots els britànics —ni les britàniques— porten bolet i paraigüa. A l'Ulster, Escòcia i Londres s'ha votat majoritàriament per la permanència en la UE. Quasi la meitat dels gal·lesos i la majoria dels joves de tot el Regne Unit també volen quedar-s'hi.

El Brexit ha triomfat gràcies a la gent més gran de l'Anglaterra profunda. El sentiment xenòfob contra els immigrants estrangers no és l'únic factor que explica el rebuig a la Unió Europea. També han influït el dèficit democratic que afecta totes les seues institucions i les polítiques neoliberals impulsades per l'establishment europeu. Les capes populars —la classe obrera, la classe mitjana empobrida, els aturats— de diferents parts del continent han donat l'esquena a la socialdemocràcia; la culpen de col·laborar en les retallades a l'estat del benestar. En molts països (Alemanya, França, Àustria), els beneficiaris són partits d'extrema dreta. L'euroescepticisme prolifera pertot arreu. El sistema escampa tinta de calamar; adjudica tota la responsabilitat del Brexit al "peculiar" caràcter dels britànics. No es pot descartar que la idiosincràcia dels illencs haja influït en la seua decisió, però jo, que no porte bolet i sóc un europeista convençut, estic fins als nassos de no pintar fava en les decisions que es prenen a Brusel·les, o a Berlín.

dilluns, 27 de juny del 2016

Pedro, ¡el enemigo es el PP!

Si hagués de descriure el resultat de les eleccions generals a Xàtiva, podria limitar-me a copiar el primer paràgraf de la columna que vaig publicar a Levante-EMV el passat dissabte. En tot cas, només caldria fer-hi una matisació: els vots que ha tret A la valenciana no són la suma exacta de les paperetes que havien obtingut per separat, el 20 de desembre, Compromís-Podemos-És el moment i Unitat Popular, la coalició que liderava EUPV. Durant molt de temps, havia sostingut una teoria: en política, dos més dos no sumen quatre. Últimament, havia abandonat aquesta teoria, perquè les dades semblaven desmentir-la. Doncs bé, l'escrutini d'ahir torna a evidenciar que dos i dos no sumen quatre. Podríem presumir que part dels simpatitzants de Compromís experimentaria, abans de votar, els dubtes que expressava jo en un text titulat "¿Company de viatge o bajoc útil?" (com també alguns simpatitzants d'EUPV tindrien dubtes en veure que la seua coalició s'ajuntava amb la gent de Podemos i Compromís). Total: de sorpasso, ¡res!

També reflexionava dissabte sobre açò. Segons el meu parer, el sorpasso depenia dels indecisos. Atès el resultat de l'escrutini, és possible que el vot d'última hora, els errors garrafals de PSOE i Podemos, l'avorriment —o el cabreig— d'una part dels electors i el tractament banal dels casos de corrupció i les pràctiques antidemocràtiques hagen produït un efecte contrari al desitjat: l'endarreriment del bloc d'esquerres. El paper del PSOE ja no serà decisiu a l'hora de pactar el nou govern central; PP i C's sumen més vots que l'esquerra. En fi, la probabilitat que torne a governar la dreta és molt alta. ¡Depriment! Si els usos democràtics tingueren vigència, hi hauria d'haver dimissions immediates, haurien de rodar caps. L'èxit o el fracàs està en funció de les expectatives creades; el partit morat les havia posat molt amunt. Per la seua banda, el PSOE ha baixat altre esglaó cap a la irrellevància. Compromís també s'ho hauria de fer veure; el pacte amb EUPV no ha servit per a res; als electors els deu haver semblat que lleva transversalitat.

Extrapolar els resultats d'ahir a uns comicis autonòmics és un exercici inútil, però cal atendre els senyals, els avisos per a navegants: al nostre país, PP i C's han tret 18 diputats —A la valenciana i PSOE, només 15. No s'han acomplert els objectius de la confluència. I açò em porta a una reflexió final sobre les empreses demoscòpiques. ¡No encerten ni una! Ahir, els sondejos a peu d'urna vaticinaren 170 diputats al bloc d'esquerres. Era la culminació d'una errada monumental. Des de feia setmanes, les enquestes venien anunciant una davallada del PP i una pujada de Unidos Podemos. Tots aquests pronòstics havien influït en Pablo Iglesias, que adoptava, en les seues intervencions públiques, el to i el posat d'un president del govern in pectore. Fins i tot estenia displicentment la mà als socialistes. ¡Pedro, el enemigo es el PP!, feia amb gestos i tarannà de frare predicador. ¡Ha! Oblidar que no es pot vendre la pell de l'ós abans d'haver-lo caçat provoca aquestes situacions cursis i ridícules. Definitivament, les enquestes no són de fiar.

dissabte, 25 de juny del 2016

Cada cabeça é um mundo

El passat 20 de desembre es confirmà un fenomen que ja coneixíem: els electors xativins —i els d'altres poblacions— no es comporten igual en totes les eleccions. En les locals de l'any passat, el PSOE fou el partit més votat, seguit d'EUPV, que obtingué un resultat excel·lent, 3753 vots i 5 regidors, dades molt significatives, perquè la coalició s'afonà a les autonòmiques. Està clar que els electors miraren bé la composició de les llistes locals i el perfil de tots els candidats, i obraren en conseqüència. Però tornem a les últimes generals. El PP xativí, que havia baixat a tercera posició en maig de 2015 —sols havia obtingut un 21,9 % dels vots—, esdevenia novament la força més votada. La marca Compromís-Podemos-És el moment se situava en la segona posició. Els seus resultats no tenien precedents comparables, perquè Podemos havia estat absent dels comicis municipals i Compromís s'hi havia presentat en solitari. Per la seua banda, la coalició EUPV queia a la cinquena posició amb un 7,5 % dels vots —era superada fins i tot per Ciudadanos. Com es veu, la volatilitat del vot xativí és absoluta. ¿Què passarà demà?

