diumenge, 28 de juliol de 2019

Picar l'ham com uns peixets

Com ja tinc una edat, conec de memòria algunes facetes de la personalitat de Julio Anguita. Imagine que no seré l'únic. Fa molts anys, vaig descobrir, posem per cas, que és un veritable predicador. Jo no podia suportar ni els seus sermons ni les seues maneres sacerdotals. Anguita també té inclinació a descobrir Amèrica per enèsima vegada. (Tots sabem que el continent americà està descobert almenys des de l'època dels vikings.) Finalment, molts recordaran que, sota la direcció d'Anguita, Esquerra Unida assolí les màximes cotes electorals, un 10% dels vots i 21 diputats, en les eleccions generals de 1996. Però la coalició fou incapaç de superar aquests sostres. (La diferència amb Podemos és evident; la formació morada i els seus satèl·lits obtingueren en les generals de desembre de 2015 el 20,68% dels vots i 69 diputats.) Julio Anguita formulà la seua teoria de les dues vores, segons la qual PP i PSOE estan en una vora i EU en l'altra. (Alguns eslògans radicals traduïren la formulació anguitiana d'aquesta manera: «PSOE i PP la mateixa merda és.») La teoria permetia que Esquerra Unida pogués establir contactes polítics indistintament amb els peperos o els socialistes. Al cap i a la fi, eren la mateixa cosa. I es perseguia clarament el sorpasso al PSOE.

Es dissenyà la famosa "pinça" que Aznar i Anguita intentaren fer als socialistes. Esquerra Unida, la veritable esquerra, havia d'ocupar l'espai del PSOE. Aznar estava encantat de fomentar la lluita caïnita entre els seus adversaris. Però el sorpasso mai no arribà. Evoque tots aquests records perquè he vist a les xarxes socials el vídeo d'una entrevista a Anguita. El vell comunista tornava a descobrir Amèrica i profetitzava el resultat de la sessió d'investidura abans que aquesta s'hagués celebrat. Hi ha coses que no canvien amb el pas del temps. Podemos tampoc no ha pogut fer-los el sorpasso als socialistes i camina cap a la inanitat absoluta. S'ha de tenir present que el PSOE, malgrat haver perdut l'empenta de temps passats, és un partit més que centenari. Acumula un munt d'experiència. L'únic que sembla veure-ho clar és Alberto Garzón. (El PCE també és un partit molt antic.) El líder d'EU proposa negociar un acord de programa i donar suport extern a un govern socialista monocolor. De perduts, al riu. Jo encara estic al·lucinant amb la negativa d'UP a acceptar l'última oferta del PSOE. Em remet a les paraules de Julio Anguita: «Quan un Consell de Ministres és d'una força política sola, tothom es calla.» És a dir, allò que s'hi parla no transcendeix.

La direcció d'UP ha sortit amb una bona collonada. Diu que el PSOE només oferia floreres xineses. ¡Ens ha fotut! ¿Encara no sabien Iglesias i els seus que molts ministeris són floreres? Cultura i Esport, Educació, Ciència, Innovació i Universitats, Indústria, Comerç i Turisme, Sanitat, Consum i Benestar Social tenen bona part de les seues respectives competències transferida a les Comunitats Autònomes, però el Govern de l'Estat és responsable de la legislació bàsica. Altres ministeris, Agricultura, Pesca i Alimentació, Economia i Empresa, bé que tampoc no tenen massa competències, es poden omplir de contingut i, sobretot, permeten que els ministres responsables participen a les reunions de Brussel·les on es negocien les ajudes i les normes europees d'aplicació a casa nostra. Finalment, alguns departaments es podien desdoblar. (De fet, s'oferia a UP un Ministeri d'Igualtat.) Sobretot, acceptar la darrera proposta del PSOE suposava seure a la taula del Consell de Ministres i estar assabentat de tot allò que s'hi puga coure. ¡Home, si fins i tot podien haver tingut una Vicepresidència del Govern! En fi, el PSOE, que mai no ha cregut en el govern de coalició, ha vist la ignorància supina i ha posat un ham. Els de Podemos l'han picat com uns peixets.

