Miguel Alcocel Albert

El passat dia 4 moria Miguel Alcocel Albert. S'enduia amb ell un compendi de la història del segle XX xativí. Era fill de Rosa i Miguel, ferroviari d'Almansa destinat a l'estació de Xàtiva. En 2012, vaig escriure un article titulat La desmemòria històrica en què al·ludia el funcionari local traspassat sense citar-lo amb nom i cognoms. Me l'havia trobat per l’Albereda i m'havia dit: «Solc llegir les teues columnes. ¿Puc fer-te un suggeriment? Mai no has escrit res sobre la Llei 52/2007. Jo ho hauria fet si hagués pogut.» S'estava referint a la Llei de Memòria Històrica. Secretari de l'Ajuntament de Xàtiva fins a la seua jubilació, era llicenciat en Dret per la UNED —com jo, per una d'aquelles coincidències de la vida. Havia tingut la boca tancada durant bona part de la seua vida a causa de la por. El seu pare, comunista i afiliat a la CNT, havia patit les conseqüències de la derrota republicana en la Guerra Civil. Depurat primerament, seria readmès per Renfe; el règim franquista necessitava treballadors qualificats. Tanmateix, el ferroviari fou enviat forçosament —en realitat, desterrat— a Astúries, a on hagué de marxar amb tota la família.

El fill, nascut en 1936, creixé voltat per l'ambient opressiu de la postguerra. En 1945, la família tornà a casa. Amb 11 anys, Miguel es matriculà a l'Institut Josep de Ribera. En 1955, ja en possessió del títol de batxiller, oposità a una de les places d'auxiliar administratiu que oferia l'Ajuntament de Xàtiva. En plena dictadura, el fill d'un republicà represaliat tenia molt poques possibilitats d'aconseguir el treball; tot el peix estava venut. Però presidia el tribunal José Guerri, director de l'institut. Sembla que va dir: ¿Me habéis llamado para hacer el paripé? Una de las plazas ha de ser para Miguel Alcocel, un excelente bachiller. I fou per a ell. En 1966, esdevingué tècnic de l'escala superior de l'Administració General, també per oposició. Amb el final de la dictadura i l'arribada dels ajuntaments democràtics, el consistori presidit per Manuel Casesnoves nomenà Miguel Alcocel secretari accidental, ja que cap titular no ocupava la vacant. Jo vaig ser membre d'aquella corporació. A les oficines municipals hi havia funcionaris franquistes en què no es podia confiar. Molts regidors érem joves i inexperts en matèria de procediments administratius.

Recorde haver ficat la pota en alguna ocasió. Per sort, Miguel em donava una bona reprimenda: «Si m'hagueres consultat primer...» Li estaré sempre agraït. Vaig aprendre coses que després m'han estat de molta utilitat —quan vaig ser director d'IES, per exemple. En 1984, Miguel es llicencià en Dret. Quatre anys més tard, aprovà les oposicions al cos de secretaris de 2ª categoria i obtingué plaça a Muro d'Alcoi. Va tornar a Xàtiva com a vicesecretari en funcions de secretari i culminà la carrera administrativa en 1995, en ascendir a secretari de 1ª categoria i guanyar la plaça del nostre Ajuntament. També fou secretari de la Mancomunitat de Municipis La Costera-Canal. Va exercir els càrrecs fins a la seua jubilació en 2005. Però hi ha una faceta de Miguel relacionada amb la Llei 52/2007 citada més amunt. S'entestà a rehabilitar la memòria del pare ferroviari. Cercà en arxius per a trobar l'expedient i es dirigí a instàncies oficials. (És possible que lectors amb familiars víctimes de la repressió franquista hagen fet gestions molt semblants.)

Miguel aconseguí l'objectiu. Rebé una certificació de Francisco Caamaño, ministre de Justícia de José Luis Rodríguez Zapatero. Miquel Alcocel Maset, nét del ferroviari, m'ha contat l'emoció amb què el pare mostrava a la dona i els fills el document firmat per Caamaño; acreditava que l'avantpassat dels Alcocel havia estat un de tants represaliats per la dictadura. ¡Es feia justícia! Entenc per què el funcionari traspassat volia que jo escrivís un columna dedicada a la memòria històrica. En realitat, n'havia escrit algunes. Però La desmemòria històrica deu ser un dels meus articles més llegits —i objecte de més polèmica. Va estar inspirat per Miguel Alcocel Albert. En fi, només vint-i-quatre hores abans del seu òbit havia transit també la seua esposa, Enriqueta Maset. Els dos han marxat junts i han tingut una mort tranquil·la. Per als qui vam viure en primera línia el període de la Transició, la figura del finat està indissolublement lligada a les nostres primeres experiències en la política local. Descansen en pau Miguel i la seua esposa.

(publicat a Levante-EMV, el 24/02/2024)