dissabte, 28 d’abril del 2018

Temps aquells

El cap de setmana anterior, l'Ajuntament i diverses entitats ciutadanes van celebrar el quaranta aniversari de l'erecció del monument als maulets —denominat popularment Pedra dels Maulets. Xàtiva constitueix un símbol històric de l’enfrontament entre Felip V de Borbó i l’arxiduc Carles d’Àustria durant la guerra de Successió. La contesa fou un conflicte dinàstic i una guerra social. Els botiflers —la noblesa i l’alta jerarquia eclesiàstica— foren partidaris del Borbó. En canvi, l'arxiduc tingué el suport del bàndol maulet, format per les classes populars —jornalers i camperols—, l’estament burgès, el baix clergat i els professionals liberals. Aquestes capes socials creien que Carles d’Àustria anava a suprimir les càrregues feudals. El 25 d’abril de 1707, Felip V guanyà la batalla d’Almansa. Dies més tard, les tropes borbòniques assetjaren Xàtiva. El 24 de maig de 1707, els assaltants penetraren en la ciutat a mata-degolla. Felip V, instigat pel duc de Berwick, ordenà d’incendiar-la. A partir de llavors, els seus habitants som coneguts com socarrats. Imagine que tots els lectors coneixen de memòria aquesta història.


Tanmateix, algunes persones no sabran que la pedra commemorativa fou col·locada a la plaça Porta de Sant Francesc el 1978, quan encara governava en la nostra ciutat l’última corporació franquista. ¡Quines coses! (Les primeres eleccions municipals democràtiques, després de la dictadura, se celebrarien l'any següent, 1979.) El monument s'inaugurà el 18 de juny de 1978, dia en què es commemorava l'incendi de la ciutat. Assistí a l'acte Josep Lluís Albinyana, primer president del Consell Preautonòmic (1978 - 1979). Dissabte passat, l'antic president tornà a Xàtiva. Vam recordar, per tant, un capítol oblidat de la nostra història recent. En 1978, el senyor Albinyana posà en marxa el mecanisme establert a l’article 143.2 de la Constitució: «La iniciativa del procés autonòmic correspon a les Diputacions interessades i a les dues terceres parts dels municipis la població dels quals represente, almenys, la majoria del cens electoral de cada província. Aquests requisits hauran de ser acomplerts en el termini de sis mesos des del primer acord adoptat al respecte per alguna de les corporacions locals interessades.»

Albinyana va recórrer el país de nord a sud i obtingué el pronunciament de suficients municipis. Això hauria d’haver permès transitar la via de l’article 151.1, com Andalusia: «No serà precís deixar transcórrer el termini de cinc anys, quan la iniciativa del procés autonòmic siga acordada dins del termini de l’article 143.2 per les tres quartes parts dels municipis de cadascuna de les províncies afectades que representen, almenys, la majoria del cens electoral de cadascuna d’elles i dita iniciativa siga ratificada mitjançant referèndum pel vot afirmatiu de la majoria absoluta dels electors de cada província.» Però els valencians mai no vam poder pronunciar-nos en cap referèndum. Després dels pactes de 1981, haguérem de conformar-nos amb l’autonomia de segona que estableix l’article 143. En la idea d’Estat d'Adolfo Suárez només cabien dues autonomies de primera: la catalana i la basca. Les altres “regions” havien de conformar-se amb estatuts descafeïnats. L’enorme manifestació celebrada a València el 9 d’octubre de 1977 (un milió de valencians demanà al carrer l’estatut d’autonomia) havia esglaiat la cúpula d’UCD.

