divendres, 28 de febrer del 2014

Ubiqüitats

Una dona està al llit amb el seu amant. De sobte, sona el telèfon. Ella despenja.
—¿Sí? Val. Està bé. No et preocupes. D’acord. Adéu.
Ell, intrigat, pregunta qui ha trucat.
—Era el meu marit. Diu que arribarà tard perquè està sopant amb tu —somriu ella.

dimecres, 26 de febrer del 2014

Creació i recreació

L’art, tot i la “fal·làcia” de l’originalitat, sempre ha perseguit referents de procedència diversa i variada. En efecte, un dels elements recurrents en la creació artística és la revisió de la tradició. Dit d’una altra manera: totes les manifestacions artístiques, en un moment o en un altre, han girat els ulls cap arrere i s’han emmirallat en els creadors precedents. La música no n’és una excepció i, en aquest sentit, els compositors han begut de les fonts de l’herència amb diverses tècniques: la utilització de materials de músics anteriors per fer-ne una altra lectura i elaborar-los amb variacions, la citació literal com a reminiscència i homenatge, l’ús dels mateixos procediments compositius però amb visions i eines diferents, etc.

En aquesta línia s’inscriu la pràctica de la “recreació”, molt emprada pels compositors de finals del segle XIX i començaments del XX. Aquesta praxi consisteix a compondre seguint l’estil d’èpoques anteriors (sobretot del Renaixement i el Barroc) fent servir o no fragments musicals d’aquells períodes. En aquesta òrbita, i amb una concepció àmplia de la tècnica recreativa, podem trobar compositors com Ravel, Délibes, Respighi, Vaughan Williams, Stravinski o Falla. Heus ací el fil conductor d’aquest concert: els lligams, els vincles i els ponts entre els remakes i els originals. Per això en la primera part escoltarem “recreacions” contemporànies de música del Renaixement, és a dir, amb una perspectiva harmònica i orquestral moderna, mentre que en la segona part recorrerem a un il·lustre i insigne original del Barroc.


Comptat i debatut, el concert s’obri amb la Suite Capriol, del compositor anglés Peter Warlock (pseudònim de Philip Arnold Heseltine, 1894-1930), escrita en 1926 per a dos pianos i arranjada per a orquestra de corda pel mateix autor pocs anys després. La suite està basada en l’obra Orchésographie del clergue francés Thoinot Arbeaus, una sort de manual de danses renaixentistes. Warlock recrea d’una manera elegant aquestes danses i les orquestra subtilment fins al punt de proporcionar una obra nova i fresca amb un regust anyenc i madur.

Per la seua banda, Francis Poulenc (1899-1963) va compondre la Suite francesa en 1935 per a l’obra teatral La reina Margot d’Edouard Bourdet. Es tracta d’una reelaboració de sis danses renaixentistes extretes del Livre des danceries de Claude Gervaise (1525-1583). Malgrat la procedència de la música original, l’estil postimpressionista de Poulenc es deixa notar de forma sensible en aquesta obra, pensada en un primer moment per a piano i escrita per a un conjunt de vent i percussió en vista a la representació teatral.

La segona part del concert s’enceta amb la famosa Música aquàtica del compositor anglés d’origen alemany Georg F. Händel (1685-1759). Aquest aplec d’aires i danses fou estrenat l’estiu de 1717 per petició del rei Jordi I amb la finalitat de ser interpretada en una travessia del riu Tàmesi (d’ací el nom de l’obra). El concert va ser executat per una cinquantena de músics que anaven sobre una barca paral·lela a la del rei. El conjunt de peces normalment s’organitza en tres suites, de les quals en aquest concert s’interpretaran la segona i la tercera, que aglutinen els extractes més cèlebres i presenten una orquestració més rica i variada.

