La sentència de l’Estatut de Catalunya ha suscitat entre la classe política les reaccions més diverses i previsibles: la vicepresidenta del govern central, Maria Teresa Fernández de la Vega —de remots orígens valencians— diu que la sentència valida el 90% del text estatutari («És una derrota en tota regla —afegeix— de les tesis del Partit Popular»); en canvi, les forces polítiques catalanes afirmen que s’ha produït un atac frontal a l’autogovern; els populars, per la seua banda, remarquen la moderació de la sentència. A qui hem de fer cas? En realitat, com ha quedat l’Estatut després del pronunciament del Tribunal Constitucional? Tot depèn del punt de vista que es faça servir. Mirades les coses des de l’òptica sobiranista, torpede en la línia de flotació estatutària és el símil que millor s’adiu amb la resolució del tribunal.
Intentaré ser sintètic. Sobiranistes són, en aquest cas, aquelles persones que volen una Catalunya sobirana. Doncs bé, si un país no pot exercir el control de les seues fronteres, és despullat de les competències en matèria de defensa i no compta amb himne, bandera ni moneda pròpia, difícilment podrà reclamar-se sobirà. La Constitució de 1978 va establir línies roges en tots els apartats que s'acaben d'enumerar, però l’experiència mostra que alguns països —de la Unió Europea, posem per cas— poden ser estats sobirans malgrat no tenir moneda pròpia ni competència exclusiva en determinats assumptes (economia, seguretat, transports...). Què pretenia l’Estatut escapçat per la sentència d’ahir? Aprofundir l’autogovern en algunes matèries clau. Què ha fet el Tribunal Constitucional? Impedir qualsevol progrés en aqueixes matèries.
Els magistrats han llevat validesa jurídica al terme nació, han prohibit que el català siga la llengua d’ús preferent a Catalunya, han anul·lat els mecanismes estatutaris conduents a potenciar el dret civil de Catalunya i un sistema judicial propi (han vedat, per exemple, la possibilitat de crear un Consell Català del Poder Judicial), han cercenat el finançament i les polítiques econòmiques i fiscals autònomes (retallant, per exemple, les competències de la Generalitat en matèria de tributs i control de les caixes d’estalvis), han tallat qualsevol expectativa d’establir una divisió territorial substitutòria de les actuals províncies i han eliminat l’obligació de l’Estat d’equiparar les inversions a Catalunya amb la participació relativa del PIB català al PIB estatal. S’ha dinamitat el nucli dur de l'Estatut. Es tergiversa la realitat, per tant, quan es diu que la sentència deixa intacte el 90% del text estatutari. En altres paraules: el PSOE intenta confondre, de manera interessada, dos conceptes oposats, quantitat i qualitat.
Alguns pensaran que s’han retallat privilegis que només reclamaven nacionalistes exacerbats. Cal recordar, però, que estats petits com Luxemburg, Països Baixos, Eslovàquia o Malta (tots ells membres de la UE) gaudeixen d’aquests “privilegis”, amb les limitacions pròpies —això sí— de la globalització que ens envolta. I tampoc no hi havia a Catalunya, fins ara, tants nacionalistes exacerbats. La qüestió és saber si, després de la sentència, augmentarà l'esperit sobiranista. L'índex de participació a la manifestació del proper dia 10 en donarà una idea. (Els partits catalans —llevat de PP i Ciutadans, naturalment— ja han anunciat l'assistència a la mobilització ciutadana convocada per Òmnium.) Ara bé, encara que la manifestació tinga èxit, la veritable prova del nou serà la imminent convocatòria electoral. Un augment important del vot independentista esdevindria avís per a navegants. Un triomf de CIU o PSC deixaria les coses més o menys com estan. El temps dirà.
Intentaré ser sintètic. Sobiranistes són, en aquest cas, aquelles persones que volen una Catalunya sobirana. Doncs bé, si un país no pot exercir el control de les seues fronteres, és despullat de les competències en matèria de defensa i no compta amb himne, bandera ni moneda pròpia, difícilment podrà reclamar-se sobirà. La Constitució de 1978 va establir línies roges en tots els apartats que s'acaben d'enumerar, però l’experiència mostra que alguns països —de la Unió Europea, posem per cas— poden ser estats sobirans malgrat no tenir moneda pròpia ni competència exclusiva en determinats assumptes (economia, seguretat, transports...). Què pretenia l’Estatut escapçat per la sentència d’ahir? Aprofundir l’autogovern en algunes matèries clau. Què ha fet el Tribunal Constitucional? Impedir qualsevol progrés en aqueixes matèries.
Els magistrats han llevat validesa jurídica al terme nació, han prohibit que el català siga la llengua d’ús preferent a Catalunya, han anul·lat els mecanismes estatutaris conduents a potenciar el dret civil de Catalunya i un sistema judicial propi (han vedat, per exemple, la possibilitat de crear un Consell Català del Poder Judicial), han cercenat el finançament i les polítiques econòmiques i fiscals autònomes (retallant, per exemple, les competències de la Generalitat en matèria de tributs i control de les caixes d’estalvis), han tallat qualsevol expectativa d’establir una divisió territorial substitutòria de les actuals províncies i han eliminat l’obligació de l’Estat d’equiparar les inversions a Catalunya amb la participació relativa del PIB català al PIB estatal. S’ha dinamitat el nucli dur de l'Estatut. Es tergiversa la realitat, per tant, quan es diu que la sentència deixa intacte el 90% del text estatutari. En altres paraules: el PSOE intenta confondre, de manera interessada, dos conceptes oposats, quantitat i qualitat.
Alguns pensaran que s’han retallat privilegis que només reclamaven nacionalistes exacerbats. Cal recordar, però, que estats petits com Luxemburg, Països Baixos, Eslovàquia o Malta (tots ells membres de la UE) gaudeixen d’aquests “privilegis”, amb les limitacions pròpies —això sí— de la globalització que ens envolta. I tampoc no hi havia a Catalunya, fins ara, tants nacionalistes exacerbats. La qüestió és saber si, després de la sentència, augmentarà l'esperit sobiranista. L'índex de participació a la manifestació del proper dia 10 en donarà una idea. (Els partits catalans —llevat de PP i Ciutadans, naturalment— ja han anunciat l'assistència a la mobilització ciutadana convocada per Òmnium.) Ara bé, encara que la manifestació tinga èxit, la veritable prova del nou serà la imminent convocatòria electoral. Un augment important del vot independentista esdevindria avís per a navegants. Un triomf de CIU o PSC deixaria les coses més o menys com estan. El temps dirà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada