dimarts, 24 de març de 2020

Ciència i opinió

Sobre la pandèmia de coronavirus que patim aquest dies, s'han dit i es diran moltes coses. Això planteja el problema de dilucidar quines són útils; gran part del que es diu i s'escriu prové de gent sense coneixements específics. En un país democràtic, el dret d'opinar és inqüestionable, però l'abús d'impressions, creences o meres conjectures no ajuda gens a formar-se una opinió seriosa i fundada. ¡Les fal·làcies o els consells sense fonament que circulen per les xarxes, encara menys! Es podria pensar que la solució és atendre només l'opinió dels experts. El mer enunciat ja és ambigu. Els filòsofs antics distingien entre ciència i opinió. Hom esperaria que els experts (científics, metges) emeteren ciència, però la cosa no és fàcil. Al coneixement de la realitat s'arriba pel mètode científic, que implica recollida sistemàtica d'evidència empírica (observable i mesurable), anàlisi de dades, experimentació i formulació d'hipòtesis. Bé que no siga refutada, la conclusió d'un estudi no té aplicació pràctica fins que no haja estat revisada i corroborada per experts independents. I encara queda la fase de reproductibilitat i repetibilitat dels experiments.

Per a comprovar l'efectivitat d'una vacuna, posem per cas, s'han de fer assajos clínics. Ja es veu que tot açò és un procés massa llarg quan la realitat no té espera. La tecnologia —nous enginys electrònics, anàlisi informàtica— pot abreujar els terminis. L'anàlisi de dades massives ha permès de lluitar amb efectivitat contra el coronavirus en alguns països asiàtics. A Europa, els experts no es posen d'acord, perquè l'escàs temps transcorregut des de l'aparició del patogen no permet disposar de conclusions definitives. S'escolten, per tant, opinions mèdiques antitètiques o discrepants en punts de molta transcendència. Si la ciència encara no és unànime, ¿com ho ha de ser la política, el pensament o el periodisme d'opinió? Tanmateix, els governs estan obligats a prendre mesures urgents. Cal escoltar els experts, sí, però les decisions polítiques també han d'atendre al context social i polític. Els diferents governs europeus han dubtat a l'hora d'elegir el mètode per a controlar el coronavirus. Hi ha almenys tres models: el nord-americà, el coreà i el xinès. També es pot optar per solucions intermèdies. Però tot està encara en fase de revisió.

Al principi —ara ja està reculant—, Donald Trump volia controlar l'epidèmia amb un mètode absolutament darwinista: «Preocupem-nos de l'economia, que la natura ja farà la seua feina.» En altres paraules: moriran els més dèbils, però el món seguirà rodant. Aquest mateix mètode volia aplicar Boris Johnson en Regne Unit. El model coreà es basa en l'ús massiu de la tecnologia. Drons que mesuren la temperatura de la gent i moltes càmeres instal·lades en espais públics, centres de treball, mitjans de transport i patis de veïnat controlen els passos de totes les persones. Els dispositius mòbils (telèfons i tauletes) també estan controlats. El big data obtingut és analitzat i permet detectar les persones infectades, els llocs en què han estat, els contactes que han tingut... (¡Ha! Fins i tot es descobreixen aventures eròtiques furtives.) No ha calgut confinar tothom, però l'epidèmia està pràcticament controlada. El mètode xinès és més bèstia. Combina el control electrònic amb les mesures d'aïllament de les zones amb focus infecciosos. Es decretà el tancament hermètic, per exemple, de Wuhan i altres quinze ciutats de la regió de Hubei.

Més de seixanta milions de persones quedaren totalment confinades. (Tot un exemple, segons l'Organització Mundial de la Salut). El pla incloïa també el tancament d'escoles, universitats, fàbriques i centres de treball, el bloqueig del transport, la prohibició de viatges i els registres mèdics amb controls forçosos de temperatura casa per casa. Evidentment, el sistema coreà i sobretot el xinès xoquen frontalment amb drets i llibertats fonamentals que consagren totes les constitucions dels països democràtics europeus. ¿Què ha fet Itàlia fins ara? Aplicar només una part del model xinès, les mesures de confinament, però d'una manera laxa. ¿I l'Estat espanyol? Ha volgut aplicar amb certes especificitats una part del model xinès. En destacaria algunes: les múltiples excepcions a l'aïllament, la supressió temporal de l'autonomia política, l'exacerbació nacionalista i la militarització del discurs sanitari. Sí, el pla d'aïllament contra el virus ha tingut moltes excepcions. No han estat suspesos, per exemple, els trens de mitjana i llarga distància, ni el trànsit per autovies radials, cosa que permet a una part de la població seguir viatjant.

