Miguel Alcocel Albert

El passat dia 4 moria Miguel Alcocel Albert. S'enduia amb ell un compendi de la història del segle XX xativí. Era fill de Rosa i Miguel, ferroviari d'Almansa destinat a l'estació de Xàtiva. En 2012, vaig escriure un article titulat La desmemòria històrica en què al·ludia el funcionari local traspassat sense citar-lo amb nom i cognoms. Me l'havia trobat per l’Albereda i m'havia dit: «Solc llegir les teues columnes. ¿Puc fer-te un suggeriment? Mai no has escrit res sobre la Llei 52/2007. Jo ho hauria fet si hagués pogut.» S'estava referint a la Llei de Memòria Històrica. Secretari de l'Ajuntament de Xàtiva fins a la seua jubilació, era llicenciat en Dret per la UNED —com jo, per una d'aquelles coincidències de la vida. Havia tingut la boca tancada durant bona part de la seua vida a causa de la por. El seu pare, comunista i afiliat a la CNT, havia patit les conseqüències de la derrota republicana en la Guerra Civil. Depurat primerament, seria readmès per Renfe; el règim franquista necessitava treballadors qualificats. Tanmateix, el ferroviari fou enviat forçosament —en realitat, desterrat— a Astúries, a on hagué de marxar amb tota la família.

El fill, nascut en 1936, creixé voltat per l'ambient opressiu de la postguerra. En 1945, la família tornà a casa. Amb 11 anys, Miguel es matriculà a l'Institut Josep de Ribera. En 1955, ja en possessió del títol de batxiller, oposità a una de les places d'auxiliar administratiu que oferia l'Ajuntament de Xàtiva. En plena dictadura, el fill d'un republicà represaliat tenia molt poques possibilitats d'aconseguir el treball; tot el peix estava venut. Però presidia el tribunal José Guerri, director de l'institut. Sembla que va dir: ¿Me habéis llamado para hacer el paripé? Una de las plazas ha de ser para Miguel Alcocel, un excelente bachiller. I fou per a ell. En 1966, esdevingué tècnic de l'escala superior de l'Administració General, també per oposició. Amb el final de la dictadura i l'arribada dels ajuntaments democràtics, el consistori presidit per Manuel Casesnoves nomenà Miguel Alcocel secretari accidental, ja que cap titular no ocupava la vacant. Jo vaig ser membre d'aquella corporació. A les oficines municipals hi havia funcionaris franquistes en què no es podia confiar. Molts regidors érem joves i inexperts en matèria de procediments administratius.

Recorde haver ficat la pota en alguna ocasió. Per sort, Miguel em donava una bona reprimenda: «Si m'hagueres consultat primer...» Li estaré sempre agraït. Vaig aprendre coses que després m'han estat de molta utilitat —quan vaig ser director d'IES, per exemple. En 1984, Miguel es llicencià en Dret. Quatre anys més tard, aprovà les oposicions al cos de secretaris de 2ª categoria i obtingué plaça a Muro d'Alcoi. Va tornar a Xàtiva com a vicesecretari en funcions de secretari i culminà la carrera administrativa en 1995, en ascendir a secretari de 1ª categoria i guanyar la plaça del nostre Ajuntament. També fou secretari de la Mancomunitat de Municipis La Costera-Canal. Va exercir els càrrecs fins a la seua jubilació en 2005. Però hi ha una faceta de Miguel relacionada amb la Llei 52/2007 citada més amunt. S'entestà a rehabilitar la memòria del pare ferroviari. Cercà en arxius per a trobar l'expedient i es dirigí a instàncies oficials. (És possible que lectors amb familiars víctimes de la repressió franquista hagen fet gestions molt semblants.)