El passat dia 21 surava a l'ambient la convicció que els valencians encara patim els efectes de la desfeta d'Almansa. L'última part del discurs d'Albinyana fou vibrant: «En aquests moments de crisi hi ha una Espanya vella, centralista, borbònica, corrupta, militarista, eclesial i masclista que es resisteix a desaparèixer, i una Espanya nova, jove, decent, republicana, feminista, igualitària, animalista i plurinacional que malda per reeixir.» L'aplaudiment fou ensordidor. Per altra banda, l'acte concità tota classe d'emocions: l'alegria per les presències, la nostàlgia per les absències... (Alguns dels presents a la foto de 1978, com Manolo Casesnoves, Ramiro Pla o Adolf Garcia, ja no són entre nosaltres.) Acabaré amb una anècdota. Pel matí, quan passava per Porta de Sant Francesc, un treballador municipal ja jubilat, el senyor Andrés, em féu amb posat murri: Ximo, ¿se acuerda de 1978? Aquí estaban aguantando marea el comisario, la policía nacional, los guardias civiles... Efectivament. Tots quadrats davant la senyera. Temps aquells.

(publicat a Levante-EMV, el 28/04/2018)

dimecres, 18 d’abril del 2018

Una proposta interessant d'Amics de la Costera

Fa poc, la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana, preocupada per l'estat de diversos palaus de Xàtiva, demanava a l'Ajuntament que els declarés béns de rellevància local. Entre aquests palaus, es troba el dels Sanç de Sorió, situat al carrer Montcada. De fet, la corporació municipal xativina ja ha iniciat els tràmits per a la declaració. D'altra banda, Amics de la Costera té constància de contactes entre consistori i propietat del palau Sanç de Sorió. Els propietaris han mostrat la seua predisposició per arribar a algun tipus d'acord amb les autoritats municipals (venda de l'edifici, cessió d'ús ...). L'immoble conserva un interior gòtic magnífic, encara que molt deteriorat. Per les seues característiques, emplaçament i dimensions, l'edifici podria ser un magnífic contenidor per a usos culturals.


Amics de la Costera proposa la seua adquisició (mitjançant compravenda o qualsevol altra modalitat de cessió) per al seu ús com a Museu del Gravat i la Impremta. Es donen diverses circumstàncies que propicien aquest projecte. El Museu de la Impremta que albergava fins ara el monestir de Santa Maria del Puig es vol traslladar a un altre lloc. Sembla que les autoritats municipals ja han ofert la nostra ciutat com a nou destí. Estaria bé que Xàtiva, bressol del primer paper europeu, allotgés un futur museu com el proposat per Amics de la Costera. Les arts gràfiques tenen molta tradició entre nosaltres. A més, els actuals propietaris de l'antiga impremta de Blai Bellver (la Biblioteca Municipal preveu commemorar enguany el bicentenari del naixement de l'impressor) conserven estris, màquines i elements diversos —com els materials xilogràfics del segle XIX— que enriquirien les col·leccions del museu.

Per la seua banda, el Museu de Belles Arts de Xàtiva, instal·lat a la Casa de l'Ensenyança, custòdia la sèrie de gravats Desastres de la Guerra, de Goya, un gravat de Josep de Ribera i una excel·lent col·lecció de gravats formada per les obres guanyadores en les diverses convocatòries de la Biennal de Gravat 'Josep de Ribera', de la qual s'acaba de celebrar la XIV edició. Aquestes obres, i algunes altres, haurien de guardar-se o exposar-se en condicions adequades; els gravats exposats massa temps a una llum inadequada o a unes condicions de temperatura i humitat desfavorables es deterioren ràpidament. Tanmateix, alguns dels gravats de les biennals podrien no estar conservats adientment.

Finalment, Amics de la Costera coneix l'oferta feta per un important col·leccionista privat que estaria disposat a cedir en dipòsit la seua col·lecció de gravats antics si la nostra ciutat aporta instal·lacions dignes que servisquen de seu permanent a la cessió. Els responsables d'Amics de la Costera saben que l'oferta es va fer abans de les passades festes de Nadal. Fins al moment, l'Ajuntament de Xàtiva no ha donat una resposta definitiva. El col·leccionista ha fet idèntic oferiment a altres poblacions. La Direcció General de Cultura i Patrimoni de la Generalitat Valenciana també coneix l'assumpte i estaria disposada a oferir un immoble situat a València capital. Per tant, la nostra ciutat podria fer tard. Perdria una col·lecció de gravat antic centrada principalment en el gravat sobre metall del segle XVI.

El propietari ha manifestat en diverses ocasions que el seu principal propòsit és la difusió d'una de les disciplines menys conegudes de l'art, fent accessibles unes obres que, per la seua excepcionalitat i les estrictes mesures que exigeix llur conservació, s'exhibeixen poques vegades en públic. La singularitat i la importància de les obres que conformen el conjunt el converteixen en una de les col·leccions de gravat antic més destacades de l'Estat espanyol, ja que atresora entre els seus fons un gran nombre d'estampes d'extraordinària raresa corresponents a artistes eminents que no es troben representats en cap altra col·lecció espanyola.

Els seus fons de gravat renaixentista alemany i flamenc-holandès són tan sols comparables als de les col·leccions de la Biblioteca Nacional d'Espanya. El conjunt privat d'estampes que s'ha ofert a la nostra ciutat ha esdevingut col·lecció de referència a nivell estatal per a estudiar l'obra d'alguns artistes essencials de la història del gravat, com Lucas van Leyden, els Petits Mestres i els gravadors de Nuremberg de la generació posterior a Durero, així com els Hopfer d'Augsburg, inventors de la tècnica de l'aiguafort. Parts de la col·lecció ja han estat exposades en els museus de belles arts de Bilbao i Sevilla, i a Santander. Properament, s'exposaran en els espais de la Nau de la Universitat de València.

En vista del silenci municipal, l'Associació d'Amics de la Costera decidí sol·licitar al consistori xativí que s'inicien converses amb els propietaris per tal d'arribar a un acord d'adquisició del palau dels Sanç de Sorió. També ha sol·licitat que s'encarregue el projecte tècnic de rehabilitació que permeta convertir el palau en seu d'un museu valencià del gravat, que podria denominar-se 'Josep de Ribera', que albergue també els fons de l'antiga impremta de Blai Bellver. L'edifici hauria de comptar amb una sala d'exposició permanent, sales per a exposicions temporals, magatzem on es conserven en condicions adequades els gravats (la col·lecció completa no pot estar permanentment exposada; les obres que la componen s'han d'exposar per parts i de forma rotativa), espais didàctics, en què puguen treballar alumnes de centres acadèmics, biblioteca, saló d'actes i dependències administratives i de serveis.


Associació d'Amics de la Costera és conscient de les dificultats financeres que implica un projecte d'aquesta envergadura. Per això, suggereix que l'Ajuntament inicie converses amb responsables de la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana, la Diputació de València i la Fundació Hortensia Herrero (que ja ha col·laborat en la recuperació de edificis històrics valuosos, com ara el Col·legi de l'Art Major de la Seda de València). Amics de la Costera decidí d'incloure la seua iniciativa al programa DecideiXàtiva'18 dels pressupostos participatius. S'ha d'advertir, però, que els responsables del procés van titular la proposta 'Adquisició del Palau dels Sanç de Sorió', sense més. S'ha omès fins ara explicar que la proposta no consisteix només en l'adquisició d'un immoble. En realitat, es tracta de crear un museu molt interessant per a la ciutat, el Museu Valencià del Gravat i la Impremta.

