diumenge, 6 de juny de 2010

El vel islàmic

Arran de les notícies arribades de França i Catalunya, i del cas de Najwa Malha, la xiqueta que ha hagut de canviar de centre per portar l’hiyab, s’han vessat —i continuaran vessant-se— rius de tinta sobre l’assumpte del vel islàmic. Fa quinze dies, a l’institut, vaig rebre un sobre, sense nom de cap remitent, enviat des del carrer Abú Masaifa de Xàtiva. En obrir-lo, vaig trobar un opuscle, El velo islámico, de la Comunitat Ahmadiyya de l’Islam de la Comunitat Valenciana. El fullet, després d’analitzar-ne els orígens, advocava per la força igualitària i alliberadora de l’hiyab, i pel seu paper integrador. Què voleu? Jo no ho tinc tan clar.

Tothom sembla estar d’acord en un punt: la polèmica del vel versa sobre l’extensió i els límits dels drets individuals. A mi, em crida l’atenció que molta gent d’esquerra defense la llibertat absoluta per a exhibir símbols religiosos. Podria semblar, en principi, que aqueixa és l’actitud més assenyada. I ho seria si el debat quedés circumscrit al possible caràcter ètnic o tradicional de la peça objecte de polèmica. Ni la hipotètica submissió als homes de les dones que la porten autoritzaria la seua prohibició. Ara bé, és el vel islàmic un signe de submissió? La Comunitat Ahmadiyya diu que no. Sosté que el mandat de Déu, de guardar modèstia, obliga per igual home i dona, i que cap llei islàmica castiga per no complir amb el precepte de l’hiyab.



«Digues als qui són bons creients, bons musulmans, que en veure gent, tinguen la mirada baixa i controlen molt bé els apetits sexuals. És millor i és més pur! Déu està informat, molt bé, del que vosaltres feu!» (24:30) «...que elles no mostren els seus adorns, el seu adreç, llevat dels que són més externs; que elles amaguen l’escot amb una peça del seu vestit; que només mostren els seus adorns als seus marits...» (24:32) «Oh tu, profeta! Digues a les teues esposes, a les teues filles i a les dones dels creients, dels musulmans, que es cobrisquen de dalt a baix amb el seu mantell de les jalaba. Això és convenient, perquè elles siguen reconegudes i no siguen molestades. Al·là perdona, molt, i està sempre Ple de Bondat!» (33:59)

Fa l’efecte que la Comunitat Ahmadiyya deu ser una branca moderada de l’Islam. I desmemoriada! Sembla oblidar que moltes dones musulmanes són obligades —per pares, germans, marits— a dur el vel. (Sense anar massa lluny, en algunes banlieues franceses, les xiques magrebines han de patir tota mena d’insults —puta el més freqüent— si no adopten la vestimenta islàmica.) Ara bé, si l’ús del vel fos un assumpte de mera submissió, estaríem davant d’un fenomen equiparable a l’assetjament; s’hauria de combatre amb les mateixes armes que es fan servir amb la violència de gènere, sense haver d’apel·lar, per tant, a cap prohibició. Encara diré més: uns vincles de dominació o submissió entre persones adultes, lliurement consentits, haurien de ser tolerats.


En realitat, l’hiyab és un símbol religiós. I no d’una religiositat qualsevol; en general, distingeix les dones que simpatitzen amb l’islam rigorista. I aquest rigor és utilitzat com a bandera per moviments polítics teocràtics que voldrien imposar la sharia. Als països de tradició cristiana ja hem vist aquesta pel·lícula. Ma mare m’ha contat moltes vegades com havia d’entrar a l’església, en època franquista, amb vestit de mànega llarga i coberta amb un vel. En certa ocasió, les vigilants d’Acció Catòlica no la deixaven entrar a la Seu per no portar mitges. Ella s’hagué d’alçar la faldilla fins als elàstics per a mostrar que sí en duia (s’acabaven de ficar de moda les mitges sense costura.) I encara tenim el cas de les monges; moltes continuen portant hàbit, toca i anell de casades, perquè són esposes de Crist. (En alguns ordes de religioses, és costum que les novícies facen els vots fins i tot abillades de núvia.)

I arribem a la conclusió final: quasi totes les religions —almenys les tres del llibre: el judaisme, el cristianisme i l’islam— discriminen les dones, els reserven un paper subordinat. L’Església Catòlica, posem per cas, no permet el sacerdoci femení. I com més rigorista és la secta, major és la submissió de les dones. A l’Opus Dei, per exemple, hi ha les numeràries auxiliars (fins a 1965, numeràries serventes), que es dediquen en exclusiva al treball domèstic (neteja, cuina, etc.) dels centres on viuen els supernumeraris. I el mateix s’esdevé en altres sectes jueves o cristianes. És a dir, que les dones musulmanes no han descobert res que no sabérem ja. Per tant, des d’una posició laica o atea s’hauria de ser molt combatiu amb el vel, sobretot en les seues versions més extremes: el burka i el niqab. I no s’hauria d’acceptar la coartada de la tradició.


