dijous, 13 de febrer de 2014

¿Ha mentit la infanta?

Contínuament se sent dir, als mitjans de comunicació, que els imputats per algun delicte tenen dret a mentir davant del jutge. En realitat, els acusats no tenen aqueix dret. Almenys, el sistema processal espanyol no el reconeix; cap norma proclama formalment l’existència d’un dret a mentir. La creença generalitzada en la seua existència té una causa concreta: els tribunals solen considerar que tant el silenci com la mentida integren el contingut essencial del dret fonamental d’un acusat a no declarar contra si mateix. Per això, els jutges semblen acceptar les falsedats bé que els acusats no siguen titulars de cap “dret a la falòrnia”. És més correcte parlar, per tant, de la “possibilitat no sancionada de mentir” derivada de la facultat de no incriminar-se, reconeguda per la nostra Constitució. És a dir, no existeix el dret a mentir, però sí la possibilitat de fer-ho, en no existir sanció per al culpable mentider —no podria ser castigat dues vegades pel mateix delicte. Però totes aquestes consideracions, que podrien valer per a qualsevol imputat, grinyolen estrepitosament referides a personatges com ara els polítics i els membres de la reialesa.

Els polítics imputats en casos de corrupció solen dir als mitjans de comunicació que els abrusa el desig d’anar al jutjat. «Així tindré ocasió d’aclarir perfectament la meua innocència», afegeixen amb un somrís ample. Després, davant del jutge, solten un reguitzell de mentides: «No ho sé, no em consta, no ho recorde, això era cosa d’en tal...» En resum: aquells que haurien de col·laborar amb la justícia, i donar mostres d’honorabilitat, menteixen —ja es veu— com vulgars xoriços.  És més: si alguns d’ells arriben a lliurar-se de la condemna penal, lluny de ser apartats de la vida pública, són recompensats amb alguna prebenda vitalícia —pensem en Francisco Camps, que seu al Consell Jurídic Consultiu de la Comunitat Valenciana. I tot açò ens porta a la declaració de Cristina de Borbó davant del jutge Castro. La filla del rei es va comportar com qualsevol delinqüent: «No ho sé, no em consta, no ho recorde, això era cosa del meu marit...» Va soltar una lletania que tothom coneix de memòria. ¿Va mentir la infanta? Com ja s’ha dit, el nostre sistema processal concep la declaració dels imputats com una expressió del seu dret de defensa.

 
La llibertat de declarar de Cristina de Borbó no podia veure’s limitada per un deure de veracitat. S’havia d’acceptar que fes valer el seu punt de vista encara que resultés òbvia la seua falsedat. Les conseqüències d’aquesta estratègia de defensa encara estan per arribar. La princesa diu que està molt enamorada del seu marit. La periodista Empar Moliner recordava ahir, a les planes de l’Ara, la paradoxa d’Epimènides: «Tots els cretencs són uns mentiders.» Com ell era cretenc, també mentia. L’amor de la infanta també és paradoxal; ha encolomat sobre les esquenes del seu estimat totes les irregularitats que se'ls imputen. ¡De tant que et vull, et trac un ull! I encara hi ha altres indicis de falsia: Iñaki Urdangarin entrà als jutjats amb el rostre desencaixat; la infanta, amb un somrís ample. ¿Fingiment? ¿Anys de salvar les aparences? La filla del rei no mostrava el rictus de qui es debat en una terrible lluita interior. Si volien salvar la seua imatge, l’actuació al jutjat podria provocar justament l'efecte contrari: afonar-la. Urdangarin no és un angelet, però podria ser una víctima dels seues parents polítics. Moltes veus comencen a insinuar-ho.