diumenge, 24 de gener del 2021

L'assumpte de què ningú no parla

Per causa de la covid-19, havíem oblidat que el conflicte català condiciona tota la política de l'Estat. Condiciona també —almenys això crec jo— la lluita contra el coronavirus. Ara mateix, l'evolució de la pandèmia ofereix dades d'incidència i d'ingressos hospitalaris pitjors, en molts casos, que les de març o abril. Creix el nombre de morts. A Xàtiva i el conjunt del País Valencià les xifres són terribles. La situació és d'extrema gravetat. Qualsevol diria que el govern central ha perdut el control. Som en estat d'alarma, però el decret que el regula no contempla confinar domiciliàriament la població, ni avançar el toc de queda a les 20.00 hores. Tots els epidemiòlegs aconsellen un confinament de catorze dies, però el ministre Illa diu que no. Els presidents autonòmics són les autoritats competents delegades, però no tenen atribucions per a sortir-se de l'establert al decret d'estat d'alarma. L'executiu estatal es resisteix a revisar-lo. La situació ha pres uns viaranys incomprensibles. Algunes autonomies desobeeixen el govern central, que ha recorregut als tribunals. Aquests podrien donar la raó a les autonomies —decisió extravagant.

¿Què està passant? ¿És que Sánchez ha perdut la brúixola? ¿Vol salvar l'economia en detriment de la salut? ¿Té por a la reacció d'una part de la població? Sí, però no. ¡És el conflicte català! Si fos només una qüestió econòmica, no estarien tancats o limitats els negocis turístics, els bars i els restaurants, els hotels, l'activitat comercial... Sánchez ha apostat per Illa com a candidat a president de Catalunya. Vol aprofitar la relativa bona imatge que l'encara ministre de Sanitat ha tingut fins ara. Però conforme passe el temps i empitjore la situació pandèmica, el capital polític d'Illa podria dissipar-se i quedar en no res. A Pedro Sánchez li interessa molt que les eleccions catalanes se celebren com més aviat millor. Permetre confinaments domiciliaris i avançaments del toc de queda va en contra dels seus interessos polítics. El confinament es pot acordar des del mateix executiu central, amb la previsible reacció en contra d'una part de la població, o passant la bola als presidents autonòmics. Al PSOE li fan feredat ambdós escenaris. Si optés per la primera alternativa, hauria de bregar amb múltiples revoltes de sectors polítics i ciutadans.

Amb confinament domiciliari o toc de queda a les 20.00 hores en el Principat, celebrar eleccions el 14 de febrer ja no tindria cap sentit —ara mateix en té poquíssim—, amb independència del que diga el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Per als socialistes, l'ajornament de les eleccions fins al mes de maig seria catastròfic. Es debilitaria l'efecte Illa, caldria torejar bous com el tercer grau per als presos polítics —o el seu indult—, la reforma del tipus penal de la sedició, les contínues intoxicacions de Vox i la decisió definitiva del Parlament Europeu sobre el suplicatori del Tribunal Suprem espanyol per a llevar la immunitat a Puigdemont i els altres dos europarlamentaris catalans exiliats. Ignore quin grau de fiabilitat tenen les enquestes, però algunes auguren en aquests moments un resultat boníssim per al PSC. ¿I en el mes de Maig? ¡Qui sap! Conclusió: encara que la pandèmia continue desfermada, l'executiu central no vol prendre cap mesura dràstica que altere la seua agenda. Puc equivocar-me, però crec que no adoptarà cap decisió que perjudique la seua estratègia política en Catalunya, llevat que es veja obligat per factors sobrevinguts.

Es van ajornar les eleccions gallegues i basques, però no es volen endarrerir les catalanes. Això està contaminant la política sanitària. El preu a pagar per la ciutadania de l'Estat és molt elevat. El nombre d'infectats de covid-19 per cada 100.000 habitants ha pujat a altures estratosfèriques. Augmenten vertiginosament els ingressos hospitalaris. Les UCI estan a la vora del col·lapse. Fernando Simón fa cada vegada més botiges. Illa encara no dimiteix. Cada comunitat autònoma governada pel PP va a la seua. L'executiu central no vol revisar el decret d'estat d'alarma. Per la seua banda, la gent comença a presentar símptomes de desorientació a causa del desgavell polític. ¿Què està passant? El PP parla d'incompetència i de ministre amb doble dedicació, però no crida el mal temps. No interessa. A més, l'actuació d'alguna autonomia regida per la dreta no invita a llançar coets. En definitiva, Catalunya ho condiciona tot —fins i tot la política sanitària. Si els comicis catalans se celebren per fi el 14 de febrer, ¿es repartiran EPI a totes les persones membres de taules electorals? Ja veurem. Mentre, ¡el desori! ¿Servar la vida? No, home, no. ¡L'interès partidista!