Al Regne Unit, quan s'inaugura cada any la sessió parlamentària, és tradició que el rei acudisca a Westminster i pronuncie un discurs a la Cambra dels Lords. ¿Qui escriu el discurs? El primer ministre. Al monarca li agradarà més o menys el contingut del text —el programa del govern de torn—, però l'ha de llegir amb cara de pòquer, sense mostrar grat o desgrat amb allò que llegeix. En una monarquia parlamentària, el rei ha de ser exquisidament neutral; reina però no governa. Al cap de l'oposició li pot desagradar el discurs, però s'ha d'aguantar. Ja l'escriurà quan guanye les eleccions. ¿Qui li escriu els discursos al rei Felip VI? Dimecres passat, en pronuncià un a Barcelona, amb motiu del lliurament de despatxos a una nova promoció de jutges. No crec que li l'hagués escrit el ministre de Justícia. Son condiciones indispensables en una democracia la función de juzgar y ejecutar lo juzgado, atribuida en exclusiva a un poder del estado independiente y plenamente separado de los otros poderes, el respeto a las resoluciones dictadas por los órganos judiciales y la igualdad de todos ante la ley, va dir molt seriós el rei.
¿Col·leció de tòpics? ¡I alguna cosa més! El rei donava per bones les acusacions de no respectar la independència judicial llançades per la dreta contra el govern. Però els jutges espanyols són plenament independents. En canvi, Felip VI no va dir ni piu sobre la imparcialitat. Els jutges són independents, perquè són inamovibles. L'article 117.2 de la CE consagra el principi: Los jueces y magistrados no podrán ser separados, suspendidos, trasladados ni jubilados, sino por alguna de las causas y con las garantías previstas en la ley. Per tant, un jutge o una jutgessa pot prendre la resolució que estime adient; sap que ningú no el podrà remoure de la seua plaça. ¿El rei soltava allò que en castellà es diu perogrullada o estava avalant les insídies de la dreta? La independència judicial i la imparcialitat, de la qual no parlà Felip VI, són coses diferents. Els jutges són imparcials si apliquen la llei objectivament, sense deixar-se influenciar per pressions, interessos personals o biaixos ideològics. D'açò es dedueixen, simplificant molt, les dues causes més comunes de la pèrdua d'imparcialitat: el càlcul sobre el futur professional i la ideologia.
Si considerem les xifres d'afiliació a les principals associacions judicials, podem concloure que la majoria de jutges i magistrats és conservadora. ¿Pot haver-hi progressistes? Sí, però uns i altres pertanyen a l'establishment. Molt sovint, el jutge o la jutgessa "progressista" no vol tenir problemes o discussions amb persones del seu cercle d'amistats. (Passa el mateix en altres col·lectius de gent acomodada: metges, funcionaris dels nivells més alts de les administracions públiques...). Molts jutges pensen que desentonar entre els col·legues reportarà problemes per al futur professional (destinacions, ascensos...). Poden actuar parcialment en certes causes per a no posar en perill la seua carrera. D'altra banda, estan els biaixos ideològics. No és infreqüent que les idees polítiques o religioses contaminen resolucions judicials. Si es perd la imparcialitat en un nivell inferior, la injustícia pot ser reparada en instància superior. Però la cosa no té remei quan la injustícia es produeix al Tribunal Suprem i ja no és possible el recurs d'apel·lació. I açò duu a preguntar-se d'on es trau el rei això del respecte a les resolucions judicials? ¿Respecte?
Les resolucions han de ser acatades —quin remei—, però no està escrit en cap lloc que hagen de ser respectades. Sentències i actes judicials poden ser criticats. ¡Només faltaria! Segons el parer de nombrosos experts, l'amnistia als encausats catalans ha provocat la pèrdua d'imparcialitat de múltiples òrgans judicials, cosa molt greu, perquè la democràcia descansa en la presumpció que els jutges són neutrals i no es dediquen a fer política, sinó a impartir justícia. A més, quan es prenen resolucions injustes sabent que s'està actuant malament s'incorre en la prevaricació, el delicte més greu que pot cometre un jutge. El monarca va esmentar en el seu discurs la función de juzgar y ejecutar lo juzgado y la igualdad de todos ante la ley. S'estava referint, evidentment, a la posició pepera sobre indult i amnistia; els portaveus del PP diuen que les mesures de gràcia conculquen la funció judicial d'executar allò jutjat i la igualtat davant la llei. ¡Hipòcrita i fals! És hipòcrita perquè governs del PP han indultat etarres i hem sabut que Núñez Feijóo li havia oferit a Puigdemont un futur indult si donava suport a la investidura presidencial del líder del PP.
Quant a la falsia, hem de recordar que tota regla general té excepcions. La mateixa Constitució estableix la possibilitat de les mesures de gràcia, pensades només per a situacions excepcionals. Per tant, aplicar-les no conculca cap principi constitucional. La mesura de gràcia no anul·la el delicte. (Allò que es va fer fet està.) Tampoc no corregeix cap decisió judicial. L'indult és un perdó i l'amnistia, l'oblit dels delictes i l'extinció de la responsabilitat penal dels autors. Si un jutge o una jutgessa considera l'indult o l'amnistia un correctiu a una decisió seua és perquè deu tenir mala consciència. «Qui té cua de palla s'encén», fa la dita. Encara més, alguns dels presents a l'acte de Barcelona —també té nassos celebrar aquestes cerimònies a la Ciutat Comtal— s'haurien d'haver donat per al·ludits quan el monarca parlava de la separació de poders; la separació és d'anada i tornada. L'executiu i el legislatiu no han de pertorbar la independència judicial, però els jutges no han d'immiscir-se en política. Felip VI, que hauria d'exercir un paper moderador, perdé l'oportunitat d'explicar tot açò. Acabem com hem començat. ¿Qui hauria d'escriure-li els discursos al rei?
¿Col·leció de tòpics? ¡I alguna cosa més! El rei donava per bones les acusacions de no respectar la independència judicial llançades per la dreta contra el govern. Però els jutges espanyols són plenament independents. En canvi, Felip VI no va dir ni piu sobre la imparcialitat. Els jutges són independents, perquè són inamovibles. L'article 117.2 de la CE consagra el principi: Los jueces y magistrados no podrán ser separados, suspendidos, trasladados ni jubilados, sino por alguna de las causas y con las garantías previstas en la ley. Per tant, un jutge o una jutgessa pot prendre la resolució que estime adient; sap que ningú no el podrà remoure de la seua plaça. ¿El rei soltava allò que en castellà es diu perogrullada o estava avalant les insídies de la dreta? La independència judicial i la imparcialitat, de la qual no parlà Felip VI, són coses diferents. Els jutges són imparcials si apliquen la llei objectivament, sense deixar-se influenciar per pressions, interessos personals o biaixos ideològics. D'açò es dedueixen, simplificant molt, les dues causes més comunes de la pèrdua d'imparcialitat: el càlcul sobre el futur professional i la ideologia.
Si considerem les xifres d'afiliació a les principals associacions judicials, podem concloure que la majoria de jutges i magistrats és conservadora. ¿Pot haver-hi progressistes? Sí, però uns i altres pertanyen a l'establishment. Molt sovint, el jutge o la jutgessa "progressista" no vol tenir problemes o discussions amb persones del seu cercle d'amistats. (Passa el mateix en altres col·lectius de gent acomodada: metges, funcionaris dels nivells més alts de les administracions públiques...). Molts jutges pensen que desentonar entre els col·legues reportarà problemes per al futur professional (destinacions, ascensos...). Poden actuar parcialment en certes causes per a no posar en perill la seua carrera. D'altra banda, estan els biaixos ideològics. No és infreqüent que les idees polítiques o religioses contaminen resolucions judicials. Si es perd la imparcialitat en un nivell inferior, la injustícia pot ser reparada en instància superior. Però la cosa no té remei quan la injustícia es produeix al Tribunal Suprem i ja no és possible el recurs d'apel·lació. I açò duu a preguntar-se d'on es trau el rei això del respecte a les resolucions judicials? ¿Respecte?
Les resolucions han de ser acatades —quin remei—, però no està escrit en cap lloc que hagen de ser respectades. Sentències i actes judicials poden ser criticats. ¡Només faltaria! Segons el parer de nombrosos experts, l'amnistia als encausats catalans ha provocat la pèrdua d'imparcialitat de múltiples òrgans judicials, cosa molt greu, perquè la democràcia descansa en la presumpció que els jutges són neutrals i no es dediquen a fer política, sinó a impartir justícia. A més, quan es prenen resolucions injustes sabent que s'està actuant malament s'incorre en la prevaricació, el delicte més greu que pot cometre un jutge. El monarca va esmentar en el seu discurs la función de juzgar y ejecutar lo juzgado y la igualdad de todos ante la ley. S'estava referint, evidentment, a la posició pepera sobre indult i amnistia; els portaveus del PP diuen que les mesures de gràcia conculquen la funció judicial d'executar allò jutjat i la igualtat davant la llei. ¡Hipòcrita i fals! És hipòcrita perquè governs del PP han indultat etarres i hem sabut que Núñez Feijóo li havia oferit a Puigdemont un futur indult si donava suport a la investidura presidencial del líder del PP.
Quant a la falsia, hem de recordar que tota regla general té excepcions. La mateixa Constitució estableix la possibilitat de les mesures de gràcia, pensades només per a situacions excepcionals. Per tant, aplicar-les no conculca cap principi constitucional. La mesura de gràcia no anul·la el delicte. (Allò que es va fer fet està.) Tampoc no corregeix cap decisió judicial. L'indult és un perdó i l'amnistia, l'oblit dels delictes i l'extinció de la responsabilitat penal dels autors. Si un jutge o una jutgessa considera l'indult o l'amnistia un correctiu a una decisió seua és perquè deu tenir mala consciència. «Qui té cua de palla s'encén», fa la dita. Encara més, alguns dels presents a l'acte de Barcelona —també té nassos celebrar aquestes cerimònies a la Ciutat Comtal— s'haurien d'haver donat per al·ludits quan el monarca parlava de la separació de poders; la separació és d'anada i tornada. L'executiu i el legislatiu no han de pertorbar la independència judicial, però els jutges no han d'immiscir-se en política. Felip VI, que hauria d'exercir un paper moderador, perdé l'oportunitat d'explicar tot açò. Acabem com hem començat. ¿Qui hauria d'escriure-li els discursos al rei?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada