La ciència és un conjunt de coneixements (i l’activitat que es desplega per tal d'aconseguir-los) amb dues característiques, una pràctica i altra formal. Pràcticament, els coneixements han de tenir la capacitat de fer previsions exactes sobre el comportament d'una part de la realitat. Formalment, un coneixement és un saber conscient i capaç d’ésser comunicat i discutit. Cal, per tant, que totes les persones preparades adequadament en comprenguen la formulació de la mateixa manera i siguen capaces d’efectuar les operacions que permeten d’establir si aqueixa formulació és vertadera o falsa, prenent com a criteri de validesa l’adequació amb la realitat. La ciència (del llatí scientia, ‘coneixement') és, per tant, un sistema ordenat de coneixements estructurats que estudia, investiga i interpreta els fenòmens naturals i socials. El motor del saber és sempre la tafaneria, que suscita preguntes i hipòtesis. Al saber científic s'arriba pel mètode científic, que té com a fonament l'observació sistemàtica i la recollida de dades.
Mitjançant aquestes i l'experimentació (bé que experimentar no sempre és factible) es verifiquen les hipotèsis i es responen els interrogants. El procés permet fer prediccions comprovables de què es deduïran o induïran els principis i les lleis amb què s'elaboraran models, teories i sistemes de sabers que puguen generar a la seua vegada nous coneixements, perquè expliquen el comportament d'un sistema i prediguen com actuarà aquest en determinades circumstàncies. Per tant, el principal criteri de validesa de la ciència, com ja s'ha dit abans, és l’adequació de les prediccions fetes per ella al comportament de la realitat. Lògicament, des de l'antiguitat, hom ha volgut organitzar i classificar els sabers segons diferents criteris teòrics o pràctics. En cada moment històric, la solució elegida ha estat distinta. També ha variat la consideració cap a les diverses branques de la ciència. Avui, comptem amb més d'una classificació possible: ciències formals, ciències naturals i ciències humanes; ciències formals, ciències naturals i ciències socials; ciències bàsiques i ciències aplicades; ciències i lletres; ciències i humanitats; ciències dures i blanes...
En principi, algunes opcions són fàcils d'entendre. Seria bàsica aquella ciència merament especulativa, que no té una finalitat pràctica. En canvi, les ciències aplicades (l'enginyeria i la medicina) són eminentment pràctiques, remeten al camp de la tecnologia. Més complicat és aclarir-se amb altres dicotomies, com ara la distinció entre ciències dures i blanes. Aquesta divisió, com la divisió entre ciències i lletres o ciències i humanitats, està molt relacionada amb el cientifisme. Els seus seguidors afirmen l'aplicabilitat universal del mètode científic, defensen la idea que la ciència empírica proporciona l'única cosmovisió vàlida, la més acreditada, el saber més valuós, amb exclusió d'altres punts de vista. Els cientifistes titllen les ciències socials i les humanitats (història, geografia, filosofia, filologia, lingüística, semiologia, literatura, crítica literària, dret, economia, ciència política, psicologia, antropologia, sociologia, estètica, teoria de l'art, crítica d'art, arts plàstiques i escèniques, música, musicologia, ciències de la comunicació) de ciències "blanes", una manera eufemística de negar-les qualsevol caràcter científic.
Només les ciències "dures" (les ciències naturals i físiques), caracteritzades com experimentals, empíriques i quantificables, que fan servir exclusivament dades objectives i investiguen seguint el mètode científic, serien veritables ciències, rigoroses, exactes i capaces de fer prediccions. En realitat, el criteri de cientificitat tampoc no és universalment acceptat. Avui, però, les ciències formals (les matemàtiques, la lògica) i sobretot les ciències naturals (física, astronomia, geologia, química, biologia) tenen molt més prestigi social que les ciències humanes o socials. Per cert, ¿a quin camp pertany la medicina? Hi ha qui la col·loca dins les ciències socials, junt amb sociologia, economia... Altres la consideren una ciència aplicada, ço és, una tecnologia. Finalment, sobta que es distingisca entre ciències humanes i ciències socials. En les primeres se solen incloure filosofia, filologia, hermenèutica, ciències de la religió, ciències de l'educació, ciències del dret, estètica i ciències de l'art, i en les segones, sociologia, demografia, ciència política, economia, semiologia i lingüística. ¿A quin dels dos camps pertanyen l'arqueologia, la història, la història de la cultura i les idees, la psicologia, l'antropologia i la geografia?
