dimarts, 29 de juny del 2010

Torpede a la línia de flotació


La sentència de l’Estatut de Catalunya ha suscitat entre la classe política les reaccions més diverses i previsibles: la vicepresidenta del govern central, Maria Teresa Fernández de la Vega —de remots orígens valencians— diu que la sentència valida el 90% del text estatutari («És una derrota en tota regla —afegeix— de les tesis del Partit Popular»); en canvi, les forces polítiques catalanes afirmen que s’ha produït un atac frontal a l’autogovern; els populars, per la seua banda, remarquen la moderació de la sentència. A qui hem de fer cas? En realitat, com ha quedat l’Estatut després del pronunciament del Tribunal Constitucional? Tot depèn del punt de vista que es faça servir. Mirades les coses des de l’òptica sobiranista, torpede en la línia de flotació estatutària és el símil que millor s’adiu amb la resolució del tribunal.

Intentaré ser sintètic. Sobiranistes són, en aquest cas, aquelles persones que volen una Catalunya sobirana. Doncs bé, si un país no pot exercir el control de les seues fronteres, és despullat de les competències en matèria de defensa i no compta amb himne, bandera ni moneda pròpia, difícilment podrà reclamar-se sobirà. La Constitució de 1978 va establir línies roges en tots els apartats que s'acaben d'enumerar, però l’experiència mostra que alguns països —de la Unió Europea, posem per cas— poden ser estats sobirans malgrat no tenir moneda pròpia ni competència exclusiva en determinats assumptes (economia, seguretat, transports...). Què pretenia l’Estatut escapçat per la sentència d’ahir? Aprofundir l’autogovern en algunes matèries clau. Què ha fet el Tribunal Constitucional? Impedir qualsevol progrés en aqueixes matèries.

Els magistrats han llevat validesa jurídica al terme nació, han prohibit que el català siga la llengua d’ús preferent a Catalunya, han anul·lat els mecanismes estatutaris conduents a potenciar el dret civil de Catalunya i un sistema judicial propi (han vedat, per exemple, la possibilitat de crear un Consell Català del Poder Judicial), han cercenat el finançament i les polítiques econòmiques i fiscals autònomes (retallant, per exemple, les competències de la Generalitat en matèria de tributs i control de les caixes d’estalvis), han tallat qualsevol expectativa d’establir una divisió territorial substitutòria de les actuals províncies i han eliminat l’obligació de l’Estat d’equiparar les inversions a Catalunya amb la participació relativa del PIB català al PIB estatal. S’ha dinamitat el nucli dur de l'Estatut. Es tergiversa la realitat, per tant, quan es diu que la sentència deixa intacte el 90% del text estatutari. En altres paraules: el PSOE intenta confondre, de manera interessada, dos conceptes oposats, quantitat i qualitat.

Alguns pensaran que s’han retallat privilegis que només reclamaven nacionalistes exacerbats. Cal recordar, però, que estats petits com Luxemburg, Països Baixos, Eslovàquia o Malta (tots ells membres de la UE) gaudeixen d’aquests “privilegis”, amb les limitacions pròpies —això sí— de la globalització que ens envolta. I tampoc no hi havia a Catalunya, fins ara, tants nacionalistes exacerbats. La qüestió és saber si, després de la sentència, augmentarà l'esperit sobiranista. L'índex de participació a la manifestació del proper dia 10 en donarà una idea. (Els partits catalans —llevat de PP i Ciutadans, naturalment— ja han anunciat l'assistència a la mobilització ciutadana convocada per Òmnium.) Ara bé, encara que la manifestació tinga èxit, la veritable prova del nou serà la imminent convocatòria electoral. Un augment important del vot independentista esdevindria avís per a navegants. Un triomf de CIU o PSC deixaria les coses més o menys com estan. El temps dirà.

dissabte, 26 de juny del 2010

Passar bou per bèstia grossa

L’altre dia, en un ple de Diputació, l’alcalde feia aquestes declaracions: «No estic d’acord amb què ens hàgem de retallar el sou un 10%. Ho faig perquè ho ha manat la Federació de Municipis i Províncies, però aquesta mesura projecta cap al públic la idea que els polítics som uns vividors. La gent pensarà: Com estos tenen molts dinés, pues que s’abaixen el sueldo.» Rus es revoltava contra la idea que els polítics naden a l’abundància: «El 99% és gent honrada i treballadora que realitza la seua tasca amb honestedat.» En llegir aquestes declaracions, vaig pensar immediatament en la Campana de Gauss. Encara que sóc de lletres, intentaré explicar açò de la campana d’una manera senzilla i entenedora.

Suposem que tenim cinquanta polítics i que els puntuem de zero a deu, de més deshonrats a més honrats. Amb una nota mitjana de cinc i una distribució estadística normal, la gràfica resultant, en un quadre de doble entrada, tindria forma de campana, la Campana de Gauss: en un extrem, estarien els poquets que trauen una nota molt alta; a l’altre extrem, els qui suspenen amb notes molt baixes. Quedaria, al centre de la campana, la majoria dels qui trauen qualificacions mediocres. Si s’aprovara amb el cinc (cosa absolutament impossible, perquè en qüestions de decència no calen mitges tintes; s’és honrat o no, i punt), hi hauria almenys un 50% de polítics honrats —o deshonrats, segons la teoria de la botella mig plena o mig buida.

De tota manera, podríem passar bou per bèstia grossa i dir que, descomptats els polítics que trauen més d’un quatre (amb aquesta nota, els mals estudiants solen obtenir l’aprovat als col·legis i als instituts), només hi hauria un 20 o un 30% de deshonrats. Ara bé, «Com seria la gent que ocupa el centre de la campana?», es preguntaran vostès. Ni carn ni peix —ja saben: polítics que hauran fet algun viatge privat a costa de l’erari públic, autoritats que alguna vegada hauran utilitzat el cotxe oficial de manera indeguda, càrrecs electes que hauran acceptat regals extemporanis... Tot açò és pura estadística, corroborada per les pàgines d’actualitat política. Rus, però, no mira prim; diu que el 99% dels nostres polítics són honrats i treballadors.

“Són”? S’exclou ell del percentatge o està utilitzant una fórmula de modèstia? Jo diria, més bé, que ha tingut un lapse freudià. (Qui el coneix sap que la paraula modèstia no figura al seu vocabulari.) Els nostres governants locals i autonòmics estan convençuts de ser persones ben honrades i treballadores. D’altra banda, les disquisicions estadístiques no condueixen enlloc. Anem a fer, per tant, un esforç de simplificació: els valencians no som calvinistes; professem una moral molt laxa. Ningú no sol veure malament, a casa nostra, que les persones esdevinguen acabalades sense esforç, que s’accepten regals de clients, amics i parents en canvi de favors, que la gent traga profit de les escletxes legals en benefici propi, que el fort faça ostentació pública dels signes externs del seu poder i de la seua puixança... I com que els polítics són reflex de la societat, els governants troben que fer com fan no és pecat.

En aquest sentit, podríem consultar l’hemeroteca i recordar nombroses declaracions de Camps, proclamant als quatre vents la seua honradesa, de Rita, reclamant la licitud d’acceptar presents, de Rus, justificant certes despeses desorbitades («Si no les haguérem contractat [unes go-go’s], les pobres xiques s’haurien mort de fam.»)... Alguns personatges de la política valenciana són veritables vividors (enriquiments sobtats, vestits cars, cotxes de luxe, mansions de somni...), però no tenen consciència de ser-ho. I les urnes —cosa absolutament colpidora— els acaben perdonant aquesta laxitud moral generalitzada. «Jo faria igual, si pogués», diuen molts electors. Per això —i tornem al principi—, quan l’alcalde expressa en veu alta els seus temors («La gent pensarà que som uns vividors.»), ningú no diu res ni esclata una rialla general. Tot indica, per tant, que molts valencians han decidit passar bou per bèstia grossa sense cap problema.

(publicat a Levante-EMV, el 26/06/2010)

divendres, 25 de juny del 2010

Garrotades

—Mestre, hem acudit a l’urbs i hem vist que tothom està exaltat amb la roja.

—Com canvien les coses! Abans, estava prohibit fins i tot esmentar-la en veu baixa. I si per cas t’escoltava algú i et denunciava al sometent, acusant-te de roig, estaves perdut —fa el vell professor.

—De què parles, mestre?

—De la bandera roja amb la falç i el martell! De què ha de ser?

—Però mestre, nosaltres hem vist la roja i no porta cap falç —diu un dels deixebles.

—És una brusa! —intervé altre.

—Doncs... durà una estrella groga de cinc puntes —aventura el preceptor.

—Tampoc!

—Uei! Llavors, què duu?

—Porta un escut amb dues columnes, la llegenda PLVS VLTRA i una esfera coronada per tres pals grocs.

El vell professor es queda pensatiu. Després d’uns instants, proclama:

—Tanta lluita, tanta sang vessada, i ara fan servir el tafetà roig per a fabricar bruses? Mai no havia pensat que arribaríem tan lluny.

—Ni ells! —fa un dels joves —. Per això porten gravada la inscripció llatina.

—I els pals grocs, què signifiquen? —interroga l’ancià.

—És un recordatori de les garrotades que rebran els membres de l'esquadra si no arriben a la fi del món —explica un xicot que fins aquest moment ha romàs callat.


dimecres, 16 de juny del 2010

Curiositats sobre el general San Martín

Enguany, els argentins estan celebrant una gran efemèride: el mes passat, es va complir el 200 aniversari de la seua independència. En 1810, el poble de Buenos Aires inicià la Revolució de Maig, que derrocà i expulsà el virrei espanyol, elegint al seu lloc una junta de govern integrada majoritàriament per criolls. La revolta donà origen a una llarga guerra de les Províncies Unides del Riu de la Plata contra l’Espanya colonial (1810-1824). Un dels personatges més importants d’aquella contesa, José Francisco de San Martín, un militar brillant (als trenta anys, ja era tinent coronel), renuncià a la seua carrera en l’exèrcit espanyol i sol·licità el passaport per a viatjar a Londres. Més tard, s’embarcà cap a Amèrica en la fragata britànica George Canning. A Buenos Aires, fou rebut pels membres del Primer Triumvirat, que li reconegueren el seu grau de tinent coronel i li demanaren que creés un cos de cavalleria. A banda d’instruir la tropa en les modernes tècniques de combat que coneixia per la seua experiència europea contra els exèrcits de Napoleó, fundà la lògia Lautaro, organitzada com les societats maçòniques de Cadis i Londres. Lautaro tenia com a objectiu «treballar amb sistema per la independència d’Amèrica i la seua felicitat».



Des de la ciutat de Mendoza, San Martín inicià el seu pla per a l’alliberament definitiu d’Amèrica: després de crear l’Exèrcit dels Andes, travessà la serralada i alliberà Xile. Prenent sota el seu control els vaixells xilens, atacà el centre del poder espanyol, la ciutat de Lima, que declarà la seua independència en 1821. Es trobà en Guayaquil amb Simón Bolívar, al qual, després d’aquella entrevista, cedí l’exèrcit i la meta de concloure l’alliberament del Perú. Tornat a Mendoza pel gener de 1823, demanà autorització per a regressar a Buenos Aires i retrobar-se amb la seua esposa, que estava greument malalta. En arribar, ella ja havia mort. Desalenat per les lluites internes entre unitaris i federals, decidí marxar del país amb la seua filla. El 10 de febrer de 1824 partí cap al port d’El Havre (França). Tenia 45 anys i era generalíssim del Perú, capità general de la República de Xile i general de les Províncies Unides del Riu de la Plata. Després d’un breu període en Escòcia, pare i filla s’instal·laren a Brussel·les i poc després a París. L'única obsessió del general San Martín era l’educació de la seua petita Mercedes. En 1825, redactà les Máximas para Merceditas, on sintetitzava els seus ideals educatius.

