dissabte, 26 de juny de 2010

Passar bou per bèstia grossa

L’altre dia, en un ple de Diputació, l’alcalde feia aquestes declaracions: «No estic d’acord amb què ens hàgem de retallar el sou un 10%. Ho faig perquè ho ha manat la Federació de Municipis i Províncies, però aquesta mesura projecta cap al públic la idea que els polítics som uns vividors. La gent pensarà: Com estos tenen molts dinés, pues que s’abaixen el sueldo.» Rus es revoltava contra la idea que els polítics naden a l’abundància: «El 99% és gent honrada i treballadora que realitza la seua tasca amb honestedat.» En llegir aquestes declaracions, vaig pensar immediatament en la Campana de Gauss. Encara que sóc de lletres, intentaré explicar açò de la campana d’una manera senzilla i entenedora.

Suposem que tenim cinquanta polítics i que els puntuem de zero a deu, de més deshonrats a més honrats. Amb una nota mitjana de cinc i una distribució estadística normal, la gràfica resultant, en un quadre de doble entrada, tindria forma de campana, la Campana de Gauss: en un extrem, estarien els poquets que trauen una nota molt alta; a l’altre extrem, els qui suspenen amb notes molt baixes. Quedaria, al centre de la campana, la majoria dels qui trauen qualificacions mediocres. Si s’aprovara amb el cinc (cosa absolutament impossible, perquè en qüestions de decència no calen mitges tintes; s’és honrat o no, i punt), hi hauria almenys un 50% de polítics honrats —o deshonrats, segons la teoria de la botella mig plena o mig buida.

De tota manera, podríem passar bou per bèstia grossa i dir que, descomptats els polítics que trauen més d’un quatre (amb aquesta nota, els mals estudiants solen obtenir l’aprovat als col·legis i als instituts), només hi hauria un 20 o un 30% de deshonrats. Ara bé, «Com seria la gent que ocupa el centre de la campana?», es preguntaran vostès. Ni carn ni peix —ja saben: polítics que hauran fet algun viatge privat a costa de l’erari públic, autoritats que alguna vegada hauran utilitzat el cotxe oficial de manera indeguda, càrrecs electes que hauran acceptat regals extemporanis... Tot açò és pura estadística, corroborada per les pàgines d’actualitat política. Rus, però, no mira prim; diu que el 99% dels nostres polítics són honrats i treballadors.

“Són”? S’exclou ell del percentatge o està utilitzant una fórmula de modèstia? Jo diria, més bé, que ha tingut un lapse freudià. (Qui el coneix sap que la paraula modèstia no figura al seu vocabulari.) Els nostres governants locals i autonòmics estan convençuts de ser persones ben honrades i treballadores. D’altra banda, les disquisicions estadístiques no condueixen enlloc. Anem a fer, per tant, un esforç de simplificació: els valencians no som calvinistes; professem una moral molt laxa. Ningú no sol veure malament, a casa nostra, que les persones esdevinguen acabalades sense esforç, que s’accepten regals de clients, amics i parents en canvi de favors, que la gent traga profit de les escletxes legals en benefici propi, que el fort faça ostentació pública dels signes externs del seu poder i de la seua puixança... I com que els polítics són reflex de la societat, els governants troben que fer com fan no és pecat.

En aquest sentit, podríem consultar l’hemeroteca i recordar nombroses declaracions de Camps, proclamant als quatre vents la seua honradesa, de Rita, reclamant la licitud d’acceptar presents, de Rus, justificant certes despeses desorbitades («Si no les haguérem contractat [unes go-go’s], les pobres xiques s’haurien mort de fam.»)... Alguns personatges de la política valenciana són veritables vividors (enriquiments sobtats, vestits cars, cotxes de luxe, mansions de somni...), però no tenen consciència de ser-ho. I les urnes —cosa absolutament colpidora— els acaben perdonant aquesta laxitud moral generalitzada. «Jo faria igual, si pogués», diuen molts electors. Per això —i tornem al principi—, quan l’alcalde expressa en veu alta els seus temors («La gent pensarà que som uns vividors.»), ningú no diu res ni esclata una rialla general. Tot indica, per tant, que molts valencians han decidit passar bou per bèstia grossa sense cap problema.

(publicat a Levante-EMV, el 26/06/2010)

2 comentaris:

Xavier Aliaga ha dit...

Finíssim i encertat el teu anàlisi, Ximo. Com sempre.

Ximo ha dit...

Moltes gràcies, Xavi. Tu no et sols quedar curt als teus.

Salut!