Es parla molt de la vàlua política de Pablo Iglesias, però un partit polític solvent ha de tenir direcció col·legiada. En la foto del nucli fundador de Podemos, presa en 2014 durant la primera assemblea ciutadana de Vistalegre, figuraven Carolina Bescansa, Juan Carlos Monedero, Luis Alegre, Tania González, Íñigo Errejón i el mateix Iglesias. Avui, cinc d'aquelles persones han desaparegut de la direcció, a causa de les desavinences o les purgues internes. Altres, Pablo Echenique, Ramón Espinar, han passat a un segon pla o han dimitit. Els actuals portaveus de la formació no semblen tenir ni la capacitat ni la raboseria que calen per a negociar amb un partit, el PSOE, que se les sap totes. Cada vegada resulta més quimèric ocupar la centralidad del tablero. Jugar-se totes les cartes a la capacitat d'un líder carismàtic és perillós; pot equivocar-se com qualsevol humà. Durant el seu discurs en l'última sessió del debat d'investidura, Iglesias estigué ben "espès". En fi, veig molta immaduresa i molta ingenuïtat en l'actitud dels dirigents d'UP. Ara no serveix de res plorar com xiquets. Molta gent espera que es llepen ràpid les ferides i tornen de seguida a la casella de sortida.

divendres, 26 de juliol de 2019

¿De qui és la culpa?

Després de fracassar la investidura de Pedro Sánchez resulta molt difícil resistir la temptació de buscar culpables. De fet, ja s'assenyalen. Cadascú es deixa arrossegar per les seues simpaties ideològiques. Per a uns, tota la culpa és del PSOE. Altres, en canvi, deixen com un drap brut la direcció d'Unidas Podemos. Hi ha qui vol mantenir l'equidistància i divideix les responsabilitats en parts iguals. Segons el meu parer, allò més assenyat és analitzar les equivocacions d'uns i altres. Comencem pels socialistes. Des d'un principi, Sánchez deixà clar que aspirava a presidir un govern monocolor. Ell i els seus no es van privar de dir-ho a tort i dret. La pretensió no tenia massa trellat; quan s'està a cinquanta-tres escons de la majoria absoluta, calen aliats, i alguna cosa s'haurà de donar als possibles socis a canvi del seu suport. ¿Per quines raons es mostrava renitent, el líder dels socialistes, a la formació d'un govern de coalició amb UP? Jo n'esmentaria algunes de fonamentals. És possible que els socialistes hagen rebut moltes pressions —i no serien les primeres— des dels poders fàctics, que detesten profundament l'opció política que representa Podemos.

Per altra banda, la socialdemocràcia es mostra incapaç de plantar cara al capitalisme. Coneixem de memòria les propostes que implementa quan està al govern, polítiques progressistes en matèria de drets individuals —sense passar-se'n, però— i neoliberals en economia. UP és, per tant, un soci molt incòmode. Això explicaria les contínues crides a l'abstenció del PP i, sobretot, de C's. Finalment no s'han de descartar problemes derivats de les diferents cultures i la lluita d'egos. Ací, a Xàtiva, en tenim una mostra; els líders locals de l'esquerra no se suporten. Els socialistes titllen de sectària la gent de XU. Aquesta, per la seua part, desdenya sense amagar-se el grup socialista, que considera de dretes. A nivell estatal, Pedro Sánchez ha posat el vet a la presència de Pablo Iglesias en el govern. Això és una bufetada al líder del grup amb què s'hauria de pactar. Algú ha dit sorneguer que Iglesias s'hagués cruspit Sánchez amb fines herbes. (Jo també ho creia, però la intervenció del líder d'UP en l'últim minut de l'última sessió del debat d'investidura, oferint fer-se càrrec d'una matèria que ja està transferida a les Comunitats Autònomes, m'ha decebut.) En qualsevol cas, el PSOE acabà acceptant allò inevitable, la formació d'un govern de coalició.

¡Per força els pengen! Ara bé, els socialistes van dir que les polítiques d'Estat (Justícia, Interior, Defensa, Afers Exteriors) no eren negociables. ¡Nou vet a la formació morada! Mentre, ¿quina ha estat l'estratègia d'UP? A qui conega la cultura política que representa aquesta formació li haurà resultat previsible el seu comportament durant el procés negociador. Primerament, els seus dirigents no es tallaren un pèl. Van dir que era necessària la seua presència en el govern per a poder vigilar de prop els socialistes. Això es pot pensar, però dir-ho en veu alta i als mitjans també és una bufetada. Lògicament, la gent del PSOE, els va respondre: «Nosaltres necessitem socis, no guardians. Voleu actuar al govern com si fóreu oposició.» Els tractes es van embolicar. Quan Sánchez féu explícit el vet a Iglesias, aquest es va apartar. Molts pensàrem que el gest del líder de Podemos engrandia la seua figura. En realitat, augmentava el preu de la seua col·laboració. UP ha rebutjat, titllant-los de merament decoratius, tres ministeris (Sanitat i Consum, Igualtat i Habitatge i Economia Social) i una vicepresidència segona responsable de polítiques socials.

També ha rebutjat de participar en altres àrees relacionades amb agricultura, ciència, innovació, universitats i cultura (l'oferta que feia el PSOE incloïa algunes secretaries d'Estat). La manera insistent de remarcar que exigia parcel·les on desenvolupar les "seues" polítiques fa sospitar que UP volia crear un govern dins del govern, vorejant els principis de col·laboració i unitat d'acció política, sota l'impuls del president, que han de presidir un consell de ministres. En definitiva, les desconfiances mútues, les diferències abismals, han malmès l'oportunitat de tenir govern d'esquerres. Les malvolences personals són un clàssic en l'esquerra. Recordem les relacions ben conflictives entre Felipe González i Julio Anguita. Hi ha coses que no canvien amb el pas del temps. Ens falta molta cultura democràtica. Els governs de coalició no tenen cap precedent a nivell estatal. Sorprèn, a més, que durant el breu paperot negociador, a penes s'haja parlat de programa. Abans de res, per coherència, s'hauria d'haver pactat un programa comú. Dissenyar l'organigrama governamental i designar les persones encarregades de dur a cap tot allò pactat venia després. S'han fet mal les coses. Ara, discutir qui és el culpable ja no té massa sentit. Interessa més saber si encara hi ha remei.

dissabte, 20 de juliol de 2019

Damnatio memoriae

Condemnar a l'oblit dignataris morts —o deposats— és un costum més antic que la picor. Els egipcis i els romans el practicaren sovint. Un jurista alemany del segle XVII utilitzà la locució llatina damnatio memoriae (condemna de la memòria) per a referir-s'hi. A Roma, la condemna podia ser decretada oficialment pel Senat, però de vegades era exigida unànimement pel poble. Tot allò que recordés el condemnat (imatges, monuments, inscripcions, edificis...) era eliminat. S'arribava fins i tot a prohibir l'ús del seu nom. Alguns emperadors foren objecte de la damnatio memoriae després de morts. L'Església, descendent en molts aspectes de l'Imperi Romà, també la practicà dues o tres vegades. Giuliano della Rovere, papa Juli II, condemnà a l'oblit el seu antecessor Alexandre VI. Corria l'any 1503. Alguns pensaran: «No pot ser. Com que són germans en Crist, els pastors de l'Església practiquen la caritat i l'amor fratern.» ¡Ha! Giuliano della Rovere, educat pels teòricament humils franciscans, ordenà d'eliminar totes les inscripcions i tots els escuts al·lusius al papa xativí, perquè l'odiava intensament. Sort que moltes peces se salvaren de la piqueta.