Datà el seu testament a París, el 23 de gener de 1844, deixant com única hereva la seua filla. En esclatar la revolució francesa de 1848, es traslladà a la ciutat de Boulogne-sur-Mer. Allí morí als 72 anys. Hi hagué diversos intents de repatriar les seues despulles a l’Argentina. El regrés definitiu es produí en 1880. Una teoria sosté que l’Església Catòlica no volia que es dipositaren a la catedral de Buenos Aires, enfront de la Plaça de Maig, on descansen actualment. Pel que es veu, la suposada filiació maçònica del general no ho permetia; l’Església sancionava la pertinença a la maçoneria amb pena d’excomunió. San Martín no podia ser allotjat, per tant, en lloc consagrat. Després de llargues negociacions, s’hauria arribat a un acord: el fèretre descansaria a l’emplaçament actual, en un mausoleu fora de la planta principal de la seu, amb el cap inclinat cap avall. Hom creu que aquesta posició és el signe de la condemna infernal a què —segons l’Església— estarien exposats els maçons.


Alguns estudiosos neguen els fets. Jorge Estol, posem per cas, diu: El mausoleo fue construido con poco espacio y cuando llegó el ataúd desde Francia, con doble cobertura, no pudo ser acostado totalmente por un simple error de cálculo. (De tota manera, això explicaria la posició inclinada, però no per quina raó es col·locaren els peus cap amunt.) Existeixen dues teories sobre la suposada filiació maçònica del general San Martín. Diversos historiadors, entre els quals els partidaris de l’Església, de tendència antimaçònica, afirmen que San Martín mai no ingressà en cap lògia maçònica regularment constituïda. Argumenten que les lògies amb què mantingué contacte, com ara la Lautaro, no eren estrictament maçòniques; eren grups revolucionaris que prengueren com a base de la seua organització els elements i els símbols maçònics que els resultaven funcionals pel seu caràcter de societats secretes. Altres, en canvi, sostenen el contrari. Assenyalen que José de San Martín donà les seues primeres passes com a maçó a la lògia Integridad de Cadis i que després passà a formar part de la lògia Caballeros Racionales nº 3, on li seria atorgat, en 1808, el 3r grau de la maçoneria simbòlica, accedint d’aquesta manera al títol de “mestre maçó”. Després de renunciar a la seua carrera militar en Espanya, viatjà a Anglaterra on es reuní amb Carlos María de Alvear, un reconegut membre de la lògia Lautaro, que treballava amb la lògia Flor de los Americanos. En una tenida (reunió), es decidí “abatre columnes” i marxar a sòl americà. Al poc de temps, San Martín i Alvear obtindrien el grau 5é de la lògia.



Poc després de la seua arribada a Amèrica, en 1812, San Martín havia fundat junt amb altres germans maçons un Triangle Maçònic que constituiria la base de la futura lògia Lautaro. L’orde ja estava implantat; la lògia Independencia funcionava des de 1795, influïda per la maçoneria espanyola. Amb el mateix nom, Independència, s’havia fundat en 1810 una nova lògia, també coneguda com Logia de San Juan, sota les ordes del doctor Julián Álvarez, que col·laboraria amb els inicis de la Lautaro. Seguint l’antiga tradició d’adoptar noms simbòlics o iniciàtics, José de San Martín era conegut entre els lautarins com germà Inaco. En una carta dirigida al general Guillermo Miller, responent a preguntes relatives a la lògia de Buenos Aires, San Martín escriu: No creo conveniente hable Ud lo más mínimo de la logia de Buenos Aires. Estos son asuntos enteramente privados. Aunque han tenido y tienen una gran influencia en los acontecimientos de la revolución de aquella parte de América no podrían manifestarse sin faltar por mi parte a los más sagrados compromisos. A propósito de logias, sé a no dudar, que estas sociedades se han multiplicado en el Perú de un modo extraordinario. En 1825, en Brussel·les, San Martín rep una medalla maçònica amb la seua efígie de part de la lògia belga La Parfaite Amitié (Perfecta Amistat), en reconeixement de la seua tasca a la revolució americana. Sobre el General San Martín ja he escrit una entrada en altre blog, El Penjoll.

És millor que un home

«Vint-i-cinc centímetres d’esplendor, fàcilment manipulable i extremadament reactiu al tacte. Fiable, elegant i ràpid executant les tasques. Amb prestacions que duren fins a deu hores. Pots girar-lo com vulgues i posar-lo boca per avall sense problemes.» Hi ha uns minuts de silenci. «Xica, de qui parles?», pregunta Elisenda, encuriosida i burleta. «Algú ha projectat un nou model de xicot?», fa Somina amb un somrís murri. Eiximona continua llegint: «Pots usar-lo amb els amics i mostrar les seues innumerables funcions.» Les rialles i el tancament d’ullets va en augment. «Ja està —exclama Jonça—, és una nova joguina eròtica!» Totes les amigues es giren cap a Eiximona. «A veure: és un model nou de xicot o un dildo de darrera generació?», pregunten entusiasmades. «És intel·ligent, versàtil, innovador. És el dispositiu personal més sorprenent que mai hages vist.» L’aldarull no cessa. «Intel·ligent? Versàtil? Sí, sí, és un vibrador robotitzat!», fa Jonça. «I només té un espessor de centímetre i mig», conclou Eiximona. «Massa prim», sospira Elisenda amb desil·lusió. «No, de cap manera. No és un vibrador —aclareix Eiximona—. És un Ipad. Així l’han batejat.» Superat el primer indici de desil·lusió, les amigues descobreixen una mena de petita pissarra lluenta que no necessita clarió. «És com un Ipod, però més gran.» L’amfitriona acaba la seua informació: L’Ipad és com un home, però el desactives quan vols. Pots interactuar amb ell, jugar, fanfarronejar de les seues prestacions amb les amigues, explotar els seus vint-i-cinc centímetres i esprémer-lo tot. Això sí, no et fica les banyes, no t’embruta els vestits i no exigeix tenir preparat el sopar. És millor que un home.» En aqueix moment, entra Rocabuix. Totes es queden mirant-lo rialleres.

dissabte, 12 de juny del 2010

No vull, no vull... Ompli’m la caputxa!