Per això crida l’atenció que moltes persones d’esquerra practiquen el bonisme amb les manifestacions de religiositat extrema. Jo trobe que aqueixa actitud és beneïda del tot. Si per cas acabés estenent-se entre nosaltres el rigorisme islamista, trontollarien les conquestes democràtiques que tan costosament hem assolit. Quan encara no ens hem lliurat totalment del jou eclesiàstic, se’ns vindria al damunt altre infinitament més perillós. Jo aprofitaria l’avinentesa per a reivindicar la lluita —pacífica, per suposat— contra la presència de símbols religiosos en dependències públiques (I em referisc, naturalment, als símbols de qualsevol religió, inclosa la catòlica.) I m’oblidaria dels anys de vigència del vel a la cultura mediterrània. Sí, ja sé que les gregues, per exemple, el duien. Però també sabem que la dona grega estava exclosa de l’espai públic.

8 comentaris:

Vicent Terol ha dit...

Les paraules que cites de l'opuscle són semblants a una frase que he sentit sovint en castellà: "Señora en la calle, puta en la cama".


Dius: "l’hiyab és un símbol religiós. I no d’una religiositat qualsevol; en general, distingeix les dones que simpatitzen amb l’islam rigorista. I aquest rigor és utilitzat com a bandera per moviments polítics teocràtics que voldrien imposar la sharia."

Potser la clau està quan dius "en general". No conec cap estadística al respecte, però em consta que (a) moltes dones musulmanes porten el vel perquè volen i que (b) en moltes ocasions aquest és un símbol no vinculat a l'islam més "rigorista" (de fet, hi ha vegades en què compleix una funció merament cultural; fins i tot reivindicativa).

Fátima Taleb és mediadora intercultural i duu hiyab. És coautora de l'interessant llibre "El velo elegido" (http://www.libreria-mundoarabe.com/biblioteca/1822ma.htm). No es caracteritza per la seua submissió a l'home.

Zoubida Barik Edidi és advocada i també duu vel. Tampoc el seu perfil respon al de la dona ama de casa i submisa.


Opine que s'ha de combatre la imposició del hiyab. Però de la mateixa manera que s'ha de lluitar contra la prohibició de dur-lo.

No sols defense el dret a portar vel a tota persona que vulga, sinó que em sembla una barbaritat restringir eixe dret.

Hi ha molts símbols que poden representar -o no- la submissió de la dona. Per exemple, dur tacons d'agulla destrossa l'esquena, però és una obligació social en molts àmbits. La finalitat? Que la dona destaque el seu atractiu físic, que s'ubique més dins la concepció d'objecte sexual.

Hauríem de fer un tribunal per a examinar tots aquells símbols que, potencialment, puguen representar la discriminació de la dona?

Amb aquest assumpte, hi ha -al meu parer- un clar component racista (no és el teu cas, Ximo, evidentment). Per què ara, de sobte, molts mitjans de la dreta més conservadora fan servir l'argument de la dignitat de la dona amb l'objectiu de prohibir (d'humiliar, pense) que les dones musulmanes porten vel?


Salut!

Ximo ha dit...

A l’entrada, remarque el meu parer: circumscriure el debat a la qüestió de si el vel és, o no, un signe de submissió em sembla equivocat. És un símbol religiós —el propi enunciat, vel islàmic, ho corrobora—. Qüestió distinta és que, sovint, els elements religiosos acaben transformant-se en elements culturals. Això també ens passa a nosaltres amb tradicions, la festa del diumenge, la cavalcada dels Reis d’Orient, la mona de Pasqua, que tenen un origen inequívocament religiós, cristià. Per això, jo advertia, a la meua entrada, sobre la coartada de la tradició. Això sense contar que, entre l’esquerra, l’argument cultural es fa servir de manera molt contradictòria: es diu, per exemple, que certs festeigs populars són una tradició cruel que s’ha d’eliminar. En canvi, s’és plenament tolerant amb un element que moltes dones es veuen obligades a dur en contra de la seua voluntat.

Entre les supernumeràries de l’Opus, també trobaràs enginyeres i arquitectes que et raonaran, amb tota seguretat, que són dones lliures. De tota manera, torne a repetir: el vel islàmic és un símbol religiós. Restringir l’ús de l’hiyab a la via pública és una barbaritat; si el prohibim, s’haurien de proscriure també certes vestimentes que, d’acord amb el sentir majoritari, atempten contra el decòrum. Ara bé, prohibir-lo a l’interior de les dependències públiques ja ho van fer diferents governs laics de Turquia, posem per cas.

Crec que triar com a signe de rebel·lia —o de reivindicació— l’element que precisament assenyala la pròpia servitud és almenys incongruent. És com si les dones d’aquest país, en època franquista, hagueren elegit, com a símbol de les seues aspiracions democràtiques i emancipadores, el vel negre que es veien obligades a dur quan es quedaven vídues. Una de les primeres coses que van fer les dones d’aquest país, en començar a emancipar-se, fou desprendre’s de tots aquells signes externs que els recordaven l’anterior submissió. Per això no tinc tan clar que certs elements que tu conceptues com a tals, siguen realment símbols de dependència (certes vestimentes, els cossos andrògins). Algunes estudioses han remarcat que es tracta, més bé, de signes de rebel·lia contra anteriors imatges de dona invisible i pudorosa.

Totalment d’acord amb les teues apreciacions finals: la nostra actitud envers els àrabs sol estar amerada de racisme. I aquest racisme —junt amb enormes dosis d’hipocresia— és evident a la gent de dretes, que rebutja els símbols religiosos aliens, però posa el crit al cel quan es parla de restringir els propis. Però una forma d’evitar el racisme és passar desapercebut. Quan hom decideix sortir al carrer convertit en semàfor humà, no pot estranyar-se si atrau les mirades. S’ha de ser una miqueta conseqüent.

BER-EN-GENA ha dit...

A més d'un, o d'una, els agradaria que els carrers estagueren plens de burka, per poder posar-s'en un i que no el reconegueren, pel motiu que fora: estar buscat, poder robar, o fer algo de mal, tindre mala fama, ser molt lleig, no voler saludar ningú, deure molts diners, tindre cara de malalt, estar de baixa a la feina, tindre por de algú,anar a certs llocs, etc.etc.
Ben pensat, jo en tindria un per alguna ocasió convenient.

Vicent Terol ha dit...

Dius, Ximo, que, des de certa esquerra, "s’és plenament tolerant amb un element que moltes dones es veuen obligades a dur en contra de la seua voluntat.".

Per a mi la qüestió no rau en l'element en sí, sinó en l'obligació o prohibició de dur-lo. Considere inacceptable la imposició del vel, de la mateixa manera que em sembla una imposició la seua prohibició.

Restringir el seu ús és imposar una estètica, una uniformització que va en contra del dret individual a la lliure expressió.

A mi em pot agradar més o menys l'hiyab, però considere humiliant prohibir dur-lo a aquella dona que el porta lliurement. De la mateixa manera que estic en contra de restringir l'exhibició de la creu que molta gent duu penjant al coll.

Crec que no sóc qui per a entrar en les motivacions internes de les dones que porten vel perquè volen. Et pot semblar absurd que algunes persones de sexe femení ho facen com una forma d'autoafirmació o reivindicació, però la cosa és complexa per a nosaltres, si tenim en compte que elles viuen a un context cultural diferent del seu. De fet, hi ha alguna dona que no duia hiyab a la seua nació d'origen, i ha decidit portar-lo una vegada s'ha trobat a Occident. I això no ha significat una opció per un estil de vida on la dona és més marginada.

Baix el meu punt de vista, els espais públics no han d'estar mai presidits per símbols religiosos (he estat a col·legis públics amb creus a les aules; n'hi ha molts). Una altra cosa és la indumentària que una persona trie lliurement dur. No incloc el burka, evidentment, atès que és una clara presó portàtil que impedeix veure el rostre de la persona que el porta.

Els valor de certs símbols ve més donat pel clima creat des dels mitjans de comunicació -televisió, sobretot- que per altres factors més racionals.

Les dones musulmanes conviuen amb nosaltres. Una forma d'apropar-nos a elles, tractant de viure junts i no separats, és respectar les seues opcions (lliures, repetisc) estètiques. El contrari afavorirà una (major) fragmentació social.


Salut, Ximo.

Ximo ha dit...

Anem a veure: no em sembla democràticament acceptable prohibir l’ús de l’hiyab a la via pública. Sí trobe lícit, en canvi, prohibir-lo a l’interior de dependències públiques. (L’ús del burka i el niqab hauria d’estar vedat en qualsevol circumstància). Un excés de purisme democràtic ens fa oblidar sovint que existeixen normes de conducta o pautes socials que, tot i no estar escrites, són d’obligat compliment. Quan la gent s’oblida d’acatar-les, es poden convertir en normes legals o reglamentàries. Cedir el seient de l’autobús a un ancià o a una dona embarassada n’és una; l’obligació de descobrir-se a l’entrar en un lloc tancat és una altra. Quant a l’ús de creus, medalles o altres símbols, l’experiència em diu que la gent normal sol ser discreta. Els sol portar amagats sota la brusa o la samarreta.

I açò ens duu a la següent qüestió: generalment, els qui fan ostentació de certs signes solen ser militants de determinades creences o ideologies. Aquestes persones són afeccionades a forçar els límits d’allò democràticament acceptable. Crida l’atenció que els immigrants musulmans reivindiquen ací coses que no gosen exigir o aplicar als seus països d’origen. El debat està fins i tot lingüísticament viciat. Fixa’t que mai no parlem de marroquins, sirians, libis... Parlem de musulmans, és a dir, de fidels d’una religió. Què hem de fer els demòcrates davant aquesta situació? Restringir al màxim les prohibicions per llei (que damunt són contraproduents, perquè exacerben l’ànim reivindicatiu), però ser absolutament intransigents en el tracte amb aquestes persones, blasmar el seu capteniment.

Ja saps: respecta la persona, però combat les seues idees, si són equivocades. Els demòcrates no podem ser uns beneïts. Hauríem d’exigir el compliment d’una màxima que se sol aplicar a tot arreu: «On vages, fes el que veges.» L’experiència diu, per exemple, que moltes alumnes musulmanes comencen reivindicant el vel i acaben exigint l’exempció de les classes de música, gimnàstica... Tu aportes exemples aïllats de dones conscienciades que han elegit l’opció del vel (dones seguidores —tornem a repetir-ho— d’una creença religiosa). És difícil generalitzar sense dades a la mà, però sembla que la majoria de dones amb vel que veiem pels carrers, pels parcs, pels mercats, són persones humils, sense estudis, provinents de zones desfavorides. Presa fàcil, per tant, del masclisme, la superstició i la ignorància.

El darrer paràgraf del teu comentari és una mostra d’aqueix bonisme que cite a la meua entrada. Com que som més demòcrates i més avançats i etc, etc, hem de ser nosaltres els qui ens apropem a aquestes dones, «tractant de viure junts i no separats». I elles? Estan disposades a donar quelcom a canvi? T’ho dic de veritat: estic convençut que s’integren més fàcilment les persones que accepten els costums i la cultura de la societat d’acollida. Els qui decideixen convertir-se en semàfors humans s’autoexclouen ells mateixos.

Salut, Vicent, i, com sempre, un plaer canviar impressions amb tu.

Vicent Terol ha dit...

Potser seguir el debat seria repetir arguments. En qualsevol cas, no m'incloc dins eixa etiqueta de "bonisme". Cosa lògica, per altra part, atès que és una d'eixes etiquetes que -sent un tant pejorativa- hom aplica a sectors als quals no pertany.

Trobe que el tema de discussió és més senzill del que sembla.

1) No és legítim imposar una estètica a una altra persona.

2) Amb l'assumpte del vel, es pretén justificar la imposició a partir d'una interpretació simplista del hiyab.


Quan parle d'apropar-nos a l'altra cultura no estic dient que els passos s'hagen de donar sols des d'un costat. L'exemple de Fátima Taleb em sembla molt vàlid en aquest sentit: ella és mediadora intercultural i és coautora del llibre "El velo elegido" junt amb dues dones més: Lena de Botton i Lídia Puigvert. Cadascuna prové d'un context diferent.

Darrere la imposició de prohibir el vel -o d'obligar a dur-lo- hi ha implícit un component masclista: no deixar que siga la dona mateixa qui ho trie.

T'assegure que l'hiyab no és necessàriament un element religiós. Subjectivament, vull dir. Des de la voluntat de la dona que vol dur-lo.

"Crida l’atenció que els immigrants musulmans reivindiquen ací coses que no gosen exigir o aplicar als seus països d’origen."

Aquesta afirmació no és certa; no pot dir-se una cosa així, generalitzant de forma absoluta.

Tenim una visió estereotipada dels musulmans; i del vel, per extensió.

Hi ha una organització (www.al-fatiha.org) que agrupa gais, lesbianes, transexuals, i altres opcions, les quals tenen en comú el fet que són seguidors de l'Islam.

No em sembla bé que a Aràbia Saudita, per posar un exemple, se m'obligue a complir una sèrie de normes referents a la indumentària. És un Estat no democràtic i religiós. Jo no vull que l'Estat on jo visc siga així.


Per cert. Has fet vaga? Parlant de tot un poc..., hehe...

Ximo ha dit...

Jo també sóc de l’opinió que correm el risc de repetir-nos més que l’allioli. De tota manera, aquest darrer comentari teu introdueix matisos que donen per a una nova entrada sobre el tema.

També faré una reflexió sobre la vaga d’ahir.

Gràcies, Vicent.

Salut!

Vicent Terol ha dit...

Igualment, Ximo. Un plaer debatre amb tu: repensar les pròpies posicions escoltant aportacions distintes sempre és positiu.

Jo no vaig fer vaga. Un assumpte complex també, atenent a les opinions diverses que he pogut escoltar des de posicionaments d'esquerres.

Llegiré amb interès la teua reflexió al respecte.


Salut!