dimarts, 18 de maig de 2010

Acord frustrat

Com tothom sabrà, fa pocs dies fracassaren els intents d’arribar a un gran acord d’estat, subscrit per totes les forces polítiques, en un assumpte d’importància cabdal: l’educació. Moltes persones ens oloràvem el que anava a passar. És més, no trobàvem desitjable un acord entre PSOE i PP. Des de temps de la Transició, sempre que els grans partits estatals han manifestat llur voluntat d’arribar a acords, els altres partits minoritaris, les comunitats autònomes i part de la ciutadania s’han posat a tremolar; molta gent se’n recorda encara de la LOAPA. Generalment, la firma de qualsevol acord entre les forces centralistes té com a finalitat retallar competències a les autonomies o —com podria haver passat ara— conculcar els drets lingüístics de les minories i llurs aspiracions a conèixer la història i la cultura pròpies.

L’educació no és un assumpte d’índole exclusivament tècnica; també té evidents implicacions ideològiques. La dreta propugna (sota la coartada de l’esforç i l’excel·lència) un model educatiu basat al classisme, l'adoctrinament i la perpetuació del sistema. Vol impedir que els fills de les elits es mesclen amb xiquets provenints de sectors marginats. Desitja que tots els alumnes siguen educats en els valors que predica l’Església (compartits pels sectors més conservadors de la societat). Espera perpetuar, a través de l’educació, les desigualtats de gènere. Vindica també un model educatiu centralista, caracteritzat per la defensa a ultrança de la llengua i la cultura castellanes en detriment de les llengües i les cultures pròpies de les altres nacions de l’Estat —ací, la coincidència amb l’esquerra jacobina és absoluta—. I com que sempre cap, en aquestes matèries, una avinença dels dos grans partits estatals, la mera hipòtesi d’una entente cordiale fa moltíssima por a les altres forces polítiques.

Per què no han arribat al consens populars i socialistes? Perquè la voluntat de cedir era escassa per part del PP. (En un procés negociador, no és possible l’acord si una de les parts es nega a fer concessions.) Durant les converses amb el ministre Gabilondo, els populars han mantingut la seua tàctica —amb la vista posada en les pròximes eleccions— de no donar treva en cap parcel·la; a més, han conreat un discurs, que semblava dirigir-se exclusivament a les seues bases més reaccionàries, amerat de petulància, de presumpció intel·lectual. El gobierno no quiere modificar un modelo educativo fracasado y, per lo tanto, el pacto no es posible. No hemos encontrado ni una ambición de cambio ni una vocación renovadora. No vamos a aceptar el modelo LOGSE que ha provocado un 30% de fracaso en nuestro país, féu la senyora Cospedal.

En altres paraules: «Si voleu pacte, heu d’acceptar totes les nostres tesis; no pensem renunciar a cap ni una.» Aquesta idea de no arribar enlloc era corroborada per les altres condicions que esgrimien els populars: garantir l’ensenyança obligatòria del castellà a tot el territori nacional; assegurar el caràcter estatal dels cossos docents; vertebrar el sistema educatiu a nivell estatal (amb ensenyances comunes que garantisquen la igualtat de continguts per a tots els alumnes); transformar l’Educació per a la ciutadania en una assignatura que inculque els valors constitucionals i els principis filosòfics. (Observe’s que moltes d’aquestes exigències ja estan garantides per la Constitució i la legislació vigent en matèria educativa.)

Els gestos de Dolores de Cospedal, el seu llenguatge corporal mentre feia aquestes declaracions en una roda de premsa, recordaven les anàlisis encertades del professor Sebastià Serrano; les paraules de pesar de la líder popular, per no haver arribat a la concertació, topaven frontalment amb el seu somrís sardònic i una mica sàdic. I clar, els espectadors acaben captant aquests detalls. Les rialletes i la tàctica d’exigir-ho tot a canvi de no res fan sospitar que en el fons no es vol cap acord; es pensa, més bé, a guanyar les pròximes eleccions. Fins fa pocs dies, tal possibilitat era remota; l’electorat semblava haver filat la cara dura i la hipocresia dels portaveus populars (de fet, les últimes enquestes del CIS reflectien una distància mínima entre les perspectives electorals de PSOE i PP). Ara, després del pla d’austeritat anunciat per ZP (que afectarà sobretot a funcionaris i pensionistes), les possibilitats socialistes de revalidar el triomf electoral apareixen envoltades d’una negra i espessa boira. Els populars veuen pròxim el dia en què podrien fer, per enèsima vegada, una llei educativa a la mesura dels seus interessos.