Com que ja s’acosta el bon temps, som a punt d’assistir a l’enèsim capítol d’una història amb episodis una mica fastigosos: la invasió de les terrasses. Recorde que només els restaurants o els bars situats a l’Albereda comptaven amb terrasses a l’aire lliure en temps de la meua joventut. Per estiu, era tradició seure al San Remo, al Comerç, als Arcs, a prendre un refresc, una cervesa, un aperitiu... Els propietaris dels altres establiments començaren a demanar llicència per a ocupar la via pública, amb certa resistència per part municipal. (El mateix s’esdevé a la veïna Ontinyent.) El gremi de l’hostaleria posà el crit al cel. «Açò és una injustícia! Tothom ha de ser igual!», van exigir els seus portaveus. Quan se’ls féu notar que els emplaçaments dels seus negocis no eren tots iguals, els hostalers retrucaren que calia garantir la igualtat d’oportunitats.

No tenim ací prou espai per a explicar quina cosa s’ha d’entendre per igualtat d’oportunitats. En el cas que ens ocupa, implica, bàsicament, determinar les condicions exigibles per a gaudir d’una llicència i evitar discriminacions en la seua concessió. Després, vénen coses ja sabudes. Quan u pensa obrir un negoci, busca el lloc més adient. Els locals cèntrics i espaiosos atrauen molts clients (poden facilitar guanys sucosos), però són cars (el traspàs, el lloguer i els impostos es mengen bona part dels beneficis). S’ha de fer, per tant, un càlcul: Què em convé més? ¿Un local petit, mal situat i barat, o un més gran, cèntric i car? Els amos de bars i restaurants volien —ho hauran endevinat— els ous i els colomins (és curiosa la barreja de capitalisme i socialisme que solen esgrimir, de manera contradictòria, els paladins del mercat lliure). I a tot açò, què va contestar l’Ajuntament? Com el frare: «No vull, no vull... Ompli’m la caputxa!»

Normal! Si minven les llicències per ocupació de la via pública, minven també els ingressos municipals. Així que, finalment, els empresaris del ram aconseguiren que l’Ajuntament autoritzés terrasses per a tots, sense prendre en consideració les característiques específiques de cada via pública. Perquè, atenció, tots els espais de la ciutat no són iguals; hi ha carrers amples i estrets, artèries principals i secundàries, vies que suporten molt de trànsit i vies poc transitades, voreres amples i vores estretes, places grans i placetes minúscules... Tant se val! La Casa de la Ciutat permet les terrasses pertot arreu. I clar, les molèsties als ciutadans estan a l’orde del dia: minven les places disponibles d’aparcament; s’estreny l’espai per als vianants; proliferen els obstacles que entrebanquen la lliure circulació; augmenten el soroll i el desori a la via pública...

Fins i tot s’envaeix l’espai per on han de rodar els vehicles (posant en perill la integritat física dels clients asseguts a les terrasses). Sovint, la situació frega el surrealisme. El carrer la Reina acollia, fins fa poc, una terrassa situada a la mateixa cruïlla d’aquesta via amb Baixada de l’Estació i República Argentina. Les taules i les cadires, col·locades a la calçada —perquè les voreres eren molt estretes—, davant d’un semàfor i un pas de vianants, dificultaven el gir dels vehicles cap a la dreta. Sempre em va sorprendre que els clients d’aquell establiment —avui ja clausurat— suportaren estoicament, sense dir ni piu, el soroll i la inhalació de gasos. La veritat és que el nom del local, “Negre com l’infern”, quadrava a la perfecció.

Algú dirà que sostreure espai públic als vehicles privats és tot un avenç. Estic totalment d’acord. Ara bé, qui diu això podria pecar d’hipocresia si pertany al gremi del comerç. Precisament les pressions d’aquest gremi han aconseguit de minorar els plans de restricció del trànsit rodat pel nucli històric de la ciutat. De manera que Xàtiva és, sobretot en estiu, un garbuix indestriable de cotxes, taules, motos, sorolls, tendals, vianants, obstacles, ombrel·les, cadires... Un paisatge urbà bigarrat i caòtic que s’assembla més al nord d’Àfrica que a l’Europa central. Tant de bo augmentaren els jardins, els espais lliures de cotxes i contaminació. Ara bé, certes vies urbanes continuarien sent inadequades per a posar terrasses. Sort que no hi ha cap accident...

(publicat a Levante-EMV, el 12/06/2010)

dijous, 10 de juny del 2010

Qui avisa no és traïdor

Si alguna cosa ha de fer l’esquerra de tradició marxista és analitzar la realitat amb rigor. Doncs bé, ¿com estava la realitat social abans de convocar-se la vaga de funcionaris del proppassat dia 8? Més embolicada que una madeixa sense cap ni centener! Tota la dreta (econòmica, política i mediàtica) venia reclamant, des de fa temps, una vaga general. Els portaveus més significats deien, amb la boca xicoteta, que una vaga seria molt dolenta per a l’actual conjuntura de crisi econòmica. Però els ullets i els somriures —els gestos corporals— delataven com els encantaria que ZP topés amb la seua primera vaga general. Com a botó, una mostra. Ací tenim les declaracions de dos personatges reeixits de la dreta política. María Dolores de Cospedal: Que sepan los españoles que, si los sindicatos no hacen lo que toca, aquí está el Partido Popular para defender a los trabajadores. Gerardo Camps, conseller d’Economia, Hisenda i Ocupació: Si yo pudiera, también la haría (en vespres de la vaga de funcionaris).

Tenim també la hipocresia d’uns i d’altres. Tothom sap que Rajoy hagués fet exactament el mateix ajust econòmic decretat pel govern —o potser més dur—. Assistim, però, perplexes, a les declaracions del Partit Popular, criticant les mesures preses i solidaritzant-se amb els més dèbils. La dreta solidaritzant-se amb els més dèbils? El món a l’inrevés! Ací, al País Valencià, comprovem que el govern autonòmic més endeutat i balafiador del món (el mateix govern autonòmic que s’ha negat sistemàticament a complir les especificacions de la Llei de Dependència, un govern ple de recomanats)... va i resulta que se solidaritza amb els funcionaris i els pensionistes. I açò ens porta a un altre desgavell. Un professor de secundària, posem per cas, que haja seguit la vaga de dimarts, veurà minvada la seua nòmina de juny en uns 250 o 300 euros (el retall salarial del 7% decretat pel govern central més el cost d’un dia de vaga: salari i part proporcional de complements, pagues extra i vacances). I qui s’estalvia aqueixos diners? El govern balafiador de la Generalitat Valenciana!

