dijous, 10 de juny de 2010

Qui avisa no és traïdor

Si alguna cosa ha de fer l’esquerra de tradició marxista és analitzar la realitat amb rigor. Doncs bé, ¿com estava la realitat social abans de convocar-se la vaga de funcionaris del proppassat dia 8? Més embolicada que una madeixa sense cap ni centener! Tota la dreta (econòmica, política i mediàtica) venia reclamant, des de fa temps, una vaga general. Els portaveus més significats deien, amb la boca xicoteta, que una vaga seria molt dolenta per a l’actual conjuntura de crisi econòmica. Però els ullets i els somriures —els gestos corporals— delataven com els encantaria que ZP topés amb la seua primera vaga general. Com a botó, una mostra. Ací tenim les declaracions de dos personatges reeixits de la dreta política. María Dolores de Cospedal: Que sepan los españoles que, si los sindicatos no hacen lo que toca, aquí está el Partido Popular para defender a los trabajadores. Gerardo Camps, conseller d’Economia, Hisenda i Ocupació: Si yo pudiera, también la haría (en vespres de la vaga de funcionaris).

Tenim també la hipocresia d’uns i d’altres. Tothom sap que Rajoy hagués fet exactament el mateix ajust econòmic decretat pel govern —o potser més dur—. Assistim, però, perplexes, a les declaracions del Partit Popular, criticant les mesures preses i solidaritzant-se amb els més dèbils. La dreta solidaritzant-se amb els més dèbils? El món a l’inrevés! Ací, al País Valencià, comprovem que el govern autonòmic més endeutat i balafiador del món (el mateix govern autonòmic que s’ha negat sistemàticament a complir les especificacions de la Llei de Dependència, un govern ple de recomanats)... va i resulta que se solidaritza amb els funcionaris i els pensionistes. I açò ens porta a un altre desgavell. Un professor de secundària, posem per cas, que haja seguit la vaga de dimarts, veurà minvada la seua nòmina de juny en uns 250 o 300 euros (el retall salarial del 7% decretat pel govern central més el cost d’un dia de vaga: salari i part proporcional de complements, pagues extra i vacances). I qui s’estalvia aqueixos diners? El govern balafiador de la Generalitat Valenciana!

I encara es podrien afegir més elements a la confusió. La Conselleria d’Educació ve practicant una política de llistes negres. Tothom ho diu: «Fes una vaga i, quan vages a sol·licitar una comissió o la renovació d’un càrrec directiu... et trobaràs amb una negativa.» Un director amic meu s’interessà, a principis de curs, per l’atorgament d’una comissió de serveis a la secretària del seu centre. La cap de servei de Conselleria que el va atendre preguntà: ¿Esta chica hizo la última huelga? Quan el meu amic assentí, la interlocutora féu: ¿Le hace una huelga a la Generalitat y ahora pretende que nosotros le hagamos un favor? Més clar, l’aigua! Estan fent servir les llistes negres! Ja ho sé: és possible que no hagueren tirat mà d'elles, en aquesta ocasió; o sí. El govern valencià afirmava que la vaga s’havia convocat contra José Luis Rodríguez Zapatero; els convocants asseguraven que també es protestava contra la Generalitat Valenciana (que, per cert, havia establert uns serveis mínims surrealistes; ja se sap, els professors podem fer vaga, però no podem tancar la guarderia).

En resum: la gent té por. A la possible incomprensió general —les enquestes són, en aquest sentit, inapel·lables—, s’han de sumar les possibles represàlies. I arribem al final. La convocatòria del dia 8 era un assaig de la pròxima vaga general. I clar, crec que els sindicats han comès un error de càlcul. Als empleats públics, en vista del menyspreu social generalitzat de què són objecte, no els seduïa la perspectiva d’esdevenir conills d’indies. S’ha de tenir present, a més, que el nivell d’afiliació sindical en sectors com l’ensenyança és baixíssim, sobretot entre els funcionaris definitius (el major índex es dóna entre els interins); altres sectors, com ara la sanitat, tenen llurs pròpies organitzacions gremials, que no s’havien sumat a la convocatòria. D’altra banda, els funcionaris més progressistes —tot i estar indignats— han fugit d’incrementar encara més el descrèdit del govern i de beneficiar una dreta absolutament hipòcrita i reaccionària.

Conclusió: la vaga de funcionaris —dol dir-ho— ha estat un fracàs (a molts instituts, al meu per exemple, no l’ha secundat ningú). Ara bé, que no s’equivoque el govern socialista; la vaga no ha prosperat perquè, com es veu, el panorama estava massa embolicat. Però, donat cas que es repetiren mesures d’ajust contra els mateixos afectats, acabaria creant-se la massa crítica necessària per a una veritable revolta. De perduts, al riu! I qui avisa no és traïdor.