dissabte, 29 de maig de 2010

Quin teatret!

Durant tres segles, mentre la literatura castellana enlluernava amb autors com Calderón de la Barca o Lope de Vega, els valencians no teníem un teatre autòcton que pagàs la pena. I clar, tanta fam acumulada ens ha convertit en uns enamorats de l’art dramàtic. Ens encanten els decorats, les bambolines, les bateries de llums. Quant als gèneres teatrals, hi ha qui sent veritable devoció pel melodrama, modalitat que sempre ha tingut entre nosaltres multitud de seguidors —seguidores més bé—, una munió de gent disposada a vessar llàgrimes a doll. El nostre president, posem per cas, vol interpretar ara el paper de Mariana Pineda i morir embolicat amb la senyera. Tot era excessiu a l’heroïna andalusa (en realitat, Mariana Rafaela Gila Judas Tadea Francisca de Paula Benita Bernarda Cecilia de Pineda); tot és excessiu al caràcter del president de la Generalitat. Ací s’acaben, però, els paral·lelismes: Mariana Pineda era republicana i simpatitzant de la maçoneria; Francisco Camps, en canvi, sembla corprès per la passió religiosa, la lírica i les jaquetes de marca.

El melodrama sempre corre un risc: que l’efecte lacrimogen es passe de rosca i les seues escenes provoquen la hilaritat de l’auditori. Ara mateix, Camps sembla el tenor que solta un gall, durant l’escena culminant del drama operístic, i alça enormes riallades a la platea, les llotges i el galliner. Des de Finisterre fins al cap de Gata, tots —llevat del nombrós públic valencià devot del diví, no vagen a pensar— riuen i fan burla de les dites presidencials. I açò ens porta al gènere teatral que realment encanta als valencians: el sainet. Precisament, la recuperació del nostre teatre, allà per les darreries del segle XIX, arribà de la mà del sainet, amb noms tan il·lustres com Bernat i Baldoví i Eduard Escalante. A l’escena política local, li escaurien molt bé títols com Als lladres, Barraca en el Cabanyal, La sastreseta —o el sastresset, tant se val—, La vanitat castigada, Qui tinga cucs que pele fulla... Ai el sainet! Per a protagonitzar-ne un, s’ha de ser actor de caràcter.

Finalment, està l’assumpte del catxet. Aquests dies, hem conegut la remuneració que cobren els polítics xativins per dedicar-se a les arts escèniques. Si sumem els vora 300.000 euros bruts que s’embutxaquen els nostres regidors per dos conceptes, sous i assistències, a d’altres percepcions (despeses de representació de l’alcalde, dinars i sopars diversos, dietes, viatges a Grècia, pàtria de Sòfocles i Eurípides...), el total podria ascendir a un pic i una pala. Com que cobrar dedicacions sense fer hores i cotitzar a la Seguretat Social és il·legal (fa poc, els regidors de Canals es veieren obligats, per sentència judicial, a tornar aquestes percepcions indegudes), els regidors populars de Xàtiva s’han inventat, per tal d’arrodonir els seus ingressos, les assistències a unes denominades comissions de seguiment. Tenim també els casos de l’alcalde i el regidor Vicent Parra, que cobren 90.000 i 55.000 euros bruts anuals de Diputació i les Corts Valencianes, respectivament. Una veritable pasta per fer d’histrions als sainets locals i provincials! I en acabat, alguns critiquen els professors de la Universitat, per ficar-se —diuen— vuit-cents papelorios a la butxaca!

I si vostès creuen que s’ha acabat ací l’assumpte del catxet, estan equivocats. Encara s’hauria de parlar de les despeses de representació del president de la Diputació —una partida inescrutable, com l’eternitat—, les vises, el cotxe oficial, els 8.000 euros per a gogós... Total: que els aficionats al teatre, els contribuents, hem de pagar un dineral pel sainet. I clar, ja ho diu el refrany mallorquí: «Quan vegis sa barba de ton veí pelar, posa sa teua a remullar.» S’han preguntat vostès com és que els polítics populars s’han tornat, de sobte, defensors acèrrims dels funcionaris? Dijous passat, sense anar massa lluny, Rajoy va dir en seu parlamentària que els funcionaris formen un dels sectors més dèbils de la societat. La resposta és fàcil: com que s’ha retallat el sou dels servidors públics, els polítics no tindran altre remei que seguir l’exemple. A contracor, com demostren les reaccions de Rita Barberà —negant-se en primera instància a la retallada— o d’Alfonso Rus, que va fer aquestes declaracions: «Farem el que ens mane la Federació de Municipis i Províncies.»


(publicat a Levante-EMV, el 29/05/2010)