En fi, bé que les ciències socials no constitueixen un grup de disciplines separades, sinó una disciplina única que s’ocupa de la societat en desenvolupament, hom en pot distingir dos grups: les descriptives, com ara l’arqueologia, l’antropologia i la sociologia, que descriuen les formes passades i presents de les societats, llurs interaccions i llur desenvolupament i que poden ésser englobades en la història humana; i les analítiques, que intenten de descobrir les relacions subjacents que determinen els diferents aspectes del comportament de les societats i que inclouen l’economia, el dret, l’educació, i també la psicologia, la filosofia moral i l’estètica. En definitiva, sense discutir totes les tesis fornides per l’epistemologia, hom pot indicar dues conclusions bàsiques sobre la validesa del coneixement científic: tot resultat científic és establert amb pretensió de veritable, però qualsevol resultat científic és una barreja de veritat i falsedat. No és tracta de posar en qüestió la veracitat del saber científic, sinó de constatar les seues limitacions. Cal mantenir la distinció entre coneixement positiu i concepció del món.
S'ha de tenir present que si, per mitjà d’aquell, hom accepta una concepció determinada, aquesta no queda provada en sentit positiu. Inversament, una concepció del món no dóna cap raó de la validesa o falsedat d’un coneixement científic determinat. Per tant, hom pot afirmar que és la comunitat científica interessada qui dóna validesa a una teoria o, més en general, a una ciència. Aquesta és una obra col·lectiva i es pot definir com un conjunt de resultats que, prèviament criticats, són validats pels especialistes, els quals els admeten, i no sempre racionalment. La garantia final de les ciències és un consens d'ordre social. Una branca científica qualsevol és formada per un nombre determinat de teories poc o molt integrades entre elles. I cal advertir dels perills que suposaria confiar-nos al poder de la ciència i de la comunitat científica, si l'elit burgesa en té el control mentre el conjunt de la ciutadania roman alié al desenvolupament científic i tecnològic; estaríem exposats a una nova eina d'opressió. Si sols atén les necessitats del poder, la ciència no serveix para resoldre els problemes de la majoria social.
Mitjançant aquestes i l'experimentació (bé que experimentar no sempre és factible) es verifiquen les hipotèsis i es responen els interrogants. El procés permet fer prediccions comprovables de què es deduïran o induïran els principis i les lleis amb què s'elaboraran models, teories i sistemes de sabers que puguen generar a la seua vegada nous coneixements, perquè expliquen el comportament d'un sistema i prediguen com actuarà aquest en determinades circumstàncies. Per tant, el principal criteri de validesa de la ciència, com ja s'ha dit abans, és l’adequació de les prediccions fetes per ella al comportament de la realitat. Lògicament, des de l'antiguitat, hom ha volgut organitzar i classificar els sabers segons diferents criteris teòrics o pràctics. En cada moment històric, la solució elegida ha estat distinta. També ha variat la consideració cap a les diverses branques de la ciència. Avui, comptem amb més d'una classificació possible: ciències formals, ciències naturals i ciències humanes; ciències formals, ciències naturals i ciències socials; ciències bàsiques i ciències aplicades; ciències i lletres; ciències i humanitats; ciències dures i blanes...