I encara es podrien afegir més elements a la confusió. La Conselleria d’Educació ve practicant una política de llistes negres. Tothom ho diu: «Fes una vaga i, quan vages a sol·licitar una comissió o la renovació d’un càrrec directiu... et trobaràs amb una negativa.» Un director amic meu s’interessà, a principis de curs, per l’atorgament d’una comissió de serveis a la secretària del seu centre. La cap de servei de Conselleria que el va atendre preguntà: ¿Esta chica hizo la última huelga? Quan el meu amic assentí, la interlocutora féu: ¿Le hace una huelga a la Generalitat y ahora pretende que nosotros le hagamos un favor? Més clar, l’aigua! Estan fent servir les llistes negres! Ja ho sé: és possible que no hagueren tirat mà d'elles, en aquesta ocasió; o sí. El govern valencià afirmava que la vaga s’havia convocat contra José Luis Rodríguez Zapatero; els convocants asseguraven que també es protestava contra la Generalitat Valenciana (que, per cert, havia establert uns serveis mínims surrealistes; ja se sap, els professors podem fer vaga, però no podem tancar la guarderia).

En resum: la gent té por. A la possible incomprensió general —les enquestes són, en aquest sentit, inapel·lables—, s’han de sumar les possibles represàlies. I arribem al final. La convocatòria del dia 8 era un assaig de la pròxima vaga general. I clar, crec que els sindicats han comès un error de càlcul. Als empleats públics, en vista del menyspreu social generalitzat de què són objecte, no els seduïa la perspectiva d’esdevenir conills d’indies. S’ha de tenir present, a més, que el nivell d’afiliació sindical en sectors com l’ensenyança és baixíssim, sobretot entre els funcionaris definitius (el major índex es dóna entre els interins); altres sectors, com ara la sanitat, tenen llurs pròpies organitzacions gremials, que no s’havien sumat a la convocatòria. D’altra banda, els funcionaris més progressistes —tot i estar indignats— han fugit d’incrementar encara més el descrèdit del govern i de beneficiar una dreta absolutament hipòcrita i reaccionària.

Conclusió: la vaga de funcionaris —dol dir-ho— ha estat un fracàs (a molts instituts, al meu per exemple, no l’ha secundat ningú). Ara bé, que no s’equivoque el govern socialista; la vaga no ha prosperat perquè, com es veu, el panorama estava massa embolicat. Però, donat cas que es repetiren mesures d’ajust contra els mateixos afectats, acabaria creant-se la massa crítica necessària per a una veritable revolta. De perduts, al riu! I qui avisa no és traïdor.

dimecres, 9 de juny del 2010

L’aprenentatge memorístic de conceptes

Richard P. Feynman, físic nord-americà (Premi Nobel en 1965), músic aficionat, professor d’universitat i una de les ments més creatives que ha donat la ciència del segle XX conta en Está Ud. de broma, Sr. Feynman? (Alianza Editorial) aquesta anècdota:

Vaig passar un any a Brasil, impartint classe i analitzant el seu sistema educatiu. Vaig descobrir un fenomen estrany. De vegades, feia preguntes que els estudiants eren capaços de contestar aviat; però la següent vegada, fent la mateixa pregunta, no tocaven pilota! Per exemple, en una ocasió estava explicant-los la llum polaritzada i els vaig donar a tots unes tires de polaroide. El polaroide només deixa passar la llum quan el seu vector de camp elèctric es troba en una certa orientació. Per tant, es podia saber —vaig explicar— com estava polaritzada la llum, observant si el polaroide es veia fosc o clar. Prenguérem primer dues tires de polaroide i les vam girar fins que deixaren passar quasi tota la llum. Amb aquest procediment, podíem saber que les dues tires estaven admetent llum polaritzada en la mateixa direcció; la procedent d’una passava també a través de l’altra. Llavors, els vaig preguntar com podíem esbrinar la direcció de polarització absoluta, valent-se d’una tira de polaroide. Ni idea. Com jo sabia que calia un poc d’enginy, els vaig donar una pista: «Mireu la llum que reflecteix cap a nosaltres la badia.» Res.

—Heu sentit parlar de l’angle de Brewster? —vaig preguntar.
—Sí senyor! És l’angle en què la llum reflectida per un medi que tinga índex de refracció major que u queda totalment polaritzada.
—I de quina manera queda polaritzada la llum al ser reflectida?
—La llum queda polaritzada perpendicularment al pla de reflexió, senyor. (Encara avui, jo he de pensar-ho primer! Ells s’ho sabien punt per punt. Sabien fins i tot que la tangent de l’angle de Brewster és igual a l’índex de refracció.)
—I bé? —vaig preguntar de nou.

Res! M’acabaven de dir que la llum reflectida per un medi amb un índex de refracció major que u, com l’aigua de la badia, estava polaritzada; àdhuc m’havien dit com estava polaritzada. Jo els vaig dir: «Mireu cap a la badia a través del polaroide. I després el gireu». I van fer: «Oh! Està polaritzada!» Després de molta observació, acabí descobrint que els estudiants s’havien après tot de memòria, però no sabien el significat de res. Quan sentien nomenar «llum reflectida per un medi amb índex de refracció major que u», no sabien que s’estava parlant d’un medi como l’aigua. Tot havia estat memoritzat, però res no havia quedat traduït a paraules amb sentit.

Més tard assistí a una lliçó a l’Escola d’Enginyers. L’enunciat del tema era el següent: «Dos cossos es consideren equivalents si parells iguals de forces produeixen la mateixa acceleració». Tots els estudiants estaven asseguts escrivint al dictat. Quan el professor repetia, comprovaven que havien pres nota correctament. Després escrivien la frase següent. I així una i altra vegada. Jo era l’únic que sabia que el professor estava parlant d’objectes amb iguals moments d’inèrcia, i així i tot em costava d’entendre. Ignorava com podrien ells aprendre res d’aquella manera. S’estava parlant de moments d’inèrcia, però no hi havia la menor discussió sobre quant costa d’obrir una porta si se li posa un pes per fora, ni si s’ha de fer major o menor esforç per a obrir-la col·locant el pes a prop de les frontisses. Res! En acabar la lliçó, vaig parlar amb un estudiant.

—Després d’haver pres totes aqueixes notes, què fan vostès amb elles?
—Oh! Ens les estudiem —va respondre—. I a continuació, ens examinen.

Més tard, vaig assistir a un examen d’ingrés a l’Escola d’Enginyers; era un examen oral i em van permetre de presenciar-lo. Un dels estudiants era absolutament súper: Ho va contestar tot a la perfecció! Els examinadors li preguntaren què era el diamagnetisme i respongué de manera impecable. Després li preguntaren què li passa a la llum quan arriba obliquament a una làmina de material d’un cert espessor i d’un índex de refracció N?

—Surt paral·lelament al raig incident, senyor, però desplaçada.
—I quin és el desplaçament?
—No ho sé, senyor, però puc calcular-lo.

I el calculà. Era molt bo. Però llavors jo ja tenia les meues sospites. Després de l’examen, em vaig acostar a aquell jove brillant i li vaig explicar que venia dels Estats Units i que desitjava fer-li algunes preguntes que no influirien de cap manera al resultat del seu examen.

—Pot donar-me algun exemple de substància diamagnètica?
—No.
—Si aquest llibre fos de cristall i jo estigués mirant a través d’ell un objecte situat sobre la taula, què li passaria a la imatge si jo inclinés el cristall?
—Quedaria reflectida, senyor, el doble de l’angle que vostè hagués girat el llibre.
—No s’estarà confonent amb un espill, potser?
—No, senyor!

A l’examen acabava de dir-nos que la llum es desplaçaria paral·lelament. Més encara, havia calculat fins i tot el valor de tal desplaçament. Tanmateix, no s’havia adonat que una làmina de vidre és un material que té índex de refracció i que el seu càlcul era vàlid en aquest cas i responia perfectament a la meua pregunta.

Mai no vaig aconseguir d’aquells alumnes que em feren preguntes. Un dels estudiants m’ho aclarí: «Si jo li faig una pregunta a classe, se’m tiraran tots al damunt, a la sortida, dient: Per què malgastes el nostre temps fent-li preguntes? Estem tractant d’aprendre alguna cosa i tu no només fas que interrompre’l amb les teues preguntes.» És una mena de competència per superar els altres durant la qual ningú no sap allò que està passant. Cadascú es dedica a rebaixar els altres, fent como si realment sabés. Tots fingeixen i fan com que saben. I si un dels estudiants, al fer una pregunta, admet per un instant que quelcom li resulta confús, els altres adopten una actitud activa, como si per a ells allò fos evident. I blasmen al preguntador que els faça perdre el temps. Els vaig explicar com és d’útil treballar amb altres, com és de fructífer discutir les qüestions, repassar-les i tornar-les a discutir. Però tampoc no estaven disposats a fer això; consideraven una humiliació haver de preguntar a ningú. Era lamentable! Tot el treball que feien aquelles persones intel·ligents, que es trobaven atrapades en aquella curiosa situació mental, mancava de sentit per l’entranya “educació” rebuda! Paraula de Feynman.


diumenge, 6 de juny del 2010

El vel islàmic

Arran de les notícies arribades de França i Catalunya, i del cas de Najwa Malha, la xiqueta que ha hagut de canviar de centre per portar l’hiyab, s’han vessat —i continuaran vessant-se— rius de tinta sobre l’assumpte del vel islàmic. Fa quinze dies, a l’institut, vaig rebre un sobre, sense nom de cap remitent, enviat des del carrer Abú Masaifa de Xàtiva. En obrir-lo, vaig trobar un opuscle, El velo islámico, de la Comunitat Ahmadiyya de l’Islam de la Comunitat Valenciana. El fullet, després d’analitzar-ne els orígens, advocava per la força igualitària i alliberadora de l’hiyab, i pel seu paper integrador. Què voleu? Jo no ho tinc tan clar.

Tothom sembla estar d’acord en un punt: la polèmica del vel versa sobre l’extensió i els límits dels drets individuals. A mi, em crida l’atenció que molta gent d’esquerra defense la llibertat absoluta per a exhibir símbols religiosos. Podria semblar, en principi, que aqueixa és l’actitud més assenyada. I ho seria si el debat quedés circumscrit al possible caràcter ètnic o tradicional de la peça objecte de polèmica. Ni la hipotètica submissió als homes de les dones que la porten autoritzaria la seua prohibició. Ara bé, és el vel islàmic un signe de submissió? La Comunitat Ahmadiyya diu que no. Sosté que el mandat de Déu, de guardar modèstia, obliga per igual home i dona, i que cap llei islàmica castiga per no complir amb el precepte de l’hiyab.



«Digues als qui són bons creients, bons musulmans, que en veure gent, tinguen la mirada baixa i controlen molt bé els apetits sexuals. És millor i és més pur! Déu està informat, molt bé, del que vosaltres feu!» (24:30) «...que elles no mostren els seus adorns, el seu adreç, llevat dels que són més externs; que elles amaguen l’escot amb una peça del seu vestit; que només mostren els seus adorns als seus marits...» (24:32) «Oh tu, profeta! Digues a les teues esposes, a les teues filles i a les dones dels creients, dels musulmans, que es cobrisquen de dalt a baix amb el seu mantell de les jalaba. Això és convenient, perquè elles siguen reconegudes i no siguen molestades. Al·là perdona, molt, i està sempre Ple de Bondat!» (33:59)

Fa l’efecte que la Comunitat Ahmadiyya deu ser una branca moderada de l’Islam. I desmemoriada! Sembla oblidar que moltes dones musulmanes són obligades —per pares, germans, marits— a dur el vel. (Sense anar massa lluny, en algunes banlieues franceses, les xiques magrebines han de patir tota mena d’insults —puta el més freqüent— si no adopten la vestimenta islàmica.) Ara bé, si l’ús del vel fos un assumpte de mera submissió, estaríem davant d’un fenomen equiparable a l’assetjament; s’hauria de combatre amb les mateixes armes que es fan servir amb la violència de gènere, sense haver d’apel·lar, per tant, a cap prohibició. Encara diré més: uns vincles de dominació o submissió entre persones adultes, lliurement consentits, haurien de ser tolerats.


