En alguns moments de la pandèmia, hem assistit a la institucionalització d'una mena de poder mèdic. Dissabtes per la nit, en un canal de televisió generalista, els convidats habituals, polítics i periodistes, han cedit el seu lloc a metges i científics —i a persones dedicades a la divulgació científica. Hom podria pensar que són gent neutral que no s'inclina ni a l'esquerra ni a la dreta. Es tracta d'una falsa apreciació. Generalment, els sanitaris esdevinguts tertulians afirmen que tots els polítics són iguals. (Aquesta és la tesi predilecta de la dreta.) Però tots els polítics no són iguals. Certament, tots han comès errors, tots han utilitzat la pandèmia, d'una manera o altra, per a fins que no tenen res a veure amb la salut, però el procedir d'uns i altres no ha sigut simètric. Desvergonyiment i manipulació barroera s'inclinen clarament cap a un costat de la balança. El nostre és un dels pocs estats europeus en què l'oposició no ha volgut col·laborar amb el govern en un objectiu que hauria d'estar al marge de la rivalitat partidista, la lluita contra l'extensió de la pandèmia. Els metges posats a tertulians asseguren, ja dic, que tots els polítics han actuat igual.
Durant l'inici de la crisi, quan el desproveïment de tota classe de material de protecció sanitària estava generalitzat per diferents raons (la pandèmia havia agafat de sorpresa tothom, el mercat interior mancava d'oferta, la qualitat i els preus estaven descontrolats als mercats exteriors), el personal sanitari donava la culpa indiscriminadament als governs central i autonòmics. Pel que es veu, els professionals de la salut ignoraven de qui són les competències sanitàries. I, de retop, pagava els plats trencats el model autonòmic. Els retrets a les autonomies han augmentat arran dels confinaments perimetrals decretats a quasi tot l'Estat. ¿Per què? Perquè una sola comunitat autònoma, la madrilenya, va al seu aire. Els centralistes aprofiten per a dir que el cafè per a tots en matèria sanitària no funciona. Caldrà recordar-los dues coses: que no han de pagar justos per pecadors i que, durant la transició, es donà autonomia a regions que no l'havien reivindicat mai. ¡Cafè per a tots! Estaria bo que diverses nacions de l'Estat —nacionalitats, diu la Constitució— veieren perillar ara la seua autonomia per culpa dels tripijocs polítics dels peperos madrilenys.
Sovint se sent dir que ens caldria un govern de metges i científics. Jo no hi estic gens d'acord. Els metges i els altres sanitaris són homes i dones dignes d'admiració; lluiten contra la pandèmia en unes condicions molt difícils. Ara bé, donar-los plens poders perquè governen... Sòcrates va contemplar aqueixa possibilitat —ho veiem en un dels Diàlegs de Plató—, però conclogué que la polis ha de ser regida pels polítics. Cal el consell de metges i científics, però aquests no tenen sovint més informació que els altres ciutadans, perquè la ciència es guia pel principi d'incertesa. I el col·lectiu científic no està lliure de contradiccions. La tasca positiva de l'higienisme al segle XIX, per exemple, derivà en pràctiques eugenèsiques perverses. Sovint, l'eugenèsia ha servit de justificació per a discriminacions i violacions de drets humans promogudes per l'estat, com ara l'esterilització forçosa de persones amb certs defectes o malalties, l'assassinat institucional o, en alguns casos, el genocidi de races considerades inferiors. En fi, el col·lectiu mèdic, com altres grups funcionarials, pot caure al corporativisme, a la defensa d'interessos merament gremials.