En principi, algunes opcions són fàcils d'entendre. Seria bàsica aquella ciència merament especulativa, que no té una finalitat pràctica. En canvi, les ciències aplicades (l'enginyeria i la medicina) són eminentment pràctiques, remeten al camp de la tecnologia. Més complicat és aclarir-se amb altres dicotomies, com ara la distinció entre ciències dures i blanes. Aquesta divisió, com la divisió entre ciències i lletres o ciències i humanitats, està molt relacionada amb el cientifisme. Els seus seguidors afirmen l'aplicabilitat universal del mètode científic, defensen la idea que la ciència empírica proporciona l'única cosmovisió vàlida, la més acreditada, el saber més valuós, amb exclusió d'altres punts de vista. Els cientifistes titllen les ciències socials i les humanitats (història, geografia, filosofia, filologia, lingüística, semiologia, literatura, crítica literària, dret, economia, ciència política, psicologia, antropologia, sociologia, estètica, teoria de l'art, crítica d'art, arts plàstiques i escèniques, música, musicologia, ciències de la comunicació) de ciències "blanes", una manera eufemística de negar-les qualsevol caràcter científic.
Només les ciències "dures" (les ciències naturals i físiques), caracteritzades com experimentals, empíriques i quantificables, que fan servir exclusivament dades objectives i investiguen seguint el mètode científic, serien veritables ciències, rigoroses, exactes i capaces de fer prediccions. En realitat, el criteri de cientificitat tampoc no és universalment acceptat. Avui, però, les ciències formals (les matemàtiques, la lògica) i sobretot les ciències naturals (física, astronomia, geologia, química, biologia) tenen molt més prestigi social que les ciències humanes o socials. Per cert, ¿a quin camp pertany la medicina? Hi ha qui la col·loca dins les ciències socials, junt amb sociologia, economia... Altres la consideren una ciència aplicada, ço és, una tecnologia. Finalment, sobta que es distingisca entre ciències humanes i ciències socials. En les primeres se solen incloure filosofia, filologia, hermenèutica, ciències de la religió, ciències de l'educació, ciències del dret, estètica i ciències de l'art, i en les segones, sociologia, demografia, ciència política, economia, semiologia i lingüística. ¿A quin dels dos camps pertanyen l'arqueologia, la història, la història de la cultura i les idees, la psicologia, l'antropologia i la geografia?
En fi, bé que les ciències socials no constitueixen un grup de disciplines separades, sinó una disciplina única que s’ocupa de la societat en desenvolupament, hom en pot distingir dos grups: les descriptives, com ara l’arqueologia, l’antropologia i la sociologia, que descriuen les formes passades i presents de les societats, llurs interaccions i llur desenvolupament i que poden ésser englobades en la història humana; i les analítiques, que intenten de descobrir les relacions subjacents que determinen els diferents aspectes del comportament de les societats i que inclouen l’economia, el dret, l’educació, i també la psicologia, la filosofia moral i l’estètica. En definitiva, sense discutir totes les tesis fornides per l’epistemologia, hom pot indicar dues conclusions bàsiques sobre la validesa del coneixement científic: tot resultat científic és establert amb pretensió de veritable, però qualsevol resultat científic és una barreja de veritat i falsedat. No és tracta de posar en qüestió la veracitat del saber científic, sinó de constatar les seues limitacions. Cal mantenir la distinció entre coneixement positiu i concepció del món.
S'ha de tenir present que si, per mitjà d’aquell, hom accepta una concepció determinada, aquesta no queda provada en sentit positiu. Inversament, una concepció del món no dóna cap raó de la validesa o falsedat d’un coneixement científic determinat. Per tant, hom pot afirmar que és la comunitat científica interessada qui dóna validesa a una teoria o, més en general, a una ciència. Aquesta és una obra col·lectiva i es pot definir com un conjunt de resultats que, prèviament criticats, són validats pels especialistes, els quals els admeten, i no sempre racionalment. La garantia final de les ciències és un consens d'ordre social. Una branca científica qualsevol és formada per un nombre determinat de teories poc o molt integrades entre elles. I cal advertir dels perills que suposaria confiar-nos al poder de la ciència i de la comunitat científica, si l'elit burgesa en té el control mentre el conjunt de la ciutadania roman alié al desenvolupament científic i tecnològic; estaríem exposats a una nova eina d'opressió. Si sols atén les necessitats del poder, la ciència no serveix para resoldre els problemes de la majoria social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada