Sent encara un xiquet, vaig tenir les primeres nocions d'un país llunyà anomenat Argentina. A casa, sentia parlar de Juan Domingo Perón i, sobretot, de la seua esposa, María Eva Duarte de Perón, més coneguda com Evita. Patagònia, un nom que em resultava exòtic, passà a formar part de les meues fantasies. També havia llegit en alguns llibres el relat de la gran aventura protagonitzada per Fernão Magalhães i Juan Sebastián Elcano. (Precisament, l'any passat es commemorà el cinquè centenari de l'inici de la primera volta al món.) Jo imaginava l'estret de Magallanes com un lloc tenebrós, de navegació difícil, a causa dels corrents oceànics i la forta intensitat dels vents australs. Em semblava que Terra del Foc també devia ser un país fosc, ple de boires, tempestes i enormes perills. Finalment, he vist acomplit el desig de conèixer aquelles terres llunyanes; el mes passat, les vaig petjar. Vaig recórrer amb uns quants companys de viatge algunes contrades xilenes i argentines de la Patagònia, que comprèn també l'arxipèlag de Terra del Foc. Resulta ben difícil descriure en uns pocs paràgrafs l'enormitat de les emocions viscudes.
He resseguit parts del trajecte que, en 1618, realitzà un xativí il·lustre, el cosmògraf Ramírez, personatge que encara és un gran desconegut per a molts dels seus compatriotes. Sabem que Diego Ramírez de Arellano era natural de Xàtiva perquè ell mateix ho féu constar al seu testament, dictat a Sevilla. Degué ser fill d'un Vicent Alfonso i una Anna Esteve Ramírez de Arellano. La pèrdua dels registres civil i parroquial en què hauria d'estar anotat el naixement i el bateig del futur navegant no permet fixar amb total exactitud ni la seua edat ni la seua filiació. Els historiadors creuen que podria haver nascut en 1580. Després d'estudiar a València, marxà a Sevilla, on amplià coneixements sobre la navegació. En arribar a la cort, canvià el seu nom d'Ildefons pel de Diego i adoptà el segon cognom matern. Els Ramírez de Arellano eren un llinatge nobiliari d'origen navarrès escampat per tots els regnes peninsulars i present a la cort, la milícia, la jerarquia eclesiàstica i el món de les lletres. La nissaga també arribà a l'antic Regne de València i, més concretament, a Xàtiva. Triar el cognom més prestigiós dels genitors era costum prou habitual en aquella època.
Diego Ramírez de Arellano adquirí fama de gran pilot i excel·lent científic (matemàtic i cosmògraf). En 1617 van arribar a la cort notícies del descobriment efectuat per Jacob le Maire a la zona més austral d'Amèrica, un pas entre Terra del Foc i l'Illa dels Estats, i la localització del punt més meridional d'aquell continent, el cap d'Hornos, deformació de Hoorn, nom d'una ciutat holandesa i d'una de les naus de l'estol organitzat per le Maire. En realitat, el marí andalús Francisco de Hoces i l'anglès Francis Drake ja havien descobert aquest cap, en 1525 i 1578 respectivament. (Per això, el passatge de Drake era anomenat mar de Hoces pels hispans.) El rei Felip III ordenà d'organitzar una expedició per a comprovar la veracitat dels descobriments holandesos. Els germans Bartolomé García de Nodal i Gonzalo de Nodal, marins gallecs, en foren designats caps. Diego Ramírez havia de ser pilot principal. Dues caravel·les van salpar de Lisboa el 27 de setembre de 1618. Capitans i pilot tenien ordres de consultar-se totes les decisions, però sorgiren desavinences; en moltes ocasions, els germans Nodal no permeteren que Ramírez de Arellano reconeixés la costa, d'acord amb les instruccions que havia rebut. Deien que baixar a terra retardava l'expedició.
Al cosmògraf xativí se li havia encomanat la tasca científica: experiments amb l'agulla nàutica i el magnetisme terrestre, mesura de latituds i longituds, observació de les marees, determinació de l'altura del pol antàrtic, reconeixement de les vores dels estrets, sondeig dels fons marins i oceànics, cerca de ports segurs, cartografia de les costes, exploració de la terra ferma... Els navegants seguiren el següent itinerari: Madeira, Canàries, Cap Verd, Rio de Janeiro i Riu de la Plata. Des d'aquest últim punt començaren les tasques de reconeixement. Trobaren balenes, lleons marins al cap de Santa Elena i la badia dels Lleons, nadius patagons... Passaren per l'illa dels Ocells (al nord de l'istme que uneix terra ferma amb la península Valdés), la badia de San Julián —on veieren les fumerades dels nadius—, les desembocadures dels rius de la Cruz i Gallegos, els caps de les Verges i l'Esperit Sant (a la vora meridional de la boca atlàntica de l'estret de Magallanes, ja en la Terra del Foc, el territori de la qual van recórrer). Van batejar diferents accidents costaners: la badia de San Sebastián, els caps de Peñas, San Vicente, San Diego, San Gonzalo.
Finalment, arribaren a l'estret Le Maire, que van denominar estret de San Vicente (en honor a Sant Vicent Màrtir, patró de València). A la badia de Nuestra Señora del Buen Suceso, van contemplar nombroses colònies de cormorans, pingüins i llops marins. Donaren als nadius monteras, liensos y otras niñerías en canvi de pells. Intentaren endinsar-se en les aigües de l'estret de San Vicente, però els corrents oceànics els arrossegaren a la costa occidental de l'illa dels Estats, on seguiren batejant nous elements geogràfics: caps Setabense i San Bartolomé —en clar homenatge a si mateixos. En febrer de 1619, arribaren al cap d'Hornos, que denominaren de San Ildefonso, i descobriren les terres més meridionals del continent, les illes Diego Ramírez. Van navegar pel Pacífic cap al nord fins al cap Deseado i penetraren en l'estret de Magallanes per la seua boca occidental. Exploraren la costa meridional de l'estret, on trobaren múltiples badies i ports segurs, i l'illa dels Pingüins, i arribaren de nou al cap de les Verges i a l'Atlàntic.
Abans dels viatges de Francisco de Hoces, Francis Drake i Jacob le Maire, s'havia considerat que la Terra del Foc era un gran continent austral. Als mapes, rebia denominacions com Terra Australis, Terra Magellanica o Terra Incognita. La de Terra del Foc, adjudicada per Magalhães quan observà els focs que encenien els indígenes, es reservava només per a la costa nord d'aquell continent desconegut. Però el cosmògraf xativí cregué que la terra ignota era una illa molt gran a la qual donà el nom de la seua ciutat nadiua, Xàtiva. En definitiva, com l'expedició Nodal mai no arribà a descobrir l'estret situat al sud de l'illa de Xàtiva, avui anomenat canal Beagle, Ramírez no s'adonà que Terra del Foc era en realitat un enorme arxipèlag. El 12 de març, les carabel·les posaren rumb a casa. El 7 de juliol de 1619, arribaren al cap portuguès de Sant Vicent. El 9 de juliol, atracaren a Sanlúcar de Barrameda. Tota la tripulació tornà sana i estàlvia. Diego Ramírez havia situat les latituds i les longituds de tots els llocs explorats amb una gran exactitud i havia calculat també les distàncies recorregudes durant les diferents etapes del periple. L'expedició fou un gran èxit.
A l'hora de publicar la relació del viatge, els germans Nodal s'avançaren al cosmògraf Ramírez. I no es permeté la publicació d'altres notícies de l'expedició durant els següents deu anys. Això no obstant, circularen alguns resums de la narració de Ramírez, que es titula Reconosimiento de los Estrechos de Magallanes y de San Viçente. Con algunas cosas curiosas de navegación. Consta de tres parts: la primera és un quadern de bitàcola (Relaçión diaria de lo sucçedido en el viaje); la segona conté nombroses observacions, consells i taules amb dades tècniques d'interès per a futures expedicions; en la tercera es fan constar els criteris seguits durant les observacions i els errors que conté el llibre dels germans Nodal. El cosmògraf va dibuixar un mapa de l'Illa de Xàtiva. Després del viatge a la zona magallànica, Diego Ramírez de Arellano va rebre diferents distincions. Fou anomenat almirall d'una futura expedició a Nova Guinea, capitá d'infanteria espanyola ad honores i pilot major de la Casa de Contractació de Sevilla. Morí el 27 de maig de 1624. Fou soterrat a la capella del Sagrari, a prop de la seu sevillana. El personatge caigué en l'oblit.
El seu manuscrit romangué ocult molt de temps. Fins a 1866 no es publicaria una síntesi del mateix. El text complet anà a parar a la Biblioteca Nacional d'Espanya. En 2010, la Institució Alfons el Magnànim publicà una esplèndida edició facsímil acompanyada d'un volum amb l'estudi introductori i la transcripció del manuscrit, a cura d'Emilio Soler Pascual i Francesc Xavier Llorca Ibi. La figura del cosmògraf Ramírez ens recorda l'existència de veritables científics durant les darreries del Renaixement hispà i la presència valenciana en els descobriments realitzats al Nou Món. Alguns dels topònims creats pel nostre compatriota encara perduren: els caps Setabense i San Diego, les illes Diego Ramírez... Altres noms no tingueren tanta sort. Com que els xativins havien defensat la causa austriacista en contra de la borbònica, el rei Felip V ordenà incendiar la nostra ciutat i eliminar el seu nom, substituït pel de Colònia Nueva de San Felipe. Igualment manà substituir la denominació Illa de Xàtiva, que havia conservat l'actual Isla Grande durant quasi cent anys, per la magallànica Tierra del Fuego. (Per tant, el foc es féu present a casa nostra i, metafòricament, en les llunyanes terres australs.) El topònim Illa de Xàtiva no ha tornat a aparèixer als mapes.
Com aquells marins del segle XVII, vaig trepitjar la Patagònia en ple estiu austral. He visitat moltes contrades, algunes de les quals —la península Valdés o l'Illa Gran de Terra del Foc— també va conèixer el cosmògraf Diego Ramírez. He contemplat paisatges magnètics: la infinita estepa patagònica, boscs, glaceres, llacs, rius, platges. El viatger hi pot admirar una fauna de gran bellesa: colònies de llops i elefants marins, cormorans i pingüins de Magallanes, grups d'ovelles i cavalls, petites tropes de guanacs, algun còndor, armadillos, pumes, nyandús mascles amb els seus pollets —que els habitants de la regió anomenen choiques i charitos—, exemplars de mara. Hom pot visitar alguna estancia —finca de milers d'hectàrees dedicada a la ramaderia— i veure, quasi de miracle, un gaucho a cavall i amb boina. Però ja no trobarà aborígens d'ètnia ona —o selknam—, extingits a la fi del segle XIX i el començament del XX a causa de les malalties importades pels colons europeus, i per l'acció genocida d'alguns empresaris ramaders. Avui, només hi queden uns pocs supervivents de l'ètnia yàmana. Els tresors naturals tampoc no estan fora de perill.
Els arbres australs (lenga, guindo, ñire) són del gènere nothofagus. (Com que la lenga estén les branques i les fulles de manera horitzontal, els grups d'aquesta espècie arbòria recorden els jardins japonesos.) Creixen en una minsa capa de terra sobre sòl basàltic. En mancar d'arrels profundes, són molt vulnerables als fortíssims vents de la zona. En Terra del Foc, també pateixen l'acció dels castors, espècie invasora introduïda des de Canadà per interès econòmic. Proliferen, per tant, els esquelets d'arbres caiguts, que tarden molt a descompondre's, pels freds extrems que imperen a la regió austral durant bona part de l'any. Unes plantes parasitàries, les "barbes de vell" i els "fanalets xinesos", pengen de troncs i branques de l'arbrat que es manté dempeus. Pul·lulen la molsa, el verdet i moltes classes de bolets. Tot això dóna a la forest aparença de bosc encantat. Al sud de l'Illa Gran sovintegen les muntanyes, els boscs, els paisatges lacustres i les torberes. Durant les meues caminades pel Parc Nacional Terra del Foc, vaig veure badies recòndites i prats florits, i vaig passejar per les vores dels idíl·lics llacs Escondido, Fagnano i Roca (Acigami en llengua aborígen), amb aigües de color turquesa. ¡Impossible descriure amb paraules l'admirable espectacle que oferia la natura!
Vaig emular els nadius yàmana navegant pel canal Beagle des d'Ushuaia, la ciutat més austral de la Terra, fins a l'illot de les Éclaireurs on s'alça el farell que molts confonen amb el far de la fi del món descrit en la novel·la de Jules Verne, situat en realitat a l'illa dels Estats. Lluïa un sol resplendent i les aigües estaven tranquil·les. En fi, he tastat els rostits de carn patagònica, el peix i el marisc dels estrets australs, el vi de la fi del món i l'herba mate. També he comprovat alguns fenòmens curiosos que s'esdevenen a les terres australs: l'aigua gira al revés en el desguàs de la banyera i el sol il·lumina des del nord durant les hores centrals del dia. I he recordat la gesta del cosmògraf Diego Ramírez de Arellano, un xativí il·lustre, explorador i científic. De nou a casa, ordene tots els meus records. Potser aquestes línies exciten la imaginació dels lectors i les lectores. Als confins de la terra encara és possible de sentir l'emoció dels grans viatges.
(Una versió més breu d'aquest text ha estat publicada a Levante-EMV, el 03/03/2020.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada