dimecres, 26 de febrer de 2014

Creació i recreació

L’art, tot i la “fal·làcia” de l’originalitat, sempre ha perseguit referents de procedència diversa i variada. En efecte, un dels elements recurrents en la creació artística és la revisió de la tradició. Dit d’una altra manera: totes les manifestacions artístiques, en un moment o en un altre, han girat els ulls cap arrere i s’han emmirallat en els creadors precedents. La música no n’és una excepció i, en aquest sentit, els compositors han begut de les fonts de l’herència amb diverses tècniques: la utilització de materials de músics anteriors per fer-ne una altra lectura i elaborar-los amb variacions, la citació literal com a reminiscència i homenatge, l’ús dels mateixos procediments compositius però amb visions i eines diferents, etc.

En aquesta línia s’inscriu la pràctica de la “recreació”, molt emprada pels compositors de finals del segle XIX i començaments del XX. Aquesta praxi consisteix a compondre seguint l’estil d’èpoques anteriors (sobretot del Renaixement i el Barroc) fent servir o no fragments musicals d’aquells períodes. En aquesta òrbita, i amb una concepció àmplia de la tècnica recreativa, podem trobar compositors com Ravel, Délibes, Respighi, Vaughan Williams, Stravinski o Falla. Heus ací el fil conductor d’aquest concert: els lligams, els vincles i els ponts entre els remakes i els originals. Per això en la primera part escoltarem “recreacions” contemporànies de música del Renaixement, és a dir, amb una perspectiva harmònica i orquestral moderna, mentre que en la segona part recorrerem a un il·lustre i insigne original del Barroc.


Comptat i debatut, el concert s’obri amb la Suite Capriol, del compositor anglés Peter Warlock (pseudònim de Philip Arnold Heseltine, 1894-1930), escrita en 1926 per a dos pianos i arranjada per a orquestra de corda pel mateix autor pocs anys després. La suite està basada en l’obra Orchésographie del clergue francés Thoinot Arbeaus, una sort de manual de danses renaixentistes. Warlock recrea d’una manera elegant aquestes danses i les orquestra subtilment fins al punt de proporcionar una obra nova i fresca amb un regust anyenc i madur.

Per la seua banda, Francis Poulenc (1899-1963) va compondre la Suite francesa en 1935 per a l’obra teatral La reina Margot d’Edouard Bourdet. Es tracta d’una reelaboració de sis danses renaixentistes extretes del Livre des danceries de Claude Gervaise (1525-1583). Malgrat la procedència de la música original, l’estil postimpressionista de Poulenc es deixa notar de forma sensible en aquesta obra, pensada en un primer moment per a piano i escrita per a un conjunt de vent i percussió en vista a la representació teatral.

La segona part del concert s’enceta amb la famosa Música aquàtica del compositor anglés d’origen alemany Georg F. Händel (1685-1759). Aquest aplec d’aires i danses fou estrenat l’estiu de 1717 per petició del rei Jordi I amb la finalitat de ser interpretada en una travessia del riu Tàmesi (d’ací el nom de l’obra). El concert va ser executat per una cinquantena de músics que anaven sobre una barca paral·lela a la del rei. El conjunt de peces normalment s’organitza en tres suites, de les quals en aquest concert s’interpretaran la segona i la tercera, que aglutinen els extractes més cèlebres i presenten una orquestració més rica i variada.

(Notes al programa del concert de dissabte 1 de març)