¿De qui és la culpa?

Després de fracassar la investidura de Pedro Sánchez resulta molt difícil resistir la temptació de buscar culpables. De fet, ja s'assenyalen. Cadascú es deixa arrossegar per les seues simpaties ideològiques. Per a uns, tota la culpa és del PSOE. Altres, en canvi, deixen com un drap brut la direcció d'Unidas Podemos. Hi ha qui vol mantenir l'equidistància i divideix les responsabilitats en parts iguals. Segons el meu parer, allò més assenyat és analitzar les equivocacions d'uns i altres. Comencem pels socialistes. Des d'un principi, Sánchez deixà clar que aspirava a presidir un govern monocolor. Ell i els seus no es van privar de dir-ho a tort i dret. La pretensió no tenia massa trellat; quan s'està a cinquanta-tres escons de la majoria absoluta, calen aliats, i alguna cosa s'haurà de donar als possibles socis a canvi del seu suport. ¿Per quines raons es mostrava renitent, el líder dels socialistes, a la formació d'un govern de coalició amb UP? Jo n'esmentaria algunes de fonamentals. És possible que els socialistes hagen rebut moltes pressions —i no serien les primeres— des dels poders fàctics, que detesten profundament l'opció política que representa Podemos.

Per altra banda, la socialdemocràcia es mostra incapaç de plantar cara al capitalisme. Coneixem de memòria les propostes que implementa quan està al govern, polítiques progressistes en matèria de drets individuals —sense passar-se'n, però— i neoliberals en economia. UP és, per tant, un soci molt incòmode. Això explicaria les contínues crides a l'abstenció del PP i, sobretot, de C's. Finalment no s'han de descartar problemes derivats de les diferents cultures i la lluita d'egos. Ací, a Xàtiva, en tenim una mostra; els líders locals de l'esquerra no se suporten. Els socialistes titllen de sectària la gent de XU. Aquesta, per la seua part, desdenya sense amagar-se el grup socialista, que considera de dretes. A nivell estatal, Pedro Sánchez ha posat el vet a la presència de Pablo Iglesias en el govern. Això és una bufetada al líder del grup amb què s'hauria de pactar. Algú ha dit sorneguer que Iglesias s'hagués cruspit Sánchez amb fines herbes. (Jo també ho creia, però la intervenció del líder d'UP en l'últim minut de l'última sessió del debat d'investidura, oferint fer-se càrrec d'una matèria que ja està transferida a les Comunitats Autònomes, m'ha decebut.) En qualsevol cas, el PSOE acabà acceptant allò inevitable, la formació d'un govern de coalició.

¡Per força els pengen! Ara bé, els socialistes van dir que les polítiques d'Estat (Justícia, Interior, Defensa, Afers Exteriors) no eren negociables. ¡Nou vet a la formació morada! Mentre, ¿quina ha estat l'estratègia d'UP? A qui conega la cultura política que representa aquesta formació li haurà resultat previsible el seu comportament durant el procés negociador. Primerament, els seus dirigents no es tallaren un pèl. Van dir que era necessària la seua presència en el govern per a poder vigilar de prop els socialistes. Això es pot pensar, però dir-ho en veu alta i als mitjans també és una bufetada. Lògicament, la gent del PSOE, els va respondre: «Nosaltres necessitem socis, no guardians. Voleu actuar al govern com si fóreu oposició.» Els tractes es van embolicar. Quan Sánchez féu explícit el vet a Iglesias, aquest es va apartar. Molts pensàrem que el gest del líder de Podemos engrandia la seua figura. En realitat, augmentava el preu de la seua col·laboració. UP ha rebutjat, titllant-los de merament decoratius, tres ministeris (Sanitat i Consum, Igualtat i Habitatge i Economia Social) i una vicepresidència segona responsable de polítiques socials.

També ha rebutjat de participar en altres àrees relacionades amb agricultura, ciència, innovació, universitats i cultura (l'oferta que feia el PSOE incloïa algunes secretaries d'Estat). La manera insistent de remarcar que exigia parcel·les on desenvolupar les "seues" polítiques fa sospitar que UP volia crear un govern dins del govern, vorejant els principis de col·laboració i unitat d'acció política, sota l'impuls del president, que han de presidir un consell de ministres. En definitiva, les desconfiances mútues, les diferències abismals, han malmès l'oportunitat de tenir govern d'esquerres. Les malvolences personals són un clàssic en l'esquerra. Recordem les relacions ben conflictives entre Felipe González i Julio Anguita. Hi ha coses que no canvien amb el pas del temps. Ens falta molta cultura democràtica. Els governs de coalició no tenen cap precedent a nivell estatal. Sorprèn, a més, que durant el breu paperot negociador, a penes s'haja parlat de programa. Abans de res, per coherència, s'hauria d'haver pactat un programa comú. Dissenyar l'organigrama governamental i designar les persones encarregades de dur a cap tot allò pactat venia després. S'han fet mal les coses. Ara, discutir qui és el culpable ja no té massa sentit. Interessa més saber si encara hi ha remei.