En realitat, l’hiyab és un símbol religiós. I no d’una religiositat qualsevol; en general, distingeix les dones que simpatitzen amb l’islam rigorista. I aquest rigor és utilitzat com a bandera per moviments polítics teocràtics que voldrien imposar la sharia. Als països de tradició cristiana ja hem vist aquesta pel·lícula. Ma mare m’ha contat moltes vegades com havia d’entrar a l’església, en època franquista, amb vestit de mànega llarga i coberta amb un vel. En certa ocasió, les vigilants d’Acció Catòlica no la deixaven entrar a la Seu per no portar mitges. Ella s’hagué d’alçar la faldilla fins als elàstics per a mostrar que sí en duia (s’acabaven de ficar de moda les mitges sense costura.) I encara tenim el cas de les monges; moltes continuen portant hàbit, toca i anell de casades, perquè són esposes de Crist. (En alguns ordes de religioses, és costum que les novícies facen els vots fins i tot abillades de núvia.)

I arribem a la conclusió final: quasi totes les religions —almenys les tres del llibre: el judaisme, el cristianisme i l’islam— discriminen les dones, els reserven un paper subordinat. L’Església Catòlica, posem per cas, no permet el sacerdoci femení. I com més rigorista és la secta, major és la submissió de les dones. A l’Opus Dei, per exemple, hi ha les numeràries auxiliars (fins a 1965, numeràries serventes), que es dediquen en exclusiva al treball domèstic (neteja, cuina, etc.) dels centres on viuen els supernumeraris. I el mateix s’esdevé en altres sectes jueves o cristianes. És a dir, que les dones musulmanes no han descobert res que no sabérem ja. Per tant, des d’una posició laica o atea s’hauria de ser molt combatiu amb el vel, sobretot en les seues versions més extremes: el burka i el niqab. I no s’hauria d’acceptar la coartada de la tradició.


Per això crida l’atenció que moltes persones d’esquerra practiquen el bonisme amb les manifestacions de religiositat extrema. Jo trobe que aqueixa actitud és beneïda del tot. Si per cas acabés estenent-se entre nosaltres el rigorisme islamista, trontollarien les conquestes democràtiques que tan costosament hem assolit. Quan encara no ens hem lliurat totalment del jou eclesiàstic, se’ns vindria al damunt altre infinitament més perillós. Jo aprofitaria l’avinentesa per a reivindicar la lluita —pacífica, per suposat— contra la presència de símbols religiosos en dependències públiques (I em referisc, naturalment, als símbols de qualsevol religió, inclosa la catòlica.) I m’oblidaria dels anys de vigència del vel a la cultura mediterrània. Sí, ja sé que les gregues, per exemple, el duien. Però també sabem que la dona grega estava exclosa de l’espai públic.

dimecres, 2 de juny del 2010

L’economia de casino

Durant un temps, un bitllet —de mil pessetes emès pel Banc d’Espanya, posem per cas— duia la següent llegenda: El Banco de España pagará al portador la cantidad de mil pesetas. Eren temps d’un sistema monetari basat en el patró or. Teòricament, si hom es presentava al banc amb un feix de bitllets, li havien de donar a canvi, en monedes o en lingots, or o qualsevol metall preciós equivalent —plata, per exemple— pel valor facial que mostraven els paperets. El 1944, a la conferència de Bretton Woods, es va introduir una modificació: es fixà el valor de dues divises, el dòlar i la lliura esterlina, d’acord amb una determinada quantitat d’or, de manera que els bancs centrals dels diferents països també podien garantir el valor de canvi de les monedes respectives amb reserves de les esmentades divises. Tot això es va acabar, però, en 1971.

Com funcionen ara les coses? El preu de cada divisa és determinat per les forces del mercat —el denominat sistema de lliure flotació— o és fixat pel govern —cas del iuan xinès—, i n’hi ha vàries divises (euro, ien, iuan, rupia) que es disputen amb el dòlar el paper de reserva. Com ha dit algun economista, vivim, per tant, en una economia de casino. En aquest sistema, els bancs juguen un paper molt important: creen diners. Quan nosaltres dipositem diners en un banc, aquest només està obligat a reservar una part del mateix; la resta pot destinar-la a diferents operacions. El percentatge de diners que el banc ha de reservar per llei és el denominat coeficient de caixa. A la zona Euro aqueix percentatge, que el fixa el Banc Central Europeu, és en aquests moments del 2%. Els bancs només conserven una part de les seues reserves a la caixa, per a operacions diàries; la resta, la mantenen dipositada al banc central del seu país.

S’ha de dir, a més, que les sucursals bancàries, per mesures de seguretat, intenten no tenir grans quantitats de diners en efectiu. De fet, retirades d’efectiu per un import elevat —d’uns 4.000 a 6.000 euros— s’han de demanar amb antelació, per tal que la sucursal prepare els diners. Quins efectes té el coeficient de caixa a l’economia? La resposta està a l’efecte multiplicador dels diners. Si el coeficient obliga el banc a reservar només un 2% d’allò que ingressa, què passa amb l’altre 98%? Que pot disposar d’ell al seu antull, bé que generalment el presta a altres persones físiques o jurídiques, produint-se així el denominat efecte multiplicador dels diners. Si partim del fet que les persones gastaran allò que han rebut prestat i que els perceptors de les quantitats gastades les ingressaran en un banc, arribem a la conclusió que els diners es multipliquen.

Anem a explicar-ho amb un exemple molt fàcil d’entendre. Suposem que no hi ha efectiu al mercat i que, de sobte, el Banc Central Europeu decideix lliurar un milió d’euros a una societat. La societat que rep el milió adquireix un solar per aqueix import. El venedor del solar ingressa el milió en un banc —que, com hem vist, està obligat a conservar el 2%—. L’entitat presta els 980.000 euros de què pot disposar lliurement. El perceptor del préstec compra una nau industrial per 980.000 euros. El venedor de la nau ingressa els 980.000 euros al banc. El banc es reserva el 2% i presta el 98% restant (960.400 euros) a una cadena comercial. Amb els 960.400 euros, la cadena compra equips electrònics. El fabricant ingressa els 960.400 euros al banc. El banc es queda el 2% i presta la resta (941.192 euros). I així successivament. Si sumàrem les quantitats dipositades, les prestades i els coeficients de caixa, veuríem com va multiplicant-se el milió .