Miguel aconseguí l'objectiu. Rebé una certificació de Francisco Caamaño, ministre de Justícia de José Luis Rodríguez Zapatero. Miquel Alcocel Maset, nét del ferroviari, m'ha contat l'emoció amb què el pare mostrava a la dona i els fills el document firmat per Caamaño; acreditava que l'avantpassat dels Alcocel havia estat un de tants represaliats per la dictadura. ¡Es feia justícia! Entenc per què el funcionari traspassat volia que jo escrivís un columna dedicada a la memòria històrica. En realitat, n'havia escrit algunes. Però La desmemòria històrica deu ser un dels meus articles més llegits —i objecte de més polèmica. Va estar inspirat per Miguel Alcocel Albert. En fi, només vint-i-quatre hores abans del seu òbit havia transit també la seua esposa, Enriqueta Maset. Els dos han marxat junts i han tingut una mort tranquil·la. Per als qui vam viure en primera línia el període de la Transició, la figura del finat està indissolublement lligada a les nostres primeres experiències en la política local. Descansen en pau Miguel i la seua esposa.

(publicat a Levante-EMV, el 24/02/2024)

Franquisme sociològic

En Espanya encara queda massa franquisme sociològic A curt o mitjà termini, la cosa no té cap solució. Els països europeus —Alemanya, Itàlia— amb règims totalitaris, nazis o feixistes, van ser derrotats en la segona Guerra Mundial. Altres dictadures —la portuguesa o la grega— foren enderrocades per moviments revolucionaris militars o populars. Els coronels grecs foren jutjats i condemnats. El dictador portuguès Marcelo Caetano i els seus ministres s'hagueren d'exiliar a Brasil. Quelcom semblant s'esdevingué a la República Argentina. L'última Junta Militar caigué com a conseqüència de la derrota de les Malvines. Els membres de les diverses juntes van ser jutjats. A Videla i Massera els caigué pena de reclusió perpètua. A Xile també han estat jutjats alguns militars. En Espanya, els fets han seguit un rumb diametralment oposat. Els militars que donaren el cop d'estat contra la República, el 18 de juliol de 1936, van guanyar la Guerra Civil. Quasi tots els presumptes autors dels delictes comesos abans del cop militar i durant la guerra, a la rereguarda republicana, tingueren un destí cruel: execució immediata o simulacres de judici.

En canvi, els autors d'assassinats a la rereguarda franquista, romandrien en l'absoluta impunitat. Després de la guerra, la repressió contra els vençuts fou terrible. Els jutjats per tribunals militars —per consells de guerra sumaríssims— no gaudiren de garanties processals tan bàsiques com la presumpció d'innocència o el dret de defensa. Molts foren executats. Cunetes i fosses comunes s'ompliren de cadàvers. Sovintejaren les violacions. Nombrosos infants foren arrabassats als seus pares i donats a famílies franquistes. Però els responsables d'aquests crims mai no han estat jutjats. Totes les víctimes franquistes reberen honors públics. Les republicanes foren silenciades durant dècades. (Encara avui hi ha nombrosos morts del bàndol vençut sense desenterrar.) Això fou possible per l'adveniment de la guerra freda. Al bloc liderat pels Estats Units li resultà útil la dictadura franquista. El dictador morí de vell sense que ningú no l'hagués enderrocat; quaranta anys de totalitarisme havien adobat un franquisme sociològic ben estès per tota la pell de brau. Un professor emèrit de batxillerat em contava una anècdota succeïda el 14 de desembre de 1966.

Aquell dia, dimecres, se sotmeté a referèndum de tots els espanyols l'aprovació de la franquista Ley Orgánica del Estado. La convocatòria deixava clar que los ciudadanos españoles mayores de 21 años, sin distinción de sexo, estado o profesión, tienen el derecho y la obligación de tomar parte en la votación del referéndum. En altres paraules: era obligatori votar. En l'institut de Castelló on treballava el professor s'havia constituït una taula. Els docents, funcionaris, no podien defugir l'obligació de votar. El falangista que impartia les classes de gimnàstica comentà l'endemà: Teníamos órdenes de hacer constar en las actas que el 96% de los votos emitidos era afirmativo, pero no ha hecho falta falsificarlas. El 97% ha votado sí. (Al conjunt de l'Estat, el percentatge de participació fou alt, un 88,79%, i el de sís, aclaparador, un 95,86%.) Potser, els lluitadors contra la dictadura no eren tan nombrosos com se'ns fa creure. Per això, el franquisme pogué oferir a una oposició en inferioritat de condicions aquell famós tracte de la Transició.