(Notes al programa del concert de dissabte 1 de març)

dimarts, 25 de febrer del 2014

Transgredint els codis

Al cinema, a la literatura, al periodisme, els gèneres van creant distints codis de manera gradual. El periodisme d’investigació, posem per cas, té els seus codis. Aquests permeten que l’espectador mitjà desxifre fàcilment la informació que rep. Quasi totes les cadenes de televisió tenen espais dedicats al periodisme d’investigació. La franja horària que ocupen a la graella, el format, els seus conductors i la línia periodística que segueixen —independent o esbiaixada— són elements que la gent acaba identificant i assumint. «Jo no conec tots els testimonis que s’entrevisten, però confie en la solvència de l’entrevistador», pensen molts seguidors de determinats programes. Sabedors de tot açò, Jordi Évole i el seu equip de guionistes dissenyaren el programa Operación Palace, un mockumentary (fals documental) emès per laSexta dissabte per la nit, en horari de màxima audiència.

Jo sóc un d’aquells pardalets que van caure al parany durant bona part de l’emissió. És normal. Calen nombrosos coneixements enciclopèdics per a descodificar correctament un discurs. S’ha d’estar molt informat per a saber que el diputat de CiU era en realitat un actor o que la notícia de l’aparició d’uns documents nous relacionats amb el 23F era falsa. D’altra banda, ¿qui anava a sospitar que Iñaki Gabilondo, un dels predicadors més greus i solemnes de les ones, estava participant en un fake, en una broma? Com que el programa semblava respectar totes les convencions del gènere —format, hora d’emissió, participants—, hom donà crèdit i prou. Durant la segona part del programa, ja vaig començar a sospitar la broma; em semblava impossible que un teatret amb tants actors s’hagués mantingut en secret tan de temps. Per altra banda, no em quadrava una peça important: ¿com havien xuplat tanta presó uns generals que havien col·laborat de bon grat en el muntatge teatral?

Els autors d’un bon mockumentary han de fer malabarismes per a combinar en proporcions adequades dos elements contradictoris: les falques iròniques que fan l’ullet a l’espectador i les convencions del gènere periodístic parodiat (format adient i ús de fonts, testimonis i discursos raportats que donen versemblança al relat). L’abús dels primers resta eficàcia a l’artefacte; la copiositat dels segons desarma l’espectador. En fi, a bou passat, hom va caient del ruc, s’adona de les múltiples ironies que havia escampat Évole pel seu fake, unes pistes sobre l’engany de difícil comprensió per a molta gent (majoritàriament, eren jocs per a cinèfils). S’ha de fer una última consideració sobre el context de l’emissió. Quan Orson Welles va radiar en 1938 La guerra dels móns, no existien Internet, ni Twitter, ni Facebook. En canvi, el programa d’Évole tenia com a teló de fons un allau de missatges a les xarxes socials, cosa que permetia opinar abans de conèixer el desenllaç del fals documental.

A Twitter, el hashtag #OperacionPalace fou trending topic estatal i mundial. Alguns internautes es van precipitar en els seus comentaris. I això ha provocat el cabreig de molta gent. Fins a cert punt, trobe justificades algunes reaccions; com diu Milagros Pérez, periodista d’El País, durante la polémica posterior al programa, se ha culpado a algunos [espectadores] de no ser tan listos como para darse cuenta del engaño. Pero ellos pueden sentirse, con razón, heridos por haber confiado una vez más en aquellos en quienes cada semana solían confiar, y ser tratados por ello de tontos. ¿Quina és la meua opinió personal al respecte? Tinc una posició ambivalent. Com a experiment televisiu o exercici de creativitat, Operación Palace em va semblar un programa magnífic; aconseguia la versemblança que busca qualsevol obra de ficció. Ara bé, crec que tindrà, des del punt de vista periodístic, efectes indesitjats. La prova, les explicacions que han hagut de donar Jordi Évole o Iñaki Gabilondo. Un documental efectiu no necessita explicacions.
 
Alguna cosa deu haver funcionat malament en Operación Palace, quan ha calgut donar-ne tantes. L’equip d'Évole ha hagut d’explicar que el programa no tenia res a veure amb Salvados. No es 'Salvados', es un programa especial, s'ha matisat, amb l’objectiu d’evitar que la imatge i la credibilitat del periodista queden malmeses. Però l'explicació s’hauria d’haver donat abans de l’emissió. Establiré una analogia: quan hom compra un llibre com El codi Da Vinci, ha de saber si va a llegir un text d’història o una novel·la. Diumenge per la nit, molts —jo mateix, durant una llarga estona— van creure que llegien un llibre d’història. (Al cardenal Tarcisio Bertone li passà el mateix amb la novel·la de Dan Brown.) En honor a la veritat s’ha de dir, però, que el programa d’Évole no té punt de comparació amb l'obra de l’autor nord-americà. Operación Palace aconseguí uns nivells de versemblança impressionants. En fi, La guerra dels móns de Welles provocà una onada de pànic. Esperem que el fake d'Évole no deixe seqüeles.

dissabte, 22 de febrer del 2014

Propòsit de l’esmena

Com que les meues columnes quinzenals solen estar ancorades en la realitat local, és freqüent que amics i familiars em conten molts succeïts o m’expliquen els problemes provocats pel mal funcionament d’alguna administració pública. «Podries parlar d’això en un dels teus articles», em diuen. Fa quinze dies, posem per cas, contava que alguns funcionaris estan abandonant les companyies concertades amb MUFACE i passant-se a l’Agència Valenciana de Salut. És el cas de la meua dona. A finals de gener, marxà a València, a les oficines de la mutualitat, per a presentar la sol·licitud de canvi. Li van lliurar còpia del formulari i li van prendre la tarja de l’asseguradora privada. Li van dir que rebria l’avís d’incorporació definitiva a l’AVS en una setmana. Dies després, se sentí indisposada i baixà a l’ambulatori d’Ausiàs March sense haver rebut la carta de MUFACE. Havia d’elegir metge d’atenció primària i volia saber quan podria ser atesa al centre públic. «El seu nom no figura a la nostra base de dades. La podrem atendre, però haurà de pagar vostè la consulta», va dir una administrativa. La meua dona es dirigí a l’antiga asseguradora privada, on tampoc no la van voler atendre debades, perquè ja no tenia la tarja sanitària de la companyia. La meua esposa tornà a casa força preocupada. «Vaig a estar uns dies sense assistència mèdica», es lamentava.

Per la nit, s’assabentà, a través d’unes amistats, que l’AVS tenia obligació de fer-li una tarja SIP provisional. L’endemà, proveïda de la còpia del formulari de sol·licitud de canvi i la tarja de MUFACE, tornà a l’ambulatori. Una primera funcionària va dir que no li podia imprimir la tarja SIP provisional. Una segona també es negà a fer el tràmit; exigia una notificació definitiva de la mutualitat. Finalment, quan la meua dona preguntà per l’inspector («Li demanaré a ell que em faça la tarja provisional», va grunyir), intervingué una tercera funcionària: «No es preocupe; jo li la faré.» Òbviament, les anteriors persones, que s’havien negat a enllestir el tràmit, no havien complit amb la seua obligació. Com tampoc no la compleixen alguns funcionaris del Centre d’Atenció Primària de Moixent, que es neguen a lliurar justificants de les visites de menors a les consultes mèdiques. L’alumne de Secundària que falta a classe ha de justificar de manera adequada, en reincorporar-se a l’institut, el motiu de la seua absència. Si ha estat malalt, ha de presentar un paper del metge. Les raons d’aquesta exigència són fàcils d’entendre. Alguns mals estudiants solen ficar-se “malalts” en dies d’exàmens, amb el beneplàcit dels seus pares.

