dimarts, 1 de juny de 2010

Al capitalisme, tanoca!

El sistema bancari recolza a la confiança (confiança que si anem a traure diners al banc, aquest ens els donarà). Per a reforçar aquesta confiança dels dipositaris existeix, a l’Estat espanyol, el Fons de Garantia de Dipòsits, on tots els bancs, caixes d’estalvi i cooperatives de crèdit han d’aportar, aproximadament, una mitjana del 0,6 por mil de tots els seus dipòsits. Si una entitat bancària no pogués pagar —per trobar-se, posem per cas, en situació de fallida—, queda garantit que el Fons ens tornarà els nostres dipòsits amb un límit de 100.000 euros por dipositant i entitat de crèdit. Por tant, si una persona tenia dos dipòsits de 100.000 euros cadascun en un únic banc que ha fet fallida, sols li tornaran 100.000 euros. Si una persona té sengles dipòsits de 100.000 euros en dos bancs distints i fan fallida els dos, li tornaran els 200.000.

Però en èpoques de crisi, aquests mecanismes no asseguren totalment la confiança dels impositors. Com que l’ànim de lucre és el motor principal del capitalisme, els bancs han de moure els diners dels seus dipositants. D’aqueixa manera, creen diners, obtenen molts interessos pels préstecs, basteixen enormes fons d'inversió, hi ha dividends per als accionistes i es poden pagar substanciosos salaris i pensions als executius. Quan s’entra en aquesta roda, els patrons del sistema senten la temptació de fer préstecs o inversions d’alta rendibilitat i enorme risc —d’especular, dit en altres paraules—. Això suscita la desconfiança dels impositors. I clar, si tots anaren de colp i volta a demanar que els lliuraren llurs estalvis, els bancs no podrien fer front a la situació. Llavors, apareixen les agències de rating, auditores a les quals es paga perquè certifiquen el grau de solvència de les entitats bancàries. Aquestes auditores poden, però —ja se sap: qui paga mana—, falsejar el rating d’un banc. De fet, Lehman Brothers comptava, quan va fer fallida, amb la màxima nota de les agències qualificadores.

Sort que l’Estat se’n sol fer càrrec, dels bancs que es troben en dificultats. Altrament, la catàstrofe adquiriria dimensions descomunals. Recordem, per exemple, allò que va passar a la República Argentina amb el corralito: milions de petits i mitjans impositors van perdre tots els seus estalvis. Ara bé, ¿es pot parlar de veritables mercats financers quan els seus agents principals, els bancs, estan protegits? Estats i institucions com ara el Fons Monetari Internacional garanteixen als bancs uns beneficis exorbitants en època de bonança econòmica i ajudes milionàries en temps de crisi. Així i tot, quan comença a disparar-se el dèficit públic, els beneficiaris de l’ajuda tenen la barra d’exigir polítiques d’austeritat que redunden, irremeiablement, en retallades de la despesa social i disminució de les inversions públiques. La qual cosa aboca a una espiral perillosa: l’economia no millora, barrada per l’atur i la minva del consum, i això obliga a fer noves retallades i augments d’impostos que, a la vegada, allunyen encara més les perspectives de recuperació.

Ara mateix, tal com estan les coses, seria cosa de pensar a traure els diners del banc; et cobren moltes comissions i et paguen uns interessos que fan riure. Quasi seria preferible tenir els calés amagats al matalàs o sota un rajol. Ja sé que és somniar truites, però podríem reivindicar —si totes les persones ens posàrem d’acord i en traguérem els diners— que el sistema bancari es comportés com un veritable mercat, ço és, que els bancs se n’anaren a fer la mà quan entraren en bancarrota per haver assumit més riscs dels que calia. En Estats Units, on tothom està d’acord que la crisi financera fou provocada pels comportaments de Wall Street, el govern federal injectà als bancs quasi un bilió de dòlars, que ha acabat beneficiant només els executius i els accionistes d'aquestes entitats guiades per la cobdícia.

Al nostre continent, la denominada “ajuda” del FMI i la Unió Europea als països amb dificultats (750.000 milions d’euros) també acabarà beneficiant els bancs (alemanys i francesos sobretot); aquestes entitats ja s’han assegurat que els estats els pagaran els deutes amb els corresponents interessos —ben alts, per cert—. La banca, ja es veu, mai no perd. (A casa nostra, perden, de moment, els aturats, els funcionaris i els pensionistes.) I damunt, s’han de sentir diàriament, dels polítics, declaracions com aquesta: «Hem d’inspirar confiança als mercats.» El món a l’inrevés! Ara resulta que som nosaltres, les víctimes de la impostura, els qui hem d’inspirar confiança! A qui? Als Mercats? «Als valedors del capitalisme, tanoca!», cal dir al polític de torn.

2 comentaris:

Xavier Aliaga ha dit...

Revelador. És inviable, però el sistema es mereixiria un poc de coratge i revolta per part de la societat. Llàstima, perquè no es veu l'eixida.

Ximo ha dit...

Ja circulen per la xarxa initacions a la revolta. Algunes són ben cridaneres. Avui, he rebut dos correus (dirigits a mi en la meua condició de funionari) amb aquesta proposta, inviable però graciosa:

UN CAP DE SETMANA SENSE CONSUM
4, 5 i 6 de juny
Estimats companys i companyes funcionaris,

Segurament, a tots ens ha afectat la reducció del 5% "SOLIDARI" del nostre sou. Els sindicats demanen que ens manifestem i que anem a la vaga el 2 de juny. Ens manifestarem i mobilitzarem tot el que calga, però la vaga, penseu, a qui interessa? A nosaltres o a l’Estat per a quedar-se amb altra part del nostre sou?

Penseu què passaria si tots ens posàrem d’acord a NO CONSUMIR.