El tracte era taxatiu: democràcia a canvi d'oblit. L'esquerra acceptà. ¡Quin remei! Els feixistes i llurs fills es vestiren de demòcrates i amagaren les camises blaves al fons de l'armari. I ací som, a finals de 2019. ¿Ha desaparegut ja el franquisme sociològic? ¡No! S'ha de tenir present que diversos partits i corporacions (el PP, Vox, la judicatura, la policia) estan plens de descendents directes d'antics feixistes. Podem posar exemples. Jesús Posada, expresident del Congrés, és fill de Jesús Posada Cacho, un falangista que combaté durant la Guerra Civil al bàndol franquista, dins les milícies de FET i les JONS. Fou governador civil de València entre 1956 i 1962. El socialista José Bono és fill d'alcalde falangista. El jutge José Yusti Bastarreche, que impedia l'exhumació de Franco, és fill de l'almirall franquista gallec José Yusty Pita i nét de l'almirall Francisco Bastarreche, un dels responsables de la gran massacre de 1937 a la carretera Màlaga-Almeria, en què moriren unes 5000 persones que fugien de les tropes de Queipo de Llano.

En fi, Espanya és diferent en moltes coses. És una de les poques "democràcies" europees que no han ajustat comptes amb el seu passat recent. Jo em trobe tots els dies pel carrer amb franquistes i descendents de franquistes. Alguns militen a les files del PP. Es consideren gent de bé. Conec alguns personalment. Entre els meus parents més pròxims, hi ha qui encara utilitza l'expressió caudillo per a referir-se a Franco. Les el·lipsis i els silencis són la base en què recolza la nostra relació familiar. Bandejar certs temes de conversa, la norma. I açò em recorda el paper que juga l'Església Catòlica. Beneí el cop militar i el titllà de croada nacional contra l'ateisme. Durant la Transició semblava que alguns bisbes i sacerdots s'apartaven d'aquesta actitud. Recordem els casos d'Antonio Añoveros, bisbe de Bilbao entre 1972 i 1978, o del cardenal Vicente Enrique Tarancón, arquebisbe de Madrid entre 1971 i 1983. Tanmateix, tot fou un mirall. A hores d'ara, el conjunt de l'Església espanyola continua impregnat de franquisme sociològic. Les excepcions són poques. La monarquia, restaurada per Franco, també n'és peça essencial de l'engranatge.

¿És possible la reconciliació de les dues Espanyes en aquestes condicions? Em sembla que no. Els descendents familiars o ideològics del franquisme diuen que no s'ha de mirar enrere. ¡Lògic! Si dirigírem la vista al passat, comprovaríem que ni tots els republicans eren tan dolents com es pretén ni tots els franquistes tan boníssims com ells mateixos havien volgut fer creure. ¿Llei de la Memòria Històrica? ¡Ha! Quan governa la dreta, no en fa cas. Si governen els socialistes, la màquina sociològica es posa a treballar per tal de desactivar l'aplicació. Compta amb l'ajuda de la judicatura i altres organismes de l'Estat. La fletxa del temps corre al seu favor. El terror de la rereguarda franquista i els crims de la postguerra quedaran cada vegada més lluny. I el pas del temps és aliat de la impunitat. De fet, alguns polítics de l'extrema dreta no tenen cap interès en la reconciliació. Aquesta s'hauria de basar en la fraternitat i la bona fe. ¿Són possibles ambdues amb qui diu que les tretze roses torturaven, violaven i assassinaven? Crec, en definitiva, que la presència simbòlica del franquisme en espais públics (esglésies, places, carrers) va per a llarg.