Doncs bé, els responsables de l’ambulatori de Moixent es neguen a fer justificants. És més: han arribat a repartir una circular en què fan constar clarament, per escrit, la seua negativa. Diuen que els professors, en exigir aquests documents a l’alumnat, atempten contra la pàtria potestat de pares i tutors. (Amb aquesta afirmació, altisonant i falsa, amaguen el veritable motiu de la seua actitud, perquè sotto voce al·leguen que no tenen temps per a dedicar-se a la paperassa.) Caldria recordar que els metges no poden negar-se a lliurar els justificants de les visites a la seua consulta. Els papers no donen cap feina. Tothom ho haurà pogut comprovar: el facultatiu ha d’introduir en l’ordinador el número SIP del malalt que entra a la seua consulta. Avui, totes les dades rellevants dels pacients (visites, historial mèdic, medicaments receptats...) estan a la base de dades de l’AVS. El metge sols ha de prémer una tecla de l’ordinador per a imprimir el justificant —que el personal sanitari denomina, col·loquialment, “contacte”. En aquest paper figuren la data i l’hora de la consulta, i un resum de l’acte mèdic realitzat. No conté dades reservades i no dóna —ho repetisc— cap feina. Surt automàticament per la impressora.

Hi ha més episodis de mal funcionament de la sanitat pública. Gràcies a una nota publicada en aquestes mateixes planes, hem sabut, posem per cas, que el Servei d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital Lluís Alcanyís deriva a centres privats tots els casos d’avortament provocat. (En realitat, ja ho suposàvem, però les dades publicades han corroborat les nostres suposicions.) En fi, corren mals temps per als serveis públics. Si les coses van a pitjor, moltes persones sortirem al carrer a defendre la sanitat pública. Caldria, en justa correspondència, que els treballadors del sector detectaren anomalies com les ressenyades i feren el possible per esmenar-les.
 
(publicat a Levante-EMV, el 22/02/2014)

dimarts, 18 de febrer del 2014

Tamara de Lempicka

 
Contemplar les obres de Tamara de Lempicka evoca invariablement tota una associació d’idees: el cubisme, el refinament de l’art déco, els inicis de l’emancipació femenina, l’alegre inconsciència burgesa del període d’entreguerres... Les pintures de l’artista polonesa també remeten a la seua ambigüitat sexual i la de moltes artistes coetànies... La fotògrafa russa Katerina Belkina escenifica de manera admirable —ah, de nou fotografia i teatre— el món que va retratar Tamara. Les al·lusions al cubisme són ben explícites.

diumenge, 16 de febrer del 2014

¡Visca la República, Argentina!

La falla República Argentina celebra cinquantenari. La seua comissió es constituí el 1964, en plena època franquista. Abans d’aquell any, el centre de gravetat de les celebracions falleres radicava en la ciutat vella. Bé que l’Albereda acollia molta activitat, la major part de les transaccions comercials encara es realitzava al nucli històric, a la plaça del Mercat, als carrers Botigues i Sant Francesc... Però la creació de l’eixampla, a primeries dels seixanta, desplaçà l’activitat comercial i festera, de manera gradual, al nord de la ciutat. El carrer República Argentina esdevingué l’eix principal de la nova zona de creixement urbà. De fet, malgrat els efectes devastadors de la crisi experimentada per les caixes d’estalvis —perceptible en aquesta via—, el tram de República Argentina comprès entre Carlos Sarthou i Baixada de l’Estació encara sembla un veritable Wall Street casolà. Com que les zones amb població i activitat comercial abundants són l’hàbitat natural de les falles, el gruix de la festa també fugiria de l’antic recinte emmurallat. A hores d’ara, la major part dels monuments s’alça a l’eixampla.

El nom del carrer on es planta la falla del cinquantenari és força evocador. Les nostres viles i ciutats no solen tenir cap espai públic —plaça, carrer o parc— dedicat a la II República. Tanmateix, els dedicats a la República Argentina són innumerables. Aquesta peculiaritat recorda les circumstàncies que es van viure a ca nostra en acabar la Segona Guerra Mundial. Els països triomfadors havien decretat un boicot a la dictadura espanyola, que havia simpatitzat amb el nazisme alemany i el feixisme italià. Només el país hispanoamericà, llavors governat pel general Perón, mantingué les relacions diplomàtiques amb Espanya i seguí enviant queviures. L’esposa del general, Evita Perón, viatjà a Madrid. El franquisme inicià una campanya propagandística sense parangó. Es desfermà una onada d’entusiasme popular cap a la primera dama argentina. Quan ella i Franco saludaren des del balcó del Palau Reial, el fervor s’estengué entre l'enorme multitud congregada a la Plaça d’Orient. La península s’omplí de places i carrers dedicats —per aquelles ironies de la vida— a la república, a la República Argentina.

El fet no passà desapercebut per als membres de la comissió fallera fundada en 1964. «¡Visca la República, Argentina!», continuen fent alguns, amb posat murri i un somrís als llavis. El monument de República Argentina i adjacents ha esdevingut un dels més importants de la ciutat. El seu llibret també sol ser magnífic. La comissió atresora un palmarès impressionant. Tot açò té una explicació senzilla: la zona en què s’alça la falla compta amb abundants residents de classe mitjana acomodada i amb molta activitat comercial. Les possibilitats d’aconseguir ingressos a través de quotes, donatius i venda de rifes i loteries és, per tant, molt elevada. La meua simpatia per aquesta falla no obeeix, però, a motius xovinistes; ni visc a la seua barriada, ni tinc una afecció fallera massa exaltada. Ara bé, m’encisen els paral·lelismes. Heus ací un de ben cridaner: el país austral i el casal faller xativí estan presidits per sengles dones de caràcter, Cristina Fernández de Kirchner i Begoña Martínez Casanova. I no acaben ací les casualitats. Els gauchos de la Pampa, Corrientes i Santa Fe tenen un alter ego a terres xativines.


Des de fa temps, el llibret explicatiu de la falla República Argentina compta amb una separata satírica —una mena de palimpsest— titulada El Gautxo. Els vaquers australs vestien una peça tradicional, la chiripá; El Gautxo xativí  sol arribar a mans dels lectors per pura xamba. Tots els anys, quan falten poques hores perquè expire el termini de presentació d’exemplars al concurs de llibrets, Jesús Fèlix, Emili, Pep, Vicent han de fer nit a la impremta (falten textos, no estan maquetats tots els articles, calen més il·lustracions...). Servidor, que hi col·labora des dels anys vuitanta —o potser des d’abans, no sé— ha presenciat l’escena més d’una vegada. I ara que ho pense, altre motiu per a sentir simpatia per aquesta comissió fallera és la presència de bons amics al casal. La comissió compta amb un nombrós grup de gent jovial que intenta dignificar la festa fallera i, de pas, la nostra llengua. Tant de bo les burles als tangos municipals, la crítica a les milongues de la Junta Local, les fotonovel·les en paper cuixé, l’herba mate i —si se’m permet l’oxímoron— l’escarn benvolent als polítics ineptes duren cinquanta anys més.

(publicat a Argentina, 50 anys)

dissabte, 15 de febrer del 2014

Lucrècia Borja

 
Sovint, les imatges dels fotògrafs transcendeixen els aspectes merament documentals i apareixen envoltades d’un halo poètic que, malgrat les aparences, té poc a veure amb el pictorialisme. La fotografia no està emparentada amb la pintura o el dibuix. Semiòlegs com Roland Barthes han ficat de relleu que la fotografia entronca amb l’art a través del teatre. Fotògrafs com Alberto García-Alix o Ouka Leele en són un bon exemple; els personatges retratats per aquests artistes es captenen igual que els actors i les actrius damunt d’un escenari. He recordat aquestes reflexions en trobar a la xarxa una imatge fotogràfica que rememora la figura de Lucrècia Borja.

dijous, 13 de febrer del 2014

¿Ha mentit la infanta?

