dissabte, 12 de juny de 2010

No vull, no vull... Ompli’m la caputxa!

Com que ja s’acosta el bon temps, som a punt d’assistir a l’enèsim capítol d’una història amb episodis una mica fastigosos: la invasió de les terrasses. Recorde que només els restaurants o els bars situats a l’Albereda comptaven amb terrasses a l’aire lliure en temps de la meua joventut. Per estiu, era tradició seure al San Remo, al Comerç, als Arcs, a prendre un refresc, una cervesa, un aperitiu... Els propietaris dels altres establiments començaren a demanar llicència per a ocupar la via pública, amb certa resistència per part municipal. (El mateix s’esdevé a la veïna Ontinyent.) El gremi de l’hostaleria posà el crit al cel. «Açò és una injustícia! Tothom ha de ser igual!», van exigir els seus portaveus. Quan se’ls féu notar que els emplaçaments dels seus negocis no eren tots iguals, els hostalers retrucaren que calia garantir la igualtat d’oportunitats.

No tenim ací prou espai per a explicar quina cosa s’ha d’entendre per igualtat d’oportunitats. En el cas que ens ocupa, implica, bàsicament, determinar les condicions exigibles per a gaudir d’una llicència i evitar discriminacions en la seua concessió. Després, vénen coses ja sabudes. Quan u pensa obrir un negoci, busca el lloc més adient. Els locals cèntrics i espaiosos atrauen molts clients (poden facilitar guanys sucosos), però són cars (el traspàs, el lloguer i els impostos es mengen bona part dels beneficis). S’ha de fer, per tant, un càlcul: Què em convé més? ¿Un local petit, mal situat i barat, o un més gran, cèntric i car? Els amos de bars i restaurants volien —ho hauran endevinat— els ous i els colomins (és curiosa la barreja de capitalisme i socialisme que solen esgrimir, de manera contradictòria, els paladins del mercat lliure). I a tot açò, què va contestar l’Ajuntament? Com el frare: «No vull, no vull... Ompli’m la caputxa!»

Normal! Si minven les llicències per ocupació de la via pública, minven també els ingressos municipals. Així que, finalment, els empresaris del ram aconseguiren que l’Ajuntament autoritzés terrasses per a tots, sense prendre en consideració les característiques específiques de cada via pública. Perquè, atenció, tots els espais de la ciutat no són iguals; hi ha carrers amples i estrets, artèries principals i secundàries, vies que suporten molt de trànsit i vies poc transitades, voreres amples i vores estretes, places grans i placetes minúscules... Tant se val! La Casa de la Ciutat permet les terrasses pertot arreu. I clar, les molèsties als ciutadans estan a l’orde del dia: minven les places disponibles d’aparcament; s’estreny l’espai per als vianants; proliferen els obstacles que entrebanquen la lliure circulació; augmenten el soroll i el desori a la via pública...

Fins i tot s’envaeix l’espai per on han de rodar els vehicles (posant en perill la integritat física dels clients asseguts a les terrasses). Sovint, la situació frega el surrealisme. El carrer la Reina acollia, fins fa poc, una terrassa situada a la mateixa cruïlla d’aquesta via amb Baixada de l’Estació i República Argentina. Les taules i les cadires, col·locades a la calçada —perquè les voreres eren molt estretes—, davant d’un semàfor i un pas de vianants, dificultaven el gir dels vehicles cap a la dreta. Sempre em va sorprendre que els clients d’aquell establiment —avui ja clausurat— suportaren estoicament, sense dir ni piu, el soroll i la inhalació de gasos. La veritat és que el nom del local, “Negre com l’infern”, quadrava a la perfecció.

Algú dirà que sostreure espai públic als vehicles privats és tot un avenç. Estic totalment d’acord. Ara bé, qui diu això podria pecar d’hipocresia si pertany al gremi del comerç. Precisament les pressions d’aquest gremi han aconseguit de minorar els plans de restricció del trànsit rodat pel nucli històric de la ciutat. De manera que Xàtiva és, sobretot en estiu, un garbuix indestriable de cotxes, taules, motos, sorolls, tendals, vianants, obstacles, ombrel·les, cadires... Un paisatge urbà bigarrat i caòtic que s’assembla més al nord d’Àfrica que a l’Europa central. Tant de bo augmentaren els jardins, els espais lliures de cotxes i contaminació. Ara bé, certes vies urbanes continuarien sent inadequades per a posar terrasses. Sort que no hi ha cap accident...

(publicat a Levante-EMV, el 12/06/2010)