L'odi continua produint versions actualitzades de la damnatio memoriae. El nou alcalde de Madrid, posem per cas, voldria que desaparegués qualsevol vestigi dels projectes enllestits per la seua predecessora Manuela Carmena. ¿I a Xàtiva? Calabuig i Rus no es podien sofrir. Quan el segon esdevingué primera autoritat local, l'odi dictà algunes de les seues primeres decisions. Ordenà d'eliminar diversos elements urbans —fonts, escultures— erigits pels socialistes. En 2015, es donaven totes les circumstàncies per a decretar una nova damnatio; Rus, abominat per l'esquerra, havia caigut en una batuda policial. Era acusat de diversos delictes relacionats amb la corrupció. A mi no m'hauria estranyat que les noves autoritats hagueren ordenat la demolició de l'artefacte inacabat que tapa l'antiga plaça de bous de Demetrio Ribes. (Alguna empresa el desmuntaria debades i encara pagaria diners a canvi d'endur-se el ferro.) El nyap metàl·lic passarà a la posteritat com el plat volador de Rus. Potser la composició tripartida de l'equip de govern —amb les previsibles discrepàncies sobre l'assumpte— impedí una mesura que hauria tingut impacte.

També podrien haver acomiadat les persones col·locades pel PP a l'Ajuntament. En 1995, Rus no s'ho va pensar dues vegades; es desempallegà ràpidament d'alguns càrrecs nomenats per l'anterior corporació. En fi, la rancúnia surt per orificis inesperats. ¿Qui havia de pensar que es decretaria una damnatio després de les recents eleccions? ¿Contra qui? El PP no mana des de fa quatre anys. Pel que es veu, ara toca l'oblit dels anteriors socis. «No pot ser. ¡Si són companys de lluita! Els membres de les formacions d'esquerra estan cridats a col·laborar.» ¡Ha! Recordem Giuliano della Rovere i Roderic de Borja, germans en Crist. Els líders de l'esquerra es tenen més ràbia que el dimoni a la creu. I faltava saber que alguns estudiaven la manera de desallotjar Roger Cerdà de l'alcaldia. Conclusió: es fa creu i ratlla a tot allò que hagen enllestit els antics aliats. ¿Com? ¿Obrint al trànsit de diumenge el tram central de l'Albereda, posem per cas? Sí i no. Ficar barreres dominicals en aqueix tram era una mesura més efectista que efectiva.

S'han pres decisions de més calat. S'han deixat en mans de C's algunes àrees, com ara Mobilitat i Gran Teatre, que abans gestionava XU. (Jo imagine Rus encomanant la restauració del Tríptic daurat de Xàtiva, l'obra que presideix l'alcaldia, a Cecilia Giménez, la "restauradora" de l'Ecce Homo de Borja, per picar la cresta a l'artista Manuel Boix, amic de Calabuig.) Molts sospitaran que les delegacions a C's són una manera alambinada d'aplicar la damnatio memoriae. En tot cas, quatre anys d'espera perquè el Pla de Mobilitat donés fruits destacables al centre urbà —als afores s'han creat vàries interseccions giratòries— podrien quedar en no res. ¡Au, a començar de cap i de nou! Quan hom es menja els fetges d'altre solen passar aquestes coses. Tenir-li un odi visceral a l'adversari polític no ajuda a prendre decisions que beneficien la ciutadania. El nou regidor de Mobilitat ja ha dit que suprimiria gustosament l'ORA. ¿Algun pla alternatiu? Supose que la llei de la selva. ¡Que cascú panye i aparque el cotxe on puga! Bon inici de mandat.

(publicat a Levante-EMV, el 20/07/2019)