Contínuament se sent dir, als mitjans de comunicació, que els imputats per algun delicte tenen dret a mentir davant del jutge. En realitat, els acusats no tenen aqueix dret. Almenys, el sistema processal espanyol no el reconeix; cap norma proclama formalment l’existència d’un dret a mentir. La creença generalitzada en la seua existència té una causa concreta: els tribunals solen considerar que tant el silenci com la mentida integren el contingut essencial del dret fonamental d’un acusat a no declarar contra si mateix. Per això, els jutges semblen acceptar les falsedats bé que els acusats no siguen titulars de cap “dret a la falòrnia”. És més correcte parlar, per tant, de la “possibilitat no sancionada de mentir” derivada de la facultat de no incriminar-se, reconeguda per la nostra Constitució. És a dir, no existeix el dret a mentir, però sí la possibilitat de fer-ho, en no existir sanció per al culpable mentider —no podria ser castigat dues vegades pel mateix delicte. Però totes aquestes consideracions, que podrien valer per a qualsevol imputat, grinyolen estrepitosament referides a personatges com ara els polítics i els membres de la reialesa.

Els polítics imputats en casos de corrupció solen dir als mitjans de comunicació que els abrusa el desig d’anar al jutjat. «Així tindré ocasió d’aclarir perfectament la meua innocència», afegeixen amb un somrís ample. Després, davant del jutge, solten un reguitzell de mentides: «No ho sé, no em consta, no ho recorde, això era cosa d’en tal...» En resum: aquells que haurien de col·laborar amb la justícia, i donar mostres d’honorabilitat, menteixen —ja es veu— com vulgars xoriços.  És més: si alguns d’ells arriben a lliurar-se de la condemna penal, lluny de ser apartats de la vida pública, són recompensats amb alguna prebenda vitalícia —pensem en Francisco Camps, que seu al Consell Jurídic Consultiu de la Comunitat Valenciana. I tot açò ens porta a la declaració de Cristina de Borbó davant del jutge Castro. La filla del rei es va comportar com qualsevol delinqüent: «No ho sé, no em consta, no ho recorde, això era cosa del meu marit...» Va soltar una lletania que tothom coneix de memòria. ¿Va mentir la infanta? Com ja s’ha dit, el nostre sistema processal concep la declaració dels imputats com una expressió del seu dret de defensa.

 
La llibertat de declarar de Cristina de Borbó no podia veure’s limitada per un deure de veracitat. S’havia d’acceptar que fes valer el seu punt de vista encara que resultés òbvia la seua falsedat. Les conseqüències d’aquesta estratègia de defensa encara estan per arribar. La princesa diu que està molt enamorada del seu marit. La periodista Empar Moliner recordava ahir, a les planes de l’Ara, la paradoxa d’Epimènides: «Tots els cretencs són uns mentiders.» Com ell era cretenc, també mentia. L’amor de la infanta també és paradoxal; ha encolomat sobre les esquenes del seu estimat totes les irregularitats que se'ls imputen. ¡De tant que et vull, et trac un ull! I encara hi ha altres indicis de falsia: Iñaki Urdangarin entrà als jutjats amb el rostre desencaixat; la infanta, amb un somrís ample. ¿Fingiment? ¿Anys de salvar les aparences? La filla del rei no mostrava el rictus de qui es debat en una terrible lluita interior. Si volien salvar la seua imatge, l’actuació al jutjat podria provocar justament l'efecte contrari: afonar-la. Urdangarin no és un angelet, però podria ser una víctima dels seues parents polítics. Moltes veus comencen a insinuar-ho.

dissabte, 8 de febrer del 2014

¿Camí d’anada i tornada?

En altres ocasions, hem parlat de com els ideòlegs del neoliberalisme, que inspiren les polítiques econòmiques de l’actual govern, intenten desmuntar l’estat del benestar. Pensen que s’han de privatitzar tots els serveis públics. Aquestes intencions es manifesten molt clarament en la sanitat. Ací, al País Valencià, no en som plenament conscients. Els mitjans de comunicació focalitzen massa la seua atenció en Madrid. Bona part de les notícies relacionades amb la marea blanca —el munt de manifestacions que ha aconseguit de frenar la privatització de la sanitat— s’ha centrat en la Comunitat de Madrid. S’oblida que el País Valencià ha estat pioner en la política d’allò que eufemísticament diuen externalització dels serveis sanitaris. En realitat, el PP valencià calla i fa la seua des de fa temps. Ara mateix, la Generalitat té privatitzats cinc hospitals —el més pròxim en Alzira. De fet, l’intent de cessió dels hospitals públics madrilenys al sector privat s’inspirava en el model Ribera. Hi ha, però, altres giragonses de la política sanitària pepera menys divulgades. Una d’elles afecta els treballadors públics.