Al mercat ja no hi ha sols el milió d’euros de la primera societat; també hi ha els 980.000 del venedor de la nau dipositats al banc i els 960.400 que ha rebut el fabricant d’equips electrònics... Els diners creats d’aquesta manera es denominen diners bancaris. L’efecte multiplicador dels diners bancaris ve determinat per la següent fórmula: 1 / coeficient de caixa —per a la zona euro, 50 = 1/0,02—. Dit en altres paraules: quan el Banc Central emet un milió d’euros, els altres bancs acabaran creant, realment, cinquanta. I clar, aquesta capacitat del sistema bancari de multiplicar els diners disponibles al mercat s’assembla molt a una estafa piramidal. En realitat, està treballant amb apunts comptables, és a dir, amb diners que tenen una existència merament virtual. La diferència rau als mecanismes de regulació; ha d’haver un control sobre els coeficients de caixa, els riscs que poden assumir els bancs, la diversificació d’actius i els fons de garanties. Només aquestes regulacions distingeixen el funcionament dels bancs de les estafes piramidals. Per això crema la sang que els treballadors acaben pagant sempre els vidres trencats de l'especulació financera. Això sí, per a mala sang , la de Daniel Cohn-Bendit al Parlament Europeu!

dimarts, 1 de juny del 2010

Al capitalisme, tanoca!

El sistema bancari recolza a la confiança (confiança que si anem a traure diners al banc, aquest ens els donarà). Per a reforçar aquesta confiança dels dipositaris existeix, a l’Estat espanyol, el Fons de Garantia de Dipòsits, on tots els bancs, caixes d’estalvi i cooperatives de crèdit han d’aportar, aproximadament, una mitjana del 0,6 por mil de tots els seus dipòsits. Si una entitat bancària no pogués pagar —per trobar-se, posem per cas, en situació de fallida—, queda garantit que el Fons ens tornarà els nostres dipòsits amb un límit de 100.000 euros por dipositant i entitat de crèdit. Por tant, si una persona tenia dos dipòsits de 100.000 euros cadascun en un únic banc que ha fet fallida, sols li tornaran 100.000 euros. Si una persona té sengles dipòsits de 100.000 euros en dos bancs distints i fan fallida els dos, li tornaran els 200.000.

Però en èpoques de crisi, aquests mecanismes no asseguren totalment la confiança dels impositors. Com que l’ànim de lucre és el motor principal del capitalisme, els bancs han de moure els diners dels seus dipositants. D’aqueixa manera, creen diners, obtenen molts interessos pels préstecs, basteixen enormes fons d'inversió, hi ha dividends per als accionistes i es poden pagar substanciosos salaris i pensions als executius. Quan s’entra en aquesta roda, els patrons del sistema senten la temptació de fer préstecs o inversions d’alta rendibilitat i enorme risc —d’especular, dit en altres paraules—. Això suscita la desconfiança dels impositors. I clar, si tots anaren de colp i volta a demanar que els lliuraren llurs estalvis, els bancs no podrien fer front a la situació. Llavors, apareixen les agències de rating, auditores a les quals es paga perquè certifiquen el grau de solvència de les entitats bancàries. Aquestes auditores poden, però —ja se sap: qui paga mana—, falsejar el rating d’un banc. De fet, Lehman Brothers comptava, quan va fer fallida, amb la màxima nota de les agències qualificadores.

Sort que l’Estat se’n sol fer càrrec, dels bancs que es troben en dificultats. Altrament, la catàstrofe adquiriria dimensions descomunals. Recordem, per exemple, allò que va passar a la República Argentina amb el corralito: milions de petits i mitjans impositors van perdre tots els seus estalvis. Ara bé, ¿es pot parlar de veritables mercats financers quan els seus agents principals, els bancs, estan protegits? Estats i institucions com ara el Fons Monetari Internacional garanteixen als bancs uns beneficis exorbitants en època de bonança econòmica i ajudes milionàries en temps de crisi. Així i tot, quan comença a disparar-se el dèficit públic, els beneficiaris de l’ajuda tenen la barra d’exigir polítiques d’austeritat que redunden, irremeiablement, en retallades de la despesa social i disminució de les inversions públiques. La qual cosa aboca a una espiral perillosa: l’economia no millora, barrada per l’atur i la minva del consum, i això obliga a fer noves retallades i augments d’impostos que, a la vegada, allunyen encara més les perspectives de recuperació.

Ara mateix, tal com estan les coses, seria cosa de pensar a traure els diners del banc; et cobren moltes comissions i et paguen uns interessos que fan riure. Quasi seria preferible tenir els calés amagats al matalàs o sota un rajol. Ja sé que és somniar truites, però podríem reivindicar —si totes les persones ens posàrem d’acord i en traguérem els diners— que el sistema bancari es comportés com un veritable mercat, ço és, que els bancs se n’anaren a fer la mà quan entraren en bancarrota per haver assumit més riscs dels que calia. En Estats Units, on tothom està d’acord que la crisi financera fou provocada pels comportaments de Wall Street, el govern federal injectà als bancs quasi un bilió de dòlars, que ha acabat beneficiant només els executius i els accionistes d'aquestes entitats guiades per la cobdícia.

Al nostre continent, la denominada “ajuda” del FMI i la Unió Europea als països amb dificultats (750.000 milions d’euros) també acabarà beneficiant els bancs (alemanys i francesos sobretot); aquestes entitats ja s’han assegurat que els estats els pagaran els deutes amb els corresponents interessos —ben alts, per cert—. La banca, ja es veu, mai no perd. (A casa nostra, perden, de moment, els aturats, els funcionaris i els pensionistes.) I damunt, s’han de sentir diàriament, dels polítics, declaracions com aquesta: «Hem d’inspirar confiança als mercats.» El món a l’inrevés! Ara resulta que som nosaltres, les víctimes de la impostura, els qui hem d’inspirar confiança! A qui? Als Mercats? «Als valedors del capitalisme, tanoca!», cal dir al polític de torn.