dissabte, 13 de juliol de 2019

Els francesos envaeixen Itàlia

En 1494, Carles VIII de França, que es considerava hereu legítim de Nàpols, envaí Itàlia i passà per Roma. El papa es tancà al castell de Sant'Angelo. Negocià amb el monarca francés, però no el volgué reconèixer com rei de Nàpols. Finalment, els francesos abandonaren Roma. Cèsar i Djem, germà del soldà turc, els acompanyaven com a ostatges (oficialment, Cèsar estava investit legat pontifici; els francesos, però, el consideraven una penyora per tal d'assegurar-se l'acceptació papal de les seues pretensions). Tanmateix, Cèsar s'escapolí a mig camí, a Velletri, i Djem morí en arribar a Nàpols. Els francesos es quedaren sense ostatges. Com que Giovanni Sforza havia acceptat el comandament d'un regiment napolità, Lucrècia, la filla del papa, tornà a Perusa, on Alexandre VI havia anat fugint dels francesos. El pontífex formà una lliga antifrancesa amb la col·laboració militar de Ferran el Catòlic, que envià Gonzalo Fernández de Córdoba, el "Gran Capità". Els francesos foren derrotats i hagueren de fugir d'Itàlia.

Carles VIII de França i Gonzalo Fernández de Córdoba, el "Gran Capità"

dissabte, 6 de juliol de 2019

Evocant la figura de Lucrècia

Ja han arribat les vacances escolars d'estiu. La gent que puga canviarà d'aires; anirà a Bixquert o la platja. Els destrets econòmics o el treball obligaran altres a quedar-se en casa. Alguns i algunes aprofitaran juliol o agost per a viatjar. Les temperatures són altíssimes. ¡Coses del clima mediterrani i l'escalfament global! Dic açò perquè enguany se celebra una efemèride, el cinquè centenari de la mort de Lucrècia Borja, que proporciona l'excusa perfecta per a viatjar a Itàlia, sempre que la calor no ens faça perdre les ganes. Podríem emular Johann Wolfgang Goethe. El gran escriptor alemany inicià un llarg periple per Itàlia quan tenia trenta-set anys d’edat (seguint el costum dels joves alemanys, nobles o burgesos, de completar el seu període de formació amb un Grand Tour pel migjorn). En tornar al seu país, emocionat encara per l’experiència viscuda, escriví Elegies romanes. A l’autor de Faust li va sorgir de seguida una plèiade d’imitadors, ja que molts escriptors realitzaren el mateix viatge i descriviren, a la tornada, les seues impressions (Juan Gil-Albert, per exemple, publicà Intermedio italiano). Avui no sols viatgen els escriptors.

Enguany, els entusiastes dels mites borgians (que senten devoció pel país dels Apenins) podrien fer el Grand Tour d’una manera distinta: resseguint les petjades de Lucrècia Borja per regions com ara l’Emília Romanya, les Marques, l’Úmbria o el Laci. Roma i Ferrara són els principals escenaris en què es desenvolupà la vida de Lucrècia. També petjà Subiaco, Pesaro, Spoleto o Perugia. Nasqué a Subiaco. De Pesaro fou el seu primer marit, Giovanni Sforza. En Perugia s'amagà Alexandre VI quan Carles VIII de França, que es considerava hereu legítim de Nàpols, envaí Itàlia. Com que Giovanni estava atrafegat, comandant un regiment napolità, l'esposa marxà a l'Úmbria a reunir-se amb son pare. El primer matrimoni de la jove s'anul·laria. Es tornaria a casar amb el gran amor de sa vida, Alfons d'Aragó, duc de Bisceglie. L'estada d'Alfons a la cort papal no fou fàcil. Alexandre VI i Cèsar Borja ordien una reconciliació amb els francesos, enemics dels Aragó de Nàpols. El duc fugí de Roma. Per tal d'alleugerir el desconsol de la seua filla, el papa la nomenà governadora de Spoleto. Lucrècia marxà a la vila umbra per a prendre possessió del seu càrrec.

El marit hi acudí. Fou un temps de molta felicitat. Posteriorment, tornaren a Roma. Però el duc de Bisceglie acabaria assassinat. Immediatament, el papa projectà d'unir la seua filla amb l'hereu del duc Hèrcules de Ferrara. Lucrècia es casà a la basílica de Sant Pere del Vaticà amb Alfons d’Este. Tot seguit, deixà Roma definitivament. A Ferrara, Lucrècia s'envoltà d'un petit cercle de familiars i d'humanistes. Parí set fills —dels quals només sobrevisqueren quatre. Les rivalitats amb altres estats italians obligaren Alfons d'Este a embarcar-se en guerres contínues, durant les quals Lucrècia exercí la regència. Portà una vida pietosa i adquirí fama de benefactora. Morí en 1519 per les complicacions del seu darrer part. Fou soterrada al monestir del Corpus Domini, regentat per monges clarisses. Roma, Ferrara i les altres ciutats que va conèixer la filla del papa han conservat un patrimoni històric i artístic esplendorós. Jo destacaria, posem per cas, les obres magnífiques que, per encàrrec d'Alexandre VI, pintà Bernardino di Betto, il Pinturicchio.