Els funcionaris civils de l’Estat no cotitzen al règim general de la Seguretat Social. Ho fan a la Mutualitat de Funcionaris de l’Administració Civil de l’Estat, MUFACE, de la qual formen part també els policies nacionals i els guàrdies civils. MUFACE presta l’assistència sanitària als seus afiliats a través de diferents entitats, amb les quals firma un concert. Els mutualistes destinats al País Valencià poden elegir entre l’Agència Valenciana de Salut o vàries asseguradores privades. Fins ara, molts funcionaris triaven les companyies asseguradores; el seus serveis ambulatoris no estan tan col·lapsats com els de l’AVS. El Ministeri d’Hisenda, encantat; paga unes primes molt ajustades per aquesta assistència externalitzada. Resulta, però, que les societats mèdiques rebutjaven de renovar el concert en vigor si la seua pretensió de revisar les primes no era atesa pel Ministeri. L’argument de les asseguradores és molt il·lustratiu. Com que es convoquen poquíssimes oposicions, la mitjana d’edat dels funcionaris està pujant exponencialment. La gent major resulta molt cara per a les empreses privades (la gent jove és més barata).

Cal recordar —arribats en aquest punt— que l’empresa privada no sol pensar en la qualitat del servei que presta; pensa només en el benefici que n’obtindrà. En fi, totes les societats excepte Sanitas han subscrit de mala gana el concert, però volen desfer-se de mutualistes. Com que resultaria poc elegant despatxar-los directament, les companyies han optat per una via indirecta: han retallat els quadres mèdics. A Xàtiva, posem per cas, Adeslas ha eliminat especialitats com pneumologia, urologia i reumatologia (Es tracta, ja es veu, de les especialitats més demandades pels funcionaris majors.) D’altra banda, s’han estès als mutualistes els retalls generals de la sanitat pública aplicats durant 2013 a la resta de la població. Als adscrits a MUFACE se’ls aplicarà des de 2014 el copagament en medicaments hospitalaris (inclosos alguns tractaments contra el càncer), el transport sanitari no urgent i la reproducció assistida. A més, s’han eliminat algunes prestacions que tradicionalment venia sufragant la mutualitat, com les periodòncies (tractaments de malalties dentals que afecten les genives i els ossos de les mandíbules).

Segons fonts sindicals, els treballadors públics van a patir una reducció de prestacions del 22%. Lògicament, molts han decidit de fugir a l’AVS. Si tots els funcionaris de l’Estat acabaren passant al règim comú de la Seguretat Social, el col·lapse seria total. Fins ara, els mutualistes i els altres beneficiaris de MUFACE —fills i persones a càrrec dels cotitzants— formaven un col·lectiu de 2.200.000 persones. Als ambulatoris xativins de l’AVS, cal cita prèvia per a les consultes de medicina familiar i especialitats. El temps mitjà d’espera per a ser atès per un especialista és de tres mesos. L’aterratge en la sanitat pública dels nombrosíssims mutualistes residents a Xàtiva i la seua rodalia augmentaria les esperes. Llavors, la Generalitat podria sentir la temptació de “derivar” pacients a les clíniques privades. En altres paraules: molts funcionaris haurien fet un viatge d’anada i tornada. Estaríem davant d’un peix que es menja la cua. I a tot açò, el Centre d’Especialitats Espanyoleto tanca per les vesprades. Ja dic, es parla molt de la sanitat madrilenya, però es passa de puntetes per la situació del sistema valencià de salut.
 
(publicat a Levante-EMV, el 08/02/2014)