Demà no dirimim la composició de l'Ajuntament. El vot socarrat només és un granet (com el del refrany castellà: un grano no hace granero, pero ayuda al compañero). Per la nit, tothom estarà pendent de les pantalles, per a comprovar si s'hauran confirmat les tendències. Els sondejos han vaticinat que el PP i la coalició A la valenciana (formada per Compromís, Podemos i EUPV) es disputaran el liderat de la representació valenciana al Congrés dels Diputats. En saber-se el resultat de l'escrutini, alguns conciutadans sentiran la temptació d'extrapolar els resultats als comicis locals de 2019. ¡Exercici inùtil! Falten tres anys per a la cita. Ara mateix, ningú no sap si hi haurà variacions de candidats i coalicions a l'hora de formar les llistes municipals. Com he dit adés, no hi ha dues eleccions iguals. Trobe que serà més interessant l'espectacle que oferiran els partits estatals a partir de dilluns, durant les negociacions postelectorals. Si no hi ha cap grup que obtinga majoria absoluta, el nou govern central haurà de sortir del pacte. L'altra alternativa, unes terceres eleccions generals en menys d'un any, és rebutjada per totes les forces polítiques.

Si li toca arbitrar, ¿com evitarà el PSOE la repetició de comicis? ¿Permetrà que governe el PP o pactarà un govern d'esquerres amb Podemos? El futur del mateix partit socialista i el de molts governs autonòmics i municipals dependrà en bona mesura de com se solucione aquest dilema. Conec militants de l'agrupació socialista xativina que no pairien gens bé un recolzament —ni que fos indirecte— al PP. D'altra banda, la falta d'enteniment entre les cúpules estatals de PSOE i Podemos podria deteriorar les relacions entre els grups signants del Pacte del Botànic i posar en perill l'estabilitat del Govern de la Generalitat. Una cosa semblant li podria succeir al govern local de Xàtiva, en què ja es detecten símptomes, esporàdics, de desavinença. En realitat, atesos els 5662 vots obtinguts el passat 20 de desembre per dues llistes, Compromís-Podemos-És el moment i Unitat Popular —que liderava EUPV—, és possible que la nova coalició A la valenciana siga demà la força política més votada a la nostra ciutat, per davant de PP i PSOE.

L'electorat que es mostrava indecís quan es van fer les darreres enquestes impulsarà o frenarà el sorpasso als partits tradicionals. En Xàtiva hi haurà perplexos taurins i antitaurins, irresoluts a favor de tallar el trànsit pel carrer de l'Àngel, lligamosques en contra, cagadubtes partidaris de tenir reina de la fira, detractors, dubtosos que mediten si el consistori municipal ha de presidir o no la processó del Corpus, atònics que no comprenen certes decisions de l'autoritat, confusos davant de tal i tal causa... Rajoy i Sánchez tampoc no saben què faran dilluns. La indecisió és una dolència d'abast global. Imagine que els caps d'alguns irresolts encara donaran voltes als assumptes que més els capfiquen. Als politòlegs els mata —en sentit metafòric— la curiositat. Intenten esbrinar què passa pel cap dels indecisos, cap a on s'inclinarà el seu vot. ¡Difícil saber-ho! Timbalada, grup de música afrobrasilera fundat a Salvador de Bahia per Carlinhos Brown, enregistrà un disc, a la dècada dels noranta, que es titulava Cada cabeça é um mundo.

(publicat a Levante-EMV, el 25/06/2016)

divendres, 24 de juny del 2016

El senyor Sentit Comú

Arquejà les celles, obrí uns ulls com a plats i dirigí cada pupil·la en una direcció distinta. Si no me votáis a mí, vendrán los malos y lo arrasarán todo, digué des de la tribuna. Fent honor al seu onomàstic, el senyor Sentit Comú es vanagloriava del seu juí a tothora. ¿Quines coses considerava assenyades el rei del senderi? Heus ací una llista aproximada: acotxar-se davant la patronal, baixar els imposts als multimilionaris, privatitzar serveis socials, incomplir les seues promeses electorals, tolerar el finançament il·legal del seu partit amb diners opacs procedents d'empreses adjudicatàries d'obra pública, no perseguir el frau fiscal, utilitzar els aparells de l'Estat per a espiar l'oposició, pagar i cobrar sobresous en negre, muntar campanyes de difamació contra els adversaris polítics, protegir càrrecs corruptes tant a la seua formació com al seu govern, donar-los ànims, rebutjar l'assumpció de responsabilitats polítiques, controlar totes les institucions de l'Estat (òrgans judicials, organismes reguladors i supervisors, mitjans de comunicació públics), negar-se a les compareixences per a donar explicacions dels seus actes... Aquest campió de la sensatesa, la reflexivitat i la formalitat també considerava assenyat plegar-se als interessos dels mercats. Com que era persona molt circumspecta i mesurada, creia que els oponents no havien de governar mai, perquè eren incompetents, malvats i radicals. Per això, trobava molt natural que s'organitzaren expedicions de monges i ancians que foren traslladats, proveïts de les corresponents paperetes, des de les residències geriàtriques fins als col·legis electorals, els dies que se celebraven comicis. Las cosas hay que hacerlas como Dios manda, solia dir. Al gobierno se viene con los deberes hechos y la lección aprendida també era una de les seues frases predilectes. Sens dubte, evocava la seua època d'opositor a registres, quan hagué de cremar-se les celles memoritzant centenars de temes. El rei del seny pensava que un govern de registradors o notaris era la millor opció per a Espanya. Altra frase de Sentit Comú era aquesta: Nadie debería ser presidente si antes no ha sido, por lo menos, concejal de su pueblo. Fent gala de ponderació, enteniment i seriositat, apel·lava contínuament al sentit patriòtic: Yo soy español, muy español, mucho español. Els seus adversaris polítics li retreien poc discerniment, per desatendre el mandat del monarca, que havia encarregat al senyor Sentit Comú que es prsentés candidat a la investidura presidencial, i falta de prudència, per no dimitir després de fracassar en uns comicis —tornà a encapçalar la llista per a les noves eleccions. Anaven errats. Sentit Comú era persona plena de judici, seny i captinença. Sabia que, mentre fos president en funcions i parlamentari, estava estalvi perquè era aforat. No podria seure a la banqueta dels acusats per cobrar sobresous i permetre el finançament il·legal del seu partit, única garantia d'estabilitat i unitat de la pàtria. ¿Voleu més mostra de prudència?

dimecres, 22 de juny del 2016

Que ningú no tema l'Església

Temps enrere, el cardenal Antonio Cañizares es feia, durant una homilia, la següent pregunta: ¿Por qué ese temor a que haya enseñanza religiosa en los colegios? ¿No es, acaso, un temor de quienes quieren seguir dominando al hombre a través de sus ideologías y sus poderes? Tot seguit, afegia: Que nadie tema a la Iglesia y lo que muestra en la escuela sobre la sabiduría de Dios a través de la enseñanza religiosa. Ésta abre caminos y conduce a una humanidad nueva por la senda de la santidad, de la caridad, del hombre nuevo de las bienaventuranzas, testimonio vivo del amor de Dios. La asignatura de religión permite hacer un mundo justo, en paz, donde el hombre sea reconocido por lo que es, no por lo que vale o por lo que tiene. Aquestes paraules del cardenal arquebisbe susciten un munt de reflexions sobre l'assumpte plantejat. La primera de totes versa, naturalment, sobre l'àmbit que ha d'ocupar la religió.

En països democràtics existeix, generalment, consens al respecte. La religió ha d'estar reservada a l'àmbit privat. L'estat ha de ser laic —garantirà la llibertat de credos, però n'estarà al marge. Això significa que les activitats religioses i les expressions rituals o de fe han d'estar confinades a les llars o en edificis (esglésies, mesquites, sinagogues) destinats al culte de cada confessió. Així funcionen les coses en molts països veïns, principalment de l'Europa central, on les freqüents guerres de religió desfermades al llarg de la història, entre catòlics i protestants sobretot, aconsellen la neutralitat estatal, a fi de garantir la convivència pacífica de totes les creences. Per tant, les manifestacions religioses a la via pública són molt esparses. Espanya i Itàlia en són l'excepció. (França és un cas especial; la revolució instaurà una república laica.) Una de les activitats religioses més òbvies és l'ensenyança dels continguts de cada credo, als infants sobretot. ¿On s'ha de realitzar? En principi, això hauria de ser cosa de cada confessió.

A les Espanyes, l'assumpte és objecte de controvèrsia des del segle XVIII. En 1767, Carles III, en ple període il·lustrat, procedí a l'expulsió dels jesuïtes i a la confiscació dels seus béns. Els il·lustrats volien que les seues reformes, tutelades per l'Estat, foren integrals, abastaren tots els camps de la vida política i social, com ara les relacions Església-Estat o l'educació, des de l'escola fins a la universitat. Les reformes havien d'arribar a totes les classes socials. Els Borbó augmentaren la tendència regalista dels Àutria, afirmaren de forma enèrgica la superioritat de l'Estat sobre l'Església. S'intensificà la política educativa centralitzadora i regalista. D'alguna manera, en 1767 es produí el primer intent d'ensenyança laica i estatal en Espanya. Una provisió reial d'octubre d'aquell any traslladava els ensenyaments de primeres lletres i altres estudis des dels col·legis i les cases dels jesuïtes a mestres i preceptors seculars per oposició.

El text de la provisió reial era clar al respecte: De nada servirá el haber libertado estos primeros estudios del yugo y mal estado en que los tenía la Compañía, si la vigilancia de nuestro Consejo no procurase reintegrarles en su primitivo esplendor, restituyéndoles a los Maestros y Preceptores seglares, proveyéndose a oposición estos Magisterios y Cátedras. Sembla que els il·lustrats, antecessors dels liberals, ja recelaven de l'Església. El moviment de reforma ho discutia, ho analitzava i ho agitava tot. Per als il·lustrats, la llum de la raó permetria a l’ésser humà dissipar les ombres, tornar a trobar el pla de la natura i seguir-lo fins a recuperar la felicitat perduda. Per a Condorcet, l'educació ofereix a tots els humans mitjans per a satisfer llurs necessitats, assegurar llur benestar, conèixer llurs drets i comprendre llurs deures. Permet desenvolupar les capacitats naturals de l'individu i garantir la igualtat de tots els ciutadans.

En el fons, els reformistes volien dur a la pràctica les idees dels empiristes i els racionalistes del segle XVIII (Descartes, Locke, Bacon, Galileo, Hobbes, Leibniz). Era inevitable, doncs que toparen amb l'Església, en mans de la qual romania encara l'ensenyança. Si volia consolidar-se, la proposta de transformació social i millora de l’educació de joves i ciutadans exigia la intervenció de l'Estat. Sobre els il·lustrats planava una vella idea de Plató: l'educació ha d'estar al servei de l'Estat. Això significava un sistema educatiu unificat i controlat per l'Estat, és a dir, una proposta educativa centralitzada, pública, laica i nacional. Per primera vegada en la història d'Espanya, l’Estat passava a monopolitzar la legitimitat educadora, malgrat les resistències de noblesa, Església i gremis. Cal recordar que, en aquells moments, encara no havien sorgit les idees marxistes que, segons el cardenal Antonio Cañizares, volen dominar el món.

Però malgrat aquestes aspiracions, allò ben cert és que la lentitud, les freqüents contradiccions i la falta d'una política clara i decidida impediren d'omplir el buit deixat per la Companyia. Finalment, els governs acabarien pactant amb l'Església. Durant el regnat d'Isabel II, es van desfermar novament els atacs al clergat per part dels liberals, però els enfrontaments cessaren amb l'abraç de Vergara. Els governs moderats es reconciliaren amb el Vaticà. Es firmà el Concordat de 1851. L'Església renuncià a recuperar els bén desamortitzats i l'Estat es va comprometre al manteniment d'un pressupost de culto y clero. Espanya seguiria sent un estat confessional. La revista jesuïta Razón y Fe inicià una campanya en defensa de la funció docent de l'Església, tant en les escoles públiques com en els centres de les congregacions religioses, presentant l'ensenyança confessional reconeguda al Concordat com una funció patriòtica.

L'exigència que les ensenyances a la Universitat foren conformes a la doctrina catòlica provocà la sortida d'un grup d'intel·lectuals pròxims al krausisme, liderats per Francisco Giner de los Ríos, que fundarien la Institució Lliure d'Ensenyança. A primeries del segle XX, aquesta i altres institucions laiques comptaven amb gairebé cent escoles. Les institucions religioses tenien, en canvi, cinc mil, repartides entre 294 comunitats masculines i 910 femenines. Exercien en la pràctica el monopoli de l'ensenyança secundària (un 80% de l'alumnat). L'interès per augmentar també la seua presència en la primària, on només escolaritzaven un terç dels alumnes, impulsà la fundació de les Escoles de l'Ave Maria, pel sacerdot i pedagog Andrés Manjón. La creació del Ministeri d'Instrucció Pública revifà, però, l'enfrontament entre governs liberals i ensenyança religiosa. ¡Cent cinquanta anys d'estira i arronsa per l'ensenyament!

Contra els decrets que pretenien controlar la contractació del professorat, l'arquebisbe de Sevilla pronuncià al Senat (1901) un discurs en què, per primera vegada, l'Església defenia la llibertat d'ensenyança. Fins aleshores, considerava que no havia d'existir tal llibertat; ensenyar d'acord amb la doctrina catòlica havia de ser obligatori. (Aquesta pretensió havia ocasionat l'escàndol a la Universitat i l'expulsió dels krausistes.) La jerarquia eclesiàstica havia canviat, però, d'idea. «El monopoli de l'ensenyança per part de l'Estat és un camí obert a l'esclavitud dels esperits, però la llibertat d'ensenyança, per l'emulació que suscita, fa que ensenyants i ensenyats, mestres i deixebles, treballen per augmentar llurs coneixements», proclamà monsenyor. ¿Què havia passat? Que l'Església veia perillar el seu poder d'influència sobre aquesta "Terra de Maria Santíssima". Han passat altres cent anys i un arquebisbe posa de nou el crit al cel.

Cañizares diu que la enseñanza religiosa abre caminos y conduce a una humanidad nueva, permite hacer un mundo justo. Auesta afirmació s'ha de matisar molt. En països del nostre àmbit, l'escola pública, laica i respectuosa amb els valors democràtics sí ha col·laborat en la creació d'un home nou i un món més just. En canvi, les llums de l'Església han anat acompanyades de moltes ombres: inquisició, persecució dels dissidents, condemnes als avenços científics, yugo y mal estado —com deia la reial provisió de 1767—, benedicció d'absolutismes i dictadures —la franquista, sense anar massa lluny. Durant els últims 250 anys, les Espanyes no han aconseguit llevar-se de sobre els principals elements en què recolzava l'Antic Règim: el reaccionarisme, l'acció depredadora d'una oligarquia corrupta, hereditària i enquistada al poder i la influència omnímoda de la Santa Mare Església Catòlica. Per tant, els interrogants que es planteja el senyor arquebisbe de València tenen una resposta fàcil. ¿Hi ha motius per a tenir por de l'Església? ¡I tant!

dilluns, 20 de juny del 2016

Carrera jurídica i diplomàtica d'Alfons de Borja

Com que Alfons de Borja feia una carrera brillant, aviat començà a gaudir dels primers càrrecs i beneficis eclesiàstics. Als 29 anys, Martí l'Humà el nomenà assessor de la Batlia lleidatana. També fou nomenat canonge de la seu de Lleida i, més avant, provisor del bisbat (càrrec equivalent a l'actual de jutge). En obtenir el doctorat en ambdós drets, civil i canònic, exercí com a professor de l'Estudi General lleidatà, la universitat més antiga de la Corona d'Aragó. La seua fama arribà a oïda del rei Alfons el Magnànim, que el nomenà vicecanceller encarregat dels assumptes eclesiàstics. Els bons serveis prestats al monarca li vlagueren nous beneficis concedits pel papa Benet XIII: canonge a la seu de Barcelona i rector de la parròquia de Sant Nicolau, a València. Per aquella època, demanà de ser ordenat sacerdot.


dissabte, 18 de juny del 2016

Geni i figura

A finals de 1922, l'arquebisbe Enrique Reig Casanova era creat cardenal. La diòcesi de València tornava a estar presidida per un valencià revestit de porpra (la família de monsenyor Reig era originària d'Agullent i ell havia cursat estudis de batxillerat a Xàtiva). L'estranya coincidència durà poquíssim. Uns dies després, monsenyor Reig era nomenat arquebisbe de Toledo, seu primada de Castella (la de l'antiga Corona d'Aragó era Tarragona). L'arquebisbat de València no tornaria a estar governat per un porprat fins a 2007, any en què fou creat cardenal l'arquebisbe Agustín García-Gasco. A més, hauríem d'esperar fins a l'any 2014 per a vuere un pastor del ramat catòlic valencià nascut a la seua terra, el cardenal Antonio Cañizares Llovera —si és que una persona nascuda a Utiel pot ser considerada valenciana de debò. Per una estranya mania de la jerarquia catòlica, la càtedra arquebisbal de València sol estar ocupada per forasters, per monsenyors que, en conseqüència, no saben parlar la nostra llengua.

En canvi, moltes diòcesis balears i catalanes estan regides per prelats valencians: Joan Piris i Salvador Giménez Valls, bisbes de Lleida; Xavier Salinas, presumptament amistançat amb la seua secretària, bisbe de Mallorca; Vicent Juan, bisbe d'Eivissa; Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu de Llobregat; Enric Benavent, bisbe de Tortosa... Recordem també que altre valencià, el cardenal Ricard Maria Carles, fou arquebisbe de Barcelona durant catorze anys. Caldria destacar, a més, altra circumstància cridanera: molts dels pastors que han regit l'arxidiòdesi de València s'han caracteritzat pel seu reaccionarisme, tant polític com religiós. En aquest sentit, el cardenal Antonio Cañizares sembla seguir tota una tradició de segles. ¡Fins aquí arriba la mala sort dels catòlics valencians! Es podrà dir que vivim en un país democràtic on tot el món té dret d'expressar lliurement les seues idees i les seues opinions. És clar. Però —sempre hi ha un però— un pastor d'ànimes hauria d'astalviar-se pronunciaments massa radicals.

Entre els catòlics valencians, la diversitat de situacions personals, maneres de pensar i opcions polítiques és molt ampla. El seu cap espiritual hauria de representar-los tots. Tanmateix, monsenyor Cañizares sembla representar només l'ala més reaccionària del seu ramat. A ningú no pot estranyar, per tant, que les esglésies estiguen cada vegada més buides. El cardenal té la virtut de clavar-se en tota mena de jardins. El llistat de sortides de to és extensíssim. Podem recordar-ne algunes: arran de la darrera diada de Catalunya, organitzà a la Seu una vigília per la unitat d'Espanya (Dios quiere la unidad, va dir); titllà d'invasió l'arribada de refugiats sirians, els comparà amb el Cavall de Troia i dubtà que tots estigueren realment perseguits al seu país d'origen; advertí que l'imperi gai, el feminisme i alguns dirigents polítics —podem imaginar a quins es referia— volen acabar amb la familia cristiana; cridà a la desobediència civil (a desobeir les lleis basades en la insidiosa ideologia de gènere)...

Ja va sent costum que el cardenal, després d'haver llançat un dels seus exabruptes, es revestisca de cristiana humilitat —fingida, fa l'efecte— i demane disculpes a tots aquells que s'hagen pogut sentir ofesos per les seues paraules. L'actitud del prelat és una mica immadura —o hipòcrita, no sé. Demanar disculpes està bé, sempre que no s'abuse del procediment. Seria més aconsellable, des del punt de vista de la caritat cristiana, pensar-se bé les coses abans de dir-les. El col·lectiu gai, posem per cas, és molt vulnerable; proliferen les agressions homòfobes (el terrible atemptat terrorista d'Orlando ho posa de relleu). Monsenyor Cañizares, com tots els fanàtics d'una causa, justa o injusta, no llig bé la realitat. Me recuerdan ustedes los tiempos de Franco, escriví en dues cartes dirigides al president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, i a la seua vicepresidenta, Mònica Oltra, després que els dos polítics criticaren l'homilia en què l'arquebisbe denunciava l'imperi gai. ¡El súmmum de la desmemòria!

Que jo sàpia, l'Església espanyola no fou aliena a la censura i la repressió franquistes. En tot cas, la comparació del prelat no és gens encertada. Sortosament, ara, qualsevol persona —el president de la Generalitat també— pot criticar la jerarquia eclesiàstica. ¡Faltaria més! Reaccions com la de l'arquebisbe de València no són noves. Es produeixen sempre que un líder polític critica les declaracions o el sermó d'un bisbe. Com que ja he parlat sobre això alguna vegada, vaig a estalviar-me paraules. La conferència episcopal ha apel·lat a la llibertat d'expressió per a justificar les sortides d'Antonio Cañizares. Doncs bé, aqueixa mateixa llibertat d'expressió permet que les declaracions bisbals puguen ser criticades pels representants legítims dels ciutadans. Si no vol rebre-les —com no les rebia el seu antecessor, monsenyor Osoro— l'actual arquebisbe de València hauria de moderar els seus pronunciaments públics. Atesa la seua trajectòria, no crec, però, que ho aconseguisca. Geni i figura...

dijous, 16 de juny del 2016

Gènere de primera

Hi ha hotels d'una, poques o moltes estrelles, però el corrent elèctric és sempre igual, un flux de càrregues que circula d'un pol a l'altre —del positiu al negatiu, segons marquen les convencions. No hi ha, per tant, electricitat de primera i electricitat de segona. El consumidor demana, això sí, que el seu preu siga raonable i que el servei de subministrament no experimente talls o baixades de tensió injustificades. Per la seua banda, les companyies privades subministradores consideren que l'electricitat és un bé com qualsevol altre. No el fan arribar, per tant, a qui no el paga. Però l'eneregia —elèctrica o d'altra mena— és un bé de primera necessitat (ens cal per a il·luminar la llar, calfar-la en hivern, conservar els aliments, cuinar-los...). No són acceptables, per tant, els talls de llum a persones que no poden pagar-la per trobar-se en situació de pobresa extrema. L'Estat ha de garantir el subministre elèctric a tots els ciutadans. Amb l'educació i la sanitat, s'esdevé el mateix. Són serveis de primera necessitat. Tothom ha de tenir-los assegurats. I no és acceptable, en aquestes matèries, l'existència de gènere de primera i gènere de segona. Per a una sensibilitat democràtica resulta inconcebible la sola idea que es puguen prestar serveis sanitaris i educatius dolents. Tots els ciutadans, sense excepció, tenen dret a rebre gènere de primera. L'Estat ha de garantir, per tant, un ensenyament públic de la màxima qualitat per a totes les famílies. Alguns voldrien l'existència de dues xarxes escolars segregades: una privada, subvencionada amb diners públics, que aculla alumnes de "bona" família, i altra pública, marginal, on vagen a parar els xiquets en risc d'exclusió social, els fills d'immigrants i de famílies desestructurades, i els alumnes amb problemes d'aprenentatge o comportament. Això no afavoreix la inclusió ni la integració social. Si volem una societat justa, l'escola ha de compensar les desigualtats de sortida. ¡Gènere de primera per a tothom!

dimarts, 14 de juny del 2016

Salafisme

Hom considera que el precursor del salafisme fou un teòleg i jurista del segle IX, Ibn Hanbal, però el salafisme modern té els seus referents en dues figures dels segles XVIII i XIX, Ibn Abdu-l-Wahhab i Ŷamal al-Din al-Afghani. El primer, que predicà una lectura literal i puritana de l'Alcorà i s'alià amb Ibn Sa‘ūd, fundador del llinatge àrab dels Saüd, és el pare del wahhabisme, doctrina oficial en Aràbia Saudita que s'ha exportat pertot arreu gràcies als diners del petroli. (Gran part de les mesquites europees i els seus imams estan finançats amb diners saudites.) Ara mateix, el wahhabisme és el corrent hegemònic a l'Islam sunnita. (L'altra gran branca de l'Islam és la xiïta.) Salafisme i wahhabisme són, en realitat, la mateixa cosa. Ambdós rebutgen la democràcia i el laïcisme occidental, prohibeixen el rosari islàmic, la visita a tombes i mausoleus, les romeries, les jaculatòries sufís i altres expressions de devoció popular. Els seus adeptes imiten el Profeta Muhàmmad en la manera de vestir i preconitzen l'aplicació integral de la xaria en qüestions com la separació estricta dels sexes. Els homes s'han de deixar barba llarga, sense bigot, s'han de cobrir el cap i han de dur una túnica o gel·laba fins a mitja cama; les dones han d'anar cobertes amb el nicab. En el món musulmà modern, el salafisme és rebutjat per la seua estretor interpretativa dels textos sagrats. És acusat de regir-se per la literalitat de l'Alcorà oblidant els seus passatges símbòlics i el context històric en què fou escrit. El gihadisme és un fill esgarriat del salafisme de predicació, bé que aquest rebutge la guerra santa. (Els gihadistes no són budistes, són musulmans.) El salafisme no sols guanya adeptes a casa nostra. Catalunya, posem per cas, ja compta amb uns cinquanta centres salafistes des dels quals es difonen missatges que xoquen frontalment amb les nostres normes de convivència. La radicalitat salafista tanca en la marginació molts immigrants magrebins. Per tant, si volem integrar els musulmans, hauríem d’atraure'ls cap als valors democràtics. Hauríem d'evitar que caiguen en mans del fonamentalisme religiós.

dissabte, 11 de juny del 2016

¿Salafistes a Xàtiva?

A primeries de 2015, vaig publicar en aquestes mateixes planes una columna titulada "Veïns desconeguts" en què em feia diverses preguntes sobre la comunitat musulmana xativina. Ves per on, el passat dia 3, l'agenda de la Casa de Cultura anunciava unes conferències sobre terrorisme gihadista. Em semblà que les xerrades podien ser interessants. Pagava la pena d'anar a escoltar. Un dels ponents era Abderrahman Sidi Brahim, portaveu i secretari de la Comunitat Musulmana per la Pau. «Tal vegada s'aclariran els meus dubtes», vaig pensar. Efectivament, el portaveu del col·lectiu islàmic donà resposta als meus inerrogants. Abans de començar la seua exposició, es presentà de la següent manera: «Bona nit. Sóc Abderrahman, musulmà i salafista.» ¿Salafista? Potser convinga explicar als lectors quina cosa és el salafisme. És una doctrina rigorista que predica l'observança estricta de l'Islam. Parteix d'una creença utòpica: que és possible restaurar la puresa religiosa dels primers moments després de la revelació al Profeta Muhàmmad.

Els antecedents del salafisme són molt antics. Una de les quatre escoles jurídiques ortodoxes de l'Islam, la malikita, ja es caracteritzava pel rigor extrem; prohibia l'especulació intel·lectual en els casos no prevists. La seua doctrina es basava en tres pilars: la paraula del Profeta, l'Alcorà i el «no ho sé». En temps de l'emir Hisam I, s'introduí en al-Andalus el fiqh (dret) malikí. Els alfaquins cordovesos eren partidaris acarnissats d'una doctrina que tallava les ales a teòlegs i filòsofs. Bé que la intransigència i l'estèril casuística malikita foren censurades per molts intel·lectuals, emirs i califes hagueren d'adoptar sovint una actitud contemporitzadora. Al-Mansur, en canvi, per tal d'afermar el seu poder, buscà el recolzament dels cercles malikites exhibint públicament una religiositat estricta. El cabdill esporgà de llibres herètics la biblioteca d'al-Hakam II. Molts savis, escriptors i científics s'hagueren d'exiliar. (Fou el cas del poeta Ibn Hazm, que s'amagà a Xàtiva, on va escriure la seua obra més coneguda, Tawq al-hamāma, El collar de la coloma).

Es considera, però, que el salafisme nasqué amb un jurista del segle IX, Ibn Hanbal, autor de la primera interpretació literal de l'Islam basada en l'autoritat dels salaf (ancestres) i la condemna a la innovació teològica. En el segle XIV, Ibn Taymiyya, que odiava jueus i cristians, reprengué les idees d'Ibn Hanbal. El salafisme modern té com a referents dues figures dels segles XVIII i XIX, Ibn Abdu-l-Wahhab i Ŷamal al-Din al-Afghani. Per al primer, el declivi dels països musulmans és conseqüència d'haver oblidat la lectura literal de l'Alcorà, el missatge original del Profeta. Ibn Abdu-l-Wahhab s'alià amb Ibn Saüd, fundador del llinatge dels Saüd. El wahhabisme acabà sent oficial en Aràbia Saudita i s'exportà pertot. Els seus adeptes imiten la forma de vestir del Profeta i preconitzen l'aplicació integral de la xaria en qüetions com la separació estricta de sexes. (Ara m'explique la presència als carrers xativins de barbuts amb barret de randa i gel·laba fins a mitja cama.) El corrent és hegemònic a l'Islam sunnita —i ja ha arribat a Xàtiva, pel que es veu.

El salafisme rebutja la democràcia i el laïcisme, i prohibeix les expressions de devoció popular. Però tornem a l'inici. A la Casa de Cultura, el senyor Sidi Brahim descartà qualsevol relació de l'Islam amb el terrorisme de Daesh i entonà un cant a la convivència pacífica. Sí, és clar que no podem confondre Islam amb terrorisme. Ara bé, el gihadisme és fill esgarriat de salafisme —com els khmers rojos ho foren del comunisme. És més: la violència no sempre s'exerceix físicament. Negar l'altre —Sidi Brahim va dir que els xiïtes no són musulmans— també és una forma de violència. ¿I què dir de la negació de drets a la dona? El jove coordinador de les ponències demanà que aplaudírem el representant musulmà quan aquest encara no havia pres la paraula. El presentador es precipità. El govern de Tunísia, posem per cas, deu pensar que els missatges salafistes xoquen amb els valors democràtics; l'any passat, arran d'un atemptat, tancà vuitanta mesquites salafistes. I és que el fonamentalisme religiós, bé que es reclame pacífic, és un perill.

(publicat a Levante-EMV, el 11/06/2016)

divendres, 10 de juny del 2016

Llibertat i mercat

La patronal de l'educació concertada i el PP creuen que la llibertat d’elecció de centre soluciona els problemes educatius. Quan els clients poden elegir els centres que ofereixen qualitat, els no elegits han de millorar o acaben desapareixent, com passa amb qualsevol producte del mercat (una marca de llet que no és elegida desapareix aviat dels estants). L'administració pública no hi pinta fava; el client és responsable de les seues decisions. «¿Està fart de la seua subministradora d'energia elèctrica? Canvie de companyia. ¿Li ha sortit mal el cotxe? Haver-se comprat un model distint. ¿No li agrada el col·legi? Porte el xiquet a un altre.» L’educació ha de ser un assumpte privat, com l'elecció de cotxe o companyia elèctrica. Els defensors d'aquesta teoria obliden, però, coses molt elementals. Algunes empreses privades —les elèctriques, per exemple— formen oligopolis. En aquests casos, dóna igual quina s'elegisca; totes proporcionaran el mateix producte al mateix preu —el quart preu més elevat d'Europa, segons Eurostat. Amb el cotxe passa una cosa diferent. Simplificaré l'explicació. Per a una immensa majoria de persones, la capacitat d'elecció de cotxe està molt limitada. Jo voldria comprar-me un Rolls Royce, però hauré de conformar-me amb un utilitari o un vehicle de gamma mitjana, segons el meu poder adquisitiu. En realitat, les de cotxe i companyia elèctrica no són eleccions equiparables. L'electricitat és un bé de primeríssima necessitat. ¿Estaria justificat, doncs, que el sector elèctric passés a mans públiques? És clar. I si volguérem establir paral·lelismes entre col·legis privats i altres empreses, huríem d'acudir a les companyies elèctriques: uns i altres proveeixen serveis o béns necessaris, funcionen en règim d'oligopoli —la immensa majoria dels centres educatius privats pertanyen a l'Església Catòlica i les seues organitzacions satèl·lits— i solen cobrar suplements per conceptes distints del serveis o béns bàsics que presten. ¿Està justificat que l'ensenyament, sobretot l'obligatori, estiga en mans de les administracions públiques? En països occidentals com França o Finlàndia ho tenen clar. El seu ensenyament és públic i funciona  molt bé.

dimecres, 8 de juny del 2016

Reducció a l'absurd

Tots els barris d'una ciutat no són iguals. Hi ha zones on habiten les classes altes i mitjanes, i zones on viuen persones de nivell socioeconòmic baix i molts immigrants. Anem a suposar que la llibertat d'elecció de centre escolar fos absoluta, és a dir, que tots els centres privats tingueren concertada la totalitat de cicles, etapes educatives i unitats, que hi hagués districte escolar únic i que tots els centres elegits per ordre de preferència es prengueren en consideració al baremar les sol·licituds de matrícula. Alguns pares residents en zones deprimides no voldrien que els seus xiquets anaren a l'escola pública del barri, plena de fills de moros i gitanos romanesos. Les sol·licituds de matrícula als centres concertats d'altres zones creixerien, per tant, de manera exponencial. Si arribaren al punt de saturació, molts titulars sentirien la temptació d'ampliar les seues instal·lacions. Si els centres privats assoliren dimensions mastodòntiques, els públics quedarien buits i haurien de tancar les portes. Aquest escenari no és, però, probable; en absència de centres públics, els privats haurien d'acollir necessàriament els fills dels moros i els gitanos romanesos, i xiquets amb problemes de comportament i aprenentatge. Es més factible, doncs, que els concertats, en tenir més demanada d’aquella que pogueren assumir, seleccionaren els millors alumnes que els arribaren. (En realitat, ja ho vénen fent.) Per la seua banda, la xarxa pública, marginal, hauria de carregar amb els xiquets rebutjats. L’abisme entre centres concertats i públics s’eixamplaria i esdevindria irreductible. Els primers, sense innovar, sempre tindrien millors resultats. En canvi, aquells centres que hagueren de lidiar amb alumnes problemàtics mai no aconseguirien bons resultats. S'acabarien establint rànquings. Les revàlides certificarien les diferències. (Al mercat, també hi ha molts mecanismes per a certificar les diferències entre uns productes i altres.) La situació seria absurda; els pares ja no podrien elegir centre educatiu. Els centres concertats elegirien els "millors" alumnes i rebutjarien els "pitjors". L'escola ja no serviria per a compensar desigualtats. És evident que els poders públics no poden permetre un horitzó com aquest. Ens abocaria a una societat injusta. L'ensenyament ha de tenir sempre la màxima qualitat.

dilluns, 6 de juny del 2016

La profecia de Sant Vicent Ferrer

Segons una llegenda, Sant Vicent Ferrer, de visita a Xàtiva, en veure la intel·ligència d'Alfons  de Borja (aleshores, un xiquet de vuit o deu anys), aconsellà als pares que el dedicaren als estudis. Alfons, després de fer les primeres lletres a la ciutat nadiua (a Xàtiva hi havia una escola de Llatinitat i Lògica), marxà a València a estudiar Arts. Més tard acudiria a l'única universitat que hi havia aleshores a la Corona d'Aragó, l'Estudi General de LLeida. Segons altra llegenda, Alfons, que ja era batxiller en lleis, va escoltar un sermó de Sant Vicent Ferrer, que predicava a Lleida. El sant, en veure l'atenció del jove, li digué: «Tu seràs papa i, a mi, em faràs sant.» La profecia acabaria acomplint-se.

divendres, 3 de juny del 2016

Sobre la llibertat

La llibertat mai no és absoluta. S'atribueix a John Stuart Mill —o a Jean Paul Sartre, no sé— aquesta màxima: «La meua llibertat acaba on comença la de l'altre.» Siga quin siga l'autor, la frase és d'escassa utilitat; presa literalment, no explica què s'ha de fer en cas de col·lisió entre dues pretensions antagòniques (la llibertat sempre és la capacitat de poder fer allò que ens abelleix). Imaginem la següent situació: els dos nens d'una llar volen la mateixa joguina, un peluix. Deixats al seu lliure albir —en estat de natura, com diria el filòsof Thomas Hobbes—, el nen més fort s'empararia del peluix i el més dèbil agafaria una bona plorera. Els neoliberals són partidaris d'aquesta solució darwinista: en cas de col·lisió d'interessos, ha de prevaler el del més fort, ço és, la llibertat del dèbil ha d'acabar on comence la del fort. Òbviament, amb aquesta solució, l'albir del poderós s'expandirà indefinidament, però el del dèbil no arribarà ni a estrenar-se. Aquesta no pot ser, per tant, la manera d'establir els límits a la llibertat, perquè dóna com a resultat una societat injusta, una societat de dominadors i oprimits. Cal assajar altres fórmules. «La meua llibertat acaba on comença el bé comú o l'interès general» és una màxima que s'avé millor als ideals d'una societat justa. Ara bé, que ningú no pense que ja està tot resolt amb aquesta fórmula. Queda la tasca àrdua de definir quina cosa és el bé comú. El passat dia 22, patronal i treballadors de l'ensenyament concertat, acotxats per tota la cúpula pepera valenciana, reivindicaren la llibertat d'elecció de centre educatiu. Com que aqueixa llibertat no ha estat —que jo sàpiga— suprimida, caldrà pensar que les gents congregades al cap i casal, a la plaça de la Mare de Déu dels Desemparats, demanaven en realitat la llibertat "absoluta" d'elecció de centre. Si és això el que demanaven, caldrà recordar-los que la llibertat absoluta no existeix; està limitada per l'interès general.

dimecres, 1 de juny del 2016

Règim matrimonial foral

L'actual Regne d’Espanya és el resultat de la Guerra de Successió. Abans, els seus territoris estaven units per un simple lligam personal. Un mateix rei se cenyia dues corones, la de Castella i la d’Aragó. La Corona de Castella estava molt centralitzada, mentre que la d’Aragó era un estat federal. Dins la Corona d’Aragó, els valencians formaren un regne amb àmplies llibertats. Tenien les seues pròpies Corts, el seu govern, el seu sistema judicial i una hisenda pròpia, i es regien per normes autòctones: costums, privilegis reials, actes de Cort i, les més importants de totes, els Furs. Els Furs valencians foren un conjunt de lleis que començaren a regir el reialme tan prompte com aquest fou conquerit per Jaume I. Els primitius Furs anaren modernitzant-se per l’aportació de nous furs en anys i segles successius. Es pot calcular que els valencians arribaren a governar-se per uns tres mil furs, la meitat dels quals foren atorgats per Jaume I, mentre que l’altra meitat era producte de diferents regnats posteriors. Enric Solà i Palerm ho ha explicat molt bé. 

Als Furs valencians s’hi troba de tot: lleis penals, lleis per a dur els procediments davant els tribunals, lleis de caràcter mercantil o administratiu... Però, sobretot, els Furs són un conjunt de lleis civils, algunes de gran modernitat. Els Furs valencians són l’expressió culminant del dret civil dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó. Els Furs repleguen tecnicismes i expressions de diversos àmbits de la vida quotidiana. Per això és també gran el seu interès lexicogràfic. Els valencians forem els grans derrotats en la Guerra de Successió. Amb la derrota, tota la Corona d’Aragó fou desposseïda de les seues lleis pels Decrets de Nova Planta. Els Furs valencians quedaren abolits. Els Decrets de Nova Planta van suprimir l’estructura política i administrativa dels nostres territoris, que foren annexats al Regne de Castella. Posteriorment, Felipe V retornà les seues lleis civils a Aragó, el Principat de Catalunya i les Illes Balears. En definitiva, únicament els valencians van perdre les seues lleis civils, i passaren a regir-se pel dret civil espanyol.

L’article 49.4 de l’Estatut de 2006 assumeix la competència exclusiva en “la conservació, la modificació i el desenvolupament del dret civil foral valencià”. La disposició transitòria tercera reitera la forma i el contingut de la competència assumida, puntualitzant que “serà exercida, per la Generalitat, en els termes establerts per l’Estatut, a partir de la normativa foral de l'històric Regne de València, que es recupera i actualitza, a l'empara de la Constitució Espanyola”. El matrimoni era una de les institucions regulades pel dret foral. En perdre la batalla d’Almansa, els matrimonis valencians quedaren sotmesos a la llei espanyola, que imposa la comunitat de guanys, allò que en espanyol es diu gananciales. ¿I què significa això en la pràctica? Mentre les coses van bé, l’aplicació d’una institució estranya no ens porta cap benefici, perquè és molt més còmode si els cònjuges cada vegada que adquireixen alguna cosa o alguna propietat ho fan per meitats indivises, és a dir, la meitat per a la dona i l’altra meitat per a l’home.

Les coses comencen a complicar-se quan s’ha d’anar a la divisió de qualsevol cosa, un finca, una herència. I també resulten incòmodes els gananciales a l’hora de portar un assumpte davant un ajuntament o qualsevol altra oficina, perquè marit i muller ensopeguen l’un amb l’altre per gestionar afers comuns. Però la catàstrofe sobrevé quan les coses van malament. Tota separació i tot divorci dissolen la societat de guanys; per tant, cal dividir-los. Tornem a les discussions i a gastar diners en plets i advocats. I, per damunt de tot això —i ja comencem a arribar al cor del problema—, quan algun dels dos cònjuges té deutes, els creditors recorren als diners, béns i finques propis i també als gananciales: els béns de la societat de guanys seran embargats i venuts en subhasta pública. La societat de guanys és totalment contrària a la nostra història i als interessos dels matrimonis valencians. El sistema de separació de béns ha estat el sistema propi dels valencians des del rei en Jaume. I les Corts Valencianes l'havien recuperat.

Si un matrimoni està regit pel sistema de separació de béns, la dona pot exercir el retracte de comuners, això és, que, en embargar-li al marit la meitat del xalet i la meitat del pis, la dona pot concórrer a la subhasta i tenir l’oportunitat de recuperar-ho. El règim foral valencià per als matrimonis és la separació de béns absoluta. Allò que és de la dona és de la dona, i l’home no hi té res a fer; i el mateix passa amb les finques i propietats de l’home, on la muller no es podrà ficar. El règim matrimonial de separació de béns va estar viu durant els segles de llibertat foral, fins a la desfeta d’Almansa; amb aquest sistema, la dona valenciana no estava sotmesa al marit com la dona espanyola, que patia un règim de guanys en què el marit feia i desfeia sense control. Sota el règim foral de separació de béns, si un dels dos cònjuges contrau un deute i l’executen, això no causa cap pèrdua a l’altre. En defecte d'un pacte exprés entre ells, la Llei del Règim Econòmic Matrimonial Valencià establia amb caràcter supletori la separació de béns.

Però aquesta llei fou recorreguda al Tribunal Constitucional pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero. El govern de Mariano Rajoy podria haver retirat el recurs, però el mantingué. Fa poques setmanes, nombrosos ajuntaments del País Valencià aprovaren mocions en què es demanava al govern central la retirada del recurs contra l'actualització del dret foral. En la sessió plenària de l'Ajuntament de Xàtiva, el portaveu del PP titllà els Furs d'antigalla que ja no servia per a res ni abans de ser abolida pels Decrets de Nova Planta. Afirmava açò el representat del mateix partit que havia aprovat la llei de senyes d'identitat valencianes. En fi, el Tribunal Constinucional ha anul·lat la Llei del Règim Econòmic Matrimonial Valencià; diu que les Corts Valencianes no tenen competència legislativa per a desenvolupar el nostre dret foral. Com si encara estiguérem en 1707. ¿S'anul·len disposicions del nostre Estatut i ningú no diu res?