Els guanacs boten les alambrades

«La llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica.»
Joan Fuster

Tants dies reclòs a casa li proporcionaven moltes hores per a reflexionar. Des del principi, Nelson Valdés Feldman, professor jubilat, fou respectuós amb la decisió de l'autoritat federal, que havia decretat un confinament de trenta dies. La nació havia de frenar l'epidèmia provocada per un virus desconegut. A Nelson, allò li semblava una nova modalitat de corralito. Però hi havia una diferència amb el de 2001: ara, el govern no confinava la plata, sinó les persones. Les vies públiques de Rawson estaven desertes, però no completament. La casa dels Valdés donava a una placeta enjardinada que travessaven esporàdicament vianants proveïts de barbijos. Alguns veïns de quadra insultaven els passants solitaris: Che, pelotudo, ¿no sabés que no podés andar por la calle? Diàriament, a les vuit del vespre, moltes persones sortien a balcons i finestres per a dedicar un llarg picament de mans als sanitaris que es deixaven la pell curant malalts de covid-19 a l'hospital Santa Teresita. El quart dia, a la mateixa hora, desfilà per totes les vies públiques de Rawson una caravana d'ambulàncies i autos policials que feien sonar les seues sirenes. Hilda, l'esposa de Nelson, va dir: También querrán que los aplaudamos a ellos. El professor no podia deixar de pensar en l'època de la dictadura militar i els tocs de queda. Aquells pensaments l'anguniaven.

Des que estava en vigor l'ordre de confinament, el senyor Valdés havia anat dues vegades a La Anónima, a comprar queviures. Havia aprofitat les sortides per a renovar uns medicaments que necessitaven ell i la seua esposa, i per a recollir exemplars endarrerits de La Ciudad, diari local. El Decret d'Aïllament Social Preventiu i Obligatori publicat al Boletín Oficial de la República deixava clar que supermercats, farmàcies i quioscs podien romandre oberts. Durant els trajectes, Nelson havia comprovat com agents de distintes forces, policia de la ciutat, policia federal i prefectura naval, impedien que algú anés pel carrer sense causa justificada. Per això, quan anunciaren per Canal 7 que la Casa Rosada havia decidit d'enviar patrulles de l'exèrcit a vigilar els carrers de les municipalitats, experimentà un estremiment. Hilda el va tranquil·litzar: No tenés que preocuparte de nada, viejo. Los soldados van a controlar el cumplimiento del decreto nomás. Mirarán que nadie ande por las veredas indebidamente. Nelson no n'estava convençut: ¡Pero no digás boludeces! A mi no me vengás... Si Rawson, una ciudad de treinta mil almas, ya cuenta con tres fuerzas policiales distintas! ¿Qué necesidad hay de milicos? No estamos en guerra. Després d'uns segons de silenci, la dona amb expressió de dubte: Che, ¿què querés que te diga? Les habrán encomendado algunos laburitos, identificar infractores o cerrar boliches clandestinos y cosas así, ¿no creés? Ell s'alçà del sofà i la mirà amb posat burleta. ¡Laburitos, laburitos! Cuchame, una epidemia se combate con científicos, doctores y enfermeros.

Ja anaven pel setè dia de confinament, però Nelson no deixava de comunicar-se amb un grup d'amics a través de telegram. Havien quedat que es reunirien virtualment cada dijous. La primera videoconferència estigué precedida d'un veritable quilombo; els vells no s'aclarien amb l'aplicació informàtica que havien d'utilitzar. Finalment, van aparèixer tots a les pantalles. Pibes, estamos en el horno, van dir quasi a l'uníson. Eren quatre i estaven, efectivament, ben fotuts. Omar, antic porter d'Atlético Germinal, seia davant una paret amb un quadre del general Perón, que somreia i saludava des d'un balcó de la Rosada. Eva, al seu costat. L'exfutbolista, es va dirigir a Nelson: Contame. ¿Cómo están las cosas por allá? El professor emèrit: Ya se acaba la temporada de los jeans, la remera y las ojotas, y acá estamos, ¡en prisión! Los mandamases de Buenos Aires decidieron ponerle puertas al campo. Luis Alfredo, actor teatral: ¡Son unos boludos! ¿Cómo se pueden poner puertas a la Patagonia? Nelson corregí: La Patagonia está lllena de puertas, viejo; cada estancia tiene la suya. L'actor, amb somriure murri, contraatacà: Los guanacos pueden botar las alambradas. Imaginá el coronavirus... Se li acostà Cristina, la seua dona. Tomá este matecito, monono, está recién cebado. I va saludar la pantalla. Els altres amics es burlaven divertits: ¡Oh, monono! ¡Monono!

Dijous següent de matí. Omar li preguntà al professor. ¿A vos no te pasa que te despertás cada mañana con la sensación de estar preso? Es como que nos quitaron libertades y derechos y no opusimos ninguna resistencia. No podés manejar el auto para ir a la chacra, no podés tomar un baño en la playa, no podés practicar running por el campo, no podés correrte por la ciudad. La calle está llena de cana y milicos. Parece que nos fuera a invadir Chile, no el coronavirus. Todo un presidente peronista se mandó una macana. Nos toman por pendejos. Els altres tres participants en la videoconferència van esclatar a riure. Leonel, periodista encara en actiu, molt callat dijous anterior: ¡Yo sí manejé el auto! Recién volví de Ramos Generales. ¡Compré papa, vacuno, palta, chaucha y birra para un mes! Y vi muchos viejos delante del Banco Francés. Esperaban turno para cobrar su pensión. Vos podés ir también. Els altres van moure una enorme gatzara. Pero Omar estava depressiu. Ponés el Canal 7 y emite en bucle: muertos, ingresados en la terapia intensiva de Santa Teresita, infectados, nonos muertos en hogares de mayores, funerarias saturadas, terapia intensiva, muertos, infectados... Si querían dar miedo, lo consiguieron. Leonel, amb gravetat: Mirá que no te conviene exaltarte en absoluto. La situación es re seria. La epidemia avanza exponencialmente por todas partes. La Rosada no tenía muchas alternativas. Mirá lo que sucedió allá en España. Ya murieron quichicientos gallegos.

Luis Alfredo i Omar s'acomiadaren: ¡Chau, pibes! Omar, reviviscent, féu memòria abans d'esfumar-se: ¿Se acuerdan? Tenemos un asado pendiente, y un partido inacabado de truco. Íbamos ganando. El professor i el periodista restaren sols mirant-se a través de les pantalles. Nelson protestà: ¿Fue preciso que Alberto Fernández decretase un nuevo corralito? Leonel, amb afectació patriòtica i cara de pòquer: Que venga Juan de los Palotes. Mientras sea peronista está todo bien. ¿Qué querés? ¿Un Bolsonaro? Nosotros somos peronistas, compañero, y estamos con quien hay que estar. Lo que importa es el justicialismo, abierto, transversal y solidario. Este gobierno acabará con la epidemia. ¡Viva Perón, carajo! Nelson va somriure: ¡Ja, le copiaste el párrafo a Sebastián Pandolfelli! Se sentí un so que venia de l'exterior de la casa. Hilda s'acostà a la finestra. Un auto policial amb parlantes circulava lentament per la placeta. Una veu que semblava de Ricardo Darín arengava: Al coronavirus lo frenamos entre todos. ¡Quedate en casa!

© 2020 Ximo Corts