Això i el temps transcorregut entre l'anunci de l'estat d'alerta i la seua entrada efectiva en vigor van afavorir que molta gent fugís del principal focus infecciós, Madrid. L'alerta ha permès al govern central recuperar el control d'una matèria, la sanitat, que està transferida a les comunitats autònomes. (A Catalunya i Euskadi, també ha pres el control de la policia autonòmica.) Ho ha fet sense necessitat d'apel·lar a l'article 155 de la Constitució. Del pla contra el coronavirus emana un tuf a nacionalisme que tira de tos. Només això explica la insistència amb què es repeteix que el coronavirus no entén de fronteres. Fa l'efecte que la negativa a tancar hermèticament els focus principals de la infecció —ara potser ja s'hi arribaria massa tard— ha obeït a l'objectiu de fer coincidir territori de lluita contra l'epidèmia i territori estatal (l'àmbit en què l'Estat exerceix la seua sobirania). Es voldrien matar dos ocells d'un tret, virus i separatisme. L'eslògan elegit, Este virus lo paramos unidos, sembla anar en la direcció d'afermar la unitat d'Espanya. La petició de Quim Torra, que Catalunya siga totalment incomunicada, seria la reacció oposada i simètrica.

En realitat, això que el virus no entén de fronteres sols s'aplica de portes endins, perquè s'estan alçant murs de separació amb els països de la Unió Europea, un grup de socis entre els quals hi hauria d'haver solidaritat. Que l'episodi víric està sent aprofitat pel nacionalisme espanyol ho demostra altre fet, la militarització del discurs sanitari. Diàriament, els responsables tècnics del Comitè de Gestió Tècnica del Coronavirus ofereixen una roda de premsa. Parlen el director del Centre de Coordinació d'Alertes Sanitàries, Fernando Simón, el JEMAD Miguel Villarroya, el director operatiu adjunt de la Policia Nacional, José Ángel González, el tinent general de la Guàrdia Civil Laurentiño Ceña i la secretària general de Transports, María José Rallo. Hi sol predominar el llenguatge bèl·lic. Cal destacar les perles de Miguel Villarroya: En tiempos de guerra siempre es lunes. Los ciudadanos han de hacer suyos los valores militares. Tengo que felicitar a todos los españoles por la disciplina que están mostrando, todos comportándose como soldados en este difícil momento. En esta guerra irregular, todos somos soldados.

El dia 23, soltà la meua favorita: Sin novedad en el frente. Se incorpora a la Operación Balmis la Guardia Real, lo cual demuestra que el rey es el primer soldado de España. ¿En el govern d'esquerres no hi ha ningú que pare la verborrea del general de l'Aire? ¡Difícil! El president i els ministres parlen igual: Tenemos unos cuerpos y fuerzas de seguridad intachables (Pedro Sánchez), Ahora hay que mantener la unidad y la lealtad (Grande-Marlaska). Amb aquest llenguatge bèl·lic i l'antropomorfització del coronavirus s'ha fabricat allò més útil per a enfortir el nacionalisme, un enemic exterior. I es crida a la unitat enfront d'aqueix enemic. El corol·lari de tot plegat és evident: en la guerra, qui abandona el lloc de combat és un traïdor, un desertor. ¡Mare meua! Per si aquest discurs no convenç totes les persones, es disposa d'altra munició, la por. En la missió d'atemorir la gent juguen un paper fonamental els mitjans de comunicació i les xarxes, que propaguen gran quantitat de notícies falses. L'establishment ens tracta com a infants. Les seues consignes i els seus eslògans semblen dirigits a un auditori infantil o adolescent.


Amb aquest arsenal, ¿es vol derrotar únicament el virus? Jo crec que estan en joc més coses; el virus es controlarà amb recerca científica, coneixement compartit i solidaritat. ¿I què diuen els experts? Estan dividits; uns donen suport incondicional a les decisions del govern central; altres són crítics en aspectes essencials. Sobre el confinament, posem per cas, hi ha qui pensa que el govern s'ha quedat curt. Altres, en canvi, creuen que s'està exagerant, que caldria aïllar només la població més vulnerable. Les mascaretes també susciten debat. Alguns experts diuen que són molt efectives, però també s'alcen veus que opinen el contrari i alerten dels efectes de la por sobre la pujada estratosfèrica de preus de medicaments i altres productes d'ús sanitari. Al debat no sols intervenen experts mèdics. Els filòsofs i altres pensadors també diuen la seua. Les opinions d'uns i d'altres no serveixen ara de gran cosa; ja s'han pres unes decisions que no tenen marxa enrere. En tot cas, certs parers —ciència, no hi ha de moment— són molt interessants; ens alerten sobre l'endemà del coronavirus. ¿La nostra societat serà igual després de l'epidèmia? Ja veurem.