divendres, 24 de juny de 2016

El senyor Sentit Comú

Arquejà les celles, obrí uns ulls com a plats i dirigí cada pupil·la en una direcció distinta. Si no me votáis a mí, vendrán los malos y lo arrasarán todo, digué des de la tribuna. Fent honor al seu onomàstic, el senyor Sentit Comú es vanagloriava del seu juí a tothora. ¿Quines coses considerava assenyades el rei del senderi? Heus ací una llista aproximada: acotxar-se davant la patronal, baixar els imposts als multimilionaris, privatitzar serveis socials, incomplir les seues promeses electorals, tolerar el finançament il·legal del seu partit amb diners opacs procedents d'empreses adjudicatàries d'obra pública, no perseguir el frau fiscal, utilitzar els aparells de l'Estat per a espiar l'oposició, pagar i cobrar sobresous en negre, muntar campanyes de difamació contra els adversaris polítics, protegir càrrecs corruptes tant a la seua formació com al seu govern, donar-los ànims, rebutjar l'assumpció de responsabilitats polítiques, controlar totes les institucions de l'Estat (òrgans judicials, organismes reguladors i supervisors, mitjans de comunicació públics), negar-se a les compareixences per a donar explicacions dels seus actes... Aquest campió de la sensatesa, la reflexivitat i la formalitat també considerava assenyat plegar-se als interessos dels mercats. Com que era persona molt circumspecta i mesurada, creia que els oponents no havien de governar mai, perquè eren incompetents, malvats i radicals. Per això, trobava molt natural que s'organitzaren expedicions de monges i ancians que foren traslladats, proveïts de les corresponents paperetes, des de les residències geriàtriques fins als col·legis electorals, els dies que se celebraven comicis. Las cosas hay que hacerlas como Dios manda, solia dir. Al gobierno se viene con los deberes hechos y la lección aprendida també era una de les seues frases predilectes. Sens dubte, evocava la seua època d'opositor a registres, quan hagué de cremar-se les celles memoritzant centenars de temes. El rei del seny pensava que un govern de registradors o notaris era la millor opció per a Espanya. Altra frase de Sentit Comú era aquesta: Nadie debería ser presidente si antes no ha sido, por lo menos, concejal de su pueblo. Fent gala de ponderació, enteniment i seriositat, apel·lava contínuament al sentit patriòtic: Yo soy español, muy español, mucho español. Els seus adversaris polítics li retreien poc discerniment, per desatendre el mandat del monarca, que havia encarregat al senyor Sentit Comú que es prsentés candidat a la investidura presidencial, i falta de prudència, per no dimitir després de fracassar en uns comicis —tornà a encapçalar la llista per a les noves eleccions. Anaven errats. Sentit Comú era persona plena de judici, seny i captinença. Sabia que, mentre fos president en funcions i parlamentari, estava estalvi perquè era aforat. No podria seure a la banqueta dels acusats per cobrar sobresous i permetre el finançament il·legal del seu partit, única garantia d'estabilitat i unitat de la pàtria. ¿Voleu més mostra de prudència?