dissabte, 14 d’abril del 2018

Els gitanos xativins

Com que el 8 d'abril se celebrà la Diada International del Poble Romaní, l'entresòl de la Casa de Cultura alberga l'exposició titulada "El pas del poble gitano per Xàtiva". Els gitanos autòctons pertanyen sobretot a dos clans familiars, els Escudero (el grup més veterà i el primer a integrar-se en la ciutat) i els Moreno, però hi ha altres famílies, com els Ruano, els Diego... Uns i altres estan sedentaritzats des de fa temps. De fet, a penes queden gitanos nòmades al nostre país. Hi ha un gran desconeixement sobre els orígens d'aquesta ètnia ―denominada internacionalment poble romaní. (En la seua llengua, rom significa home.) Els gitanos podrien haver arribat des del Panjab o la regió de Sind, situada a la vall del riu Indus, un vast territori de l'actual Pakistan on s'havia alçat Mohenjo-daro, capital d'una antiga cultura. Potser la invasió musulmana provocà l'abandonament de la contrada pels volts del segle IX. Els romanís marxaren cap a l'oest i s'establiren en diferents llocs (Pèrsia, Àsia Menor, nord d'Àfrica i, finalment, Europa). El primer document que cita la seua presència en terres ibèriques data de principis del segle XV.

Es pensà que venien d'Egipte. Per això, se'ls anomenà egipcians (gitano seria una deformació del mot llatí aegyptanus). Ben aviat serien objecte de discriminació. En 1499, una pragmàtica dels Reis Catòlics enumerava els càstigs a què serien sotmesos els gitanos que transgrediren els preceptes dels monarques: el desterrament temporal de qui no esdevingués sedentari, cent assots i desterrament perpetu per a qui incomplís l'ordre i no tingués ofici, tall d'orelles per a qui tornés al país d'amagatotis i captiveri perpetu per a qui fos descobert una tercera vegada. Fins al segle XVIII, els intents d'assimilació foren creixents, bé que els llocs on podien assentar-se i els oficis que podien exercir estaven molt restringits. De manera paradoxal, els gitanos aveïnats legalment eren expulsats a tothora dels seus llocs de residència. És a dir, s'exercia més pressió sobre els sedentaris que sobre els nòmades, la qual cosa feia poc atractiu l'assentament estable. Per altra banda, la prohibició d'exercir oficis empentà molts cap a les activitats itinerants i estacionals. Treballaven com a quincallers ambulants, temporers agrícoles, ferrers, tractants, esquiladors...

En conseqüència, fins a principis del segle XX, el nomadisme estava molt generalitzat entre la població romaní. Aquest nomadisme explica molts trets culturals dels gitanos. És proverbial la seua desconfiança cap al paio, de qui provenen les dissorts. Tot el patrimoni del grup ambulant era moble: carro, animals, atuells, roba i joies. (Alguns dels gitanos que encara practiquen el nomadisme han substituït carro i animals per cotxe potent i caravana.) El gust per les joies sempre ha estat mal interpretat pels paios. Com que el nòmada no tenia compte corrent, invertia en or, que podia ser bescanviat per diners en metàl·lic en cas de necessitat. Altres trets culturals ―la guarda de les púbers, l'endogàmia o el culte als avantpassats― són petjades de creences ancestrals. (Que els gitanos traguen les xiquetes d'escola quan arriben a la pubertat causa molta estranyesa als paios.) Naturalment, la cultura gitana no està lliure de contradiccions. Avui, els col·lectius més joves lluiten per preservar els valors culturals positius i desterrar els negatius.

Entre els membres d'ètnia gitana, observar els costums, respectar els majors i tenir paraula són valors bàsics que estan en perill d'extinció. En canvi, el patriarcat i el masclisme, més accentuats que en el món paio, són una rèmora per a la promoció de la dona gitana. En fi, la marginació secular mena alguns grups a la delinqüència o la drogoaddicció. El solapament de trets culturals i activitats esgarriades mostra, però, una imatge distorsionada del poble romaní. Molta gent encara sucumbeix a la temptació de tallar pel mateix patró tots el gitanos de casa nostra. (El Reglament de la Guàrdia Civil de 1943 especificava que havien de ser especialment vigilats.) Solem oblidar que el delicte i la marginació també esdevenen peix que es menja la cua al món dels paios. Tornem al principi. L'exposició de la Casa de Cultura mostra personatges (homes, dones i criatures) que són veïns nostres des de temps immemorial ―tots perfectament integrats en la nostra societat. ¡Amb trets distintius propis, però xativins al cap i a la fi!

(publicat a Levante-EMV, el 14/04/2018)