Avui, les seues demandes són justificades; el sistema sanitari està a la vora del col·lapse. Però l'assumpte concerneix tota la ciutadania. A més, en un estat democràtic ha de ser el conjunt de la comunitat política qui marque les prioritats socials. La salut és ben important, però també ho són la llibertat, l'economia, el treball, la cultura, l'educació, els lligams socials... Potser els sanitaris són herois animosos, però no demiürgs ni polítics. Càrrecs electes, metges, geògrafs, economistes, sociòlegs, sindicalistes, experts en geopolítica, demògrafs i persones corrents han de participar en el disseny d'estratègies que compatibilitzen l'atenció a la urgència sanitària i altres objectius socials. La gestió de la pandèmia no es pot deixar sols en mans d'epidemiòlegs. Ha de ser l'autoritat democràtica —l'autoritat republicana, si visquérem en una república— qui prenga les decisions polítiques. En la salud, ustedes mandan pero no saben, s'afirma en un manifest subscrit fa poc per cinquanta-cinc societats mèdiques. No, els metges tampoc no ho saben tot.
Durant l'inici de la crisi, quan el desproveïment de tota classe de material de protecció sanitària estava generalitzat per diferents raons (la pandèmia havia agafat de sorpresa tothom, el mercat interior mancava d'oferta, la qualitat i els preus estaven descontrolats als mercats exteriors), el personal sanitari donava la culpa indiscriminadament als governs central i autonòmics. Pel que es veu, els professionals de la salut ignoraven de qui són les competències sanitàries. I, de retop, pagava els plats trencats el model autonòmic. Els retrets a les autonomies han augmentat arran dels confinaments perimetrals decretats a quasi tot l'Estat. ¿Per què? Perquè una sola comunitat autònoma, la madrilenya, va al seu aire. Els centralistes aprofiten per a dir que el cafè per a tots en matèria sanitària no funciona. Caldrà recordar-los dues coses: que no han de pagar justos per pecadors i que, durant la transició, es donà autonomia a regions que no l'havien reivindicat mai. ¡Cafè per a tots! Estaria bo que diverses nacions de l'Estat —nacionalitats, diu la Constitució— veieren perillar ara la seua autonomia per culpa dels tripijocs polítics dels peperos madrilenys.
Sovint se sent dir que ens caldria un govern de metges i científics. Jo no hi estic gens d'acord. Els metges i els altres sanitaris són homes i dones dignes d'admiració; lluiten contra la pandèmia en unes condicions molt difícils. Ara bé, donar-los plens poders perquè governen... Sòcrates va contemplar aqueixa possibilitat —ho veiem en un dels Diàlegs de Plató—, però conclogué que la polis ha de ser regida pels polítics. Cal el consell de metges i científics, però aquests no tenen sovint més informació que els altres ciutadans, perquè la ciència es guia pel principi d'incertesa. I el col·lectiu científic no està lliure de contradiccions. La tasca positiva de l'higienisme al segle XIX, per exemple, derivà en pràctiques eugenèsiques perverses. Sovint, l'eugenèsia ha servit de justificació per a discriminacions i violacions de drets humans promogudes per l'estat, com ara l'esterilització forçosa de persones amb certs defectes o malalties, l'assassinat institucional o, en alguns casos, el genocidi de races considerades inferiors. En fi, el col·lectiu mèdic, com altres grups funcionarials, pot caure al corporativisme, a la defensa d'interessos merament gremials.
Avui, les seues demandes són justificades; el sistema sanitari està a la vora del col·lapse. Però l'assumpte concerneix tota la ciutadania. A més, en un estat democràtic ha de ser el conjunt de la comunitat política qui marque les prioritats socials. La salut és ben important, però també ho són la llibertat, l'economia, el treball, la cultura, l'educació, els lligams socials... Potser els sanitaris són herois animosos, però no demiürgs ni polítics. Càrrecs electes, metges, geògrafs, economistes, sociòlegs, sindicalistes, experts en geopolítica, demògrafs i persones corrents han de participar en el disseny d'estratègies que compatibilitzen l'atenció a la urgència sanitària i altres objectius socials. La gestió de la pandèmia no es pot deixar sols en mans d'epidemiòlegs. Ha de ser l'autoritat democràtica —l'autoritat republicana, si visquérem en una república— qui prenga les decisions polítiques. En la salud, ustedes mandan pero no saben, s'afirma en un manifest subscrit fa poc per cinquanta-cinc societats mèdiques. No, els metges tampoc no ho saben tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada