dimecres, 16 de juny de 2010

Curiositats sobre el general San Martín

Enguany, els argentins estan celebrant una gran efemèride: el mes passat, es va complir el 200 aniversari de la seua independència. En 1810, el poble de Buenos Aires inicià la Revolució de Maig, que derrocà i expulsà el virrei espanyol, elegint al seu lloc una junta de govern integrada majoritàriament per criolls. La revolta donà origen a una llarga guerra de les Províncies Unides del Riu de la Plata contra l’Espanya colonial (1810-1824). Un dels personatges més importants d’aquella contesa, José Francisco de San Martín, un militar brillant (als trenta anys, ja era tinent coronel), renuncià a la seua carrera en l’exèrcit espanyol i sol·licità el passaport per a viatjar a Londres. Més tard, s’embarcà cap a Amèrica en la fragata britànica George Canning. A Buenos Aires, fou rebut pels membres del Primer Triumvirat, que li reconegueren el seu grau de tinent coronel i li demanaren que creés un cos de cavalleria. A banda d’instruir la tropa en les modernes tècniques de combat que coneixia per la seua experiència europea contra els exèrcits de Napoleó, fundà la lògia Lautaro, organitzada com les societats maçòniques de Cadis i Londres. Lautaro tenia com a objectiu «treballar amb sistema per la independència d’Amèrica i la seua felicitat».



Des de la ciutat de Mendoza, San Martín inicià el seu pla per a l’alliberament definitiu d’Amèrica: després de crear l’Exèrcit dels Andes, travessà la serralada i alliberà Xile. Prenent sota el seu control els vaixells xilens, atacà el centre del poder espanyol, la ciutat de Lima, que declarà la seua independència en 1821. Es trobà en Guayaquil amb Simón Bolívar, al qual, després d’aquella entrevista, cedí l’exèrcit i la meta de concloure l’alliberament del Perú. Tornat a Mendoza pel gener de 1823, demanà autorització per a regressar a Buenos Aires i retrobar-se amb la seua esposa, que estava greument malalta. En arribar, ella ja havia mort. Desalenat per les lluites internes entre unitaris i federals, decidí marxar del país amb la seua filla. El 10 de febrer de 1824 partí cap al port d’El Havre (França). Tenia 45 anys i era generalíssim del Perú, capità general de la República de Xile i general de les Províncies Unides del Riu de la Plata. Després d’un breu període en Escòcia, pare i filla s’instal·laren a Brussel·les i poc després a París. L'única obsessió del general San Martín era l’educació de la seua petita Mercedes. En 1825, redactà les Máximas para Merceditas, on sintetitzava els seus ideals educatius.

Datà el seu testament a París, el 23 de gener de 1844, deixant com única hereva la seua filla. En esclatar la revolució francesa de 1848, es traslladà a la ciutat de Boulogne-sur-Mer. Allí morí als 72 anys. Hi hagué diversos intents de repatriar les seues despulles a l’Argentina. El regrés definitiu es produí en 1880. Una teoria sosté que l’Església Catòlica no volia que es dipositaren a la catedral de Buenos Aires, enfront de la Plaça de Maig, on descansen actualment. Pel que es veu, la suposada filiació maçònica del general no ho permetia; l’Església sancionava la pertinença a la maçoneria amb pena d’excomunió. San Martín no podia ser allotjat, per tant, en lloc consagrat. Després de llargues negociacions, s’hauria arribat a un acord: el fèretre descansaria a l’emplaçament actual, en un mausoleu fora de la planta principal de la seu, amb el cap inclinat cap avall. Hom creu que aquesta posició és el signe de la condemna infernal a què —segons l’Església— estarien exposats els maçons.


Alguns estudiosos neguen els fets. Jorge Estol, posem per cas, diu: El mausoleo fue construido con poco espacio y cuando llegó el ataúd desde Francia, con doble cobertura, no pudo ser acostado totalmente por un simple error de cálculo. (De tota manera, això explicaria la posició inclinada, però no per quina raó es col·locaren els peus cap amunt.) Existeixen dues teories sobre la suposada filiació maçònica del general San Martín. Diversos historiadors, entre els quals els partidaris de l’Església, de tendència antimaçònica, afirmen que San Martín mai no ingressà en cap lògia maçònica regularment constituïda. Argumenten que les lògies amb què mantingué contacte, com ara la Lautaro, no eren estrictament maçòniques; eren grups revolucionaris que prengueren com a base de la seua organització els elements i els símbols maçònics que els resultaven funcionals pel seu caràcter de societats secretes. Altres, en canvi, sostenen el contrari. Assenyalen que José de San Martín donà les seues primeres passes com a maçó a la lògia Integridad de Cadis i que després passà a formar part de la lògia Caballeros Racionales nº 3, on li seria atorgat, en 1808, el 3r grau de la maçoneria simbòlica, accedint d’aquesta manera al títol de “mestre maçó”. Després de renunciar a la seua carrera militar en Espanya, viatjà a Anglaterra on es reuní amb Carlos María de Alvear, un reconegut membre de la lògia Lautaro, que treballava amb la lògia Flor de los Americanos. En una tenida (reunió), es decidí “abatre columnes” i marxar a sòl americà. Al poc de temps, San Martín i Alvear obtindrien el grau 5é de la lògia.



Poc després de la seua arribada a Amèrica, en 1812, San Martín havia fundat junt amb altres germans maçons un Triangle Maçònic que constituiria la base de la futura lògia Lautaro. L’orde ja estava implantat; la lògia Independencia funcionava des de 1795, influïda per la maçoneria espanyola. Amb el mateix nom, Independència, s’havia fundat en 1810 una nova lògia, també coneguda com Logia de San Juan, sota les ordes del doctor Julián Álvarez, que col·laboraria amb els inicis de la Lautaro. Seguint l’antiga tradició d’adoptar noms simbòlics o iniciàtics, José de San Martín era conegut entre els lautarins com germà Inaco. En una carta dirigida al general Guillermo Miller, responent a preguntes relatives a la lògia de Buenos Aires, San Martín escriu: No creo conveniente hable Ud lo más mínimo de la logia de Buenos Aires. Estos son asuntos enteramente privados. Aunque han tenido y tienen una gran influencia en los acontecimientos de la revolución de aquella parte de América no podrían manifestarse sin faltar por mi parte a los más sagrados compromisos. A propósito de logias, sé a no dudar, que estas sociedades se han multiplicado en el Perú de un modo extraordinario. En 1825, en Brussel·les, San Martín rep una medalla maçònica amb la seua efígie de part de la lògia belga La Parfaite Amitié (Perfecta Amistat), en reconeixement de la seua tasca a la revolució americana. Sobre el General San Martín ja he escrit una entrada en altre blog, El Penjoll.