dimecres, 9 de juny de 2010

L’aprenentatge memorístic de conceptes

Richard P. Feynman, físic nord-americà (Premi Nobel en 1965), músic aficionat, professor d’universitat i una de les ments més creatives que ha donat la ciència del segle XX conta en Está Ud. de broma, Sr. Feynman? (Alianza Editorial) aquesta anècdota:

Vaig passar un any a Brasil, impartint classe i analitzant el seu sistema educatiu. Vaig descobrir un fenomen estrany. De vegades, feia preguntes que els estudiants eren capaços de contestar aviat; però la següent vegada, fent la mateixa pregunta, no tocaven pilota! Per exemple, en una ocasió estava explicant-los la llum polaritzada i els vaig donar a tots unes tires de polaroide. El polaroide només deixa passar la llum quan el seu vector de camp elèctric es troba en una certa orientació. Per tant, es podia saber —vaig explicar— com estava polaritzada la llum, observant si el polaroide es veia fosc o clar. Prenguérem primer dues tires de polaroide i les vam girar fins que deixaren passar quasi tota la llum. Amb aquest procediment, podíem saber que les dues tires estaven admetent llum polaritzada en la mateixa direcció; la procedent d’una passava també a través de l’altra. Llavors, els vaig preguntar com podíem esbrinar la direcció de polarització absoluta, valent-se d’una tira de polaroide. Ni idea. Com jo sabia que calia un poc d’enginy, els vaig donar una pista: «Mireu la llum que reflecteix cap a nosaltres la badia.» Res.

—Heu sentit parlar de l’angle de Brewster? —vaig preguntar.
—Sí senyor! És l’angle en què la llum reflectida per un medi que tinga índex de refracció major que u queda totalment polaritzada.
—I de quina manera queda polaritzada la llum al ser reflectida?
—La llum queda polaritzada perpendicularment al pla de reflexió, senyor. (Encara avui, jo he de pensar-ho primer! Ells s’ho sabien punt per punt. Sabien fins i tot que la tangent de l’angle de Brewster és igual a l’índex de refracció.)
—I bé? —vaig preguntar de nou.

Res! M’acabaven de dir que la llum reflectida per un medi amb un índex de refracció major que u, com l’aigua de la badia, estava polaritzada; àdhuc m’havien dit com estava polaritzada. Jo els vaig dir: «Mireu cap a la badia a través del polaroide. I després el gireu». I van fer: «Oh! Està polaritzada!» Després de molta observació, acabí descobrint que els estudiants s’havien après tot de memòria, però no sabien el significat de res. Quan sentien nomenar «llum reflectida per un medi amb índex de refracció major que u», no sabien que s’estava parlant d’un medi como l’aigua. Tot havia estat memoritzat, però res no havia quedat traduït a paraules amb sentit.

Més tard assistí a una lliçó a l’Escola d’Enginyers. L’enunciat del tema era el següent: «Dos cossos es consideren equivalents si parells iguals de forces produeixen la mateixa acceleració». Tots els estudiants estaven asseguts escrivint al dictat. Quan el professor repetia, comprovaven que havien pres nota correctament. Després escrivien la frase següent. I així una i altra vegada. Jo era l’únic que sabia que el professor estava parlant d’objectes amb iguals moments d’inèrcia, i així i tot em costava d’entendre. Ignorava com podrien ells aprendre res d’aquella manera. S’estava parlant de moments d’inèrcia, però no hi havia la menor discussió sobre quant costa d’obrir una porta si se li posa un pes per fora, ni si s’ha de fer major o menor esforç per a obrir-la col·locant el pes a prop de les frontisses. Res! En acabar la lliçó, vaig parlar amb un estudiant.

—Després d’haver pres totes aqueixes notes, què fan vostès amb elles?
—Oh! Ens les estudiem —va respondre—. I a continuació, ens examinen.

Més tard, vaig assistir a un examen d’ingrés a l’Escola d’Enginyers; era un examen oral i em van permetre de presenciar-lo. Un dels estudiants era absolutament súper: Ho va contestar tot a la perfecció! Els examinadors li preguntaren què era el diamagnetisme i respongué de manera impecable. Després li preguntaren què li passa a la llum quan arriba obliquament a una làmina de material d’un cert espessor i d’un índex de refracció N?

—Surt paral·lelament al raig incident, senyor, però desplaçada.
—I quin és el desplaçament?
—No ho sé, senyor, però puc calcular-lo.

I el calculà. Era molt bo. Però llavors jo ja tenia les meues sospites. Després de l’examen, em vaig acostar a aquell jove brillant i li vaig explicar que venia dels Estats Units i que desitjava fer-li algunes preguntes que no influirien de cap manera al resultat del seu examen.

—Pot donar-me algun exemple de substància diamagnètica?
—No.
—Si aquest llibre fos de cristall i jo estigués mirant a través d’ell un objecte situat sobre la taula, què li passaria a la imatge si jo inclinés el cristall?
—Quedaria reflectida, senyor, el doble de l’angle que vostè hagués girat el llibre.
—No s’estarà confonent amb un espill, potser?
—No, senyor!

A l’examen acabava de dir-nos que la llum es desplaçaria paral·lelament. Més encara, havia calculat fins i tot el valor de tal desplaçament. Tanmateix, no s’havia adonat que una làmina de vidre és un material que té índex de refracció i que el seu càlcul era vàlid en aquest cas i responia perfectament a la meua pregunta.

Mai no vaig aconseguir d’aquells alumnes que em feren preguntes. Un dels estudiants m’ho aclarí: «Si jo li faig una pregunta a classe, se’m tiraran tots al damunt, a la sortida, dient: Per què malgastes el nostre temps fent-li preguntes? Estem tractant d’aprendre alguna cosa i tu no només fas que interrompre’l amb les teues preguntes.» És una mena de competència per superar els altres durant la qual ningú no sap allò que està passant. Cadascú es dedica a rebaixar els altres, fent como si realment sabés. Tots fingeixen i fan com que saben. I si un dels estudiants, al fer una pregunta, admet per un instant que quelcom li resulta confús, els altres adopten una actitud activa, como si per a ells allò fos evident. I blasmen al preguntador que els faça perdre el temps. Els vaig explicar com és d’útil treballar amb altres, com és de fructífer discutir les qüestions, repassar-les i tornar-les a discutir. Però tampoc no estaven disposats a fer això; consideraven una humiliació haver de preguntar a ningú. Era lamentable! Tot el treball que feien aquelles persones intel·ligents, que es trobaven atrapades en aquella curiosa situació mental, mancava de sentit per l’entranya “educació” rebuda! Paraula de Feynman.