Contemplant la façana del duomo de Ferrara

Es troben pertot arreu: al duomo de Spoleto, en una capella de la col·legiata de Spello, població pròxima a Assís, als Apartaments Borja del Vaticà, a les esglésies romanes de Santa Maria in Aracoeli i Santa Maria del Popolo... Molt sovint, Pinturicchio s'inspirà en el rostre de Lucrècia per a pintar el de la Mare de Déu. En fi, qui faça les maletes i marxe a Itàlia podrà experimentar les mateixes experiències de la bellesa i l’emoció que colpiren Goethe. El periple pot deparar instants excelsos al Caffè Giolitti de Roma (tastant un deliciós gelat de maduixa i préssec) o a Tre Scalini (menjant el tartufo de la casa). El turista tornarà a terres valencianes tocat per la gràcia divina i sabedor dels motius que impulsaren Roderic de Borja, papa Alexandre VI, a estimar la dolce vita. Qui es quede a Xàtiva sempre pot fer una escapada a València, per a visitar el Museu de Belles Arts. En una de les seues sales s'exhibeix Mare de Déu de les Febres, un quadre de Bernardino di Betto que hauria d'estar custodiat al museu de la nostra col·legiata.

(publicat a Levante-EMV, el 06/07/2019)

dimarts, 2 de juliol de 2019

La boda dels Prínceps de Squillace

Pel maig de 1494, se celebrà la boda de Jofré, fill d'Alexandre VI, amb Sança d'Aragó, filla del rei Alfons II de Nàpols i la seua amant Trogia Gazzela. Els joves foren nomenats Prínceps de Squillace. Sança era major que el marit i, pel que sembla, una dona de fortes passions. Segons els testimonis, el jove consumà la nit de noces de forma ben airosa, la qual cosa provocà la satisfacció del pontífex. També el jove duc de Gandia, Joan I, va donar bones notícies al papa: va nàixer el seu primer fill, el futur duc Joan II. Tanmateix, el primer duc, que s'avorria mortalment a Gandia, sol·licità permís de son pare per a tornar a Roma. En 1496, deixà la dona embarassada del segon fill i acudí de nou a Itàlia. Mentrestant, el seu germà Cèsar havia estat nomenat cardenal i arquebisbe de València.

dilluns, 1 de juliol de 2019

Llibre d'Artur Heras

El proper divendres, a les 19.30 hores, es presentarà al saló d'actes de la Casa de Cultura de Xàtiva el llibre d'Artur Heras Ribera i jo, un diari. La presentació comptarà amb la presència de Manuel Vicent, Anacleto Ferrer, Raimon i el mateix autor, que signarà exemplars en acabar l'acte. Ribera i jo és un dietari singular, profusament il·lustrat, amb idees i records personals, reflexions al voltant de la vida i l’art... És un dietari "a dues veus" en què Heras fa confluir la seua pròpia experiència vital i intel·lectual amb la del pintor Josep Ribera. Tots dos nascuts a Xàtiva, l’han d’abandonar ben joves. Heras rememora la seua infantesa a Xàtiva i recrea la de Ribera, tan properes les dues a pesar de la distància temporal. Heras imagina Ribera, la família, els amics, l’exili, la seua relació amb el poder, el seu creixement com artista, la seua vida i la seua mort a Nàpols. El llibre serveix per a comprendre millor i valorar l’obra de Ribera, superant els tòpics i aclarint les malinterpretacions de què ha estat objecte.